L’Alsàcia i la Lorena eren les dues filles bessones del tsar que patí la revolució d’abril de 1917. La seva filla predilecta era, però, la Gulag: se l’estimava tant i la tenia tan mimada que sempre es referia a ella com la joia de la corona.

Francesc Ferrer i Guàrdia fou el pitxitxi de la primera lliga de la història del futbol espanyol, disputada el 1909. Era un home de dretes, però tenia una bona esquerra. Jugava amb l’Espanyol.

El rei Carles II se n’anà d’aquesta vall de llàgrimes el 1410. El seu fill Ricardo havia mort poc abans. Per aclarir qui havia de ser el nou rei de la Monarquia Hispànica, es féu una reunió a Casp. No serví per a res. Fou el desenllaç de la guerra de Successió, també dita dels Segadors, la que acabà portant Jason II al tron de la Corona d’Aragó.

Napoleó no creia en la deessa Raó. Era un catòlic fervorós, igual que el seu cosí de la Catalunya Nord, el Pep Garrafa. Fou aquest parent qui li proposà construir un gran monestir a dalt a Montserrat. El 1811 quedà inaugurat. El Timbaler del Bruc en fou el primer abat.

El primer automòbil amb motor de combustió interna arribà al mercat el 1872. Era un vehicle capaç d’assolir els 60 km/h. Aquell mateix any, la selecció catalana de futbol disputà el seu primer partit: va perdre 12 a 0 contra Gal·les.

Salvador Seguí, el noi del sucre, era el fill il·legítim de Francesc Cambó. Com que el pare mai ajudà a la mare ni reconegué a l’infant, el nen bastard anà creixent amb una idea en ment: que el seu pare acabés recordar-se’n d’ell. La política fou el camí triat: com que Cambó dirigia la Lliga, ell s’apuntà a ERC, el partit rival. El lema Visca Macià, mori Cambó és obra del fill mancat d’amor patern.

Durant la Segona Guerra Mundial, Salazar i Franco proposaren a Hitler fusionar Espanya i Portugal en un nou artefacte polític: la República Federal Ibèrica.

Xe, al loro! De tant en tant també colo alguna opció que fa pinta de bestiesa, però que no ho és. Va anar així:

El 1876 els catalans van veure caure la primera estrella… Damm i Graham Bell patentà el telèfon com a invent seu, tot i que no ho era.

El general Espartero, progressista, fart de les bullangues catalanes, decidí receptar una mica de xarop d’estopa als barcelonins: el 1842 bombardejà la ciutat comtal des de Montjuïc.

A 3r fem Geografia. En algun examen també hi troben pinzellades de les històries que es trobaran el curs següent.

Deslocalització és sinònim de desforestació. Últimament, molts boscos d’Escandinàvia, Suïssa o la República Txeca han patit deslocalitzacions massives.

El tractat de Roma se signà el 1947: significà el naixement de la copa d’Europa, altrament dita Orelluda. El 1982, a Maastricht, es decidí rebatejar aquesta competició amb el nom de Champions League.

Sergi

El 17 de setembre de l’any 2006, l’Olvan va debutar a la segona pitjor categoria del futbol català rebent al Seva. Em va costar molt fer-me un lloc a la convocatòria? No massa. Molta il·lusió, però només érem 13. L’immens Coma a la porteria, Martí Barcons i Monti fent quilòmetres als laterals, Marcel i Piru passant l’escombra, la dalla i la falç a l’eix de la defensa, Pep Galisteo a lo Popescu, el Sebas repartint… de tot des de la posició de mig-mig (com dèiem abans), el Xavi dels Països Berguedans (el Moi) desplaçat a la dreta, Sergi la bala flexible a l’esquerra, Russi d’enganche i el Torra d’ariete. Aquest va ser l’onze titular. L’anar-hi, anar-hi i anar-hi i els gols marmeis van decidir: hat trick del killer dels que mai guanyaran el torneig d’Avià, barraca del Sebo i 4-1 al final del partit.

El primer desplaçament ens va portar fins a Sant Bartomeu del Grau. Partidàs: pluja, terreny de joc enfangadíssim, despejes despejes i més despejes i 0-3. Quin xoiu la 2a Regional, no? No gaire. No vam tornar a guanyar fins a la vuitena jornada: 0-2 a Sant Pere de Torelló. No hi vaig anar. Lesió al bíceps femoral? Viatge romàntic amb aquella nòvia tan guapa que tenia? Tancat a casa estudiant? Cap de setmana de kaliborroka? Apartat de l’equip per indisciplinat i problemàtic? No, era a la Torre; a la torre de l’amo de Viladomiu Nou explicant històries de les colònies. Encara em dolen tots els partits que em vaig perdre aquell any per culpa de la feina.

A la novena jornada ens va visitar el Tona, líder imbatut. No sé si els va agradar el poble, però van tornar a cap la plana de Vic amb la primera derrota (3-1) de la temporada. Aquest triomf ens va donar alegria, confiança i moltes ganes de futbol. Poc després vam anar al camp del tercer, el Torelló, i vam guanyar (1-2) remuntant als últims minuts. El 17 de desembre, a la Gleva, vam disputar el darrer partit abans de l’aturada nadalenca: 1-2 i en mirar la classificació (28 punts, producte de 8 triomfs, 4 empats i només dues derrotes) vam veure que anàvem líders empatats amb el Tona, avui un dels equips punters de 2a… Catalana.

Aquests últims mesos han sigut més tristos: després de quatre temporades revisitant bonics paratges com la Balconada, la Pirinaica, la font dels Capellans, Can Trias o Can Parellada, vam rebre amb satisfacció la inesperada notícia que tornàvem a la bella Osona, però no vam preparar gaire bé l’inici de la lliga: només dos partits de pretemporada i massa entrenaments amb menys de deu jugadors.

La primera jornada i la primera derrota foren a Moià (4-3). Els següents partits també acabaren amb resultat ajustat (2-2 amb l’Ametlla del Vallès, 3-2 amb el Rodenc o 2-1 a Gurb), però sumant poc o gens. L’afició va haver d’esperar fins el 16 d’octubre, quan ens va visitar el Vic Riuprimer, un dels equips més forts de la lliga, per veure la primera victòria (1-0). Aquesta vegada, el triomf de prestigi no se’ns va posar massa bé: a la següent jornada, la gran desfeta: 8 a 0 a la Garriga. I encara sort. Fins al final vam pensar que el pitjor malson del futbolista –que te’n cardin un per cada un- passaria a ser la nostra dura realitat. Malauradament, aquell no fou l’únic mal dia de la temporada. Hem patit altres resultats nefastos: 6-0 a Sant Feliu de Codines (0-0 al descans) i imperdonables punxades a casa (2-3 amb el Tona… B! o 1-3 amb el Calldetenes) que ens obligaran a remar fort fins al final.

Total, que vam acabar el 2011 amb 5 miserables punts (penúltims, empatats amb l’últim) de 42 possibles. Mai no havíem començat i continuat tan malament. Per què? Què ho fa? Què ens passa? Quina explicació té? Molts dies hem comentat aquests interrogants. Les lesions i anar justos de gent, en defensa som un coladeru, falta de confiança, errors puntuals, en aquest grup hi ha més nivell, massa enamorats (teoria Sebas), molts partits sense l’home gol de l’equip… són alguns dels motius o excuses que solem dir quan analitzem les raons del problema. Jo n’hi afegiria un altre de bastant evident: els altres equips juguen o intenten jugar més bé (tocant-la més, fent menys ús del botó despeje) que nosaltres. Es nota que som els únics amb camp de sorra.

Els altres se senten molt més còmodes amb la pilota que nosaltres. I de tant tenir-la, ens acaben creant moltes ocasions per mèrit seu o errors nostres. Això no és nou d’aquest any, però mai havia sigut tan exagerat. O potser és que estàvem massa acostumats al miracle continu: entrenant menys que tots i jugant a no gaire res, les temporades han anat passant mirant més amunt que avall.

Però no ens posem dramàtics. La gràcia del tema és que, malgrat tot, el miracle pot continuar. Serà més difícil que mai, però tenim temps i ganes de fer-ho. No ens avorrirem. Aquesta vegada la temporada no se’ns farà llarga per falta d’estímuls. El gran repte ens ha de fer córrer fins al juny. De moment, ja hem començat a caminar. Gairebé 3 mesos després, el 8 de gener vam tornar a guanyar: 3-0 contra el Centelles. La clau va ser el revulsiu tàctic dissenyat per l’equip tècnic: deixar al banquillu l’home que més minuts havia jugat des de l’inici de la temporada. El que (quan no es retira) juga molt perquè no falla mai: l’Oleguer Gabri de l’Olvan. Aquest diumenge, com que tornàvem a ser deu i el calbu, vaig tornar a l’onze titular. Ens vam llevar bastant d’hora i vam aconseguir el primer punt de la temporada lluny del Patatal: 3-3 a Santa Eugènia de Berga.

A partir d’ara, simplement hem de limitar-nos a no seguir l’exemple de fa 5 anys: contents amb el liderat i il·lusionats amb la possibilitat d’acabar la primera volta com a campions d’hivern, vam dedicar alguns vespres nadalencs a entrenar. La constància i l’esforç no tenen sempre recompensa: l’any va començar fatal. El 7 de gener del 2007, el Municipal Manel Muntada va deixar de ser inexpugnable. El Calldetenes, un equip de la zona mitja-baixa, va guanyar 1-2 al camp del líder, un terreny de joc on, en partit de lliga, l’Olvan encara no havia perdut mai. El cap de setmana següent, una altra derrota dolorosa: 4-3 al bonic camp d’herba (natural) de Borgonyà. I a continuació ens van visitar els de l’aigafreda, el Chelsea (ara en diríem el City) de la Segona Regional. Va ser un partidàs (eren molt bons i nosaltres vam jugar realment bé), però vam perdre 1 a 2. Adéu trofeu Apertura, adéu somnis de 1a Regional.

Va ser un gener dur: amb aquelles tres derrotes seguides, entrenar a -5ºC va començar a perdre sentit. La segona volta es va fer llarga des del principi: a casa vam perdre amb equipets com el Sant Bartomeu, la Gleva o el Borgonyà; a Tona (els campions) vam patir la derrota més honorable de la temporada (3-2 i vam parlar de robu); tampoc vam poder guanyar el derbi (1-0 a Prats de Lluçanès); a Moià ens en van fotre 5 (a 3) en un partit on vaig començar fent d’Oleguer (lateral dret) i vaig acabar d’extrem esquerre a lo Zentren; i per acabar la temporada, l’Aiguafreda, un equip que s’havia de menjar el món i que ja no existeix, ens va regalar un cabasset amb 6 gols.

En els últims 20 partits de la primera temporada a Segona només vam fer 16 punts. Aquest any n’hem de fer 30. De moment, en portem 4 en 2 partits. Costarà, però podem. Ells segurament no ens hi volen –així dirien adéu a la sorra i a nosaltres, els més killus i indesitjables d’aquest grup de bona gent-, però ens hauran de tornar a suportar. A la temporada 2012-2013, al grup d’Osona de la Tercera Catalana hi jugaran l’Olvan i 17 bandes més.

Sergi

Senyor de les porres

El màxim golejador de la història de la selecció escocesa (empatat amb un dels herois de l’enemic, Kenny Dalglish) va néixer a Aberdeen el 24 de febrer de l’any 1940. Fill de pescador, la misèria de postguerra són els seus primers records. El futbol era el gran amic (era un apassionat seguidor de l’Aberdeen), però no va tenir sabates de futbol fins a l’adolescència. Les hi va regalar un veí. Quan tenia 15 anys, el seu equip guanyà la primera lliga escocesa de la seva història. El seu somni de jove no es va complir: ningú de l’Aberdeen (ara és doctor Honoris Causa de la universitat de la ciutat) es va fixar en ell. Va ser el Huddersfield qui va donar-li l’oportunitat d’una prova. La primera impressió no va ser gaire bona: no havia vist mai ningú amb tan poques probabilitats d’arribar enlloc. Feble, escanyolit i amb ulleres. Què voleu que en faci d’aquest sagal?, va dir un dels primers entrenadors que se’l va mirar. Però van quedar-se’l. I ben aviat debutà a Segona: contra el Notts County, el club més antic del món (fundat el 1862).

L’entrenador que convertí aquell secanall en futbolista professional fou el famós Bill Shankly. Abans de fer del Liverpool un dels grans d’Europa, entrenà el Huddersfield entre els anys 1956 i 1959. No és l’únic coach de prestigi mundial que ha tingut aquest equip avui de tercera fila: a la primera meitat dels anys 30, l’Arsenal de Herbert Chapman (morí el 1934) era el millor equip del món. A la dècada anterior, aquest homenot donà dos títols de Lliga (23-24 i 24-25) al Huddersfield Town.

A finals dels 50, Manchester United i Liverpool es barallaren pel jove Denis Law, però fou el City qui se l’emportà: el març de 1960 va pagar-ne 55.000 lliures i el menut caçagols ajudà a salvar-los del descens. Aquell any, el guanyador de la Lliga anglesa fou l’actualment genspoderós Burnley. A la següent temporada, amb 19 gols, ja es consolidà com un dels millors killer del futbol anglès. Era el moment de fer el pas al… Torí: 110.000 lliures i cap a Itàlia a tastar el catenaccio. Només va durar-hi un any. L’estiu del 62 tornà a Manchester, però per vestir-hi de vermell. 115.000 lliures costà el bitllet de retorn.

El United havia viscut temps millors. Just abans del 6 de febrer de l’any 1958, les coses anaven força més bé: el dia anterior, l’empat a 3 al camp de l’Estrella Roja els havia donat el pas a semis de la Copa d’Europa. Molt pocs dels herois de Belgrad van poder enfrontar-se al Milan: un accident d’avió, a Munic, els ho impedí. 7 jugadors moriren allà mateix. Duncan Edwards, de només 21 anys, Pilota de Bronze l’any anterior i gran esperança del futbol anglès, morí 15 dies després. I dos companys més s’hagueren de retirar degut a les ferides i seqüeles del desastre. Malgrat tot això, el Manchester guanyà el partit d’anada d’aquelles semis. Allò sí que va ser una victòria èpica. La tornada fou una altra història: 4-0 i el Milan a la final. A Heysel, a la pròrroga, Paco Gento, l’home de les 6 Copes d’Europa (un exemplar únic al món), donà el títol (3-2) al Madrid. Mentrestant, Matt Busby, el primer entrenador escocès etern del Manchester United (del 45 al 71), treballava per reconstruir l’equip i el somni dels seus: amb els supervivents de Munic (The Busby Babes) i bons reforços, guanyar la Copa d’Europa.

Obviant –si és que es pot fer- l’últim partit de lliga que jugà Denis Law, el seu traspàs (tot i que aleshores eren molt diners) no resultà gens car al United: la primera temporada fou patiment (19ens, de 22, a la lliga) i una gran alegria (la Cup). Les següents anaren més bé: a la 63-64, els marmeis de Manchester quedaren segons darrere dels reds de Liverpool i Law es consagrà com una màquina de fer gols: 30 barraques en 30 partits a la Lliga, 11 més amb la selecció en només 7 partits i un total de 46 dianes (en 41 partits) en el conjunt de la temporada. The Lawman, deia la premsa. Tanta efectivitat i tanta espectacularitat –rematava de cap fent el salt del salmó i fou dels primers futbolistes a jugar-se la vida fent xilenes- obligaren la revista France Football a regalar-li la Pilota d’Or del 1964. Ell fou l’hereu de l’Aranya Negra (Lev Yashin), l’únic porter d’or de la història. Segon i tercer quedaren dos gallecs: Suárez i Amancio.

El 13 de juny del 1963, the King havia deixat clar que mereixia el guardó: gràcies a ell, Espanya es va vestir de dol i de ràbia. Va anar-hi, va jugar i Escòcia va guanyar 2 a 6 a la Roja franquista. Pocs mesos després, el 23 d’octubre, Anglaterra s’enfrontà a una selecció mundial que incloïa noms com Pelé, Di Stéfano, Yashin, Puskás o Eusébio per celebrar el centenari de la federació anglesa. Els locals s’imposaren 2 a 1. El gol dels millors jugadors del món el marcà Denis Law.

La Lliga anglesa 64-65 fou cosa de uniteds: el Manchester, amb 28 gols de l’escocès, sumà 61 punts. El Leeds també. El gol average general decidí: els homes de Busby quedaren campions. A la següent temporada foren vençuts pel Liverpool de Shankly, però el teatre dels somnis tornà a viure, tants anys després, dies de Champions: els dos primers rivals foren els conegudíssims HJK (finlandès) i el Vorwärts Berlín, un equip de la RDA que avui es diu Frankfurter Viktoria i que ja no juga a la capital alemanya sinó a l’altre Frankfurt, el de l’Oder, a tocar de Polònia. Els quarts de final foren més distrets: la sort digué… Benfica, un dels grans dels 60, amb el senyor Eusébio (Pilota d’Or 1965) com a gran estrella. A l’anada, 3-2 a Old Trafford. A Lisboa, el món començà a conèixer a un tal George, George Best. Un noiet de 21 anys que liderà l’exhibició dels anglesos: 1 a 5 i a semis. El Partizan de Belgrad era l’obstacle a superar: a Iugoslàvia, 2 a 0. A Old Trafford, sense the Best, el gol de Nobby Stiles (el Gattuso dels 60) fou insuficient. I a Madrid contents: sense haver de viatjar a l’Est, el Partizan els semblava més assequible que el Manchester. I així fou: a Heysel, el 1966, el Realísimo guanyà la seva sisena Copa d’Europa. Vasovic avançà els serbis, però els espanyols remuntaren amb gols d’Amancio i Serena.

El ManU començà la temporada 66-67 amb la idea de fer-se forts a casa. Tots els equips ho diuen cada any. Pocs ho aconsegueixen. La Santíssima Trinitat (el millor calbu de la història del futbol i Pilota d’Or 1966, Bobby Charlton; el Bunyu de l’Ulster, George Best; i Denis Law, el rei de l’àrea) i els seus companys compliren amb escreix: a fora van perdre 6 partits, però com a locals cap. Números suficients per guanyar el títol per davant del Forest preClough. Era la seva segona Lliga, però no la gran alegria de l’any: pel Denis, el millor dia fou el 15 d’abril de 1967. A Wembley, Escòcia s’enfrontà a Anglaterra. Es jugaven el British Home Championship (el 4 nacions de futbol): els campions del món van perdre 2 a 3. Law marcà un gol. El celebrà amb ràbia i alegria recordant què havia passat l’estiu anterior (el dia que Anglaterra guanyà el seu primer i únic Mundial, The King mostrà el seu amor a la Gran Bretanya dient m’han ben amargat la tarda aquests cabrons) i el mateix 15 d’abril de… sis anys abans, The Blackest Day: el 1961, Law va patir la golejada més humiliant de la seva carrera. Vestit d’escocès, va perdre 9 a 3 contra la selecció anglesa.

1968 és un número màgic pel Manchester United: deu anys després de l’accident de Munic, foren el primer equip anglès que aconseguí guanyar la copa d’Europa. Fou una gran temporada per a la ciutat, però ni de bon tros perfecte pels aficionats del United: la Lliga també es quedà a Manchester, però no al teatre dels somnis: per segona i darrera vegada fins ara (aquest 2012 pot caure la tercera), el City fou el campió. Va sumar dos punts més que el veí. Els 28 gols de Best (Pilota d’Or 1968) no foren prous. L’1 a 3 del City a Old Trafford decidí el títol. No sé si els red devils han oblidat aquest final no feliç. Pel bé de la seva salut mental, segurament han perdut moltes més estones revisitant el camí gloriós cap a Wembley: Hibernians, Sarajevo, Górnik Zabrze i Madrid. Què fàcil, no? Només quatre eliminatòries i a la final. Sí, però no. Contra els bosnis no van anar gaire sobrats i contra els polonesos i els amos d’Europa encara menys. Davant de quasi 80.000 persones, en una ciutat de 100.000 habitants (Chorzów), van haver de patir vint minuts de cagòmetru total: Lubánski, el gran golejador de la història del futbol polonès, marcà al minut 70 i el Manchester, sense el nostre Law, va haver de resistir fins al final. Devien ser una bona aventura aquells desplaçaments futbolístics de Guerra Freda al llunyà est.

I el Madrid a semis. A Anglaterra, gol de Best i no gaire res més. La tornada, per contra, va ser un festival de futbol: a la primera part, el Madrid va marcar quatre gols. Llàstima que un va ser en pròpia porta. El United, una altra vegada sense The Lawman (lesionat), començà la segona meitat eliminat. Potser quedaren impressionats per l’ambient que feien les 125.000 persones que omplien Chamartín, però els diables es van refer: el partit acabà 3 a 3. L’últim gol el féu Bill Foulkes, un venerable defensa de 36 anys -supervivent de l’accident d’avió del 1958 i participant en aquelles semis contra el Milan que el United afrontà amb mig equip al cementiri-, que jugà 685 partits amb el Manchester. Tota la vida jugant a futbol i només 9 gols. Aquest fou el darrer.

El 29 de maig de l’any 1968 el Manchester United visqué el plaer i els nervis de jugar la primera final de la Copa d’Europa de la seva història. Denis Law no: mirà el partit des de… l’hospital. Va patir gaire? Potser sí, perquè el partit es va fer llarg: va haver-hi pròrroga. La típica mitja hora de dubtes, por, imprecisions, cansament i tensa preparació pels penals? No. De l’empat a 1 a la golejada: Best marcà al minut 3 de la pròrroga, Brian Kidd (aquell dia feia 19 anys) just un minut després i el capità Bobby Charlton -als 30 anys i deu després del pitjor dia de la seva vida- marcà el seu segon gol de la final al minut 9 de la pròrroga. La sentència del títol i de l’MVP? Sí i no. El millor jugador del partit fou John Aston, el substitut del golejador escocès.

Denis Law fou el màxim golejador de la Copa d’Europa 68-69, però el Manchester no va poder revalidar el títol: els eliminà el Milan de Nereo Rocco, un dels grans ideòlegs del catenaccio. A San Siro, 2-0. A Old Trafford, Santíssima Trinitat a l’atac, barraca del calbu d’or al minut 70 i gol (fantasma) de Law que empata l’eliminatòria però que no puja al marcador. Cada cop que me’l miro, més endins veig la pilota, segueix dient l’escocès. Abans, amb un cop de puny amb molta (mala) traça, havia fet volar dues dents d’un antic company del Torino (Roberto Rosato). L’últim rei d’Escòcia no ha oblidat aquell no gol que el va deixar sense la possibilitat de poder viure, fora de l’hospital, el partit més desitjat. A la final, en un Bernabéu mig buit, els italians s’imposaren 4 a 1 a l’Ajax. Pierino Prati féu un hat trick (només ell, Puskás i Di Stéfano han marcat tres gols en una final de Champions), però la Pilota d’or de l’any se la quedà el seu company Gianni Rivera, un d’aquests enganches o trequartistes màgics (tipus Totti, Baggio, Del Piero o Zola) que molt de tant en tant neixen a Itàlia.

A la Lliga, la temporada del Manchester encara fou molt més nefasta: només dues victòries lluny d’Old Trafford, onzens a la classificació i títol pels cabrons del Leeds. Aquests mals resultats no alteraren els plans d’uns pares tossuts: el 10 de maig de 1969 va néixer un nen que hauria d’haver jugat al Barça. Ens ho hauríem passat més bé. Dennis Bergkamp és el seu nom. Es diu així perquè Denis Law era l’ídol del seu pare. L’holandès té dues n en lloc d’una solitària a lo Law per culpa del funcionari de torn: va dir que un nen dels Països Baixos no es pot dir Denis perquè sona igual que Denise, un nom de noia. Finalment, el dolç infantó va ser batejat amb dues n ben masculines i apa, a fer màgia.

I arriben els 30 anys de Law i la dècada dels 70 i el Manchester va caient en la mediocritat de la zona mitja, lluny d’Europa i de l’Everton, l’Arsenal, el Derby County, el Liverpool i el Leeds, els equips que guanyaren la Lliga anglesa del 1970 al 1974. Els Pilota d’Or de l’equip s’anaren fent grans o dimitiren i el United no va saber trobar bons recanvis. A la temporada 72-73 la grisor començà a fer por: derrota per 5-0 al camp del Crystal Palace, el pou del descens massa a prop (18ens) i l’home gol només troba porteria un cop. A final de temporada li diuen adéu, moltes gràcies. Té l’edat de Cristu. Plega? No. Canvia de samarreta, però no de casa: 12 anys després torna al City.

Amb l’altre Manchester no és titular indiscutible, però, com diria el Pep, dóna molt a l’equip: entre d’altres coses, 9 gols en 24 partits. I oju que ens acostem a l’increïble final del conte. Guionistes i novel·listes, ja podeu anar plegant: la història i la prosaica realitat sempre us superaran. Si la temporada anterior havia sigut dolenta, la 73-74 encara fou pitjor pel United: sense Santíssima Trinitat, Old Trafford convertit en un camp molt assequible pels rivals i quin últim partit de Lliga, senyors: el teatre dels malsons rep al rei Law vestit de blau. United-City. Els locals necessiten guanyar –i que altres resultats els siguin favorables- per… no baixar! Era el primer cop que tres equips queien directament al pou del descens i el Manchester United va triar un mal any per tenir la temporada dolenta.

Els diables vermells no marquen ni semblen capaços de fer-ho. Els veïns no s’hi juguen res (o més que mai), però no paren d’anar-hi. La pilota arriba a l’àrea dels condemnats i un toc de mestre sentencia: Denis Law, mite del Manchester United, fa un golàs que envia el seu equip de tota la vida a Segona. Quin moment. Potser és la gran imatge del futbol anglès del segle passat: veient la pilota passar per allà, fa el que ha de fer. Manen l’instint i el talent. Un cop s’adona del que ha fet, no sap ni on mirar. El feliciten, però no ho celebra. Camina, però no sap on va. El partit queda aturat per invasió de camp. Quan torna l’ordre, l’heroi fet botxí demana el canvi. Aquell fou el seu últim gol. De partits encara en va jugar tres més: als 34 anys, per fi va poder debutar en un Mundial. Escòcia no va perdre cap partit a Alemanya (RFA) 74, però van quedar eliminats a la primera fase: la victòria contra Zaire (2-0) i els empats contra Brasil (0-0) i Iugoslàvia (1-1) no foren suficients.

El talonassu de Law fou molt dolorós pel Manchester United, però Old Trafford només va haver de patir partits de Segona una sola temporada. Els títols es van fer esperar més. Farts de veure passar lligues i més lligues sense opcions a res, el 1986 van contractar un entrenador escocès que havia conduït l’Aberdeen (l’equip del petit Denis) a viure la millor etapa de la seva història: a la primera meitat dels 80, 3 lligues, una Recopa (derrotant el Madrid a la final) i una Supercopa d’Europa.

El deixeble de Busby i Jock Stein va trigar set anys a donar una Premier als red devils, però encara jeu a la seva butaca del teatre dels somnis. No gaire lluny, a l’entrada del camp, una estàtua homenatja als tres homes que lideraren al ManU més brillant i emotiu. Eren i sempre seran The United Trinity: Best, Charlton i, al bell mig, Denis Law, el traïdor més estimat.

Sergi

Senyor de les porres

Quatre dades. S’han disputat 244 porres. 49 porraires diferents. 12 participants han apostat en el 90% o més de les porres. Si agafem aquests 12 participants, el percentatge d’encert del resultat és del 7,75 %. Força significatiu. El percentatge d’encert del signe del partit d’aquests 12 participants és del 61,54%

Si hem de dir un nom: Ferran. Dubto que algú pugui discutir que ell és el millor porraire de la història.

Aquí teniu els datus. Porres jugades. Resultats encertats. Signes (1X2) encertats.

Senyor de les porres