L’onze de la nostàlgia

Per estrenar aquesta primera setmana de vida del bloc i posats a inaugurar, enceto una sèrie de posts sobre l’apassionant món del fumbol. En la primera frase sóc del tot explícit perquè els éssers estranys a qui no us agrada l’esport rei pareu de llegir immediatament! Després no us queixeu.

Malgrat tenir flaixos del Naranjito que em martellegen el cervell, la meva consciència futbolística es va començar a desenvolupar a partir del Mundial de Mèxic, quan molts encara havíeu de néixer. Digueu-me jaio. En aquest moment va començar la gran afició a les col·leccions de cromos del Panini. Tengui, tengui, tengui…. faaaaltiiii!

Introduint-me en àlbums plens de pols i posant veu de Manel Vich us canto el meu onze nostàlgic:

1. Paco Buyo. Ué! Ni el Cañete en tota l’esplendor en un dels seus millors dies no fa ni la meitat de ràbia que podia fer el porter gallec del Madrit.

2. Tomás Reñones. Aquella cara de bulldog del lateral marrullero de l’Atlético encara avui em fa por. Somio que m’escapo per la banda i ell m’atrapa i em queixala el tou de la cama. Llavors em desperto suant i respirant acceleradament.

3. Ivanov. El central pelut fumador de puros, com a representant de la gran Bulgària del Mundial 94. Imatges antològiques les dels búlgars a la piscina de l’hotel el dia abans d’un partit. I van arribar a semifinals!

4. Spasic. Aquest nom em provoca un somriure sorneguer recordant la seva immensa calva i el gol que es va automarcar amb ella contra el Barça. El Jordi Culé es va quedar a gust enrient-se’n cruelment a la cara.

5. Ablanedo II. Sempre va quedar a l’ombra allargada del porter camacurt de l’Sporting. És el meu tribut als germans dolents. Ell completa la meva defensa.

6. Tato Abadía. L’oxigen al mig del camp del Logroñés l’aportava aquest jugador de poc cabell, amb bigoti, secanall i sempre amb la samarreta per fora. El recordo al patatal de Las Gaunas enfangat fins les orelles

7. Enzo Scifo. L’elegant migcampista belga. Una llegenda. Company de Ceulemans, el barbut Gerets, Pfaff, Leo van der Elst… Una de tantes seleccions que ha eliminat Españñña.

8. Raí. Germà petit del gran Sócrates. El brasiler bemplantat del Sao Paolo que ens va amargar la primera final de la Copa Intercontinental. O estava molt catxes o la samarreta li anava 4 talles petita.

9. Totó Schilacci. Com a davanter golejador. El sicilià va aparèixer del no-res per ser l’heroi d’Itàlia al Mundial del 90. Va acabar al Japó, altra vegada en l’ostracisme.

10. Maradona. No m’estenc per no deixar-me res. Aviat, abans no es mori, ja li dedicarem unes ratlles amb més profunditat. El pilleu? Bo, eh?

11. Tronquito Magdaleno. El seu cromo debia costar molt de sortir perquè em va quedar marcat. Un extrem que s’internava com una guilla en l’atac del Mallorca. Aquell Mallorca dels Trobiani, Ezaqui Badou… 

Hi afegeixo els suplents, lesionats, sancionats i no convocats com Cedrún, Ravelli, Rafa Paz, Andrinúa, Brehme, Aldridge, Rommel Fernández, Herzog, Poyatos, Tocornal, Lacatus, Tendillo, Paquete Higuera, Mágico González, etc. Del Barça només hi ha el Diego ja que el 10 no el pot portar ningú més. No he dit res de la generació oblidada dels 80 com Rojo, Clos, Calderé, Moratalla, Pedraza, Víctor, Tente Sánchez, Gerardo, Julio Alberto, Urrutitestimu, Lineker, Archibald, Mark Hugues, Schuster, el Lobo Carrasco, Robert, etc. d’això ja en parlarem. Com també parlarem dels directius, dels àrbits, d’himnes, de crits, de pancartes, de fumbol regional, de programes de televisió, de frases estúpides, de futbolistes estúpids i de les patxangues a Avià. I és que hem de parlar de tantes coses! Quedem a la barra, entre copes i fum.  

Xavinho Bledorn Verri

Advertisements

8 comentaris to “L’onze de la nostàlgia”

  1. cambiaria el 10 x messi! vaya golas acaba de fotre, i l’altre, weno… ja no es el k era!

  2. Sí senyor Xavi! Exhibició de coneixements futbolístics. Això sí que és cultura popular i memòria compartida. Haurem de demanar a la Generalitat sociata que impulsin un Memorial futbolístic que ajudi a reinstaurar l’honor i la dignitat dels jugadors mai compresos, dels més insultats, dels jugadors més mediocres de les nostres vides.

    Aquest ambiciós projecte hauria de servir per descobrir on es va tòrcer la carrera futbolística de jugadors que no semblaven tan nefastos. Com a exemple d’aquesta minusiosa recerca tenim el cas del GABRI: ell, abans, no era calbu, jugava de mitja-punta i portava el 10. Però un bon dia la seva carrera es va desgraciar: anada de la semifinals de la Champions, dia de Sant Jordi de l’any 2002 (em sembla). El partit del segle, Barça-Madrid.

    El Madrid estava guanyant 0-1, però el Barça apretava. De cop, el benvolgut sallentí es troba amb la pilota els peus en zona de perill, intenta provar una cosa que ja no sabia fer, perd la pilota i el Madrid fa el segon.
    Des d’aquell dia, sempre que he gosat dir el seu nom en públic algú o altre, per casualitat, ha fet servir l’expressió “fill de puta”.

    Em sembla que la Generalitat sociata no ens aprovarà aquest Memorial. Tan lluny estem d’ells que ni en això ens posem d’acord: a ells, el futbol no els agrada. No és progressista.

  3. Què passa? Haurem de tancar el xiringitu? Aquí no escriu ni Déu.
    Com que sou una colla de mandrosos que feu veure que treballeu, hauré de fer una nova aportació.

    Malgrat el que vaig escriure ahir, els que em coneixeu sabeu que sempre he admirat, respectat i elogiat el Gabri com a jugador de futbol. Doncs a partir d’ara, encara més. Per què? Observeu vosaltres mateixos què podem llegir, avui, a la web del Marca:

    El titular de la informació és “GABRI SE PASA TRES PUEBLOS”

    El ahora futbolista del Ajax, en una entrevista a una de las revistas de más prestigio en el mundo del fútbol europeo -Voetbal International- aseguró que “nuestra vida iría mejor con la independencia. En España se machaca al jugador catalán, hay discriminación”.

  4. Molt bé Sergi. Que gran que és Gabri!
    Ara que ja s’ha vist que és un tiu molt mediocre ha de sortir amb declaracions d’aquestes. No deia el mateix fa 3 anys quan el convocaven per anar a la seleccion, i estava tan content amb la seva samarreta Roja amb una cresta per dissimular la seva calva i cantant “oéoéoé arriba tu bandera”.
    Aquest paio el podriem posar a la llista dels jugadors més dolents de l’història del Barça, juntament amb Sanchez Jara, Okunowo, Círic, Angoi, Romerito, … entre d’altres.
    El que si que se li pot reconèixer és que quan jugava reiem molt.
    Per acabar: que li prenguin el braçalet a l’espanyol del Carlos. I que no hi posin al Javi.

  5. Un apunt sobre la vida de Tomás Reñones després que es retires de l’esport.

    Regidor de l’ajuntament de Marbella, ascendit a batlle en funcions quan van empresonar tots els seus predecessors i suposo que actualment pendent de judici per corrupció urbanística. Aveure quan faran el mateix amb els gàngsters del País Valencià.

  6. Ei, estic flipant! jo nomes he pogut pensar amb el monchi, porter del sevilla que despres es va dedicar a algu tecnic em sembla. Era dolent, pero em queia be pq al forca barca l’imitaven i jo el sabia imitar. Em sembla que ha sigut l’unic cop a al vida que ho he fet. he he!

    Ara ja vaig entenent pq aquell cop al bar la placa vam treure mes punts al trivial de futbol que no pas al normal…

  7. No sé si eren o són dolents però tenen uns noms ben curiosos:
    -El més silenciós i pudorós: Suat Kalla (galatasaray)
    -Nardu amb simptomes de refredat: Poyatos.
    -Fa llum: Lampard.
    -Músic: N’ Gay Angoy.
    -El felador professional: Suker
    -Mig borratxo: Mijatovic
    -Analgèsic: Spasic

  8. Ja veig que l’onze de la nostàlgia serà un dels posts estrella d’aquest bloc, fet que no sorprèn ja que parla de coses veritablement importants, rellevants i d’interès majoritari, o sigui de futbol. Ja de pas, manifestar que no entenc, ni entendré mai com hi pot haver gent a la que no li agradi el futbol, i més tenint en compte que això ho escric després de mirar unes 600 vegades el gol del Messi (val, potser són menys de 600 però l’he vist tants cops…).

    De moment no aportaré un onze inicial, això ja ho faré més endavant, però si que m’agradaria recordar alguns d’aquests grans jugadors que ha donat el futbol mundial (entre els que com molt bé diuen per aquí dalt hi trobaríem al Gabri) i que tantes bones estones ens han fet passar. Som-hi:

    Qui no recorda aquelles internades del gran jugador de l’Espanyol Velko Iotov, sempre he pensat que amb 50 metres més de camp potser hagués estat una altra cosa, però els senyors que van fer el reglament el van voler putejar i no li van ampliar el camp, però què s’han pensat!!!

    També destacar al gran defensa portuguès Secretario, aquest si que era un crack, fins i tot Barça i Madrid van anar a la guerra per aconseguir els serveis d’aquest gran mite mundial, cosa que ja s’havia produït en el cas de súper Karembeu, i malauradament per als interessos blaugrana, els merengues es van emportar el gat a l’aigua i van poder gaudir del millor defensa de la història després del gran Beckenbauer.

    I ja per acabar (sinó es farà massa llarg), vull demanar des d’aquí una reverència i un fort aplaudiment per jugadors com Belodedici, el mestre Robert Prosinecki (ja li dedicaré un capítol a part), Amunike, Biurrun, Elvir Baljic (o com s’escrigui, el Rivaldo de l’est deien), Torres Mestre, Paniagua, Escaich, Jon Pérez Bolo (aquest em sembla que encara marca), el gran Bustingorri, els russos de l’Espanyol (quines partides de cartes), Mendiguren, Patxi Salinas i molts d’altres que de ben segur ja anirem comentant.

    Apali! Visca el futbol!

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s