Com ha de ser una bona beguda?

Com ha de ser una bona beguda? Després de molt i molt rumiar-hi, un dia mentre em dutxava (quan escrigui tot el que se m’ha acudit a la dutxa flipareu…) vaig treure una frase i em vaig dir “collons, què bona que és aquesta frase. Si jo fos famós i sortís a la tele…” Doncs bé, una bona beguda ha de ser com la vida: un pèl amarga, que vagi baixant i que l’endemà deixi aquell regust de “doncs mira, no m’ha fet tanta ressaca com em pensava…”.

Un pèl amarga. No molt, que aleshores a la llarga t’envia a prendre pel sac la nit. Però tampoc dolça. Sucre i alcohol, quina gran contradicció: per fer alcohol és imprescindible el sucre, però és el sucre el que empitjora una beguda. Doncs el mateix amb la vida. Qui us digui que prefereix una vida dolça és un il·lús que ensuma núvols. La vida, per dir que s’ha viscut, per tal que sigui rica i plena (com Catalunya), ha de ser un pèl amarga. Que voleu dolçor? Sou uns il·lusos, la dolçor, en el beure i en la vida, acaba empatxant. Nata? Només per fer marranades i de tant en tant, gràcies.

Una bona beguda ha d’anar baixant. No s’hi val a que cada glop esdevingui una odissea, però tampoc s’hi val a emmascarar-la i pensar que això és com aigua, perquè al cap d’una estona en patireu les conseqüències. Comparació vital? Coneixeu algú que visqui anys i panys d’emoció forta a risc extrem i tiro perquè em toca i no estigui completament tocat del bolet? Jo no, però si algú en coneix cap, que me’l presenti, que busco ídols. Però emmascarar la duresa de la vida i pensar que el món és bonic, que tu ets un príncep blau a qui finalment trobarà la que està farta d’aguantar faroles i que les flors neixen a cada instant mentre els ocellets van cantant amb sa veu melindrosa és la via més ràpida per fotre’s daltabaix del barranc. Més o menys com el primer dia en que tots hem tastat l’Aigua de València.

Una bona beguda ha de fer poca ressaca. Tot i així, buscar la beguda que no deixa ressaca és com buscar el Sant Grial, que ningú no l’ha trobat però tothom en parla. Fugiu dels cants de sirena dels que us diuen “mira, si beus whisky bo sol no deixa ressaca”. Aquests paios no han provat el whisky en sa p. vida. Feu la prova, feu-la: arreplegueu tots els diners del tió, dels Reis, els dels avis pel vostre sant, els dels papes de l’aniversari i els de la padrina per Pasqua. Arreplegueu-los tots, uns 300 eurots, i compreu-vos un whisky escocès de 21 anys, que més o menys val el mateix. Agafeu i us el xumeu sencer (sense coca-coles, eh! que no m’agradaria haver d’afusellar ningú!). Vinga valents, que al principi crema però després la cosa ja baixa com si fos un tobogan! Evidentment, el pet monumental no us el treu ningú (feu-ho allunyats del vostre amor platònic si preteneu algun dia poder desmitificar-la entre els vostres llençols). I l’endemà la prova final: qui va ser el f. de p. que va dir que el whisky bo no deixava ressaca!!!

Del que es tracta, companys de barra, és de trobar aquella beguda que l’endemà et permeti un mínim de dignitat. Tots hem patit ressaques monumentals, i tots n’hem fet la nostra pròpia comparació. Descriure metafòricament les ressaques seria un magnífic exercici literari a fer en aquest bloc. Des del xirucaire que ho descriu com una tempesta de llamps i trons, acompanyada d’una tramuntana esfereïdora, fins l’admirador d’en Kim Jong Il que un diumenge a la Granja va afirmar: “sembla com si el meu cap estigués enriquint urani tot sol”.

Jo, al final de la vida, espero tenir la mateixa sensació que el diumenge que em llevo i penso, “caram, amb la festa que em vaig clavar ahir i encara sóc persona!”. Sempre he pensat en què s’ha de pensar quan et mors. Més enllà de collonades com “et passa tota la vida per davant” i coses tan suades que sembla que les hagin escrit els guionistes de Ventdelplà. Doncs bé, jo sempre he pensat que m’agradaria, quan estigui a punt de palmar-la, pensar “què ben parit que ets, has sobreviscut a tot fins a dia d’avui!”. I, just just abans d’estirar del tot la pota, el meu últim pensament m’agradaria que fos “com tot el què m’han explicat monges i capellans sobre l’altra vida sigui mentida, em cago en Déu”.

I ara, companys de barra, deixeu als comentaris begudes que us entusiasmin, que estaríeu disposats a matar per elles, i que reuneixin les condicions abans esmentades.

nadó bevent

Des del tamboret

Anuncis

3 comentaris to “Com ha de ser una bona beguda?”

  1. A mi això del regust no m’acaba de convèncer. Si el dilema està entre el gust i el regust, em quedo amb el gust. És qüestió de prefixos. Si has de refer alguna cosa, deu ser que no l’has feta prou bé. De la mateixa manera, prefereixo una “animació” que no pas una “reanimació”. El prefix re-, en general, sol negativitzar el sentit de l’arrel (a excepció del cas de “rebolcada”, que sense cap dubte trobo més engrescadora que no pas una “bolcada”). És per això, que un bon regust al final, o l’endemà, no em compensa ni de bon tros el suplici d’engolir un gintònic.
    les begudes dolces produeixen ressaques cruels, sí, però vull defensar el paper clau de la ressaca en la dignificació de l’existència: si no fos per aquella primera ressaca cruel i dolorosa d’un diumenge d’anys ha, després d’esgotar les existències de Melody del Casino, m’hauria vist abocada a un alcoholisme flagrant. Almenys, aquelles punxades a l’estómac i les martellades contínues dins del cap em fan prometre al meu cos (amb el qual hem fet un pacte de no agressió mútua) que no beuré per la resta de la meva vida (promesa que, malgrat tot, acabo traint periòdicament).
    És per això que em declaro defensora aferrissada dels còctels de fruites, dolços i agradables, i no només pel pur lluïment del Millan a l’hora de decorar-los amb fruitetes vàries) i amb aquell ribet de sucre vermell que em fa deler només de pensar-hi.
    Ara bé, posats a triar, em quedo amb un bon vi, que tot i que produeix mal de cap intens molt abans que comenci la ressaca, el plaer de beure’l a poc a poc (més amb un bon tiberi) no té preu.
    Però això, com tot, és cosa de gustos.
    Ara no trobo cap metàfora vital per a això. M’en vaig a la dutxa.

  2. Aprofitant el talent que Nostro Senyor Jesucrist i la facultat m’han donat per confeccionar jocs de paraules més o menys audaços, modificaria el títol per un “Com ha de ser una dona beguda”, i ja tenim un altre apassiont tema de debat assambleari.
    Malgré lui, que diria Racine, sí que fóra interessant encetar una breu descripció metafòrica sobre la ressaca. Jo només puc dir que bec per fer de la gent algú més interessant… no és que sigui una metàfora susuditxament dita, però ja farà el fet…

  3. Els vostres escrits deixen clar que la vostra inspiració escriptora prové única i exclusivament d’allò que s’anomena “aixecar el cotze”, i que durant les hores que destineu al teclat de l’ordinador (hores de feina, evidentment) aneu més mamats que la precidencial cigala d’en Bill Clinton. No sé si beveu whiskys cars, collonades de fruita, absenta o licor de figa, però els vostres textos són una delícia pel lector i una oda al bon viure. És ben bé que l’alchol és una gran i sublim font d’inspiració!
    Visca el bar i els seus ingredients!

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s