Plagues del segle XXI: els gossos i llurs amos

Primer de tot avanço que no tinc cap trauma d’infància amb els gossos ni sortosament no m’ha mossegat mai cap animal d’aquests. Totes els pensaments els exposaré des d’una reflexió racional i no pertorbada per cap fet que m’hagi marcat l’existència.

Per començar dir que no estic tan en contra dels gossos com dels seus amos. Penso que al camp (i ja ho sé: Berga no és cap metròpoli precisament) poden haver-hi certes raons per justificar la seva domesticació. Així que molts motius de l’aversió cap als gossos són en clau estrictament urbana.

L’olor (pudor) de gos. Com molts fumadors actius i passius que no s’adonen que la seva roba està impregnada de la ferum de cigarret, els amos dels gossos no s’adonen que la seva casa fa pudor de gos. “Quina olor més estranya fa aquest coixí!” “Sí? Doncs en Pluto no es queixa quan s’hi queda adormit”. Però hi ha quelcom pitjor que la pudor de gos: la pudor de gos moll.

Les mossegades. Què pot portar una persona a tenir a casa una cosa que pot atacar a una altra persona perquè “s’ha posa’t nerviós” o és que “només estava jugant”? Quin sentit té conviure amb una bomba de rellotgeria? “El tanco a la cuina perquè no et coneix” “M’estàs dient que sí aconsegueix sortir i em troba m’hi hauré d’enfrontar en un combat singular? Si jo tan sols passava a saludar!”

Els lladrucs. Per què hem de suportar el soroll de l’animal del president de l’escala a les tantes de la matinada? Els nounats poden plorar durant els primers mesos, però amb el temps pot tornar a regnar el silenci (a no ser que els veïns siguin de qualsevol família reial i criïn com rates de laboratori). I si el motiu és la seguretat, millor posar-se una alarma, que com a mínim no s’activarà quan tingui una altra alarma a la vora.

Les defecacions. A diferència dels gats, que enterren els seus excrements, la merda de gos s’assembla en mida i olor a la de l’ésser humà. Fins que tots els amos no recullin el que deixen llurs mascotes o s’inventi un wàter per gossos, que se’n vagin a viure a la natura.

Els gats són orgullosos, independents i sensibles. Un gat mai no perseguirà un bastó per divertir el primer que passi per allí, no t’ensumarà com un sospitós de narcotràfic, no t’omplirà de babes després d’haver llepat la tassa del wàter, no defecarà a la vorera ni posarà el nas allà on un altre gat s’hi hagi orinat. Un gat abandonat troba el seu propi aliment i fa la seva vida. Un gos abandonat s’arrossegarà fins a caure perquè està mancat de la intel·ligència que no sigui per menjar, cagar i bordar.

Però si els gossos són desagradables, què es pot dir dels amos? Per què un humà que diu estimar-los s’aprofita de la seva servitud? Els amants dels gossos s’enorgulleixen que l’animal faci el que li ordena. “Jau! La pota! Busca!” Per què totes aquestes humiliacions han de ser ben vistes per gent que diu defensar els animals? L’amo que gaudeix humiliant la seva mascota potser preferirà fer el mateix amb la parella, amistats, fills… A més a més, arribem al tema dels gossos suposadament amistosos fins que es tornen agressius, esgarrapen a la canalla i ataquen la gent gran en un nombre considerable de casos documentats. Pot realment ser que els amos, que saben el mateix que nosaltres, també gaudeixin amb el poder d’induir temor a la gent? Però això ja seria un altre tema…

Parce, ecologista de debò

Anuncis

23 comentaris to “Plagues del segle XXI: els gossos i llurs amos”

  1. Tio! tu què t’ has cregut!. Ets un intolerant. Ja els conec a la gent com tu, deus estar pensant en mesures prohibitives.
    Segur que no has tingut mai un gos. Si n’ haguessis tingut un no diries això.
    Estimo els gossos i la natura. Els gossos són carinyosos. El meu gos es diu Chusky, i té sentimets també!.
    A més els meus gossos són vegetarians també. Com a conseqüencia la seva defecació no és com la de tots els humans, només com la meva, (per això fa servir el meu wc), a un home que menja carn no li deixo utilitzr la “letrina”. I, posats a fer, compartim el collaret anti puces; així no me les encomano dels meus companys. També dormim junts, i ens fumem un peta abans d’ anar a dormir (ell, de forma passiva).
    Bona nit.

  2. 1-De quina raça és aquest gos tant bonic de la foto? És un gos verdaderament inquietant.
    2-Felicitats Parce, gran tema aquest de les plagues modernes.
    3-Tema filosòfic: Els gossos et llepen perquè t’ estimen o perquè els hi agrada el gust que fas?

  3. Pregunta:
    Hi ha algun estudi científic que demostri que als gossos (preferiblement pataners) els agrada la música punk i la cervesa? si és així callo, però del contrari, en el fet de portar el gos als concerts punks estariem parlant de maltractament animal?

  4. Diria que el de la foto és un dogo argentí.

  5. Quina decepció kiku! Jo que em pensava que hi entenies en tot… Com a entès en gossos opino que es tracta d’aquell gos matapersones que tenia el De Martin. O és ell o s’hi assembla molt. I encara filo més prim i m’arrisco a afirmar que es deia Drac.

  6. Cert! he estat a punt d’ esriure-ho, però he pensat que em prendrieu per boig.
    Encara recordo els dissabtes de petit, baixant pel carrer major amb la meva àvia… i, de cop, apareixia el De Martín amb aquell gos espantós (per cert, en va tenir més d’ un), i jo ben acollonit ( no traumatitzat).
    De fet aquest gos fot més por que el gos dels Baskerville.

  7. Te rao el Xavi, no és un Dogo argentí…. llàstima, ara que havia quedat bé….

  8. -És un Bull Terrier: http://www.lamascota.com/ar/mascotas/perros/razas/todos/bullterrier.htm
    Quin gos tant inquietant!

    -Altres animals inquietants:
    a) Gat sphynx(els gats; una altra plaga per cert):
    http://www.salonhogar.com/ciencias/animales/gatos/sphynx.html
    b) L’ esser viu més lleig del món segons el meu amic Gat; l’ anomenat
    Talp-rata africà (entreu dins la seva secció i veureu…): http://www.ikuska.com/Africa/natura/fauna/rodentia.htm

  9. Kiku, tantes hores voltant per l’interné no poden ser bones de cap manera…

    PD: Pax, diu el meu gos que el dia que et trobi pel carrer et mossegarà, això si… ell només ho farà per jugar.

  10. Ja fa molt temps que els gossos són un perill i una molèstia per al ciutadà. Quantes merdes xafades i quantes mossegades més faran falta perquè s’apliqui el codi penal (amb el Pax de jutge de 1a instància) contra els gossos i llurs amos?

    He trobat una prova més perquè l’acusació (o el fiscal, no sé com funciona el món de “la justícia”) l’utilitzi, si ho creu necessari, en el judici del cas GOSSOTS.

    Avui fa 125 anys, “Un carpintero jóven, vecino de Gironella, al ir el lunes por la mañana a la fábrica de los Sres. Rosal Hermanos donde trabajaba, fué mordido por un perro, rabioso segun se supone, que pasaba por la carretera”.

  11. Un dia de febrer de l’any 1906, un patriota berguedà va decidir actuar contra aquest perill públic que són els gossots: “algun enemich de la rassa canina, no se sab com, ha aclarit en gran manera ‘l nombre de gossos que patrullavan pels carrers. Han rebut sobre tot els cassadors”.

    Aquesta informació va sortir publicada al quinzenari berguedà “El Cim d’Estela”. La notícia no aclaria si l’inquiet ciutadà prengué represàlies, també, contra l’ou de la serp: els amos dels gossos.

  12. La nostra lluita ve de molt lluny i és interclassista i transversal. Som molts els que diem gossos NO. No volem xafar més merdes de gos ni volem que ens acollonin més. Ho diem la gent del bar i ja ho deia un noble que va viure a Berga fa dos-cents anys.

    El dia 3 de març de l’any 1811, el baró de Maldà, al seu dietari, va escriure: “Déu nos guard de gossos rabiosos (…) En esta vila de Berga, han estat uns quatre o cinc gossos que han mossegat a alguna persona, i així lo govern ha disposat que els matassen, com que ja els han mort fusellats

    (…) A mi no em fan gens de goigs gossos ni gavaigs (es refereix als ‘gavatxus’, en plena Guerra del Francès) puix que sent bèsties un dia o altre me poden mossegar, i així no agradar-me gens”.

  13. Els gossos i llurs amos, un lligam indestructible. Ni la mort els separa. Mireu, mireu: http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=04-18

  14. Aquest dilluns, mirant per sobre un article de l’AVUI que parlava del Chirac i explicava que ara, ja retirat, l’expresident francès ha guanyat popularitat, se’l veu content i bla, bla, bla, em va sorprendre la part final del text. Deia així:
    “fins i tot el seu gos Sumo (el gossot del Chirac), en tractament d’antidepressius (!!??) des que va marxar de l’Elisi, comença a estar més animat. Una prova irrefutable de la teoria que sosté que els animals solen imitar els seus amos”.

  15. Estic molt emprenyat. Avui anava amb bici i he avançat un grup de caminadors que portaven dos gossots (deslligats, evidentment). A una velocitat de 10 km/h els he passat però un dels gossos indesitjables se m’ha fotut entre les rodes i ja he sigut a terra. La cama dreta em fot un mal terrible del cop contra el quitrà. Segur que l’animalot era d’aquells que “no fa res” i “només ho fa per jugar”. si hagués estat baixant a 40 km/h no sé què hauria passat. A la merda els gossos i els seus amos! Ja n’hi ha prou d’aguantar les seves cabronades.
    Apa, ja m’he desfogat.

  16. “Us tallaré el cap! A tu, al teu gos i a la teva mare”. A Sant Joan de Vilatorrada, un home saluda als seus veïns, i als gossots d’aquests, amb aquestes càlides paraules. Per si no queda prou clar el missatge, alça la mà per mostrar les seves eines de treball: la falç i la destral.
    http://www.naciodigital.cat/noticia/18505/panic/poble/bages/vei/amenaca/amb/tallar/cap/amos/dels/gossos

  17. Ja feia massa dies que no tenia problemes amb els gossots. Avui ens hem tornat a veure les cares: baixant de Corbera cap a Espinalbet, i quan ja començava a dubtar que al món hi quedés cap ésser viu a part de jo, m’ha vingut a tocar els collons un gos. No era gaire gros ni fotia gaire por, però m’he fotut nerviós i m’ha fet caure. He fet bastanta pena. Sort que no m’ha vist ningú. Fins i tot al gossot li he fet llàstima: quan em tenia estès a terra i em podia començar a queixalar amb tota tranquil·litat, ha decidit fer mitja volta i anar a emprenyar algú altre.

    Quan he arribat a casa i he mostrat les meves ferides de guerra, la meva germana m’ha dit “Sergi, sembles la Guineu” (si no us sabeu de memòria tots els capítols dels Cargols, no es pot entendre).

    La caiguda ha sigut més culpa meva que del gos, però em reafirmo en ser un fidel seguidor de les creences religioses del Xavier Sala i Martín: al seu facebook ho diu ben clar: “I hate dogs”.

  18. A la recta del trencant de Montclar, entre l’Espunyola i Casserres (al km.3), ja fa uns 10 dies, com a mínim, que hi ha un ramat de gossots salvatges ultraperillosos. Els havia vist anant en cotxe. Dissabte hi vaig passar en bici i encara hi eren. Merda. Quan encarava la baixada abans de la recta, els vaig veure allà al final, a punt d’atacar. Les mans van anar automàticament cap als dos frens i la bicicleta va començar a derrapar fent uns moviments de banda a banda. Finalment es va aturar. No vaig llepar el terra de miracle. Vaig donar mitja volta a tota llet sense girar el cap i confiant que els gossos assassins no em venien al darrere.
    Extermini de gossos ja.

  19. Sembla que hi ha un “justicier” que llegeix aquest blog.

    http://rac1.org/elmon/blog/un-vei-dispara-el-meu-gos/

    • Des de l’altre barri, el Hemingway també vol garlar de l’escabrós afer chihuahua: “has comès fornicació, però això fou en un altre país i, a més a més, la gossa ja ha mort”.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s