Lluís Companys, heroi o sociata?

Avui fa 67 anys, l’Espanya franquista afusellà a Lluís Companys, el nostre president màrtir (com se sol dir). En relació a aquest personatge i a la nostra trista història, fa uns mesos vaig llegir un llibre que em va agradar molt. Es titula Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs. L’autor és l’Enric Vila, un amic del millor escriptor català del segle XXI: el Salvador Sostres.

Aquest llibre permet fer un recorregut molt atractiu per a la societat catalana dels primers quaranta anys del segle XX i, a la vegada, ens recorda que Lluís Companys va fer alguna cosa més que dir “Per Catalunya!”, instants abans de ser afusellat per la “Nueva España” de Franco.

Els mesos finals de la vida de Companys estan plens de paraules, discursos i fets carregats d’emotivitat i dignitat. Moments que toquen la fibra de qualsevol persona que estimi –encara que només sigui una mica- aquesta terra on ens ha tocat viure i els ideals de llibertat i justícia. Posem algun exemple:

Moments després de ser assassinat, un dels soldats que presenciaren l’execució cridà -en to desafiant, subratllant el valor simbòlic del fet i pretenent passar a la història- Catalanes! Hemos fusilado a vuestro presidente!”.

Mesos abans de morir, Companys deixà dites i escrites unes paraules lúcides i sensates que alguns (i algunes) -submergits en el caos i la hipocresia del “progressisme”- no acaben de tenir clares: “Per lluitar per altres ideals, hi ha molta gent a tot el món. Però Catalunya només ens té a nosaltres. Per això, més que mai, cal supeditar-ho tot a la seva defensa”.

El 20 de gener de 1939, quan l’exèrcit franquista estava a punt d’ocupar Barcelona, Berga i el conjunt de Catalunya, Companys parlà al poble: “en aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot; fins el nostre nom (…) Amunt amb exaltació bèl·lica i voluntat inflexible! Un deure, un esforç i cada minut al servei de la victòria. Amunt els cors i clavats els peus a terra. Hem de ser granit i flama”. Molt bonic, bona retòrica i pell de gallina, però ja era massa tard. Tornàvem a perdre.

És bo recordar i tenir present tot això, però no hauríem d’oblidar que Companys no apareix, del no res, el 1936 o el 1939. Quan esclatà la Guerra Civil, Companys ja tenia més de 50 anys i una llarga trajectòria política al seu darrere. Un recorregut on podem trobar-hi, clarament, una manera de fer, dir i pensar que no comparteixo gaire o gens. A què em refereixo? També posaré uns exemples. Mirem enrere:

L’estiu de 1938 digué: “soy nacionalista catalán rotundamente”. Malgrat aquesta contundència expressiva, Companys seguia creient en l’horitzó polític (transformar Espanya en un estat federal) que, encara avui, fan servir els sociates catalans per dissimular el seu espanyolisme. El president, aleshores, ho explicava així: “La grandeza de España sólo puede fundarse (…) sobre las bases de una República Federal”.

Quan les Corts espanyoles de la Segona República aprovaren el 1r Estatut de la història de Catalunya (1932) –molt retallat i modest; tant que definia Catalunya com una “región” d’Espanya-, a Companys no se li acudí res més que posar-se a cridar, tot plorant, “Viva España! Viva España! (com el Montilla el dia que el ZP va guanyar les seves primeres eleccions espanyoles).

L’any 1931, el dia 14 d’abril, una estona abans que “l’avi” Macià proclamés la República Catalana (“com a estat integrant de la federació ibèrica”), Companys proclamà, també a la plaça Sant Jaume de Barcelona, la República a seques. No és que volgués ser ambigu. És que per ell no hi havia cap dubte: la República només podia ser espanyola.

Paraules de Lluís Companys, l’any 1919: “Viva España y Viva Cataluña no sólo no son incompatibles sino que se deben hermanar y confundir”. José Zaragoza i Miquel Iceta no ho sabrien expressar millor.

En el currículum “nacionalista” de Companys podríem trobar-hi, fins i tot, la pràctica de “mòbbing” (abans que existís la parauleta): quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona i veia sovint a Manuel Carrasco i Formiguera, per fer-lo emprenyar, mirava d’obligar-lo a que cridés amb ell “Viva España”. Per què? Companys sabia que Carrasco i Formiguera (que també morí afusellat pels franquistes) era un nacionalista català poc amic d’Espanya i ell, en canvi, aleshores, no n’era gens de nacionalista. Més aviat era vist –pels catalanistes del moment- com a espanyolista.

Si la vida i miracles del Companys us interessen més aviat poc, aquest llibre també ofereix altres atractius. No és una terrorífica successió de dates, noms i fets. Podem trobar-hi de tot. Per exemple, l’esment a una carta molt romàntica que Napoleó envià a la seva dona, tornant de guerrejar: “Vinc d’aquí a tres dies, no et rentis el cony”. Es veu que li agradaven les experiències fortes.

* Potser heu pensat que el títol del text és una mica exagerat i sensacionalista. Sí, ho és. M’he deixat emportar per la regla nº1 dels periodistes: no deixis que la realitat t’espatlli un bon titular.

Sergi

Anuncis

6 comentaris to “Lluís Companys, heroi o sociata?”

  1. Trobador, aviat et fitxaran els de l’e-noticies per posar titulars. Per acabar-ho de fer tot més sensacionalista només et falta relacionar el nom del protagonista amb el de l’estadi on juga un equip que va de blanc-i-blau.

    Efectivament, aquest el Napoleó era un romàntic.

  2. Almenys sembla que el Lluís va evolucionar positivament. No m’imagino l’Iceta o el Zaragoza d’aqui a uns quants anys afusellats per éssers de la seva espècie. En canvi per homo sapiens sapiens com nosaltres sí.

  3. Fa dies que em controlo però avui he decidit parlar:

    QUÈ COLLONS ÉS AIXÒ? Qui gosa insultar els nostres màrtirs? Aquesta merda qui ho diu, l’Enric Vila? és a dir, un imbècil de la Fundació Catalunya Oberta (de cames?).

    Companys forma part dels catalans a qui els penja allò que cal entre les cames, mentre que gran part del nacionalisme català, fins que va aparèixer Terra Lliure, formava part dels catalans a qui el que els penja entre les cames és el què els surt pel cul.

    Ja m’agradaria veure tots aquests que el critiquen fent-se caca davant l’escamot d’afusellament.

  4. Visca Companys i la resta només és porqueria. Tota aquesta nova fornada de set-ciències que el critiquen no donarien ni un parell d’euros per Catalunya i la seva llibertat, però parlar (sobretot si és malament d’algun compatriota) ´és fàcil, molt fàcil. Visca Companys! Visca Catalunya!

  5. Com molta gent segur que sap, em plau informar-vos que en Joan Saura i la néta del President Lluís Companys, estàn treballant per la reparació i dignificació de la seva figura i per l’anul·lació del seu judici.

    D’altra banda, crec que es molt positiu aquest gir cap a posicions més catalanistes i nacionalistes d’ICV, perquè lamentablement els hi feia falta.

    I crec que en aquest tema tant sensible i important, des del punt de vista més patriòtic de Catalunya, el Saura els hi ha marcat un gol amb aquesta Esquerra (abans ERC) tant apoltronada.

  6. Aquests sociates… Fa uns quants anys, van fer-se seu el president Companys empaperant tot el país amb uns cartells on, al costat del logo del PSC, deia “Lluís Companys, un president d’esquerres”. Avui l’Iceta encara l’ha dit més grossa: per defensar, una vegada més, “les virtuts” de la via estatutària i de la Catalunya sempre espanyola en oposició a les aventures sobiranistes i a l’esperit d’Arenys, ha apel·lat al president Macià: http://politica.e-noticies.cat/el-psc-posa-com-a-exemple-macia-33171.html

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s