Instants susceptibles de ser dubitatius

mono rumiant

Responent a la crida de l’altre dia sobre la manca de col·laboracions al bloc, humilment recullo la petició per encetar una petita reflexió entorn de dubtes, d’ètica i de moral (ostres, ja semblo el Quim Sala…). Ejem, el que dèiem. No ho sé si us ha passat, segur que sí: una de les situacions més patètiques que hi ha és aquella en què, anant pel carrer, veus una altra persona que s’acosta, però el veus de lluny i ell també et veu de lluny, i és aquell moment que penses: “Collons, què li dic? Em paro? No em paro? Només el saludo?” . I a mesura que esteu més a prop cada cop hi penses més, fins que arriba el moment de creuar-se i la indecisió acaba amb un “Ei…” per part teva i un “vinga…” per part seva. Patètic, és una sensació de merda, i això encara s’accentua més quan la persona en qüestió no la coneixes gaire, perquè, les coses com siguin: a Berga, qui més qui menys, ens coneixem tots, encara que siguem de colles i edats diferents, i si no saludes aquella persona un dia, el més cardat és que no ets a Barcelona i potser no la tornaràs a veure mai més, sinó que potser te la trobaràs un altre dia anant a comprar un xuxu a cal Alberich i bé que li hauràs de dir alguna cosa! Si més no per no perdre l’educació i la formalitat que caracteritza els berguedans.

Obro digressió: als berguedans també ens caracteritza que parlem un català molt autèntic, potser no amb aquell accent marca de la casa dels de Vic, però sí que reconeixem els nostres iguals a tot arreu en sentir frases com ara: “Mecagum déu!”, “collons!” “no cardis!?” i per altres expressions tan nostrades. Tanco la digressió.

Retornant a això que dèiem sobre els moments de dubte, indecisió… també hi hauria un espai per aquell sentiment que, per a mi, és el pitjor de l’ésser humà: la vergonya aliena. ¡Quantes escenes hem viscut amb aquesta sensació, com ara quan els pares ens venien a buscar a col·legi quan érem preadolescents i ens feia vergonya que el nostre pare (normalment eren els pares) es fes l’enrotllat davant dels nostres companys i amics, o quan ens duien aquells entrepans de pernil dolç fets amb tant de carinyu per les nostres progenitores i veies que els amics se n’anaven a comprar uns Panteras Rosas o uns Bonny y Tigretons al supermercat, i tu allà…! Lligat amb això, també era una mica “cutre” quan els pares ens venien a buscar quan anàvem de festa amb 14 o 15 anys a les 2 de la nit (sempre regatejàvem l’hora de cinc minuts en cinc minuts) en algun concert guarro a Gironella o així, i ens venien a recollir a nosaltres i als amics amb el pijama posat…

Un dels moments estrella de la vergonya aliena és quan hom puja en un autocar o en un tren i s’asseu a llegir el llibre que té començat. Al cap de 20 segons, puja un nen o nena malcriada parlant per telèfon a tot drap o bé amb una amiga d’aquelles que són uns cardos però que tenen fotos del Brad Pitt a la carpeta i comencen a xerrar, com si fossin soles a l’autocar o bé al tren. Te n’assabentes de tot sense voler, no saps què fer, encara queda molt per arribar a destinació, et fas l’adormit… o bé t’aixeques i li cardes un jec d’hòsties a veure si li passa la xerrera, collons! (Ningú ho ha fet, però de ganes no n’han faltat!)

I què dir dels afortunats que tenen nòvia (els altres ens hem de rascar la butxaca per fotre un clau, i encara insalubre) i quan arriba l’època nadalenca s’han de menjar totes les botigues de roba del centre de Barcelona! I no ho dic per elles, sinó que com que nosaltres també som elegants, no diem res i estem allà aguantant un fred de nassos un dimecres a les 8 del vespre quan el Barça juga quarts de final de Champions. I és clar, no li pots pas dir que hi vagi ella sola, que tu vols cridar amb els teus amigotes al bar, i per deferència l’acompanyes, però tens dubtes de dir-li que vagi fent i que tu l’esperes al bar del capdavall del passeig fent una cervesa o bé fer-te el company sensible i tendre, que les faci riure i que sigui atent i bla, bla, bla… Perquè és clar, llavors ella arriba a casa i li diu a sa mare i la sogra que t’agafa tírria i ja hi som! I elles a l’inrevés amb nosaltres, que fan coses que no tenen ganes de fer perquè un dia per tu i l’altre per mi, com ara passar-se la tarda jugant a la consola o bé anar a veure un entrenament de l’Olvan…

El nostre sistema de dubtes i indecisions s’activa en aquestes i altres situacions, i me n’hauré deixat moltes, així que espero que amplieu aquesta reflexió amb els vostres savis comentaris, sempre tan acurats i precisos, amb tant de tacte i quefer, amb aquell sarcasme encobert i aquell humor anglès que traspua entre les línies dels textos. Un tema realment apassionant.

Marcel

Anuncis

7 comentaris to “Instants susceptibles de ser dubitatius”

  1. Un dimecres a les 8 del vespre, amb partit de Champions del Barça, l’unica cosa que es pot fer per sentir que realment estas aprofitant el temps és posar-te davant d’una tele, tan gran com sigui possible, i gaudir de l’espectacle tot saborejant una bona cervesa. Qualsevol altra alternativa no pot ser ni tan sols contemplada. En quin món vivim…

    Barçaaaa!

  2. Més vergonya aliena: el Montilla intentant excitar les masses quan fot mítings i els militants al seu darrera aplaudint fent onejar les banderes del psoe d’aquella manera tan artificial.

  3. La pitjor vergonya aliena berguedana: trobar-te amb aquell que no veus des de 3r de BUP i veure com ha passat de ser un pringat estil Steve Urkell a ser un pringat intent de fashion cutre pantalons pota elefant esfilargassats, samarreta llampant arrapada i pentinat de foto de l’aparador del Llonguera.

    Si en comptes de ser aquell és aquella, aleshores vergonya pròpia de pensar “què burro que vaig ser!”

  4. Sobre la digressió: els berguedans tenim un accent propi? Collons! Mecagumdéu, no cardis! És que l’altre dia, en un local manresà, van conèixer que no érem de Manresa tan sols per l’accent. I jo que creia que una de les poquíssimes semblances amb els del Bages era la manera de parlar… Es pot reconèixer només per la parla (entonació, llenguatge, dicció, accent, etc) un de Manresa d’un de Berga? Reflexionem-hi, si us plau.

  5. En la línia de l’Àngel:

    Tot el meu menyspreu per aquell qui, volent-lo veure, es perdi un partit de Champions per anar a comprar peces de roba de nom i utilitat enigmàtica. Això sí que és estar anul·lat!

    De fet, i com que cada dia sóc més intolerant, em cago també en el que faci això (i sigui home), li agradi o no el futbol.

  6. Explicaré una “anèctoda” relacionada amb la situació número 3 (la del tren) que explicava el Marcel.

    Faltaven poques setmanes per Corpus i pujava a Manresa des de Barcelona en tren. Jo el meu diari i el meu walkman (encara no hi havia Mp3 i polles d’aquestes per “aquell entonces”!!). Al cap de poques parades puja un famós de Berga (que no diré el nom però diré que és un “gran” dissenyador de roba…) amb els seus amiguets super guays. El tiu impresentable es va passar el viatge cridant “lo guapo que és la Patum” i “quanta barreja bevem”, i “el dijous hi ha Patum completa que vol dir…” i “el dimecres passacarrers que vol dir…” i “el desfase de la gent” i “la ressaca que tens dilluns” i “heu de venir” i no sé quantes collonades més!!!! Jo amagant-me darrera al diari i ells rient i bramant i xisclant i corrent-se de gust escoltant al “colega” als seients del costat. Me cagúm Déu!!! No podies haver pujat amb bus, cabrón!!

    Vergonya en vaig tenir, però un odi irracional també!!!

  7. Demano perdó a totes aquelles femelles que desitjaven ser saludades per mi (i alguna cosa més), i que no vaig saludar. La pròxima vegada, que em saludin elles a mi (i alguna cosa més).
    A les que simplement em volien saludar: No cal que em saludeu.
    Als tios que els donguin pel kul.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s