Parker Lewis can’t loose

parker lewis

Era l’època on la moda eren les sèries nord-americanes ambientades en un institut, totes tallades amb el mateix patró. Una parelleta protagonista de guapos oficials: el quarterback de l’equip de futbol americà (i no s’assemblava gaire al Sebastien Chabal) i la cap d’animadores, tots dos de classe mitjana-alta i els més populars. Al seu entorn hi havia una colla d’amics que aspiraven a ser tan perfectes com ells dos, entre els quals no hi podia faltar el gracioset del grup (amb la norma no escrita que havia de ser negre) i la noia confident de tothom i manipuladora. Ara només falta afegir-hi uns professors estupidíssims incapaços d’adonar-se com els seus alumnes no paren de pendre’ls el pèl i uns pares que en el seu moment haguessin fet bé d’avisar a la supernanny o fotre alguna bufetada. Els espanyols no podien ser menys i van idear imitacions adaptades a la realitat hispànica com “Compañeros” i “Al salir de clase” que devien acabar d’enfonsar el gènere. Mentre aquells repel·lents feien com si decidissin el seu futur i el de llurs famílies, nosaltres tot just decidíem a quins crèdits variables ens apuntaríem al següent trimestre (en això sí que vam ser pioners).

Però enmig de la mediocritat, TVC va tenir l’encert de comprar els drets d’una autèntica joia. Però també val a dir que no van començar gaire bé; algun geni va traduir el títol original de la sèrie “Parker Lewis can’t loose” (pels provincians que no dominen l’anglès altament avançat, literalment vol dir “En Parker Lewis no pot perdre”) per una aberració tan incomprensible com “L’imperdible Parker Lewis”. Si es tractava de fer una conya jo encara no l’he captada. A partir d’això, poques coses es poden retreure.

Les trames eren les típiques, però estaven tractades amb enginy, humor, exageració i un surrealisme expressament buscat. S’aconseguia que els espectadors veiéssim amb naturalitat com els estudiants protagonistes tinguessin un quarter general muntat a l’institut amb càmares i micròfons distribuïts per tot el campus, sala de professors inclosa. I per les hores de relax i campanes diverses, uns tumbones a la terrassa del recinte per quan els feia mandra anar al bar. A aquest còctel cal afegir-hi uns efectes de so inusuals i uns personatges per recordar:

– Parker Lewis. El líder de la colla protagonista, però sense aires xulescos de superioritat. Tenia un mal assessor d’imatge, se li notava en les seves camises cada dia més llampants. Els objectius diversificaven entre conquerir alguna noia, fer alguna broma, fer campana, ajudar i aconsellar els seu amics… tot això moltes vegades els ficava en embolics, però sempre se’n sortien ben parats, cosa que dóna nom a la sèrie. Elaborava un diari personal que enregistrava en cinta de casset enlloc d’escriure’l, cosa que ens servia de narració per seguir l’episodi. Més endavant trobava una parella estable i a partir d’aquí la sèrie perdia part del seu ganxo, però continuava tenint un bon nivell.

– Mickey. El delinqüent comú de la colla. Se sobreentenia que és el que més campanes feia i matèries suspenia. Amb un posat fatxenda i estètica a cavall entre Elvis Presley i James Dean. Si hagués existit alguna assignatura de motos o de rock&roll se l’hagués vist més per les classes.

– Jerry. El setciències de la colla. Aleshores encara no fèiem servir la paraula “friki”, la que més el definiria. Tímid, nerviós, escanyolit i matrícula d’honor en tots els exàmens sense copiar. Es dirigia a tothom anomenant-los pel cognom amb un “senyor” abans. Un objectiu molt llaminer pels practicants del bullying, encara que els seu col·legues el defensaven sempre que podien. Portava una gavardina d’on treia infinitat d’aparells que s’hauria d’esbrinar si la van inventar abans que la butxaca màgica del Doraimon, ja que estem davant d’un cas clar de plagi industrial. Normalment acabava el capítol empresonat dins la seva pròpia taquilla.

– Grace Musso. La directora de l’institut. Dona desesperadament soltera i en plena crisi dels 40. Militant del Partit Republicà i de l’Associació Nacional del Rifle, feia pagar les seves frustracions al seus subordinats i alumnes amb mètodes més que dictatorials. La seva reacció més temuda era el seu enèrgic moviment amb el polze com si fes autoestop, ben capaç d’esmicolar vidres, esberlar parets i enviar els soferts estudiants a la sala de castigats.

– Larry Kubiac. Un personatge secundari de luxe, dels més venerats. Una enorme força de la naturalesa, el terra tremolava a cada passa que feia, tal com sona. Alumne eternament repetidor (el temps a l’institut es contava com a “any 14 de la era Kubiac” i residia amb totes les comoditats en un dels lavabos), tan aviat es podien aprofitar de la seva ingenuïtat com alliberar la seva còlera. La manera més habitual d’amansir o subornar aquesta bèstia desfermada era oferint-li teca. Tenia poques frases al seu guió, la més habitual (en versió catalana): “Menjar, ara!”

– Shelly Lewis. La germana petita de Parker. Un autèntic corcó envejós que vivia a l’ombra de la popularitat del seu germà. No hagués dubtat a aliar-se amb el mateix diable si li servia per fer-li la punyeta o deixar-lo en ridícul. D’altra banda, complia amb la seva vessant d’adolescent histèrica que idolatra fenòmens passatgers de l’estil Backstreet Boys.

– Frank Lemer. El xivato de l’institut. Un exemple de llepaculs tan egocèntric que no té cap amistat. Actuava com a lloctinent o gos guardià de la Musso, sempre vestit de negre i tenia la capacitat d’aparèixer del no-res com un fantasma. Probablement acabaria fent carrera com a mosso d’esquadra de l’estat de Texas.

Sincronitzem rellotges, camarades!

Parcer Lluís

Anuncis

3 comentaris to “Parker Lewis can’t loose”

  1. Tres comentaris:

    1- Maite C. = Senyoreta Musso
    2- La música, brutal.
    3- El doblatge al català, boníssim. Jo havia arribat a pensar que era un sol actor que posava veu a tots els personatges. M’agradaria trobar els actors que havien participat en el doblatge. Segur que n’hi ha algun que repeteix estrafent la veu.

  2. Torraxic,

    d’acord en els dos primers punts. Quant al tercer, t’he de dir que Parker Lewis era doblat per Óscar Muñoz i que, per exemple, en Mickey Randal el doblava en Josep Maria Mas.

    Si voleu llegir una tesi d’un sonat de la sèrie, en català, entreu al següent web:
    http://members.tripod.com/~JordiFerret/article/parker.htm

    Una passada!

    P.D. Una altra sèrie molt gran era “Doctor en Alaska”. De les millors que s’han fet.

  3. Clap, clap, clap!! Un gran aplaudiment senyor Pax. Quins grans records d’aquesta mítica sèrie.

    Senyor Lewis? senyor Randall? Hola?!!!

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s