La nit màgica

A la universitat vaig estudiar Història. Això vol dir Facultat de Lletres, on es reuneixen (o es reunien) una gran varietat d’estils de roba, ornamentació i tallats de cabells. Molta diversitat estètica, però un estil de vida predominant: fer el dropu al bar, a la gespeta, al pis d’estudiants o, fins i tot, a la biblioteca. A l’interior de les aules, poca gent.

En els meus temps d’universitari, la majoria d’estudiants ho tenien clar: a la facultat no s’hi va a treballar. El que toca és fer-se el puta. Es podia optar per diferents modalitats. Una d’elles -força antiquada- era llegir (en llocs on et pogués veure tothom) llibrots d’eminents filòsofs, d’història social, de la Guerra Civil o de psicologia. Per ser un tiu guai de veritat, però, no calia ni llegir. Només feia falta llogar els llibres a la biblioteca i portar-los a sobre una mica visibles.

El jovent més modern i evolucionat ha vist i entès que tot això dels llibres i el desig de saber més són collonades. Ells tenen clar que el més interessant de la Facultat són les noietes. Aquest jovent que puja té una gran capacitat de síntesi: no cal fer-se el puta, es tracta de ser el més puta. Ja m’enteneu.

Ara -massa tard- ho veig clar. Però aleshores, quan hi era, era dels que em feia el puta. En aquells anys d’universitat llegia molt. Com que a casa meva ho sabien, la nit de Reis de l’any 2000 els meus pares (vull dir el Rei Negre) em van regalar un llibre de filosofia: una selecció d’aforismes del Nietzsche.

El regal em va fer molt content. El Nietzsche escrivia molt bé i els aforismes són la millor manera per començar a tastar la filosofia. En poques frases, saviesa enginyosament exposada. Estava tan entusiasmat amb aquell regal que, en un moment d’ingènua eufòria, vaig dir que aquella nit no sortiria. Em quedaria a casa gaudint del llibre.

Evidentment, vaig acabar sortint. Tenia 18 anys. I no em vaig quedar curt aquella nit. Beure i més beure. Al final, ratxagada. La penúltima -degut a l’alcohol- de la meva vida.

L’endemà, vaig passar el dia amb els dos amics que havia fet aquella nit de Reis: el Nietzsche i la ressaca. La senyora ressaca és molt pesada, no acaba de marxar mai. El Friedrich és més divertit. Em va explicar algunes coses que encara recordo:

L’home és un error de Déu o Déu és un error de l’home?

Modest, aplicat, benèvol, moderat … Així voleu l’home, l’home bo? Doncs a mi això només em sembla l’ideal de l’esclau, l’esclau del futur.

L’egoisme no és un principi, és l’únic fet.

Sergi

Anuncis

5 comentaris to “La nit màgica”

  1. hi ha dos tipus d’ universitaris que no estan bé: Els que es pensen que lligaran llegint un llibre en públic i fent-se el puta, i els que es pensen que a l’ universitat es lliga molt però no hi van mai i encara són menys putes (aquest era el meu cas).
    Ara que també ho veig clar. A mi encara no m’ ha passat l’ edat. Faré un mòdul.
    Del ratxagar no en vull parlar, de fet no recordo l’ ultima vegada que vaig ratxagar perquè segurament anava massa tou, i evidentment la ressaca conseqüent l’ únic que em pot permetre és païr la ressaca al sofà

  2. Tal com el Sergi convindrà amb mi, jo també vaig ser un ésser mutant i catipudent al bar de la facultat de Lletres de l’Autònoma. I el senyor Mateos, també, que ens havíem trobat més d’un cop, eh!

    A causa dels meus estudis, jo sí que anava amb llibres d’autors interessants: Maragall (el bo, no el borratxo; ergo, l’avi), Riba (també el bo, l’avi), March (no el banquer franquista; l’Ausiàs)… tot un compendi de saviesa i il·luminació combinat amb unes samarretes de ratlles Red & Blue del Manel de La Barcelonesa, texans de segona mà i bambes. Només em faltava el gós sarnós i la flauta.

    I de dones… quimvaprir! Em sembla que no en tindré mai tantes al meu voltant, ni per Patum! I totes, quan em veien, aplaudien (i tenien els braços plegats!) Sí, amics, (que diria el Molló del “Tu diràs!”). Aplaudien amb l’almeja.

    Una gran experiència, això de la UAB. Per repetir, si no fos que ja vesteixo de l’avinguda Carlemany…

  3. Els reis d’Orient, Déu nostru senyor o les isòbares i les pertorbacions (de qui és culpa?) fan tard. Quan era més jovenet, un dels meus petits somnis era veure nevar la nit màgica, la nit de Reis. Diuen que avui pot passar. “Ojalà” nevi, però no havíem quedat així. Aquest regal formava part de la carta de reis dels meus anys d’infantesa. De la nit d’avui ja només n’espero no acabar igual que la nit “màgica” de fa 9 anys.

    Avui o demà, si neva, estaré content, però no serà pel dia que som, sinó pel fet de veure nevar. Ja fa massa anys que la nit de Reis, per a mi, va perdre tota màgia. Potser hauré d’esperar a tenir fills per veure-la renéixer.

    Si finalment neva (no m’hi jugaria pas els ous), no serà la primera vegada que Berga queda emblanquinada el dia de Reis. Això ja va passar l’any 1985 (i el 1986 em sembla que també). No sé si me’n recordo. No sé si en tinc imatges mentals o me les invento. Era molt petit. No em puc refiar d’aquest Sergi tan xic.

  4. El que mai he acabat d’entendre és com és que Maria i Josep es van esperar 10 dies a l’estable dels afores de Betlem… val, d’acord, a Palestina tampoc és el fred que degui cardar, però deus dies en una establia, esperant la suposada visita de tres savis, francament, és de matats…

    Potser l’arcàngel Biel li va dir a Maria que s’esperés, quan va anar a trobar-la per anunciar-li que seria la mare de Jesús… però, més que esperar deu dies, què fots, mentrestant? Et cruspeixes la mula i fas un xurrasco amb els filets del bou?

    De fet, probablement Jesús tampoc va néixer un 25 de desembre, sinó que la litúrgia cristiana s’ho va adaptar. Perquè si (tornant al Biel) Maria va rebre la visita al maig, aleshores estaríem parlant que Jesús era setmesó… i un setmesó esperant uns savis en un bressol (d’ivori i èban, hauria de ser; més Josep no tenia sinó cedre), és una gran putada, pobre sagal!

    Per cert, tal com va dir el rei Gaspar ahir, espero que us hàgiu llevat amb moltes basicletes, TRT, emapequatres, emapecincs, Plonsesteixons i Uiis.

  5. Aquest dimecres, volem nit màgica: 3a Champions blaugrana i alegria. Esperem que la cosa acabi millor que la nit de Reis de l’any 1998. Aquell vespre, després de desembolicar els regals, feien el Barça per la tele. Partidàs: Salamanca-Barça. Copa del Rei? El Barça jugava a Segona la temporada 97-98? No. És que el Salamanca jugava a Primera. Liga de las Estrellas.

    A falta de deu minuts, el Barça del Van Gaal i dels Figo, Rivaldo, Sonny Anderson (sempre obrint espais), Celades, Bogarde, De la Peña o Hesp guanyava 1 a 3 a El Helmántico. Resultat final? 4 a 3. Un altre dels pitjors dies del Barça: http://lagranjaberga.wordpress.com/2009/01/17/els-pitjors-dies-del-barca/

    Si voleu mirar què deia el Mundu de l’endemà de la desfeta de Salamanca, http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/edition.html?bd=06&bm=01&by=1998&x=33&y=15

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s