Tenia un somni

Quan era petit, si algú em feia la infausta pregunta Quin és el teu somni?, la meva resposta era la pròpia de tot nen català normal: ser jugador del Barça.

Aviat vaig anar veient, però, que el meu somni mai es faria realitat: incomprensiblement, no em trucava ningú del Barça per fer-me una oferta irrebutjable. Malgrat el desencís, no vaig caure en el desànim paralitzador ni vaig buscar una nova fita per a la meva vida. Simplement, el meu somni va canviar de samarreta.

Des que vaig començar a jugar amb el Berga, el meu somni -un somni petitet, casolà, relativament factible- esdevingué poder ser jugador del primer equip de la nostra ciutat.

Per aconseguir-ho, però, havia de passar per totes les categories del futbol base, des d’alevins fins a juvenils. Així ho vaig fer. De tots aquells anys, em queden molts records; la majoria bons, però també alguna imatge fosca.

A la carpeta de moments entranyables hi guardo tots els partits fent d’aficionat -encara recordo quan les banquetes estaven a sota la grada i hi pujàvem a sobre per tocar els collons a l’equip rival-, mil anècdotes divertides, la bona gent coneguda i alguna barraca.

Dels meus gols com a jugador del Berga en recordo sobretot dos. El meu primer any d’aleví, vaig fer el 1r gol de l’equip a la Lliga portant el 10 a la samarreta. Semblava que tingués fusta de crac. Però no. Aquella temporada ja no vaig fer cap més gol.

L’altre gol que no vull oblidar el vaig fer quan era cadet. Poques hores abans que el Ronaldo fes el famós gol de Compostela, vaig marcar-li el camí: vaig agafar la pilota al mig del camp i, arrencant des de la posició de l’11 (a lo Ronaldinho dels bons temps), amb una velocitat diabòlica, vaig començar a driblar-me molts (2 o 3) contraris -no em podien aturar- i vaig fer el millor gol de la meva trista trajectòria futbolística.

Aquella mateixa nit del meu golàs, en ple procés etílic, un amic em comentà: Sergi, el teu gol ha sigut més guapo que el del Ronaldo. Al cap d’un moment, l’amic ja tenia el què estava buscant: una cervesa gratis.

Als 19 anys, acabava la nostra etapa de juvenils. Començaven les nostres històries amb el Berga B. En aquesta possible estació prèvia al 1r equip hi vaig estar cinc temporades: dues a 3a i tres a 2a Regional.

Aquells anys, vam entrenar moltes vegades amb el 1r equip. Després de l’últim entrenament de la setmana, arribava el moment de la convocatòria. Al Torra, a l’Àngel i a mi mateix no ens havien d’explicar res. Sabíem perfectament quina era la nostra convocatòria: a l’hora i al lloc de sempre. A 2/4 de 5 de la tarda, al Municipal. A la grada, menjant pipes.

Finalment, després de tantes temporades mastegant sorra, vaig anar veient que ja tenia 24 anys i que les portes del 1r equip continuaven tancades. Vaig dir prou. No va ser una decisió difícil ni dramàtica. Simplement, vaig constatar que els somnis (fins i tot els més modestos) no es fan mai realitat. No passa res. Un vell somni s’esfuma i ens en construïm algun altre per anar passant l’estona. Per anar tirant. El viatge cap a Ítaca continua. O dit més popularment, el què es tracta és d‘anar fent, perquè mentres puguem anar fent

Sergi

Anuncis

13 comentaris to “Tenia un somni”

  1. Bona intentona, la d’emular el “I have a dream” del Luther King. Realment emocionant. A tothom li ha passat com al Sergi, alguna vegada, tot i que no necessàriament en l’àmbit futbolístic. Però com que jo estic boig, no recordo els meus somnis.

    Només sé que el meu pare em va comentar, temps ha, que havia vist el Ronaldinho content i prim jugant a futbol, i que el Bernabeu s’havia posat dempeus a aplaudir dos gols al Madrit…

    … A les 4 de la matinada, però, em vaig despertar del somni i vaig constatar que, afortunadament, tot continuava igual.

  2. La meva vida futbolística sempre ha anat lligada a la del Sergi, i els somnis sempre han estat compartits. Jo vaig estar dos cops molt a punt de fer realitat el de debutar amb el primer equip del C.E Berga a Preferent. Només molt a punt!
    Com ja ha dit el Sergi vam entrenar força dies amb el primer equip i fins i tot vaig anar convocat tres o quatre vegades. El primer dia que hi vaig anar vam anar a l’Escala (el desplaçament més llarg!). Guanyàvem 1 a 0 amb gol de Siles i jo vaig sortir a escalfar quan faltava un quart d’hora. Quins nervis! Al cap d’uns minuts em van cridar des de la banqueta. Òstia tiu que surts!!! Vaig esprintar i em vaig vestir volant. Vaig cap al mig camp… : “Àrbitre, canvi!!” i el cabrón xiula el final!! A tomar pel cul el somni! Això si, vam guanyar patint molt i el míster em va abraçar amb força per agrair-me la meva participació (em va abraçar a mi perquè era el que tenia més a prop!).
    Dies després vaig tornar anar convocat, aquest cop jugàvem a Berga. 20 minuts pel final: “Torra escalfa!”. Avui si que debuto, i a més, a casa!! Què guapo! Doncs va passar més o menys el mateix. Aquest cop no vaig tenir temps ni d’arribar al mig camp que el cabrón vestit de negre em va trencar el somni! I a més vam perdre!! Toca’t els ous, avui ni abraçada ni res!
    Així és com els àrbitres sempre s’han posat pel mig en les meves aspiracions com a futbolista!

    Sergi, estigues tranquil que podem fardar d’haver fet campions dos grans equips com el Berga B i l’Olvan. La nostra carrera és plena d’èxits!!

  3. Poques hores després d’escriure el meu testament futbolístic, el futbol em va regalar un gran partit i 10 minuts màgics. M’explico:

    Amb l’Olvan jugàvem contra el Moià. Perdíem 0-1 i, de sobte, m’arriba el rebuig d’un córner i, des de la frontal de l’àrea, engalto un “superdespeje” amb “botepronto” que es converteix en barraca, barraca, barraca!

    Un golàs del qual han parlat, fins i tot, mitjans de comunicació de gran prestigi: a la crònica d’aquest partit que va sortir al Regió 7, surto esmentat com a autor d’un “gran gol” i a l’encara més prestigiós fòrum de la web futbolcatalunya.com es parla de “gran xut”.

    10 minuts després d’aquest gran moment, ens van xiular una falta a favor: la típica falta que dius “si la clavo, sóc un crack”. Vaig demanar per xutar-la i se’m fou concedit. Vaig tancar els ulls i, ple de confiança, li vaig dir a la pilota: “vés-te’n cap al camí de la glòria”. I se n’hi va anar, passant per sobre la barrera, Espanya i tot el què fes falta. Era imparable.

    Per un instant -el temps se’m va aturar-, semblava que aniria a fer una doble barraca. Però no. Pilota al pal! Pilota al pal!

    Els meus companys em van mirar i es posaren a cridar: “Sergi, què t’has pres avui?” (volent dir, implícitament: normalment ets un jugador mediocre). La meva resposta, també cridant -a mig partit- va ser: “m’he dopat! M’he dopat!”.

    Així és la 2a Regional. Molt poc seriosa, però també ben divertida.

  4. De jove/s, tenia/teníem un somni: ser jugadors del Barça o del Berga. No ha pogut ser. Tanmateix, encara no hem dit l’última paraula: ha arribat el moment de ser jugadors de 1a Catalana.

    M’explico: a mitja setmana, semblava que el 1r equip del Manresa de futbol es quedaria sense jugadors. Van plegar tots. Avui, he llegit que uns quants han fet marxa enrere. Tot i això, encara els falta gent: aquest diumenge hauran de jugar amb juvenils i repescats del Marganell.

    Companys del 2de4 Avià, ha arribat la nostra hora: si avui ens presentem a les oficines del camp del Congost, ens fitxaran a tots. Amb nosaltres, el Manresa baixarà a Preferent i, l’any que ve, el Bages viurà el gran derbi: Manresa-Sant Feliu Sasserra.

  5. Sant Feliu és del Lluçanès!!! Com es nota que ets de Prats… Unionista!!

  6. Un nen bolivià de 12 anys (!!!) ha vist fet realitat el seu somni: ha pogut disputar els seus primers minuts com a jugador de la màxima categoria futbolística del seu país. Com es pot entendre, la cosa es va acabar amb plors. No eren d’emoció. Quan feia 5 minuts que el nen havia saltat al terreny de joc, un jugador rival li va explicar de què va la vida: entrada esgarrifosa i ja vam tenir el nen plorant, de dolor, a llàgrima viva.

    La història, però, té “tongu”: el nen ploraner és fill de l’entrenador que el va fer debutar. Al Marca ho expliquen així: http://www.marca.com/2009/07/20/futbol/futbol_internacional/1248040803.html

  7. Em sembla que “no voy a llegar”. Ara que sóc calbu, estic retirat del futbol professional i veig que a Primera debuten garrulus 10 anys més joves que jo, començo a assumir que mai seré jugador del Barça. El més greu, però, és que segurament tampoc em fitxaran mai per ser el nou Pep. Vaig tard. Avui he llegit que l’entrenador del Lanús (equip de la 1a divisió argentina) és de la meva quinta: va néixer el 1981. El noi va una mica embalat: es va retirar als 23 anys i als 28 ja fa d’entrenador dels grans. Potser que aflaquis, xaval!

  8. Vaig tenir el meu moment. “Podía haber llegado”. Era un nen de menys de 10 anys i vam anar a jugar un torneig a Mònaco. Allà ens van deixar pasturar per camps d’herba artificial quan aquí ni sabíem que existia una cosa semblant. També va ser molt divertida una nit (o més, la memòria em falla) que vam dormir a l’interior d’una caserna amb gavatxos amb metralladora protegint-nos. En aquell torneig vam jugar un partit contra el Mònaco. Sí, sí, l’equip del Gudjohnsen, i l’exequip de l’Henry, el Touré o el Márquez. Mònaco vs Penya Blaugrana de Berga. “Sorpresón”. Vam guanyar. 0 a 2 o 0 a 3, ara no ho tinc clar. Sí que recordo bé, però, que en aquell partit vaig marcar. Em sembla que va ser un golàs. Un xutàs des de molt lluny. Com a mínim des de Cuenca. Barraca. Barrakes.com

    Sé que em van veure. Estic segur que s’hi van fixar. Els “ojeadores” del Mònaco van apuntar el meu número a la seva merda de llibreta i van demanar informes sobre mi a la secretaria tècnica de la Penya. Evidentment ningú els va fotre putu cas. Malgrat això, van decidir enviar dos homes al camp del Berga per veure’m jugar. Els vaig convèncer. Van quedar encisats amb les meves virtuts futbolístiques: ràpid, hàbil, fort, murri… un crac en potència. Va arribar un moment que la cosa estava pràcticament feta. “Atado” va publicar L’Équipe. Però no. Al final res. Els meus pares van treure’s de la màniga l’avorrit discurs aquell que “primer els estudis” i bla, bla, bla, i els del Mònaco van haver d’esparracar el contracte que ja tenien preparat. Va anar així.

  9. Avui he tingut un somni. Dels de veritat. D’aquells que t’ataquen mentre dorms. Era molt jove i anava vestit de blaugrana. Perseguia la piloteta. Els meus companys també. No eren l’Zlatan Pax, el Valdanito Torra, el Leo Àngel, el Patrick Ferran, el Guillem Lopo ni el Gattuso. El terreny de joc no era la pista d’Àvia. Érem el Barça. Els juvenils del Barça. Jo jugava de… no ho sé. Navegava entre les posicions del lateral i el mig defensiu. Feia tanta pena que jo mateix em deia “què ho fa que juguis amb el Barça si no en tens ni puta idea?”. Era tan garrulu que, tot i tenir 18 anys i jugar amb el FCB, no tenia nòvia. Kiku, què vol dir aquesta merda de somni?

  10. Fàcil, però aquí no seria pertinent.
    Si em pagues la cervesa al Baji t’ ho explico.

  11. Kiku, anima’t. Se puede. Tens temps. D’aquí a quatre anys, tens una cita a Brasil. Turisme sexual i de mamats? No. Mundial de futbol. La Roja et necessita. El Puyol vol plegar i el Piqué estarà tan gordu i fofu que ja no servirà per res. El futur és la parella de centrals Marchena-Kiku.

    El Calamity James ha hagut d’esperar a tenir 40 anys per poder jugar en un Mundial. Tu tindràs més sort: debutaràs als trenti.

  12. L’ós de Grimstad o Déu del tro o Noruec nostre -tres noms i una sola persona- ja ha fet realitat un bon tros del seu somni: ahir va guanyar el Mundial de ciclisme. L’any que ve vol aixecar els seus braços triomfants al velòdrom de Roubaix vestit amb el mallot de l’arc de sant Martí. Pot aconseguir-ho. És un classicòman de collons: aquest any va quedar segon a l’Infern del nord i va guanyar aquella etapa del Tour que pretenia ser una mini París-Roubaix.

    Dic que el Thor Hushovd és una mica nostre perquè durant un temps va viure a Cotlliure -i potser encara hi viu. No ho sé- i va fer de l’Empordà el seu camp d’entrenament. Fins i tot recordo haver llegit o escoltat que entenia el català i sabia dir Bon dia.

  13. He sentit el seu nom i m’he dit “no sé qui és”. He vist una imatge seva i l’he reconegut: sortia als àlbums de cromos de fa molts anys. Es deia Arteche, havia jugat a l’Atlético i ha mort als 53 anys. A l’AS hi podem llegir un emotiu article d’un que volia ser com ell i no ho va aconseguir:
    http://www.as.com/opinion/articulo/queria-ser-arteche/dasopi/20101013dasdaiopi_18/Tes

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s