Què n'hem de fer d'Esquerra?

cadod esquerra

Em sembla que no m’equivoco gaire si dic que la majoria d’usuaris d’aquest bloc formem part del col·lectiu més nombrós de l’entorn d’ERC: el sector dels exvotants. Jo sóc un d’ells.

De la meva (i nostra) particular relació amb Esquerra, recordo, molt especialment, la campanya de les eleccions catalanes del 2003, quan es va posar de moda la paraula equidistància. Del dia que es van celebrar aquells comicis on es van enfrontar el Mas i el Maragall (amb el Carod de 3r home), he guardat a la memòria el moment (a les 8 del vespre) en el qual es va fer públic el sondeig de TV3. Saltava la sorpresa de la nit: 27 escons per Esquerra! (finalment van ser 23).

En veure aquella xifra, la pell de gallina fou automàtica i gairebé em poso a plorar. Vist des d’avui, aquesta reacció pot semblar ingènua i estrambòtica, però, en aquells moments -per mi i molta gent-, veure aquells resultats era molt emocionant. L’important no era el creixement d’un partit polític. En aquells 500.000 vots pel Carod, molts volíem veure-hi créixer, més clarament que mai, el nostre somni col·lectiu: la independència.

Des de finals dels anys 90 fins el 2003, ERC i la seva cúpula van fer-ho molt bé. Van protagonitzar un discurs crític contra l’esgotament del regionalisme convergent molt potent i ben argumentat i van prestigiar -com a alternativa il·lusionant i possible- l’independentisme com a opció política i ideològica i van contribuir a fer-lo créixer com mai.

Durant molts anys, s’havia intentat mostrar l’independentisme com una opció de jovent ingenu, marginals o tribus ideològiques. Amb el creixement d’ERC, els independentistes passàvem a ser la modernitat, el progrés, l’ambició, l’empenta, l’engrescament i la il·lusió.

D’aquells temps d’eufòria, recordo un míting que el Carod va fer al Pavelló de Suècia. Allò va ser un espectacle. L’espai estava ple a rebentar i el Carod es va posar el públic a la butxaca. Fent ús de la seva bona oratòria, la ironia i quatre conyes ben trobades, va arrencar molts aplaudiments.

Amb la creació del 1r tripartit, però, ben aviat arribaren les decepcions. La primera, la famosa entrevista del Carod amb ETA i la seva posterior expulsió del govern. Recordem-ho: un tiu mediocre (el ZP) del principal partit de l’oposició del govern espanyol va decidir (perquè a ell li convenia per quedar bé davant els espanyols) que el Maragall havia de fer fora el Carod. I Esquerra ho va acceptar sense trencar el tripartit. A partir d’aquell moment, ERC va anar perdent, molt ràpidament, el crèdit polític que s’havia anat guanyant els anys anteriors.

Des de llavors, la trajectòria d’Esquerra ha estat un cúmul d’errors; una decepció rere l’altra per als seus votants potencials i un gran desencant general. Amb només 5 anys han passat de ser el partit i el projecte polític català més engrescador -amb la independència com a bandera- a ser vistos com un partit més, sense capacitat de generar il·lusió entre els seus exigents votants.

Seria llarg i complicat resseguir l’evolució d’aquests anys i detectar els principals errors d’ERC, però m’agradaria destacar un element fonamental. Quan encara governava el 1r tripartit i ERC començava a ser discutida, el mestre Salvador Cardús ja els va avisar: el problema d’Esquerra és “la ingenuïtat arrogant” amb què es comporten.

El Cardús tenia raó. Fa 5 anys, després d’obtenir 500,000 vots, la cúpula d’Esquerra decideix crear el 1r tripartit i ho justifiquen -per intentar convèncer els votants escèptics o contraris a l’opció escollida- amb aquella teoria estrambòtica que es van inventar: hem de governar amb el PSC per apropar aquest partit al catalanisme més reivindicatiu i, així, més endavant, intentar convèncer als seus votants que la principal força de l’esquerra catalanista és ERC i no el PSC. La fase culminant d’aquesta teoria era “convertir” un segment important del típic votant sociata en votant del Sí en el referèndum per a la independència de Catalunya.

Si el conte hagués acabat bé, hauria estat molt bonic, però un dels protagonistes de la historieta és el PSC, una màquina electoral que calla i genera vots a centenars de milers. Per tant, inflats d’optimisme, ERC va pactar amb el PSC i de pas, amb veu alta, va dir a tothom que era un pacte momentani, perquè més endavant farien una opa hostil al votant socialista: en efecte, ingenuïtat arrogant.

Cinc anys després, ERC ha obtingut 300.000 vots i el PSC més d’un milió i mig. El conte ha acabat fatal. El llop s’ho ha menjat tot.

I ara què? Els que encara volem creure en la viabilitat de la independència, on ens hem d’aferrar? Hem d’esperar que ERC purgui els seus mals i torni a redreçar-se? O hem de fer foc nou i posar les nostres il·lusions en un altre partit o noves estratègies?

No ho veig clar. Només sé que el país (el tros de país que vol i busca la llibertat nacional) és massa dèbil com per anar fent i desfent, constantment, possibles dreceres cap a la independència. El temps passa i no a favor nostre. O ens afanyem a fer bé les coses o morirem espanyols.

Sergi

Anuncis

23 comentaris to “Què n'hem de fer d'Esquerra?”

  1. A les eleccions del 2003 recordo la sensació, per primera vegada, d’haver guanyat (jo, com a votant!). Per fi el partit que escollia amb la meva papereta treia uns resultats acollonants!! Estava eufòric! Aquestes últimes eleccions també les recordaré com les de la derrota, no del partit que vaig votar (perquè no vaig anar a votar) sinó del país sencer.
    Que algú que tingui “poder” s’espavili, siusplau, però retorneu-nos la il·lusió de creure en la independència!! Ningú que cregui en uns Països Catalans lliures pot votar sociata, collons! Ni vot útil ni merdes!!

  2. Jo no ho hagués dit millor.
    NO FUTURE!

  3. “Em sembla que no m’equivoco gaire si dic que la majoria d’usuaris d’aquest bloc formem part del col·lectiu més nombrós de l’entorn d’ERC: el sector dels exvotants. Jo sóc un d’ells.” Jo també.
    Totalment d’acord en tot i més. Només una puntualització sobre l’inici del post. Els USUARIS (entenent usuaris com a participants actius) probablement s’adiuen a la teva definició. Però com a màxim un 20% dels visitants habituals del bloc han deixat un comentari alguna vegada. Això vol dir que hi ha un 80% de VBNI (Visitants del Bloc No Identificats) dels quals no se’n sap absolutament res políticament parlant.

  4. Jo sóc un VBNI i també sóc un d’ells.
    Totalment d’acord amb tu, Sergi.

  5. Jo també sóc VBNI i no vaig arribar a ser votant… La cosa es va espatllar abans de fer 18 anys….

    Bones reflexions Sergi

  6. Totalment d’acord amb tots vosaltres. Només una petició: als d’IV només els vull dir que deixin de fer el ridícul presentant un candidat a les eleccions municipals de Berga. Que faci un resultat decent és més improbable que el Saña faci algun comentari coherent.

    Estic molt a favor de la línia que indica el Sergi i el Torraxic. Ara, a més de jovent marginal, només en faltaria tocar la flauta i tenir un gos pollós. Pot ser mogudet el pròxim congrés d’Esquerda, amb Carretero, Beltran, Puigcercós i Carod fent-se la traveta. I reitero la meva petició: quan podrem votar les CUP al Parlament?

  7. IV volia dir ICV

  8. Quan més volia exercir el meu dret vot i veia que aquella era la bona, no vaig poder votar encara, i ara que ho puc fer les ilusions s’han esvaït.
    Pitjor no ho podien haver fet senyors ‘d’Esquerra’.

  9. Marcel,

    si els d’ERC segueixen amb aquesta tònica d’anar sense rumb, no tinguis por que la CUP, tard o d’hora, haurà de passar del municipalisme al parlamentarisme i els podràs votar. Temps al temps.

  10. Qui estigui interessat en les batalles internes d’ERC, pot llegir aquest article:
    http://paper.avui.cat/article/politica/120100/esquerra/davant/temptacions/cainites.html

  11. Ja estic fart de ser el Berra. Ara ja sóc gran. Aleix i puntu. El Berra només ho seré per liderar la lliga porrera.

    El moment més emocionant que jo recordo de la trista història de l’emergència i el suïcidi d’Esquerra no és pas el 2003.

    Reconec que allò va ser un impacte: Carod i Esquerra van passar a ser protagonistes de l’actualitat i no quedava ciutadà alfabetitzat que no els conegués. De totes maneres, aquell resultat l’han d’agrair a la CiU 2000-04, perquè ERC ja havia fet el canvi de discurs i de líders a les eleccions de 1999, amb resultats discrets.

    Per mi, doncs, el moment en què semblava que podíem anar bé va ser aquell dia d’hivern en què es va destapar el cas Carod. A la tarda, va sortir l’home en roda de premsa, escudat a banda i banda pel Cardús i el vell Carbonell. Allà va dir coses com aquell “no ens acollonirem davant del PP!” i, per uns instants, semblava que els catalans encara potser faríem alguna cosa. No sabria com dir-ho, però es respirava independentisme! Alguns ja feia molt temps que en teníem prou, no ens venia d’una humiliació més, però la diferència és que aquella vegada se’ns sumava gent.

    Va ser per això que a les eleccions espanyoles del 2004 tot déu va anar a votar, fins i tot independentistes que mai s’havien acostat als col·legis electorals a votar ERC i que, lògicament, no ho tornaran fer. I a sobre en eleccions espanyoles!

    El final de la història ja el sabeu, Carod i Puigcercós van invertir la força de més de 600.000 votants indubtablement independentistes en fer el ridícul a Madrid, ser còmplices de les putades Zapatero, tragar i portar un tiu amb bigoti i aquelles nenes tontes a jugar a fer de diputat al Congrés.

  12. Aquells dies de 2004 vaig anar a un míting del Carod a la facultat d’econòmiques de la UB. Hi anava com a observador social, perquè el discurs ja me’l sabia.

    No sé quant trigarem a veure un tiu que domini l’art del míting d’aquella manera: tocar la fibra, discurs integrador, una mica de conya, encomanar empenta … Les ties volien pujar a felicitar-lo, collons!

    Tot plegat per acabar morint a mans de ZP i Montilla.

    Al final, i per explicar la defunció d’aquesta ERC, només queden dues opcions:
    a) Són tots més tontos que les pedres i el poder real ha jugat amb ells sense pietat.
    b) És veritat que això del despatx i el cotxe oficial pot amb tots els principis.

    M’estimo més inclinar-me per la primera. És més fàcil. Però la segona és inquietant … El sou i el xofer també podrien amb tu? I amb el teu amic?

    Només demano a ERC que, per respecte als exvotants, caigui Carod. Però sobretot, que caigui Puigcercós. Algun militant em pot explicar perquè sempre salven el segon de la foguera i hi llancen el primer? Se li coneix algun mèrit al Manelic de Ripoll, a banda d’haver doblat el seu pes en 3 anys?

    I

  13. A l’Avui d’avui (p.6) -també ho podeu trobar a internet (què? Un carnet?- ens “xivaten” la pregunta que està perpetrant el Carod pel 2014 (clar que sí, avançant feina). Oju, agafeu aire. És molt forta:

    “Està d’acord que la Generalitat iniciï converses amb el govern de l’Estat perquè Catalunya recuperi la seva sobirania i l’adapti a la realitat actual?”.

    A aquest pas, hauríem de celebrar 12 referèndums abans de començar a fer alguna cosa de profit. Per exemple, la pregunta del 2n referèndum hauria de ser: “Està d’acord que la Generalitat continuï amb les converses iniciades amb el govern de l’Estat…”.

  14. Deixeu estar els pseudoreformistes d’ERC i militeu a la CUP.

  15. L’altre dia, el Montilla va parlar clar (adreçant-se als d’Esquerra): “no em fareu independentista”.

    Aquestes paraules confirmen, simbòlicament, el fracàs de la rebregada i idealista estratègia i forma de legitimació política que ha utilitzat ERC aquests últims anys. M’estic referint a allò d’implicar el PSC en el govern de Catalunya per fer-ne, realment, un partit catalanista i, finalment -per desgast de només obtenir engrunes de la feixuga activitat de picar pedra a Madrid- decantar-los (si més no als votants sociates) cap a l’independentisme.

  16. El Víctor Alexandre deu ser un lector del nostre bloc. Mireu què va dir ahir: http://politica.e-noticies.cat/victor-alexandre-diu-que-votar-erc-es-com-votar-el-psc-21482.html

  17. Fa uns dies que l’actualitat de la política catalana passa pel cotxe del Benach. Quin nivell. Com gairebé sempre, la versió més divertida del tema ens l’ofereix el Sostres:

    “L’home Benach ha sortit a disculpar-se i a tornar els cèntims, tal com quan els pares descobreixen que el nen ha robat alguna cosa i l’obliguen a la vergonya d’anar a la botiga a tornar-la. “Em sap molt de greu”. És el que va dir ahir Benach i el que diuen sovint els avergonyits nens. És tot un aprenentatge. Sobretot quan parlem d’una llaminadura i tens 5 anys. Quan ets president del Parlament, les coses canvien.

    Sempre he pensat que Benach és un que escarneix qualsevol noblesa que pugui representar la política, un que ara que té sou públic s’atipa de valent i es fa fer cotxes amb cortinetes; el que va amb els auriculars posats a la llotja del camp del Barça. La pitjor espècie de nou ric, com aquells russos que es compren tigres de porcellana perquè ja no saben què comprar-se. I perquè són uns horteres, vaja.

    Si Benach estimés una mica Catalunya no hauria acceptat mai aquest càrrec perquè ell mateix ja hauria de veure que li ve molt gran. Molt gran. Tan gran que és un escarni per a Catalunya tenir tan poqueta cosa de president del Parlament. Ell mateix ho hauria de veure i plegar: si estimés una mica Catalunya, i fos de veritat. Però no és així. Benach és la pitjor espècie de nou ric. D’ençà que fou president del Parlament només cal veure com s’ha engreixat. Fa pena i tot.

    D’altra banda crec que el president del Parlament ha de tenir un cotxe en condicions, i que el discurs de l’austeritat en aquest aspecte és bastant barat. Però esclar, Esquerra es mereix que en fem tota la broma del món després de la demagògia de les mans netes o de la monarquia, tan demencial.

    Cal dir també que les adaptacions que Benach s’hi ha fet fer són ben demencials. Sobretot l’escriptoria de fusta. Fusta pel poeta Benach! La qüestió de fons és que el problema no és el cotxe, ni els 9.000 euros, sinó Benach. El que més penós resulta és que Benach ha reconegut que va fer el mec tunejant-se el cotxe. Que li sap molt de greu i que torna els diners.

    M’avergonyeixo de tenir un president del Parlament amb aquestes poques llums, amb aquesta audàcia tan escassa, incapaç de cap decència pública. El que Catalunya necessita no és que li tornin el cotxe, sinó la dignitat del càrrec del president del Parlament. Una persona normal estaria tan avergonyida de tot aquest renou que tornaria el cotxe i el càrrec. Però esclar, una persona normal”.

  18. Si teniu ganes de veure com se segueix fent llenya de l’arbre caigut (en aquest cas l’arbre és ERC)… http://blogs.e-noticies.com/francesc-puigpelat/esquerra_renuncia_al_referendum.html

  19. Si teniu ganes de celebrar la victòria de l’Obama llegint una nova “rajada” contra el que havia de ser el nostre particular Obama (però blanc, més grassonet i amb mustatxu), us deixo amb el Sostres: http://paper.avui.cat/article/serveisioci/144504/destruccio/total.html

  20. Llegeixo al Regió7 que el Carod insta a refundar Esquerra, que calen nous aire i bla bla bla… i diu que es vol presentar com a candidat a les eleccions al Parlament! Però, collons, quina puta dicotomia, oi??!!

  21. Avui, una notícia més que segueix confirmant que ERC va a la deriva: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3236685

    Quina és la notícia? Emili Valdero, secretari de Comerç i Turisme de la Generalitat (i militant d’ERC), ha presentat la seva dimissió. Dit així, la cosa no sembla especialment important. El més interessant de la qüestió, però, és llegir com Valdero explica i justifica la seva decisió. Deixa prou clar quin és el paper “real” d’Esquerra al govern:

    “El partit manté una acció submisa al PSC en tots els àmbits, que no és la que esperava l’electorat. No actua amb fermesa davant el que crec que són clarament polítiques que perjudiquen el país”.

    “Feia temps que tenia problemes de consciència. Em vaig apuntar a ERC per complir uns determinats principis, que ara no veig. Me’n torno a la Universitat de Barcelona, no sóc polític professional i no necessito viure d’això. En aquest país no hi ha tradició de dimitir. Fora bo que la gent tingués clar que és una feina transitòria. En canvi, la prioritat d’ERC és mantenir-se al govern a qualsevol preu”.

    “Els afins a Puigcercós i Carod diuen que la seva prioritat són les polítiques socials, però no les poden dur a terme per l’asfíxia financera. Per tant, justificar el tripartit per les polítiques socials, queda com una estafa, un enorme engany. L’autèntic conflicte d’ara és territorial, nacional. Davant d’açò, el tripartit no té cap mena de sentit”.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s