Enemics del poble

streltsov

Fa uns mesos, vaig mirar-me un documental que em va agradar molt. Es titula Comunisme i futbol. En faré una mica de resum i hi afegiré alguna pinzellada pròpia.

Abans que la revolució triomfés a Rússia (1917), la doctrina socialista-comunista deia que el futbol era un instrument que la burgesia i el capital utilitzaven per tal de confondre i distreure el proletariat del recte camí revolucionari. Per tant, era un joc contrarevolucionari que calia eliminar.

Amb la consolidació de la revolució bolxevic, les teories del comunisme soviètic sobre el futbol anaren evolucionant. Els dirigents de la URSS van veure que el futbol agradava molt a la gent. Era la gran afició, la passió del poble. No s’ho podien carregar, però sí que van intentar ficar-hi mà. Es tractava de defensar els interessos de l’estat o, simplement, satisfer les obsessions d’algun dirigent en particular.De les diverses històries que apareixen en aquest documental, en destacaré dues. Són històries que ens parlen de futbolistes que patiren les urpes de l’estat soviètic. Ells eren sinònim d’alegria i esperança per a molts russos, però van ser condemnats, amb excuses diferents, per ser enemics del poble.

A finals dels anys 30, a Moscou hi havia 4 grans equips de futbol: el Dinamo, el Lokomotiv, el Torpedo i el precedent de l’actual CSKA de Moscou. Aquests equips estaven controlats per alguns dels principals espais de poder de la URSS (per exemple, l’exèrcit roig o la policia secreta).

En aquells moments, a Moscou, sorgí un nou equip que va discutir la supremacia dels 4 grans. Era l’Spartak de Moscou, anomenat així en honor a Espàrtac, el llegendari esclau que es revoltà contra el poder de Roma.

Els germans StarostinEn aquell Spartak destacava la presència de quatre germans: els Starostin. El més gran d’ells es deia Nikolai i era el capità de les seleccions de futbol i hoquei gel de la URSS. Ell va conduir el seu equip, l’any 1939, a un doblet històric: lliga i copa.

La irrupció de l’Spartak, però, no agradà gens a Beria, el cap de la policia secreta soviètica (NKVD), un home sanguinari i despietat. A Beria li agradava molt el futbol, però el seu equip era el Dinamo de Moscou (n’era el president d’honor).

En aquells anys, Beria tenia tant poder que va fer repetir un partit de copa en el qual l’Spartak havia vençut el Dinamo. A la repetició, l’equip dels Starostin va tornar a guanyar. Beria, de moment, va admetre la derrota. Fins i tot ell, que no havia tingut cap mena de problema en fer executar milers de persones, no es va atrevir a tocar els Starostin. Eren massa populars.

Beria, però, no oblidava mai el nom ni la cara dels seus enemics. I sabia esperar. Respecte els Starostin, va decidir, el març de 1942, que havia arribat el moment de passar comptes. Aprofitant el context de guerra (la Segona Guerra Mundial), va fer detenir els quatre germans Starostin. Els va acusar d’haver fet declaracions antisoviètiques i de jugar a futbol de manera burgesa. Per tot plegat, els va considerar enemics del poble. Per aquests “crims”, els Starostin van ser enviats al Gulag.

Quan va morir Stalin (1953), Beria -que havia ambicionat succeir-lo- va rebre el mateix tractament que ell havia aplicat tantes vegades a tantíssima gent: l’acusaren de ser enemic del poble i fou executat. Tot seguit, després de 10 anys al gulag, els germans Starostin van ser alliberats. Després d’aquella traumàtica experiència, Nikolai Starostin encara tingué temps per ser president de l’Spartak de Moscou.

La segona història del documental esmentat que vull comentar té com a protagonista a Eduard Streltsov, un nom desconegut a casa nostra que, tanmateix, a Rússia és considerat el millor futbolista rus -juntament amb Iashin, “L’aranya negra”- de la història.

Eduard StreltsovStreltsov era tan bo que, amb només 17 anys, en el seu partit de debut amb la selecció de la URSS (1955), va fer un hat trick. Es veu que a Rússia, encara avui, en honor a aquest jugador, de la passada d’esperó se’n diu fer un “streltsov”.

Quan faltava poc per l’inici del Mundial de futbol de Suècia (1958), Streltsov -la gran estrella de l’equip soviètic- fou detingut. L’acusaren d’haver violat una noia. Era culpable? Què va passar realment? Segons sembla, el jove Streltsov no agradava gaire als dirigents soviètics. Anava massa a la seva. I a sobre, amb el pentinat que portava, semblava un jove occidental-capitalista.

Al seu tarannà massa “liberal”, Streltsov hi afegí dos detalls que acabaren de convèncer a la gent de poder de la URSS que a aquell noiet se li havien de tallar les ales: no havia volgut fitxar pel CSKA o el Dinamo (ell jugava amb el Torpedo) i, a més, un dia menyspreà a la filla d’un alt càrrec polític (simplement, li van voler presentar la noieta i ell no s’hi va mostrar gaire interessat).

Streltsov era la gran esperança del futbol rus i de la selecció soviètica, però algun dirigent polític considerà que, malgrat això, era prioritari -pel present i futur de la URSS- destruir aquest noi que no era un bon model pel jovent soviètic. Streltsov fou detingut i torturat i, posteriorment, van dir-li que si confessava el seu delicte (una violació inventada, una excusa per detenir-lo), deixarien que jugués el Mundial. Ell, innocent i espantat, va signar. A continuació, no el van alliberar. Acabava de confessar un greu delicte i també l’enviaren al gulag.

Sense Streltsov, la URSS va fracassar a Suècia. En aquell Mundial és on esclatà la figura de Pelé. Alguns russos encara diuen que, aleshores, el seu Streltsov (el Pelé rus) era més bo que el brasiler.

Eduard Streltsov no va ser alliberat fins el 1963. Llavors ja tenia 26 anys i els anys d’empresonament li havien passat factura: mantenia el seu talent, però havia perdut velocitat i canvi de ritme. Malgrat tot, i gràcies a ell, el seu Torpedo va poder guanyar la lliga russa del 1965.

Starostin i Streltsov, herois populars convertits en enemics del poble.

Sergi

Anuncis

8 comentaris to “Enemics del poble”

  1. Jo no els classificaria com a enemics del poble però els herois populars més grans vinguts de les terres del nord van ser Galyamin, Korneiev, Moj i Kuznetsov. Quins grans fitxatges!

  2. Quines històries mes curioses que s’amaguen a vegades darrera de fets quotidians. Sempre m’he preguntat qui es dedica a buscar-les i rescatar-les

  3. Xavi, el Korneiev no sé si mereix el qualificatiu d’enemic del poble, però sí que, durant la seva carrera futbolística, va rebre uns quants insults. Ara mateix, recordo dos accidents de la seva vida professional que van generar renecs diversos:

    1. Quan era jugador de l’Espanyol, un dia va xutar un penal a l’estil Panenka i va fallar. Evidentment, va fer molta pena.

    2. Quan va fitxar pel Barça (!?), un dia va fer-ho mig bé i el Nuñez va dir que el Korneiev era “el millor 7 d’Europa”. A veure qui la diu més grossa!

  4. Ferran (noi o senyor?), conec la bestiola que ha rescatat la batalleta dels “enemics del poble”.

    Si un dia passes per Berga, potser el veuràs: és calbot, no gaire guapo i va deixadot. Com que no té nòvia, té temps per aquestes i altres bestieses.

  5. noi o senyor? jutja tu mateix al meu bloc, jajaja
    jo també soc calbot, no gaire guapo i m’agrada anar deixadot (encara que per motius de feina no puc).
    La novia tampoc es que tregui tant de temps!!

  6. La URSS decidí encarar la recta final de la preparació cap al Mundial 58 enviant al gulag al seu millor jugador: Eduard Streltsov, el Pelé rus. Al nostru blog ja en vam garlar. Avui al marca.com parlen d’ell: http://www.marca.com/reportajes/2010/03/suecia_1958/2010/03/08/seccion_01/1268064539.html

  7. Avui, el Toni Padilla, l’especialista del 9 Esportiu en la més bella de les disciplines del coneixement -la història del futbol-, parla de l’Eduard Streltsov, l’enemic del poble: aquell jugador de futbol que havia de liderar la URSS al Mundial 58 i que, finalment, no va poder anar a Suècia perquè els dirigents de la santa mare rússia decidiren enviar-lo… al gulag: http://quiosc.elpunt.cat/Quiosc.php?do=mostrarPDF&pagina_id=466280

  8. Al Mundu diuen que, com a principal culpable del ridícul fet al Mundial, a l’entrenador de Corea del Nord l’han comdemnat a treballar en una pedrera. La seva perdició fou el 7 a 0 contra Portugal: el partit anterior, el de Brasil, no el van fer en directe -per por del que pogués passar- per la tele coreana, però el de Portugal sí: el poble coreà va veure el desastre des de casa i, segons sembla, l’estat ha decidit passar repulsa als enemics del poble; als que condemnaren Corea del Nord a patir aquella humiliació: http://www.elmundodeportivo.es/gen/20100802/53975864426/noticia/el-misterio-continua-en-corea-del-norte.html

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s