Aquells tours d'abans

roda bicicleta
Pas a pas, discretament, sense que els mitjans de comunicació en parlin gaire, va arrencant la temporada 2008 de ciclisme. Aquests últims dies, per exemple, F. Cancellara ha guanyat la Classicissima (la Milà-Sanremo) i el Contador s’ha imposat a la Volta a Castella-Lleó.

Molt aviat vindran les clàssiques de primavera (Tour de Flandes, París-Roubaix, Lieja-Bastogne-Lieja) i, amb l’estiu, arribarà el Tour. Més o menys, amb molts escàndols o no tants, el curs ciclístic anirà avançant segons el calendari previst.

Malgrat tots els malgrats, els bons aficionats a la bicicleta i al sofà seguirem gaudint, un any més, amb els atacs i defalliments del personal i amb les rampes, els perfils i els paisatges dels ports dels Alps, Pirineus i Dolomites. I és que com diu el Perico, ens agraden les pujades “largas, pero duras”.

L’única cosa que m’entristeix és pensar que aquells tours d’abans ja no tornaran. No em refereixo als tours on l’Armstrong sempre guanyava a l’Ullrich, al Mayo, al Beloki o a l’Escartín. Ni tampoc estic parlant dels millors estius del Pantani, el Virenque o el Riis. Encara vaig més enrere, però miro molt més a prop.

Els tours que no tornaran seran els que disputàvem uns quants grangers, les tardes de juliol de finals del segle XX, als voltants dels carrers Sta. Joaquima, Onze de Setembre i Estaselles.

A principis dels anys 90, després que els grans finalitzessin la seva etapa del Tour, nosaltres sortíem al carrer i posàvem a punt les bicis, el cronòmetre i el bloc de notes. Començava, un dia més, el nostre Tour.

Cadascun de nosaltres s’inventava el recorregut d’una etapa i en fèiem unes quantes. Plegàvem quan ja n’estàvem tips o quan algú es fotia de cap i es posava a plorar. Les llàgrimes eren el límit. Fins que no ploràvem de mal, cansament o ràbia, la lluita continuava.

En aquells tours eren habituals les etapes (tots junts o contrarellotge) de 3 voltes al circuit Estaselles-Onze de Setembre i les ascensions al temut i empinat Santa Joaquima.

En els perfils de les nostres etapes, no ens quedàvem pas curts. Si els bons pujaven al Galibier, nosaltres teníem el Supergalibier, Pedregals amunt. I com que, aleshores, els de La Vuelta solien fer la seva etapa reina als Lagos de Covadonga, nosaltres també en teníem de Lagos: els del Serret, on la cursa quedava trencada i els millors marcaven diferències.

Per acabar de tenir de tot, i fer una cursa ben completa, també disposàvem de la nostra particular Avinguda dels Camps Elisis, on disputàvem uns esprints de llegenda. Estem parlant de la recta del carrer del Parany. Allà, esprintàvem “a tope” i, després de travessar la imaginada línia de meta, aturàvem la bicicleta com podíem. Qüestió de supervivència: s’acabava la recta i ens quedàvem sense carretera.

He dit que aquells tours ja no tornaran. Home, tot és qüestió de posar-s’hi. Si voleu, podem fer reviure els noms que empràvem per competir (Erik Breukink, Gianni Bugno, Tony Rominger, Evgeny Berzin, Alex Zülle, Oskar Camenzind…) i tornarem a volar -fent tot tipus d’imprudències i temeritats- per l’asfalt i les voreres berguedanes. Nosaltres sí que corríem a tumba abierta.

Sergi

Anuncis

10 comentaris to “Aquells tours d'abans”

  1. Brillant exposició.

    Aquest sagal acaba de parir l’entrada al blog que més m’ha impactat en molt temps. Altres entrades memorables són les que es poden veure al municipal d’Olvan cada dos diumenges o bé les que porten al cap els Serra i alguns altres grangers mascles.
    Pel que fa als nostres Tours, estic disposat a hostiar-me amb qui digui que feia una cosa més divertida que això quan era petit.
    I per acabar, dues cosetes:

    – Dilluns, 14 de juliol (festa pels gavatxos): final d’etapa del Tour a la dura pujada d’Hautacam, un cop superat el Tourmalet. L’any passat vam saber que qui li agradi el ciclisme ha de veure en directe una etapa de muntanya del Tour. Val molt la pena. Qui no li agradi, no cal que es mogui de casa.

    – Si mai teniu fills, sigueu tolerants amb les activitats de risc o predelictives que puguin dur a terme. No passa res …

  2. Només una petita apreciació: la imatge que il·lustra aquesta entrada, que parla de ciclisme de carretera, del Tour, no es correspon amb una bicicleta de carretera, ja que té tacs a les rodes i s’endevina una suspensió groga del tipus Rock Shox.

    Torracollons? sí, mira…

  3. Jo no hi era en “aquells tours d’abans” però imagino que els temeraris que hi eren no anaven amb bicis de carretera. Diria que més aviat anaven amb una BH California.

  4. Ho recordo perfectament! Eren grandioses aquelles etapes a les tardes del juliol amb una temperatura considerable.

    Les bicis ja eren mountain bikes, tot i que eren d’aquelles de 13 kg o més i rígides a parir sense cap tipus de suspensió. Sinó no haguéssim aconseguit mai pujar el supergalibier.

    Pel què fa el risc, era considerable. Tothom va tenir els seus sustos (que per sort no van ser muerte). Personalment recordo actes temeraris com en l’etapa ja esmentada (Estaselles-Onze de setembre) on realitzavem diverses voltes (això si en la mateixa direcció que els cotxes), trobar-te cotxes com no (l’organització no tenia prou infrastructura per tallar el trànsit a Berga) i davant aquesta obstrucció al pas d’un ciclista en contrarellotge, enfilar-te a la vorera entre cases i arbres i avançar aquell cotxe, això sí, resant en tot moment perquè no vingués una vianant de cara.

    També recordo la etapa superreina de totes que va acabar amb l’ascensió al port de Queralt, va ser impressionant!!!

    Per últim, en totes aquells tours, no recordo ni un sol pinxasu ni que aconseguíssim aprendre a fer el riu des de dalt la bicicleta.

    Giant escaper

  5. El Madrid està guanyant 2-1 al minut 11 de la segona, però em sembla que per alguna banda petarà …

    Ferran, no n’estic segur, però diria que:

    – Les direccions úniques no existien en aquella època als carrers citats. Podies fotre-li pel cantó que et semblés i aparcar a qualsevol banda, però és que hi havia molt (però molt!) menys trànsit que ara. Això sí, el risc era elevat.

    – O no hi era, o incomprensiblement no me’n recordo, però jo diria que l’etapa de Queralt no es va arribar a disputar mai. Podria ser que te l’hagis imaginat? Jo diria que mai vam superar els Lagos!

  6. Respecte a les direccions úniques segurament l’he cagat, no hi ha dubte. Com passen els anys!!!

    Pel què fa a l’etapa de Queralt, seguríssim que es va fer. Guanyador Torraxic després d’iniciar un atac a la Font Negre. D’això en pots estar completament segur que si va pujar.

  7. Ferran i Aleixet, jo també recordo aquella pujada a Queralt com una etapa esgarrifosa dels nostres tours.

    Érem molt flipats i només pensàvem en atacar i fer allò (relleus, buscar la cuneta, seguir la roda, atacs de prova, atacs demolidors…) que véiem a la tele.

    En començar les primeres rampes de la Font Negra, vaig tenir “el minuto bueno” (que diria el Perico) i vaig atacar. Evidentment, moments després, ja m’havia passat tothom i no veia gens clar que aconseguís arribar a Queralt.

    És veritat que va guanyar el Torra, però recordeu que estem parlant dels anys 90, una època molt tèrbola, amb dopatge per tot arreu. No m’estranyaria que algun dia se sabés que el Torra no està net, que va jugar brut, que li fotia a la vena i que esmorzava i berenava a base d’EPO i altres atrocitats.

  8. Estic a punt de plorar d’emoció!!! Què grans que eren aquelles tardes!!
    Respecte a les acusacions de dopatge que he rebut, no tinc res a dir. El Sergi ja parlarà amb el meu advocat als tribunals!! Vaig guanyar l’etapa amb gran mèrit i prou!! Les rampes de la Font Negre encara em recorden avui quan em veuen pujar! Sembla que em diguin: “Matat! Quan tenies 14 anys anaves més ràpid!! Gordu!!”.
    Quan tingui fills els animaré que organitzin activitats d’aquest tipus, si senyor!!

    Cada dia anotàvem els temps, elaboràvem la classificació general i pensàvem l’etapa de l’endemà.
    Per cert, jo encara tinc la bici Skycomish de color groc que tanta glòria em va portar!! Hi ha algú que la fa servir per anar a treballar…

    Felicitats per l’entrada Sergi!!

  9. Teníem un somni: fer del pedalar i la bicicleta el nostre ofici i anar al Tour a organitzar exhibicions com la dels germans Schleck ahir. Quina gran etapa! Quin bonic espectacle! Quina historieta més maca: dos germanets que s’estimen… i destrossen a tot déu (menys al Contador) quan la carretera s’enfila muntanya amunt.

    Nosaltres volíem ser com els germans Schleck, però “ha anat així”. No ha pogut ser. Ens ha faltat molt nivell… i ens han sobrat unes quantes cerveses. Ben mirat, quan érem molt jovenets, ja es veia que el món del ciclisme no era ni seria el nostre: en aquells tours d’abans, els cabrons del Torra o el Ferran (espanyols!) ja no deixaven que els germans Berra s’exhibissin en aquells finals d’etapa als Lagos (del Serret, evidentment).

  10. Surts al carrer i el miracle s’ha fet realitat: tornes a tenir 14 o 15 anys. Sembla difícil de creure, però en tens una prova evident: avui, com abans, les Estaselles no eren una via de direcció única. En aquest carrer, avui ha sigut un dia perillós: els cotxes t’atacaven per totes bandes. Malauradament, cap al tard, he vist que no, que ja passem al 2010: el començament de la pujada dels Lagos, allà on atacaven els més valents, ja no existeix. Les excavadores l’han destrossat. El nostre final en alt més temut i estimat ha quedat escapçat: l’ascens al llac del Serret ha perdut glamur. Aquells tours d’abans ja no tornaran i els jovenets que hi vulguin jugar hauran d’inventar-se etapes reines diferents de les nostres.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s