M’agrada el futbol

M’agrada molt. M’agrada a totes hores i de totes les maneres possibles: jugar-hi en competició oficial (de 2a Regional), fent patxangues amb els amics, a la Play, els partidets d’Avià, els torneigs d’estiu, veure’n per la tele, parlar del Barça, llegir els diaris esportius, comentar el futbol internacional, garlar del Madrid i celebrar-ne les derrotes, proposar i criticar fitxatges, viure el futbol al bar, jugar a fer de secretari tècnic… Sí, sí, el futbol m’agrada.

Ara ja no es diu això, però abans, analitzant el meu cas -com si es tractés d’una patologia-, algun pseudorevolucionari hagués dit que el què em passa a mi és que estic alienat. Que la meva obsessió pel futbol em distreu i em confon. Que no em deixa veure la injusta realitat social existent i que perseguint la piloteta m’allunyo del recte camí de la revolució i de la justícia social.

Potser sí.

I ja que hi som posats, segurament també és veritat allò que també es deia abans: que el futbol és l’opi del poble. Probablement ho és, però almenys és opi. I de qualitat. Anem millorant: abans, a Europa, l’opi del poble era la religió.

Continuant amb el meu cant d’amor al futbol i intent de justificació d’aquesta relació tan estreta, faig un crit d’alerta contra la gent que -pontificant què és important i què no- menysprea distraccions i alegries populars com el futbol.

A aquestes persones els diria que si ens volem posar massa seriosos i transcendents, aleshores ens trobarem que tot plegat -el futbol i, també, viatjar, llegir, escoltar música, pintar, fer sudokus o conèixer noves cultures- són tonteries o succedanis, per dir-ho més finet. Maneres diverses de passar l’estona i dissimular, amagar o fer veure que no ens adonem de què va la vida: no érem ni serem res.

Si comencem a despullar la vida de banalitats i frivolitats ens quedarem sense res i anirem a parar a tocar de l’abisme: adonar-nos que un dia morirem i que la farsa s’haurà acabat. Per tant, un partit més és un partit menys. Per caritat humana (com diria el Gaspart), deixeu-nos gaudir de la vida.

Quantes vegades hem sentit la pregunta “quin sentit té la vida”? Ja us diré jo què en penso: néixer, sobreviure mentre es pugui i morir. Lluitar per retardar l’inevitable. Això no té cap sentit.

A les nostres vides, el sentit li posem nosaltres. Cadascú decideix què li agrada fer i què no. Com considera que aprofita el temps i com no. Tenim el futbol i també podem llegir, passejar per la muntanya, aprendre, tenir fills, conèixer, tancar totes les discoteques, educar, anar de bar en bar, obsessionar-nos en enriquir, intentar follar tant com es pugui, viatjar… Cadascú lo seu o tot a la vegada.

A mi no només m’agrada el futbol, però el futbol m’agrada. I com diu un amic del bar, no només sabem parlar de futbol. A vegades també parlem de bàsquet.

Sergi

Advertisements

26 comentaris to “M’agrada el futbol”

  1. Com sempre, estic completament d’acord amb el Sergi!!!!

    Perrrrrr cerrrrrrrrrt, us volia dir una altra cosa:
    aquest dissabte al Menfis organitzen una festa plena de caspa i mal gust!!! Ens volen omplir Berga de paparazzis, intoxicadors i personatges que se les donen de famosos pel sol fet de sortir a la tele basura!! M’emprenya que últimament les cartelleres de casa meva estiguin plenes de fotos de retardats i vividors!!

    Senyors del Chocolat: VAGIN A INTOXICAR I A FER FESTES DE LA CASPA A LA PUTA MERDA!!!!!!!!!!

    Segur que diumenge, algú em dirà que el local estava ple… quin fàstic!!

  2. Jo també sóc un malalt del futbol. És millor que dedicar-se a riure les gràcies de Chenoas, Paquirrins i altres escòries que últimament ens infecten el Berguedà. Molt millor.
    El Jaro que ha deixat un comentari apostant pel 2 a 0, és el Pedro Jaro, porter del Cádiz, Málaga, Madrit, Betis i Atlético de Madrit? Va ser el porter titular del Betis a la final de Copa del Rei del 97 que va guanyar el Barça 3-2 al Bernabeu. El Figo ens va donar la victòria a la pròrroga. Estem malalts. I què?

  3. Amb això del futbol, no us deixeu enganyar!! Hay muchos por ahí que dicen ser barcelonistas y no lo son, que si no, no los leeria nadie!! Así que… al loro!!! Que me los quieren embaucar, me los quieren embaucar!! Estamos a punto de ganar una Champions, señores, que no es nada… casi nada!!

    “Mmmmmmm… el futbol! El gran espectace per alienar les masses amorfes per tenir-los entretinguts del seu tedi i apatia quotidiana…” Sí, i què!!

  4. Totalment d’acord amb el Sergi… A mi també m’agrada el futbol (i molt), i que? La que m’ha de patir (la meva dona) quan hem va coneixer, a mi, ja m’agradava el futbol, doncs ja savia el que hi havia, així que collons crida quan estic veient futbol (“ja estem una altre vegada amb el futbol???) Si no sé fer res més que jugar al futbol… Ja ho savia !!! je je je… I amb aquesta frase, hem deixa en pau amb elm eu futbol… Apa malalts… a veure futbol aquesta nit també !!!

  5. Per cert… Algú pot aconseguir-me el partit Liverpool-Arsenal del dimarts (estava entrenant)… SI algú es tan amable … gràcies… (tindrà el cubata pagat).

  6. Potser el comentari que faré ara no té gaire relació amb el tema, però tinc ganes de compartir-lo: l’altre dia, vaig escoltar una cançó de Los Secretos al youtube i em vaig fixar en els comentaris que hi havia. Parlaven de com les drogues havien afectat a un dels membre de la banda, Enrique Urquijo, que el van trobar mort el 1999.

    Un dels comentaristes va deixar escrit això: “¿A quien se le ocurre drogarse teniendo una Play 3?”. Brillant. Traduït al català: per què drogar-se si pots fer un partidet amb els amics?

  7. Sí, m’agrada MOLT! Per mi fer plans pel cap de setmana està subordinat a l’hora que juga el Barça i si puc (i coincideix) el cap de setmana ideal és aquest:
    DIssabte: a les 16:00 Municipal d’Avià, a les 18:00 Pavelló de Gironella per les noies, a les 22:00 el de tv3 (aquest és prescindible segons qui jugui). Diumenge: 16:30 municipal de Berga, 19:00 Barça i a les 21:00 veure com perd el Madrid.
    Orgàsmic!

  8. LLeïr pots sortir a divertir-te si vols ¿eh? … je je je. És broma, però no t’obsesionis tant home !!!!!

  9. Últimament fallo una mica ja que els resultats i l’espectacle no acompanyen, ja m’entens oi?

  10. El proper 24 de juliol, alegria: el Barça disputa el 1r partit de la pretemporada. Hibernian (Escòcia)-Barça. Dos dies després, Dundee United-Barça.

    I el 12 o 13 d’agost, comencen les coses “sèries”: partit d’anada de l’eliminatòria de la preChampions.

    Els enemics del poble no se’n sortiran, no ens deixaran sense futbol. Salut, futbol i només Barça: el camí de la prosperitat i l’alegria.

  11. Quan vivim intensament un partit de futbol, una “injustícia” futbolística ens pot fer actuar o pensar com un ésser primari i brutal, però no s’hi pot fer res. Algú (normalment l’àrbit) t’acaba de putejar i tu desitges venjança. Tots els futbolerus, em sembla, hem viscut moments així, fins i tot les persones més “respectables”.

    No sé si és gaire respectable o no (no el conec), però, ahir, el 1r ministre de Polònia va tenir una d’aquestes reaccions instintives que afecten a les víctimes de les injustícies futbolístiques. En el partit Àustria-Polònia d’ahir, després que l’àrbit pités un penal discutible (al minut 93) contra la seva selecció, el 1r ministre polonès va sentir la necessitat -segons ha explicat públicament- d’assassinar el maleït àrbitre.

    Més informació a http://www.marca.com/edicion/marca/futbol/eurocopa/polonia/es/desarrollo/1134800.html

  12. M’enyoro. Ahir es va acabar la temporada d’estiu de futbol sala i no en tinc prou. Vull més partits, més barraques, més despejes i, fins i tot, més derrotes per lamentar.

    Les cames em pesen, els turmells es queixen i els músculs gemeguen, però això és secundari. Si la pilota es torna a moure, jo la perseguiré.

    Que algú organitzi un torneig de futbol sala ja! Els Marmeiots hi serem.

  13. Per un tal Sergi:

    Si estas tan enyorat a Saldes futbol del bó !!

  14. No dubteu més. Està a punt de sortir el llibre que comprareu el dia de Sant Jordi: http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=533834

  15. Sensacions després del 4 a 0 d’ahir: visca el Barça i visca el futbol. Això sí que és divertit. I, sobretot, ho és quan juguen els teus i ho fan amb el segell Barça: tres davanters i un pilot de jugadors més incorporant-se a l’atac. Clar que sí. A l’atac. Posessió de pilota, circulació ràpida, xuts, “enfrentar” el rival, recuperar la pilota ràpidament i tornar-hi. I tu, mirant-ho per la tele, concentrat al màxim, aplaudint, aixecant les mans (si la cervesa et deixa), cridant, rient i gaudint de dues hores de plena diversió i intensitat.

    A la vida es poden fer moltes coses divertides i interessants, però quan juga el Barça, que el món s’aturi i faci una mica de silenci, que comença l’espectacle.

    Per cert, veig que mesos després de l’atac dels quadrets amb sanefes, ara han tornat els quadrets però amb dibuixets que pretenen ser simpàtics. Això és nostre o és d’ells? Personalment, no m’acaba d’agradar veure el meu nom acompanyat d’aquesta cosa verda que no sé què és.

  16. Matem el periodista.

  17. Em vull confessar: avui al migdia, m’he mirat la segona meitat del partit de 2aB que feien per la tele… i m’ho he passat bé. El Lleida ha arrencat un valuós empat del camp dels cabrons del Badalona.

    Algú pensarà que dedicar una estona d’un migdia de dissabte a mirar un partit de 2aB és lamentable, trist i patètic. Potser sí, però repeteixo: m’ha agradat. Podria haver dedicat aquells tres quarts d’hora a llegir el diari, mirar un reportatge d’animals, estudiar anglès, passejar o anar a comprar-me una samarreta guai, però he fet zàpping, he vist que jugava el meu Lleida i m’hi he quedat enganxat. Ha anat així.

  18. Ben dit, Segre i Sentiment!

  19. Sou uns matats!

  20. Els de l’AS diuen que avui fa 80 anys va començar a disputar-se la primera Lliga espanyola de futbol. Només hi participaven 10 equips. El Barça va guanyar aquella primera Lliga on hi havia equips tan “estranys” com el Real Unión de Irún, l’Arenas de Getxo, l’Europa o l’Espanyol.

    Més informació a http://www.as.com/futbol/articulo/futbol-liga-cumple-hoy-ochenta/dasftb/20090210dasdaiftb_41/Tes

    80 anys després, hauríem d’anar pensant en tancar la paradeta. El futur ha de ser una Lliga Europea. Més m’estimo un Arsenal-Barça que no pas encadenar jornades seguides jugant derbis apassionants contra el Recre, el Getafe, el Numància o el Valladolid.

  21. Avui que juguen Sporting-Madrid, els de l’As ens expliquen la curiositat/dada històrica/anècdota/com ho vulgueu qualificar de la jornada: aquell clam d’indignació i ràbia futbolera que diu “Así, así, así gana el Madrid” va néixer a El Molinón fa gairebé 30 anys: http://www.as.com/futbol/articulo/futbol-gijon-nacio-gana-madrid/dasftb/20090215dasdaiftb_34/Tes

  22. El poble no parla de res més: què hem de fer per poder veure per la tele molts partits de futbol, tants com sigui possible? Els amics del marca.com ens ho expliquen: http://www.marca.com/2009/08/23/futbol/1adivision/1251045266.html

  23. En aquesta entrada dèiem que el futbol ens agrada. Ens agrada molt. I que no ens vinguin amb el discurset aquell que el futbol és l’opi del poble, que ens atonta i bla, bla, bla. Ens agrada, i ja està. I quan s’acosten dies de Champions o Barça-Madrid, encara ens agrada més.

    Un dia, l’Eduardo Galeano (prestigiós escriptor uruguaià, futboleru i home ben vist en els ambients d’esquerres, em sembla), preguntant-se retòricament si el futbol és, realment, l’opi del poble, va escriure aquest article:

    “¿En qué se parece el fútbol a Dios? En la devoción que le tienen muchos creyentes y en la desconfianza que le tienen muchos intelectuales.

    En 1880, en Londres, Rudyard Kipling se burló del fútbol y de ‘las almas pequeñas que pueden ser saciadas por los embarrados idiotas que lo juegan’. (…) El desprecio de muchos intelectuales conservadores se funda en la en la certeza de que la idolatría de la pelota es la superstición que el pueblo merece. Poseída por el fútbol, la plebe piensa con los pies, que es lo suyo, y en ese goce subalterno se realiza. El instinto animal se impone a la razón humana, la ignorancia aplasta a la Cultura, y así la chusma tiene lo que quiere.

    En cambio, muchos intelectuales de izquierda descalifican al fútbol porque castra a las masas y desvía su energía revolucionaria. Pan y circo, circo sin pan: hipnotizados por la pelota, que ejerce una perversa fascinación, los obreros atrofian su conciencia y se dejan llevar como un rebaño por sus enemigos de clase.

    Cuando el fútbol dejó de ser cosas de ingleses y de ricos, en el Río de la Plata nacieron los primeros clubes populares, organizados en los talleres de los ferrocarriles y en los astilleros de los puertos. En aquel entonces, algunos dirigentes anarquistas y socialistas denunciaron esta maquinación de la burguesía destinada a evitar la huelgas y enmascarar las contradicciones sociales. La difusión del fútbol en el mundo era el resultado de una maniobra imperialista para mantener en la edad infantil a los pueblos oprimidos.

    Sin embargo, el club Argentinos Juniors nació llamándose Mártires de Chicago, en homenaje a los obreros anarquistas ahorcados un primero de mayo, y fue un primero de mayo el día elegido para dar nacimiento al club Chacarita, bautizado en una biblioteca anarquista de Buenos Aires. En aquellos primeros años del siglo, no faltaron intelectuales de izquierda que celebraron al fútbol en lugar de repudiarlo como anestesia de la conciencia. Entre ellos, el marxista italiano Antonio Gramsci, que elogió ‘este reino de la lealtad humana ejercida al aire libre'”.

  24. Insisteixo: el futbol m’agrada. M’agrada molt. Tant, que em fa fer coses que potser no tocarien. Avui mateix, per exemple, a l’hora del pati he tornat a jugar a futbol. No sé si ho hauria de fer, però ha anat així. Aquests dies, els alumnes fan un torneig a l’hora del pati i els integrants d’un equip em van comentar que necessitaven un fenòmenu. “Tranquils, jugaré amb vosaltres”, els vaig dir. L’altre dia ja vam jugar: vam guanyar… però vam perdre. Alineació indeguda. Avui hem tornat a perdre, però ho he donat tot. Amb texans i jersei de mudar he pressionat, he “enfrentat” els meus rivals i fins i tot he fet un hat trick (“abuson!”). També he estat a punt de provocar dos greus accidents: he xutat, el porter ha fet una bona aturada i la pilota ha començat a volar en terra de ningú, però molt a prop de la porteria. M’hi he llençat com un autèntic caçagols i hauria pogut provocar una destrossa: he saltat amb tot (amb els colzes una mica oberts, defensant el meu espai vital) sense pensar en res. Per sort, no he fet mal a ningú ni he trinxat, una altra vegada, les meves ulleres. Poc després, un nou moment de perill: no tenia espais ni qualitat per fer ruletes i bicicletes i he decidit apretar el botó de punxot. La pilota ha sortit disparada cap a porteria i la vamba també. Inexplicablement, el xut ha acabat amb gol i la vamba no ha atacat a ningú del respectable. Algú ha parlat de sabata màgica.

    Ha sonat el timbre, l’àrbit ha xiulat el final (no l’he insultat) i en aquell precís moment he tornat a la realitat: Sergi ara tens classe i vas massa suat. Ets un berru i fas pena. Ja ho sé, però és que aquest partit era molt important… i no en puc desaprofitar cap: cada vegada falta menys i encara vull jugar molts més partidets.

  25. Malgrat la merda de partits que estem veient en aquest Mundial, les idees clares: m’agrada el futbol. Tragar, jugar, garlar i llegir. Passat i actualitat. Em fan gràcia els titulars curiosos del dia (l’Anelka dient-li fill de puta i vés a tomar pel cul al seu seleccionador o aquell jugador de l’Uruguai, un tal Lodeiro, que diu que l’altre dia, per culpa d’una expulsió, va viure les pitjors hores de la seva vida) i també les batalletes més antigues.

    Aquests dies estic llegint moltes historietes del futbol. El Relaño -villarato!- ha escrit el llibre que hauria volgut fer jo: 700 pàgines carregades d’efemèrides del futbol -una per cada dia de l’any- molt interessants i ben escrites. “366 historias del fútbol mundial” es diu el llibre.

    Un exemple de les històries que hi podem trobar: a la temporada 1951-1952, un anglès que es deia Derek Dooley va fer 46 gols que van ajudar força al seu equip, el Sheffield Wednesday, a pujar a primera. Un dia de febrer del 1953, quan el seu nom ja començava a sonar per a la selecció, l’ídol de l’afició va xocar contra el porter del Preston North End. Les conseqüències foren terribles: doble fractura de tíbia i peroné, gangrena i cama amputada. Contra tanta mala fortuna, el jugador respongué de forma sorprenent: “Encara que em tallin la cama, no deixaré el futbol. Si no serveixo per a res més, faré de banderí de córner”. Avui, un carrer de Sheffield es diu així: Derek Dooley.

  26. El futbol és tan ben parit que ens fa dir i fer unes bestieses que oju:
    – El Super Mario Basler s’estima més el Siempre Raúl que les tetes de la Heidi… Klum. A ella no la conec, però em sembla que és prou guapa: http://www.as.com/futbol/articulo/prefiero-ver-jugar-raul-heidi/20120116dasdasftb_45/Tes
    – La segona notícia encara és molt més gravíssima: http://www.naciodigital.cat/noticia/38826/moti/preso/joves/perque/falla/canal/plus

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s