Els veritables paràsits

Berga cada vegada em sorprèn menys. Definitivament, hem pujat al carro de la grolleria, del mal gust i dels baixos fons que caracteritza bona part de la societat occidental. Des de fa uns mesos, una coneguda discoteca de la ciutat s’està caracteritzant per convidar tota una mena de patuleia pseudofamosa i, alguns, fins i tot, amb ínfules intel·lectualoides, emparant-se en el seu ressò pretesament mediàtic i influent de la caspositat regionalista espanyola. Aquest fet no seria destacable si no fos perquè ens estan fent prendre com a nostra aquesta cultura aliena i imposada, i que ens està narcotitzant, ja sigui per la força dels mitjans o per la força dels fusells (fa 300 anys que estem igual). A tall d’exemple, sempre serà molt més guai i enrotllat veure tocar el clarinet al Woody Allen que no pas gaudir de la veu de Roger Mas. És clar, com que és de casa, segur que no val res. Aquest collons d’autoodi tan català, i berguedà, al cap i a la fi.

La imbecil·litat congènita i la ignorància sempre s’han amagat covardament darrere de la sentència “Sobre gustos no hi ha res escrit”. Aquesta mentida vergonyant només serveix per justificar un munt indigent de porqueria. La gent que defensa coses com ara Operación Triunfo i els granshermanos de torn et deixa anar aquesta frase per justificar-se. Per descomptat que hi ha uns criteris estètics que han de posar les coses al seu lloc. Al llarg de la història de les arts, però també dels costums socials i de tot plegat, s’ha anat formant un cànon que marca els límits del que és vàlid i del que no ho és. Els cànons són discutibles i els hem de bombardejar tant com puguem, però sempre són un referent i ens ajuden a posar les coses al seu lloc.

La confirmada presència a la vila berguedana (que després no va ser), aquest cap de setmana passat, del fill d’un torero i la tonadillera espanyola per antonomàsia, i el sèquit de mass-media que suposadament l’havien de seguir confirmen aquest fet. És denigrant que ens omplin amb tanta alegria els carrers d’aquesta púrria i que, per exemple, no hagin derogat fins ara les multes a uns quants ciutadans per “incomplir” una ordenança de cinisme. A aquest pas, ja podrem tancar la paradeta, podrem posar una altra estrella a la bandera dels Estats Units i ja ens podem fer ianquis. El cervell s’ha d’exercitar, i no pas a còpia de llibres d’autoajuda i televisió enganyosa, soporífera i amorfa. Si aquest és el model que volem, endavant, però aconseguirem per al futur una cultura en estat vegetatiu i unes persones banals, apàtiques, irrespectuoses, amb rang d’energúmens i que seran, aquests sí, els veritables paràsits dels quals ens n’haurem de vacunar.

Marcel

Advertisements

4 comentaris to “Els veritables paràsits”

  1. Posats a triar una foto n’hi podies posar una de la Paris Hilton, no?? he he. S’ha de vendre el producte!

  2. Quina reflexio que acabo de fer, brillant!! Estic acollonit i tot.

  3. Per cert, recomano l’últim disc del Sisa, titulat “ni cap ni peus”. L’ha produït el Joan Miquel Oliver (dels Antònia Font) i és espectacular, sobretot la música

  4. Acabo de llegir un post que s’assemblava sospistosament a aquest al Berguedà actual (http://bergactual.cat). Tenia el mateix títol, el mateix contingut, el mateix autor…

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s