Aquest partit no es pot perdre

Per anar bé (per ser un xic més feliços), el partit d’aquest superdimarts no l’hauríem de perdre. Tanmateix, hem de ser realistes: possiblement quedarem eliminats. Si és així, però, no cal que ens hi encaparrem gaire. La desfeta tindrà dues conseqüències positives: gaudirem d’un dimecres de Patum com cal (sense necessitat de debats existencials: Barça o Patum) i, des de ja, els diaris esportius, i les nostres tertúlies, podran començar a funcionar a tota màquina.

Molt possiblement, a les 11 de la nit d’aquest dimarts començarà la festa del futbol: ja podrem garlar, apassionadament, sobre quins jugadors fitxar; què fer-ne del Rijkaard (fora o més lluny); discutir si Mourinho, Laudrup o el Pep; reflexionar entorn del 4-3-3, el 4-4-2 o el sistema Parce (5-4-1, amb laterals defensius i mitjos de contenció per totes bandes); i, finalment, decidir quin càstig imposar a les ovelles negres (Márquez, Edmilson, Abidal, Thuram i Henry: traspàs, llibertat condicional i amb càrrecs o afusellament sense judici).

Aquest dimarts de Champions poden passar unes quantes coses, però, ben mirat, si quedem eliminats no podrem pas dir que hem perdut un partit que no es podia perdre. Sent on som, estan com estem i jugant contra qui juguem, la derrota és possible i força probable. Si la desgràcia es fa realitat, no ens sorprendrà. En canvi, la història del futbol ha viscut partits (importants) que han finalitzat amb resultats molt inesperats.

El febrer passat, la revista don balón va publicar un reportatge sobre 10 partits memorables de la història del futbol que no es podien perdre. L’ordre del rànquing és discutible, però l’exposaré tal com va decidir-ho el senyor “donbalón”:

Liverpool10. Comencem forts. La final de la Champions 2005. Milan-Liverpool: 3-3 i victòria dels anglesos per penals. Segurament hauria de ser el nº1 de la llista. Va ser la remuntada impossible. Allò que mai hauria d’haver passat. Un gran Milan guanyava 3-0 (en una final i sent un equip italià!) i es va deixar empatar, i guanyar, per un Liverpool bastant mediocre. Era dimecres de Patum.

9. Mundial 2002. Quarts de final. Corea del Sud-Espanya: 0-0 i guanyen els “xinus” per penals. Arbitratge impecable. Resultat just i curtet. Era dissabte el matí. Feia un dia preciós.

8. Final de la Champions 1999. Al Camp Nou, Manchester-Bayern: 2-1. Al minut 91 guanyaven els alemanys. 2 córners i remuntada del United. Deu haver sigut l’única vegada que el Bayern ha merescut guanyar i no ho ha aconseguit.

7. Tenerife-Madrid: 3-2. La 1a Lliga de Tenerife (1992). El Real guanyava 0-2 i va acabar perdent els papers. A destacar: el gol en pròpia porta del Rocha (aquell central brasiler molt barroer i amb bigoti) i la pitjor cessió mai vista d’un defensa al seu propi porter (obús del Manolo Sanchís, destí Paco Buyo, des de mig camp, directe a l’esquadra). L’any següent, Tenerife II. Increïble.

6. Partit inaugural del Mundial d’Itàlia 1990. Argentina-Camerun: 0-1. Si el rànquing l’hagués fet jo, mai hagués pensat en aquest partit.

Leverkusen 19885. Dedicat al Parce. Partit de tornada de la final de la UEFA 1988. Bayer Leverkusen-Español: 3-0. Guanyen els de l’aspirina per penals. A l’anada, els perikitus havien guanyat 3-0 i a la mitja part de la tornada aguantaven el 0-0. A partir del minut 12 de la 2a part, somriures i llàgrimes, moltes llàgrimes. En aquella UEFA, l’equip de Sarrià havia eliminat l’Inter i el Milan.

4. La final dels pals quadrats (1961). Benfica-Barça: 3-2. La 1a final de la Copa d’Europa perduda pel Barça. En vindrien més. En aquest partit (en el qual el Barça era el gran favorit. Diuen que tenia un equipàs), el FCB va fer 4 pals i el gran Ramallets va tragar.

3. La final de Sevilla. 7 de maig de 1986. Steaua (eren una banda)-Barça: 0-0 i guanyen els romanesos per penals. A les grades del Pizjuán hi havia 40.000 aficionats barcelonistes i devia haver-hi 5 romanesos. Derrota molt lamentable.

2. El miracle de Berna. Mundial 1954. A la 1a fase d’aquell Mundial, Hongria havia guanyat a Alemanya per 8 a 3. A la final es tornaren a trobar i els alemanys van imposar-se per 3 a 2. Començava la llegenda: com va dir, molts anys més tard, el Lineker, “el futbol és un esport on es juga 11 contra 11 i sempre guanyen els alemanys”.

1. “El Maracanazo”. Mundial 1950. En aquell Mundial, no es disputava cap partit final. Es feien dues lliguetes i el millor equip guanyava. Brasil va vèncer 7-1 contra Suècia i 6-1 contra Espanya. A l’últim partit, només havia d’empatar contra l’Uruguai per guanyar el seu Mundial. Davant de 200.000 persones, el Brasil va començar el partit marcant, però a la segona part l’Uruguai va remuntar i va guanyar el Mundial. El desenllaç fou tan inesperat que les autoritats que havien d’entregar el trofeu al guanyador no ho van fer: es van ofuscar i van fugir.

Quin serà el pròxim gran partit on el principal favorit faci la pena? Ho estic veient… Dimecres de Champions, Liverpool-Barça. A la 1a part, “el niño” Torres fa 4 gols a la defensa capitanejada per Carles “Tarzán” Puyol. A la mitja part, tots marxem cap a Patum. Mitja hora després, mentre a la Berga patumaire ningú se’n recorda de res relacionat amb el món del futbol, Gudjohnsen i Oleguer van fent feina. Entre ells dos fabriquen 3 dels 6 gols que el Barça li fa a l’equip de Rafa Benítez. Final del partit: 5-6 a favor del Barça.

Sergi

Advertisements

9 comentaris to “Aquest partit no es pot perdre”

  1. Està bé el recull, però al senyor Balón se li veuen un pel els colors.
    Per mi hi manca el Centenariazo del 2002, el dia que el Madrid feia 100 anys i jugava la final de Copa al seu estadi Santiago Bernabeu. Comencen guanyant i amb tota la festa i els focs artificials a punt, el Deportivo de la Corunya els remunta mentre els aficionats gallecs al camp els anaven cantant el “Cumpleaños feliz”.
    També va ser memorable l’Espanya-França de l’últim Mundial 2006 amb el titular humil i objectiu del diari Marca: “Vamos a jubilar a Zidane”.

  2. El Barça de bàsquet ha jugat unes quantes finals de la lliga europea. Les ha perdut totes menys una. Algunes vegades era el gran favorit i altres no. En alguna final ha fet pena, en d’altres el rival era més fort i una vegada, el 1996, vam ser víctimes d’un gran i gravíssim “robu”: jugàvem contra el Panathinaikos i perdíem d’un punt a falta de pocs segons. Acabant-se el temps, Montero (“te pesa el monedero”) encara la cistella, fa una entrada fent tocar la pilota a tauler (hauries d’haver esmaixat, collons!) i el Vrankovic li fa un tap completament il·legal. Resultat: una altra derrota. És de les vegades que he sentit més ràbia i indignació mirant la tele.

    Si voleu veure què en deia el Mundu l’endemà, http://hemeroteca.elmundodeportivo.es/preview/1996/04/12/pagina-1/1322632/pdf.html

  3. Aquest dimecres guanyarem. El Barça ha perdut les finals de la Copa d’Europa que ha disputat a ciutats “segundones” del continent: Berna, Sevilla i Atenes. En canvi, va guanyar a Londres i París. Roma no és Sevilla ni Berna. Té pedrotes com Atenes, però tothom preferiria viure a Roma que no pas a Atenes. En resum, que aquest partit no es pot perdre.

    El dubte és l’any vinent. La final es disputarà a Madrid. Què en fem de la capital d’Espanya? Ciutat europea de primera o la col·loquem en l’eix Sofia, Bucarest, Tirana, Madrid? Tot sigui pel Barça… Madrid és collonuda i l’any que ve ja tindrem 4 Champions.

    Per cert, fa 25 anys, qui va perdre un partit que no es podia perdre va ser la Roma. Jugava la final de la Copa d’Europa a casa, contra el Liverpool, i va perdre per penals: http://paper.avui.cat/article/esports/165019/penals/grobelaar.html

  4. Un dia d’aquests, sense saber gaire què fer, el bo d’en Pax va decidir anar a donar el volt a les profunditats de la web de la Uefa per encardar-se’n una mica del seu estimat RCD Espanyol. Algú del Mundu l’ha enxampat i avui sortia la notícia al diari: segons la web de la Uefa, l’Espanyol té un títol europeu. A la temporada 1987-1988, l’Espanyol es va enfrontar a la final de la Uefa amb el Bayer Leverkusen i… va guanyar. No us ho creieu? Mireu, mireu: http://es.uefa.com/uefaeuropaleague/history/season=1987/index.html

  5. Avui, Tenerife-Madrid. Com que feia uns quants anys que el Madrid no jugava a l’Heliodoro Rodríguez López, aquesta setmana tots els diaris i teles han fet el mateix: recordar les dues lligues de Tenerife. Allò tan fort que va passar els anys 1992 i 1993. Nivell màxim: només equiparable a la lliga del penal del Djukic o al gol impossible de l’Iniesta.

    De lo què he llegit aquests dies del tema, destaco unes declaracions gravíssimes del Pier Luigi Cherubino: “em miro aquell gol gairebé cada dia”. De quina barraca parla? Del gol més ridícul de la història del Madrid, com diuen els de l’AS. El 3 a 2 de la primera lliga de Tenerife. Aquella magnífica cessió, des del centre del camp, del Sanchís al Buyo que acaba en gol del Pier. Si voleu tornar-lo a veure (el trobareu al minut 4:50 del vídeo), http://www.youtube.com/watch?v=TuHBHnnTMls&feature

    Si preferiu repassar què deia el Mundu l’endemà de les dues lligues de Tenerife, http://www.elmundodeportivo.es/gen/20100225/53894113984/noticia/volvera-a-ser-tenerife-la-isla-maldita-blanca.html

  6. Jo sempre he pensat que la cessió del Sanchis al Buyo era un “tongo”. No pot ser que des del mig camp algú faci un “despeje” cap al porter i que el porter, en comptes de deixar-la a córner i s’ha acabat, foti la pilota a dins la porteria deixant la feina d’empentar-la al Pier. I sobretot quan t’hi va una lliga!!! M’imagino els aficionats del Madrid cagant-se amb el Pacobuyo i l’altre.

    Algú va pagar al Sanchis i al Buyo. Qui va ser?

  7. Efemèrides Champions: avui fa 5 anys era dimecres de Patum i el Liverpool va guanyar aquella final que perdia 3 a 0. Molt fort. Els del Liverpool eren bastant banda i, en canvi, el Milan tenia un equipàs (Kakà, Xevtxenku, Crespo, Pirlo, Maldini, Seedorf…). Però el futbol es así. No hay rival fácil. Bla, bla, bla. Al començament de la segona part, el Liverpool va fer 3 gols en 10 minuts. Com va poder passar? Algú ha fet córrer la llegenda que el Rafa Benítez va saber motivar molt bé als seus jugadors al descans. Aquest algú diu que l’entrenador espanyol els va dir alguna cosa similar a “doneu-vos l’oportunitat de ser herois”. Molt bonic, però no va anar així. El mateix Benítez afirma que aleshores no sabia prou anglès -ni tenia ni té el do de construir discursets tan emotius/cursis- per fer aquesta creació verbal. Segons sembla, el seu discurs no va anar gaire més enllà del vamos, vamos (go, Liverpool, go?) o del ja molt suat “recordeu que sou el Liverpool. Treieu l’orgull. Mireu a les grades”. En fin, que el Milan va perdre una final que hauria d’haver guanyat 6 a 0. Més informació i imatges del partit i dels penals (oju amb el 3r gol del Milan i amb la pena que va fer el Xevtxenku en el penal decisiu) al lloc de sempre: http://www.marca.com/2010/05/25/futbol/futbol_internacional/espanoles_mundo/1274778945.html

  8. El 1936, els Jocs Olímpics es van celebrar a Berlín. Adolf Hitler ja era el Führer d’Alemanya. Un líder que, malgrat tots els malgrats, en aquell moment era prou ben vist per molts alemanys: ell havia promès “ordre”, feina i recuperació de l’orgull germànic i una part significativa -no sé si majoritària- del poble alemany considerava que estava fent bé la seva tasca. Hitler volia aprofitar aquells Jocs per demostrar les bondats de la seva Alemanya nacionalsocialista i la superioritat dels aris germànics envers els altres pobles del món. La cosa no li va sortir bé del tot: l’afroamericà Jesse Owens fou la gran estrella dels Jocs del 36 i la selecció de futbol d’Alemanya va perdre a quarts contra uns individus encara més rossos i ben parits que ells: Noruega. Els dos entrenadors van acabar pagant les conseqüències d’aquell inesperat resultat. Els dos van patir la Segona Guerra Mundial: l’alemany fou empresonat pels soviètics i ningú va fer res per alliberar-lo. El noruec fou tancat en un camp de concentració quan els nazis ocuparen Noruega. En sortí viu, però amb la salut molt malmesa.

  9. Fa uns quants dies, abans del 5 a 0, els del marca.com van començar una sèrie de reportatges dels 10 millors partits del segle XXI. Com són les coses… Dels deu partidassus proposats, en dos sortí vencedor el Depor, aquest equipet que avui es mou entre la segona i l’última fila del futbol espanyol: el Centenariassu (final de la copa del Rei del 2002) i Depor 4 – Milan 0.
    http://www.marca.com/multimedia/reportajes/futbol/2010/partidos-decada.html

    El triomf contra el Milan va ser impressionant. Era el partit de tornada de quarts de final de la Champions 2004. A l’anada el Milan dels Xevtxenku, Kakà, Seedorf, Pirlo, Maldini o Cafú havia guanyat 4 a 1. Estem parlant de la gran remuntada de la història de la Champions? Potser sí. A semis, el Porto del Mourinho evità que el Depor de l’Irureta tingués les mateixes copes d’Europa que el Barça.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s