Tetes i metralletes

Dissabte nit. Després de sopar, futbol. I després del futbol… més futbol? No, això si de cas el diumenge. És el moment de rebre la nostra dosi de cultura cinematogràfica. Però com que al bar hi posen música amb èxits d’ahir i d’avui, millor una pel·lícula de les que no xerren gaire i que es pugui seguir fent-hi un cop d’ull cada 15 minuts tot nutrint-nos de cervesa, gintònics i cubabilis. D’aquesta manera es va gestar el naixement del gènere que avui dia coneixem com a “Tetes i metralletes”. A part de noies amb poca roba i armes, també hi queda el paper destacat de les arts marcials per quan s’acaben les municions i el pressupost per provocar explosions.

Detalls que determinen aquest gènere:
– El títol (o la traducció). “Persecució mortal”, “Perill imminent”, “Massacre demencial”, “Ultimàtum fatal”, “Acció suïcida”, “Venjança final”, “Execució sagnant”, “Explosió apocalíptica”, “Hecatombe total”, “Càstig terrorista”… Podeu combinar els noms i adjectius de la manera que més us agradi.
– L’heroi. Un armari de 2 metres i 100 Kg de múscul producte d’hores de gimnàs o clembuterol. Intenta fer el que ell considerà el bé, però amb uns ideals bastant allunyats de Jesucrist o de Gandhi.
– La noia. Al principi és una bleda de bon veure que miraculosament s’enamora de l’heroi. L’únic que ha hagut de fer per conquistar-la és salvar-li la vida unes quantes vegades. Qualsevol excusa és bona perquè se li esquinci la roba o l’ataquin mentre surt de la dutxa. Mentre avança la trama ella pot acabar entenent que que no es pot anar d’histèrica per la vida i es va tornant experta en disparar o lluitar.
-El dolent. Un simpàtic geni del mal; traficant de drogues, d’armes, polític, militar, gran empresari o tot alhora. El més intel·ligent de tots, però acaba pecant de vanitós. Quan té l’heroi contra les cordes, enlloc de rematar-lo, li agrada perdre el temps explicant la seva vida i miracles tot permetent que el protagonista es recuperi o li arribin reforços.
– L’amic de l’heroi. Paper testimonial. Té un 99% de probabilitats de dinyar-la durant la primera mitja hora. Si porta ulleres o és d’alguna minoria ètnica, les probabilitats augmenten fins al 120%.
– Els sequaços del dolent. Carn de canó. Són tan nobles que enlloc d’atacar l’heroi tots a la vegada per obtenir una victòria segura, s’entesten a afrontar-lo un per un perquè els vagin tumbant un darrera l’altre. Un zero en punteria amb armes de foc.
– L’escenari del tiroteig final. Preferiblement ha de ser fosc o de nit, i amb molts amagatalls per protegir-se. Té molts números de ser en un soterrani o pàrking de Texas, un club nocturn de mala mort al sud-est asiàtic o una base militar soviètica abandonada.

Poques mostres de qualitat acceptable trobarem en aquest gènere. Una d’elles és un poti-poti de ciència-ficció i acció anomenat “Desafiament total” amb un guió força sòlid (alerta, que és l’adaptació d’un llibre) i entretingut. A més a més, compta amb el Jordi Pujol d’estrella convidada i l’excel·lent banda sonora que després van aprofitar molt encertadament els del Canal Pus per fer la prèvia del futbol.

Osti! He començat aquest rotllo parlant de futbol i l’he acabat igual…

Arnaldo Parcenegger

Advertisements

6 comentaris to “Tetes i metralletes”

  1. Molts dies se segueix amb més intensitat la pel.lícula de tetes i metralletes que el partit d’abans. Els “uuuiii” quan l’heroi falla una “patada voladora” o els aplaudiments quan la noia surt de la banyera fan vibrar el bar.

  2. En aquest tipus de pel·lícules sempre m’ ha vingut una pregunta al cap:
    Per què el protagonista, tot i ser un retrassat i catxes (sovint units), sap parlar xinès? O només ho fa veure? (diuen que “la letra con sangre entra”).
    És més; Com farieu entendre un musulmà dels LAkers i Un Gat lee?

  3. A mi m’agrada molt Desafío Total! A part de que és bona, crec que la legislació vigent no permet qualificar-la del gènere “Tetes i metralletes”. Diria que l’exhibició pública de tres tetes en un sol cos entra en un altre tipus de categoria. Al canal Sci fi aquell, per exemple …

  4. Ahir i avui, amb la sèrie Serrallonga, ha nascut un subgènere anomenat “Tetes i trabucs”
    http://www.tv3.cat/serrallonga/
    A veure quan tornen a emtre la sèrie després del partit del dissabte.
    És curiós que s’hagin fixat amb la punta de la faldilla de nosequi i el pentinat rinxolat de l’altre i el prota parli un xava quetecagas. Vaja un accent molt propi de Viladrau de tota la vida.

  5. Acostumo a ser extremadament crític amb el sociatisme de TV3 i alguns dels programes que s’han perpetrat darrerament. Fins i tot, en alguna nit radical hem demanat el desmantellament dels repetidors de TV3 al Principat. En aquest cas, però, després d’haver vist les dues dosis de Serrallonga, puc dir que n’estic orgullós. Donava la sensació d’estar mirant un producte seriós i ben fet. Que no reproduïa la història fidelment? Clar. Que no quadrava tot? És que no era un documental.
    Collons com queien les llàgrimes per les galtes dels companys i companyes de sofà!

  6. No em costa gaire confessar-ho: un dels ploraners del sofà era jo. Posem-hi que els ulls se’m van humitejar. La que plorava a llàgrima viva era la meva germana. Emocionats, ens vam abraçar i vam dir Visca Catalunya! Seguidament, ella se’n va anar a la seva habitació i jo me’n vaig anar cap al bar entonant la cançoneta: “del cor de les Guilleries, sortirà un gran espetec…”.

    Del tema baronessa ja en parlarem al bar… després del futbol.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s