Aquest diumenge passat

Aquest dissabte, mentre fèiem un sopar de companys i companyes de les Carme (collita del 81, classe B), em va arribar el temut missatge: es confirmava que l’endemà, a 2/4 de 10 del matí, estava citat per anar a fer de control de la Marató i la cursa d’alta muntanya de Berga. En veure l’sms, la cosa em va generar més mandra que il·lusió, però m’hi havia compromès.

Missatge llegit i continuava la nit. La ruta de bar en bar es va anar allargant i el rellotge avançava. Eren les 3 i les 4 i jo encara no volia anar a dormir. M’ho estava passant bé. Tanmateix, cada vegada se m’anava fent més present la realitat que s’anava acostant: a 1/4 de 10, el despertador dictaria sentència.

Finalment, vaig anar a dormir (incomprensiblement, sense haver lligat. No m’ho explico) i, efectivament, el despertador va explotar. No!!! Per començar, només vaig aconseguir assentar-me al llit i, ràpidament, em vaig sentir molt desafortunat. Jo volia dormir. Tenia son. Només demanava poder dormir una mica més.

Però em vaig llevar (ui, quina heroïcitat…). Ràpidament, vaig trucar al comandante del meu control. Li volia comunicar que, malgrat el retard, comptés amb mi. En aquella trucada, ell, fresc com una rosa, em va respondre ràpidament: “Hola Sergi”. Jo, que m’havia preparat les primeres paraules per por de quedar sense veu, vaig reproduir el què ja tenia pensat dir (afegint informació que ja sobrava): “Hola, sóc el Sergi”. No em veia capaç d’improvisar.

Una estona després ja érem a Queralt. Abans que arribés el primer participant, vam preparar el control i ens vam anar despertant. Sense haver-nos d’esperar gaire estona, ja va passar el que fou el guanyador de la Marató: un noi d’Estana, un poble de postal situat a la cara nord del Cadí. La cara i les sensacions que transmetia el líder eren insultants: amb només 3 hores, ja havia fet uns 34 km (sortint de Berga i passant per la Figuerassa, els Rasos, Peguera i marxa enrere) i no se’l veia ni cansat.

A mesura que anaven passant els primers classificats, em preguntava què collons hi fèiem allà nosaltres. Els oferíem beguda i fruita i no volien res. Només miraven el rellotge, buscaven aire i endavant. Aviat, però, va començar l’espectacle. I l’espectacle vol dir veure el rostre del sofriment (en moltes cares diferents) i sentir renecs d’asfíxia i no poder més.

Abans d’aquesta desfilada, però, la primera rialla ens la generà un dels primers classificats. Li vam oferir els nostres productes i ens va demanar Isostar. Nosaltres li vam servir el nostre “Isostar”: un subproducte que vam crear poca estona abans i que tenia un sabor bastant fastigós. L’esportista va fer-ne un glopet i la resta se’l va tirar al cap. M’agradaria saber què se n’han fet dels seus cabells.

També abans de la gent que feia més mala cara, van passar els germans Torra. El xic, que va fer la Marató, deia que estava molt cansat, però tots vam quedar sorpresos de la imatge que mostrava: semblava que hagués anat a fer una caminadeta de 10 km.

Mentre s’acostava la pluja, van anar passant els participants que feien riure i patir. Feien gràcia els comentaris que feien i els renecs que deixaven anar (on rebia tothom, sobretot la mestressa de l’edifici del costat del control). Aprofitant el moment, vaig fer una enquesta a peu de control per detectar les paraulotes més utilitzades pels participants i vaig arribar a la conclusió que la més utilitzada era “Hòstia puta!”. La majoria dels usuaris de l’expressió s’aturaven un moment, agafaven aire i feien el comentari que millor reflexava la seva lamentable situació en aquells moments de patiment.

Encara tinc la imatge d’un dels participants: tenia la mirada perduda. Semblava que es desmuntaria en qualsevol moment. Jo, actuant mecànicament, li vaig fer la pregunta que ja m’havia après: “aigua o coca-cola?”. No va dir res. Ni em va veure. Jo vaig pensar: “collons, si que està cardat. La pregunta tampoc era tan difícil”.

Mentre veia aquests participants que portaven tant patiment a sobre, la pregunta es feia gairebé obligada: vols dir que val la pena? Que cadascú faci el què vulgui, però, segurament, uns quants dels esportistes es van llevar ben d’hora (contents, il·lusionats, nerviosos) i, a continuació, bàsicament, les van passar molt putes.

Per part meva, me’n vaig anar a dinar molt satisfet. Va ser un matí collonut. En arribar a casa ho tenia clar: l’any que ve, tinc una cita amb la Marató de muntanya de Berga … fent de control.

Sergi

Advertisements

8 comentaris to “Aquest diumenge passat”

  1. Us mereixeu una felicitació tots els que col·laboreu de forma totalment desinteressada per tal d’ajudar a tenir una bona cursa a tots els que correm. A més, aquest diumenge crec que fer segons quin control havia de ser més dur que no pas córrer.
    Del control de Queralt destaco que era un dels més animats tot i que no recordo bé qui hi havia ja que amb prou feines podia fixar-me on trepitjava.

    Ens hi veiem l’any vinent!

  2. jo, de la meva experiència apuntant números (fins a 360 dorsals, 360 hores, 360 minuts i 360 segons), la majoria dels quals entre les 11:30 i les 13:30, em quedo amb el curset accelerat de taquigrafia.

  3. 1×1 de O mundu deportivu

    Marc R: sorollós.
    La seva aportació més destacada va ser intentar donar ànims als corredors fent servir una esquella sense tenir en compte els tambors que la majoria de companys de control ja tenien dins el seu cap. També va aportar molt amb la carpa.

    Guillem: artista.
    La seva capacitat per distribuir els gots damunt la taula amb un perfecte ordre i la seva gran habilitat per tallar taronges i plàtans, de lo milloret que es va veure al control de Queralt.

    Ferran: voluntariós.
    Va tenir una actuació plena de força i coratge cantant tots els dorsals dels corredors que anaven arribant, però, segurament, afectat per algun tipus de beuratge de la nit anterior, no va ser el guia clar que els seus companys necessitaven i va aportar confusió.

    Gerard: líder.
    El capità de l’equip va llegir a la perfecció el ritme del partit donant les ordres encertades als companys d’equip per conduir-los a la victòria. A destacar la seva gran promoció de la coca-cola (tot i que el que donàvem era pepsi…).

    Molinakis: treballador.
    La seva va ser una de les feines més fosques i ingrates de l’equip, havent-se d’encarregar de apuntar tots els números que li cantava el Ferran. Va complir amb correcció, més si es té en compte unes sospitoses ulleres de sol que no va abandonar en cap moment.

    Sergi: hàbil.
    De seguida va entendre que el resultat del partit es decidiria per petits detalls com ara la beguda a oferir als corredors. Molt actiu en tot moment, va fer una gran tasca repartint joc i beure. Va ser substituït cap al final del partit per compromisos futbolístics.

    Aleix: tard.
    La grada ja feia estona que corejava el seu nom, i més tenint en compte com estava el cel, però incomprensiblement l’entrenador(o la nit anterior) no li va donar més minuts. Molt correcte en les seves intervencions, li va faltar temps.

    Maria: estel•lar.
    La més petita de la colla va tenir una gran actuació en tot moment a la zona d’avituallament. Va respondre a la perfecció a la confiança dipositada per l’entrenador en un partit de tanta transcendència.

    Chedas: creativa.
    Va ser l’encarregada de cantar el nom i la població dels corredors que anaven arribant per poder ser aclamats per la multitud. Davant d’això, també cal remarcar que molts d’ells quedaven sorpresos i no acabaven d’entendre gaire qui era aquella noia que els coneixia.

    Raquel: complidora.
    No va abandonar en cap moment la zona d’avituallament acudint sempre a les necessitats dels seus companys de feina. A destacar el seu paper en la preparació de l’isostar radioactiu.

    Àngel: meritori.
    Només pel fet de presentar-se al partit tot i les seves condicions físiques precàries ja mereix una gran ovació. Molt actiu en el “projecte carpa” i generós amb els aplaudiments. Va jugar per l’equip.

    Per acabar, també destacar les mostres de suport dels companys Jordi, Pilar, Genis i Rosa, que van aportar aire fresc en moments de pressió, i van contribuir a la victòria final.

  4. Àngel, brillant. Et volem fent l’1×1 d’ El 9 Esportiu. I si no pot ser, qualifica l’actuació dels grangers durant els dissabtes: a la tarda, fent partidillu, i a la nit, topant de cap en una i altra barra, avançant d’esma pel camí del bar…

  5. Clap, clap, clap, clap!! Ovació!!
    El control de Queralt feia goig! Estic d’acord amb el Lleïr que és un dels més animats. I això s’agraeix molt! Per part meva, feia molts quilòmetres que només pensava en vosaltres, companys! Tenia unes ganes d’arribar acollonants! El camí de l’aigua se’m va fer llarguíssim i quan vaig sentir les vostres veus gairebé ploro!

    Va ser un gran dia, si senyor!!!

    Felicitats!!

  6. Jo he de dir que si no fos per les ganes que tenia de passar per aquest control, ja m’hauria quedat allà als Mercadals!
    Enhorabona, feia posar la pell de gallina passar per allà al mig! Jo vaig tenir passadís i tot! És el que té passar de les últimes, que debien estar tant avorrits que tots seien a les escales!

    Però vaig arribar! I l’important és participar que diuen!

    Apa doncs, fins l’any vinent i com diu el Sergi, jo també em repensaré si faré de participant activa o passiva, que això és molt dur!

  7. Fantàstic 1×1, Àngel. L’any que ve ni tan sols vindré, llegint la valoració sé més que havent-hi estat!

    Per defensar-me, només volia fer una puntualització. No sóc un mamat (almenys no del tot). El que passa és que estava en situació de guàrdia meteorològica per culpa del temporal. Que què hi feia a la General a les 5 del matí? Què passa! Jo, com el Ronaldinho, fora d’horari laboral, faig el que em sembla!

  8. Molt bé nanus! Si ho foteu tan bé llogaran el control granger a totes les curses-caminades-bicicletades de la comarca i el país sencer! Aquell Isostar tenia un gust una mica sospitós però la veritat és que em va anar de conya per acabar de fer l’última baixada fins a Berga.
    Seriosament, un simple aplaudiment o un “va”, “vinga” o “ànims” et multiplica les forces quan estàs suant la gota gorda. No us l’estalvieu mai.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s