Pallassos i monstres

Actualment, un dels escriptors més reconeguts de la literatura catalana és l’Albert Sánchez Piñol. Els seus dos llibres més famosos i exitosos són La pell freda i Pandora al Congo. No en puc dir res perquè no els he llegit. En canvi, sí que conec un altre llibre seu que es titula Pallassos i monstres. Quan el vaig llegir, em va agradar molt. Tant, que alguna altra vegada encara l’he agafat per fer-hi una ullada i repassar els meus fragments preferits.

Aquest llibre no és una novel·la. El Sánchez Piñol, abans de ser conegut com a novel·lista, era antropòleg. Degut al seu ofici, té un fort lligam amb el continent africà. En el llibre que us destaco, el nostre autor aprofita els seus coneixements i inquietuds envers l’Àfrica per presentar-nos, de forma amena i atractiva, les increïbles històries de vuit dictadors africans del segle XX que no van fer res de bo (i sí molt de mal) pels seus respectius pobles.

Com que escriure més bé que el Sánchez Piñol em resulta bastant difícil, bàsicament em limitaré a reproduir alguns fragments del llibre.

El 1r personatge a sortir en escena és l’Idi Amin Dada, d’Uganda. L’any 1971, aquest home va fer un cop d’estat per tal d’alliberar el seu país del dictador que hi havia en aquells moments. Com sol passar, en el moment de fer el cop, aquest personatge va prometre que faria moltes coses. Per exemple, fer d’Uganda un país democràtic.

Aviat, però, va començar a “atorgar-se a ell mateix uns títols que feien sospitar moltes coses. Que s’autoinvestís com a Mariscal de Camp i President Vitalici creava dubtes sobre la salut democràtica del nou president. Però que es proclamés oficialment Senyor de Totes les Bèsties de la Terra i Peixos del Mar i Conqueridor de l’Imperi Britànic d’Àfrica en General i a Uganda en Particular creava dubtes sobre la seva salut mental. Que es donés el títol de Rei d’Escòcia no deixava lloc per a cap dubte“.

“A principis de 1974 la premsa ugandesa va publicar diversos anuncis on se sol·licitava la concurrència d’ugandesos de raça blanca i proveïts d’un alegre sentit de l’humor. No s’especificava gaire cosa més, així que ens podem preguntar què va dur alguns individus a presentar-se com a voluntaris. Molt probablement no recordaven que Amin havia jurat que ell seria una càrrega per a l’home blanc (…) Quan es va celebrar la cimera bla,bla,bla tot el món va poder veure l’enorme figura d’Amin sostinguda en un palanquí per quatre portadors blancs“.

Altres perles d’aquest personatge van ser: autoconsiderar-se “la figura més poderosa de tot el món”; enviar tres tones de verdures direcció Londres després de saber que Anglaterra patia una situació de crisi econòmica i lamentar, públicament (el 1975), després de viatjar a Alemanya, que en tot Berlín no existís “ni un sol monument dedicat a la memòria del polític més insigne de la història de la humanitat: Adolf Hitler”.

El segon dictador que surt a desfilar a Pallassos i monstres és Bokassa, de la República Centreafricana. Aquest individu va ser un dels caps d’estat africans amb més renom del segle XX. Sobretot, per les històries que s’explicaven d’ell. La més mediàtica era el rumor que Bokassa era un habitual consumidor de carn humana. Segons el Sánchez Piñol, aquesta llegenda segurament no és certa, però durant la seva vida el Bokassa va generar altres històries molt llamineres.

Per exemple: “Bokassa sentia una especial sensibilitat pel sexe femení. Destacaments de soldats tancaven els locals sospitosos d’emparar la prostitució. I una vegada, per exemple, va decidir que la millor manera de celebrar el Dia de la Mare seria alliberant totes les dones empresonades, cosa que va fer (…) Poc després, Bokassa va signar un decret que atacava l’essència de masclisme nacional: es prohibia la poligàmia. Per desgràcia, no es pot afirmar que Bokassa fos gaire conseqüent amb les lleis que ell mateix decretava: va tenir més de setanta dones. En realitat no feia gaire diferència entre les seves medalles i les seves dones”.

Respecte la dèria que Bokassa sentia per les dones, l’autor del llibre ens explica una altra anècdota: un dia que el dictador va viatjar a les illes Maurici, les autoritats d’allà li van preparar una recepció amb diverses noies ballant en honor al visitant. Veient l’espectacle, Bokassa es va passejar, esverat, d’un cantó a l’altre, assenyalant amb el dit: “aquesta! I aquesta! I aquesta!”. Aquella mateixa nit, va decidir que la Rep. Centreafricana obriria una ambaixada permanent a Maurici.

Altres “anècdotes” que envolten la vida de Bokassa són: 1) un dia va decidir que es volia coronar emperador. Quan va fer-ho (el 4 de desembre de 1977) es va gastar, en un sol dia, tot el pressupost anual de l’estat. 2) Quan ja feia anys que exercia de cap d’estat, el seu gendre es va cansar d’ell. Es va convertir en un subversiu i va llançar una granada contra el sogre. L’artefacte, però, no va esclatar. “Durant el judici, l’acusat va dir que la granada de fragmentació no pretenia matar el mariscal, només deixar-lo inconscient“.

Un altre “pàjaru” amb sortides de pallasso i comportaments de monstre que apareix en el llibre és Mobutu Sese Seko, del Congo. Aquest personatge assolí el poder durant els anys 60 del segle XX i, l’any 1970,  buscant legitimar-se, organitzà un referèndum per donar suport o reprovar el cap d’estat: “el mètode era lleugerament demagògic: els qui votaven per Mobutu ho feien amb una papereta verda (el color de l’esperança, tal com explicava la propaganda oficial). Els contraris a la candidatura única, amb una de vermella (el color del caos, com també es va afanyar a aclarir el règim). Curiosament va guanyar Mobutu”. El mateix individu de qui un veterà diplomàtic va dir que “és l’únic cap d’estat que no he vist mai assegut al seu despatx“.

Es veu que la seva tasca com a cap d’estat era la següent: “la seva jornada diària transcorria al jardí, sota l’ombra d’un arbre. Al seu costat un telèfon, una ràdio sempre engegada i un plec d’informes de la policia política”.

Còmodament assegut, Sese Seko podia dedicar-se a la seva obsessió: els diners. En el llibre s’explica fins a quin punt aquest cap d’estat va aprofitar la seva posició de poder per al seu enriquiment personal: 1) A finals de 1973, Sese Seko decretà la nacionalització de gairebé totes les empreses estrangeres establertes al Congo. A partir d’aquell moment, la qüestió era saber com es repartiria el botí. No es va repartir. Mobutu se’n va quedar una bona part.

2) Aprofitant que passava un bon moment econòmic, Sese Seko es va fer construir una mena de palau de Versalles (amb aeoroport) al seu poble natal. “Per viatjar una mica pel món es va fer construir set palaus més”. 3) Amb Mobutu com a cap d’estat, el Congo dedicava el 3% del pressupost anual a la sanitat. Els seus dispendis personals suposaven el 20% d’aquest pressupost.

Després d’anys i anys robant i robant, Sese Seko va arribar a acumular una fortuna de 4.000 milions de dòlars. Per cert, com ens recorda l’autor, el lema del partit polític de Mobutu era “servir els altres, no servir-se”.

Per acabar, tres curiositats més: 1) a més d’enriquir-se extraordinàriament, Sese Seko va fer alguna cosa més com a cap d’estat: va intentar descontaminar el seu país de tota antiga herència europea. Per això, obligà a fer canviar tots els noms d’arrel europea. Ell, per posar exemple, utilitzà un nom ben complicat i molt africà. Un nom llarguíssim que es traduirïa així: “El gall que munta totes les gallines”.

Les dues últimes fan referència a declaracions fetes per aquest personatge: un dia, sent cap d’estat, va explicar que “robar, si no es roba gaire, no és tan dolent”, i, un altre dia, es va adreçar els seus ciutadans per explicar-los quina havia de ser la relació entre ell i el seu poble: “jo sóc l’àliga que vola i tot ho veu i vosaltres, fills meus, sou els pollets que s’arrosseguen per terra”.

Un altre dia, si en tinc ganes, continuaran les històries de pallassos i monstres.

Sergi (i Albert Sánchez Piñol)

Anuncis

5 comentaris to “Pallassos i monstres”

  1. No sé si ho saps, però hi ha una pel·lícula del 2006, que es diu L’ últim rei d’ escòcia (the last king of scotland), basada en Idi Amin Ada.
    L’ actor Forest Whitacker va guanyar l’ òscar.
    Diuen que està força bé.

  2. Sergi, si el que buscaves era fer l’escrit més llarg de la història del bloc de la Granja, felicitats!
    “La pell freda” em va agradar moltíssim. Encara alguns dies somio amb algun citauca. “Pandora al Congo” crec que està per sota de “La pell freda” però també és un llibre d’aventures i ciència-ficció força entretingut. “Pallassos i monstres” no caldrà que me’l llegeixi. Crec que me n’he fet una idea molt completa.

  3. Vaig veure “L’últim rei d’Escòcia” pensant-me pel títol que era com una segona part de “Braveheart”. No era exactament això, però també em va agradar molt.

  4. Ei,

    No té res a veure amb el post aquest (o potser sí, jeje), però faig una crida a participar a les votacions del web de Ràdio Berga. Demanen qui voleu que sigui el nou cap sociata de Berga. De moment, està arrasant el Sosa. No vull orientar-vos el sentit del vot, però ja ho heu pillat, oi?

    “El flagell sociata emmascarat”

  5. Al continent africà no només hi ha pallassos i monstres. Diuen (no hi he estat mai) que hi ha pobles, cultures i tribus de tota mena. De tant en tant, l’Albert Sánchez Piñol, en els seus magnífics articles a l’AVUI, ens n’explica cosetes.

    Dissabte passat ens va parlar dels nande, un poble centreafricà que té un costum peculiar a l’hora de posar sobrenoms als seus fills: es veu que els sobrenoms els decideix la mare. I la seva decisió té molt a veure en la manera de ser del seu marit. En les mancances o febleses del seu home. El costum d’aquest poble és “aprofitar” els sobrenoms dels fills per qualificar/etiquetar/venjar-se de la part més fosca dels marits. El Sánchez Piñol us ho explicarà més bé:

    “Un sobrenom molt habitual és, per exemple, Kakundire, que vol dir, simplement, ‘Borratxo’. Cada cop que la mare es dirigeixi al fill, tots els presents sabran que el marit és això, un borratxo. Una alternativa més recargolada és Sivundaveko: ‘Cap cervesa se li pot amagar’.

    Hi ha sobrenoms ofensius però amb una certa dosi poètica, com Kinywasilwanzo, que vol dir ‘Ni una paraula d’amor’. Més habitualment són grollers, com Kasero (“S’ho fa amb totes”), Katongo (“En busca d’altres”) o un radical Vangahi (“Quantes en tens?”, d’amants, se suposa). alguns sobrenoms són d’una brutalitat tan obscena que fins i tot jo em nego a reproduir-los. Facin servir la seva imaginació. Segur que es queden curts.

    Alguns sobrenoms ja no són una denúncia de l’actitud del marit cap a la dona, sinó una amenaça directa, com Sikwaya (“No és prou digne per a mi”), Mbayirengya (“Fotré el camp a les muntanyes”) o un devastador Katsumirwaki (“Per què m’insulta?”). I ara pensin en l’ús social, venjatiu i vexatori que la mare fa del sobrenom del fill. Cada cop que s’hi dirigeix en veu alta (i la relació mare-fill nande és més estreta que entre nosaltres), predica els defectes del marit i els greuges que li recrimina. “Nosapnificarla!, porta aigua de la font!” o “És l’hora de sopar, Qualsevoldiaelmataré!” o “Ésuntitacurta!, vés a demanar sal als veïns!”.

    Si voleu llegir l’article sencer, http://multimedia.avui.cat/pdf/09/0502/090502sup_a005.pdf

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s