Dir Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) és fer referència a un dels noms claus que permet entendre el creixement i la difusió social, a partir dels anys 60 del segle XX, de la idea i la denominació de Països Catalans com a territori i projecte nacional. Malgrat que els que han volgut creure, i volem seguir somiant, en aquest ideal sempre hem sigut minoria, sense ell -sense el què va dir, fer i escriure- encara seríem molts menys.
L’obra més coneguda de Joan Fuster és Nosaltres els valencians (1962). En aquest llibre, elaborat en ple Franquisme, Fuster explicava -i això era una gran novetat, en aquells moments- que la seva terra, el País Valencià, no és una simple región d’Espanya amb les seves simpàtiques i curioses peculiaritats folklòriques. Fuster deia, i així ho defensà fins que morí, que el País Valencià forma part d’un àmbit lingüístic, cultural, geogràfic i nacional més ampli que el de las tres provincias, i que aquest no és Espanya.
Fuster pensava això i no se n’amagava gens, el contrari, però l’homenot de Sueca era alguna cosa més que un pensador i difusor de plantejaments polítics i nacionals. Seria molt “injust” recordar Fuster, només, per la seva faceta “política”. Joan Fuster era, per sobre de tot, un escriptor. Un gran escriptor. Un artesà del món de la lletra escrita que no publicava novel·les ni contes. Ell escrivia articles periodístics (per sobreviure) i publicava llibres d’assaig de temes molt diversos.
Un dels seus jocs literaris preferits eren els aforismes: sentències o composicions breus on desgranava, de forma brillant, sintètica i atractiva, algunes de les idees i plantejaments vitals i intel·lectuals que en els seus llibres i articles explicava i defensava de forma més àmplia i raonada.
Si voleu tastar les idees de Fuster, aquí trobareu uns quants dels seus aforismes. Els he dividit en diferents temes.
La vida, el pas del temps i la memòria
– Creu-me, jove: no et faces cas! A la teua edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix.
– Bon dia, lector amic, futur cadàver, futur no-res! Sit tibi terra levis! (Que la terra et sigui lleugera: inscripció habitual en les tombes de l’antiga Roma).
– La majoria d’edat arriba quan el fill comença a sentir compassió del pare. Diguen les lleis el que vulguen.
– Les persones felices no tenen memòria.
– Els desmemoriats sempre tenen la consciència tranquil·la.
– No convé tenir massa memòria. La memòria, sovint és rancuniosa.
– Afanyeu-vos a estimar. Els amors tardans ja no són amors: són manies.
L’home, un animal que viu en societat
– Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.
– El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar.
– No us feu il·lusions: el poder canvia de mans, però rarament vacil·la.
– La veritat no sempre coincideix amb la justícia, t’ho advertesc.
– No ho hem après; ens ho han inculcat!
– Ah, si pogués triar les meues indignacions!
– Com que no m’atrevesc a dir el que pense, m’esforce a dir el que hauria de pensar.
– Sóc un perpetu convalescent dels meus prejudicis.
– Som sincers en la mesura que ens convé ser-ho, i no més.
Fuster i la llibertat
– Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.
– La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!
– Cinc sentits corporals. Demanem-ne més!
– El que mana vol que els manats siguin dòcils. Hem de partir d’aquesta obvietat.
– Potser el treball dignifique l’home. No ho sé. Però, indiscutiblement, el cansa.
– No val la pena ser orgullós: cansa molt, això.
– Tens un cos: aprofita’l!
– Digueu la veritat. Així us vengeu.
– Si tens un fill, ensenya’l a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua…
– No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles.
Amistat i alegria
– Res no uneix tant com una bestiesa compartida.
– Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria.
– La joventut és una cosa de la qual cal usar i abusar: no som joves dues vegades.
– Endevinar els amics: aquest és el secret.
Llibres, literatura i lletra escrita
– Escriure -fer literatura- és tot això que vostés diuen, i a més a més, una forma de venjança.
– De tota novel·la, sempre en sobra la meitat.
– Descriure és inventariar: una activitat subalterna, de notaris o novel·listes dolents.
– Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.
– Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.
– I morir deu ser deixar d’escriure.
– És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia.
– Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera.
Altres aforismes que els haurem d’encabir en el lamentable subtítol de “diversos”
– Em posa molt trist això d’estar escoltant com parla una persona intel·ligent i que no m’interesse gens el que em diu.
– El profeta, més que endevinar, provoca.
– Les idees, clares; els sentiments, confusos.
– M’acuseu de sarcàstic. I per què no ho hauria de ser? Si amb prou feines arribe a tolerar-me a mi mateix!
– Sens dubte, el llop no odia l’ovella quan la devora. Siga com siga, la devora.
Sergi i Joan Fuster
Som macus 