Aquest any sí

Aquesta setmana comença l’estiu. Deixeu-vos estar de dates i solsticis. Qui decideix i assenyala l’arribada de l’estiu és l’inici del torneig de futbol-sala d’Avià.

Fins a finals de juliol, desenes de berguedans i berguedanes es deixaran veure per les pistes de l’escola d’Avià. Alguns participarem en el torneig, altres exerciran de pares o parents dels jugadors, també apareixeran nòvies i amants i molta altra gent s’acostarà, un vespre o altre, per passar l’estona, a la pista central d’aquest torneig.

Un any més, els Marmeis ens hem tornat a inscriure. Vam començar a jugar a Avià que teníem 14 o 15 anys i la cosa encara dura. Entremig, hem celebrat molts gols, ens ho hem passat molt bé, ens hem emprenyat, hem rigut, hem conegut la ràbia i l’amargor de la derrota, hem anat perdent cabell (molt cabell) i, fins i tot, hem arribat a disputar dues finals i diverses semifinals. Tanmateix, a les vitrines del museu dels Marmeis encara no hi ha la Champions d’estiu: el torneig d’Avià de futbol-sala.

L’any passat, hauríem d’haver guanyat. Vam presentar-nos a la final fent un gran torneig (amb el pitxitxi Torra; el porter menys golejat, el Rafi, i brillants victòries), però tampoc va poder ser. En el duel de la gran final guanyàvem 2-0 i ens vam deixar remuntar. El partit va acabar 4 a 4. A la pròrroga vam tornar a marcar, però ens tornaren a empatar. A falta d’un minut per finalitzar el temps afegit, vaig demanar al Sebas que em deixés entrar a jugar. La cosa caminava cap als penals i jo, gran especialista, en volia xutar un.

I el vaig xutar. Em va tocar ser el primer llançador del meu equip. Les grades estaven plenes. Pressió ambiental. Estava convençut que marcaria. No podia fallar. Aquestes situacions fan posar una mica nerviós, però aquesta tensió futbolística m’agrada. En aquest marc, agafo la pilota i camino endavant, direcció a la porteria, mirant el Peri, el porter rival. Somriures de complicitat i pilota col·locada en el punt d’execució. Disparo i… fora. No m’ho podia creure. Ni a porteria! Sergi, què acabes de fer?, em vaig dir. L’autoresposta va ser abaixar el cap i començar a desitjar que els rivals fallessin. Si no ho feien, era culpable. I no van fallar. Derrota.

Aquest any no. No tornaré a fallar. Si hem de decidir algun partit a la tanda de penals, tornaré a xutar (si els meus companys no em segresten per evitar-ho) i marcaré. I guanyarem. D’alguna manera o altra, guanyarem. Ja sigui amb un futbol brillant i elegant o practicant un futbol parcerià, basat en les idees futbolístiques del Pax: disciplina, contundència i cap escrúpol. Només guanyar.

Ho torno a dir: aquest any guanyarem. Ho hem de fer companys. Recordeu la sagrada conjura que ens uneix: fins que no guanyem el torneig d’Avià, hi seguirem participant. No ens deixarem plegar. Per tant, val més que ens afanyem a guanyar, que si hem de perseguir el triomf als 37 anys…

I quan arribi el dia de la gran victòria, farem un sopar on, entre d’altres coses, farem memòria marmeia. Entre brindis i declaracions de mamat, recordarem alguns dels fets i situacions que conformen l’anecdotari i la identitat dels Marmeis. Per exemple:

– Tornarem a comentar el nostre 1r partit a Avià. Érem uns marrecs i ens pensàvem que érem molt bons. Un cop a la pista, algú va dir (em temo que vaig ser jo) que “el meu pare els coneix (els rivals) i m’ha dit que no en saben gaire”. Al final del partit, derrota per 14 a 0.

– En aquells primers anys marmeis, quan érem adolescents grenyuts i plens de grans, teníem dos elements subversius a l’equip (dos noiets indisciplinats que es creien molt graciosos) que van ofendre al conjunt del grup amb l’elecció dels seus números de samarreta: ells van dir que volien el 00 i el 07. Miserables.

– El 1998, si no ho recordo malament, va ser l’any de l’explosió dels Marmeis. Només teníem 17 anys. Va ser la 1a vegada que ens vam classificar per les eliminatòries finals del torneig. Vam entrar-hi de rebot. Havíem quedat dissetens a la fase prèvia però un equip va ser expulsat. Nosaltres vam ocupar el seu lloc. Estàvem contentíssims: ens deixaven jugar els vuitens de final. Llàstima que ens toqués contra el favorit nº1 del torneig. GAVS em sembla que es deien. En principi, no teníem cap opció, però els vam guanyar fent-los 10 gols. Després, encara vam passar una altra eliminatòria fins que ens van eliminar a semifinals.

Segurament, aquells dies d’estiu del 1998 van ser els moments on el nostre futur futbolístic semblava més prometedor. No sabíem xutar gaire fort, però corríem, corríem i corríem. No paràvem de moure’ns i pressionar l’equip rival. Érem molt pesats.

– En el sopar de la victòria, en el moment de posar-nos tendres, també dedicarem una estona a lloar la identitat marmeia, basada en aspectes com el zic-zac-zuc com a forma de fer l’alineació; la regla de ficar-nos-hi, de porter, un gol cada un quan ens quedem sense porter; l’autogestió dels canvis i el fet que a cada partit, any rere any, som molts. Al contrari que la majoria de rivals (que van curts de banqueta), nosaltres sempre anem sobrats. Els Marmeis no estem disposats a perdre’ns cap partit.

Amb el pas dels anys, cada vegada ho tinc més clar. La nostra petita grandesa és, precisament, aquesta: que som un grup d’amics que juguem a futbol. I tots tenim dret a jugar. Qui sóc jo per dir-li al meu amic que ell no jugui i ho faci un altre perquè així, potser, anirem millor?

El que, a vegades, ens molesta una mica -ser tants a cada partit, que hi hagi menys minuts de joc a repartir- hauria de ser el nostre petit orgull: passen els anys i tots ho tenim clar. Quan juguen els Marmeis, he de ser-hi. Vull ser-hi. Tenim partit i no se’ns acudeix res millor a fer.

Marmeis, aquest any sí!

Sergi

Anuncis

10 comentaris to “Aquest any sí”

  1. Sergi = Torrejón

  2. Jo sempre m’havia pensat que el primer partit l’haviem perdut 13-1… osti, la realitat sempre es pitjor del que recordes… he he

  3. Així que jugeu a Bàsquet.
    Està molt bé això d’ eliminar els Gavs (Gliveland Gavaliers) als play-off.

  4. Aquest partit no entrava a les porres però els Marmeis han empatat a 4 en el primer partit a Avià. Tanquils, amb els números del Parce no tindreu problemes per passar ronda.

  5. Malgrat que ahir no vam fer un bon partit -la defensa va ser caòtica i en atac vam jugar molt esverats, és a dir, vam practicar un futbol gens veteranu-, sumem un partit més sense perdre. Des del 2006, els Marmeis no coneixem la derrota a Avià. Precisament, l’últim equip que ens va guanyar va ser l’Esports Joira, el rival d’ahir.

    El proper partit marmei es disputarà el dimecres 25 de juny, a les 22:40h. Companys, des d’aquí us demano que per Sant Joan no mameu gaire. Respectem el codi intern de l’equip: si algú ratxaga 48 hores abans d’un partit, quedarà apartat del grup. I en cas de necessitat d’anar a la barra, pel bé del nostre rendiment futbolístic, són preferibles les cerveses respecte els cubates. Les cervesetes són menys nocives. Més ben dit: la cervesa millora el rendiment de l’esportista.

  6. Aquest any tampoc: Avià se’ns va tornar a resistir. Tanmateix, els Marmeis hem acabat la temporada d’estiu amb un bon regust: ahir vam guanyar la final de consolació del I Torneig ràpid d’Olvan.

    Vam fer 3 bons partits (sense perdre, només ens van poder tombar als penals) contra rivals durs i, després de l’últim partit, ens disposàvem a tornar a casa prou satisfets. Abans, però, vam haver de presenciar l’acte d’entrega de premis. Espectacular.

    L’entranyable Ricardu va agafar el micro (sense saber què havia de dir) i al costat tenia el no menys entranyable Sebas que li anava subministrant les dades fonamentals. El que passa és que ho deia tan fort que el micro es feia innecessari. Tothom sentia, directament, la veu de l’apuntador.

    L’speaker, improvisant, decidia a cada moment qui havia d’entregar el premi. I passava que cridava a persones que estaven ben lluny del centre de cerimònies o que estaven, tranquil·lament, fent la cervesa la grada. Un d’aquests últims fou el pare Sebas, que en sentir que el cridaven per entregar un premi es girà cap al seu fill per dir-li que era un “gilipollas”. De tornada, proposà que el capellà del poble entregués el següent premi.

    L’últim premi a entregar era a el porter menys golejat. Com que el premi era compartit per 3 porters i no hi havia prou trofeus, l’organització va improvisar un regal pels guanyadors: una cervesa per cada un. Això sí, per beure davant de tothom i a tota velocitat. A Sant Hilari, de fet. Clar que sí, un bon final per a una jornada d’esport i alegria.

  7. Sergi, ja veig que no ho vas entendre. Jo us ho explico. 3 porters van quedar empatats com a menys golejats. Hi havia un sol trofeu i per decidir a qui li donaven a algú se li va acudir en aquell moment que el guanyaria qui es bevés una cervesa amb menys temps. Els dos porters dels equips finalistes i el Sergi (en representació del porter marmei que ja se n’havia anat). Preparats, llestos, ja. Els dos porters es van abraonar sobre la birra fotent-ne la meitat al terra, tacant-se la roba i engolint com posseïts. El Sergi (que no ho va entendre) es va apropar lentament cap a la cervesa i va començar a fer el primer glopet quan els altres ja havien acabat. Sense presses va passejar cap a la grada pensant: “collons, veus què bé? m’han pagat una birra!”
    Per cert, el porter del Prats es va fotre la cervesa amb 3 segons i així va guanyar el trofeu de menys golejat.
    El lliurement de premis més boig i autèntic que he viscut mai.

  8. Aquest any… també. Els Marmeis seguim participant a la Champions d’estiu: el torneig d’Avià. Avui debutem. No sé contra qui juguem, però es preveu un partit d’ínfima qualitat: despejes defectuosos, pilotes perdudes on no es poden perdre mai, gols mig fets que no acaben d’entrar, alguna entrada a destemps, el cap i les cames que no acaben de coordinar i més i més atrocitats. Voleu saber la nostra tàctica? Ziz-zac-zuc, doble V (vamos, vamos) i anar-hi.

  9. Ara em faré la bossa i cap a Avià. Tornem-hi. Igual que quan teníem 15, 17 o 21 anys. Ara que hi penso, és gravíssim: és l’últim any que juguem el torneig tenint vinti anys. L’any que ve ja serem veteranus veteranus.
    Avui, per començar, la nostra bèstia negra: els cabrons del Comercial Peralba. Aquells amb qui vam perdre la final -no recordo exactament com va anar- fa tres anys: http://lagranjaberga.wordpress.com/2007/07/24/un-altre-any-sera/

    Marmeiots… mirem de no fer-nos mal.

  10. El Marmeis FS és un equip democràtic. El cinc inicial no depèn de l’estat de forma dels jugadors ni dels requeriments tàctics del partit, sinó que recorre a la fórmula “un, dos, tres, zic, zac, zuc, un, dos, tres… JA!”.

    Uns altres Marmeis, bavaresos i més rics, fan una cosa semblant. Per decidir qui tira una falta, “Pedra, Tisora, Paper!”. Si això els serveix per impedir que el Madrid guanyi la Champions, endavant:

    http://www.mundodeportivo.com/20120318/futbol/internacional/polemico-piedra-papel-y-tijera-del-bayern_54270558784.html

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s