Què hi posarem? La derrota d'Espanya, si us plau

Aquests dies no es parla de res més: Espanya… què? És nuestra selección? Els hem d’animar perquè hi juguen molts catalans? O, com sempre, hem de desitjar la seva derrota? Personalment, tinc clar a qui donaré suport aquest diumenge: a Alemanya. Per què? Intentaré explicar-me.

No sóc espanyol. O no vull ser-ho. Formo part d’un país, poble, nació o pàtria -com ho preferiu- que es diu Catalunya (o Països Catalans, a poder ser) i que està sotmès a les urpes de l’estat espanyol.

En les actuals circumstàncies, Espanya i les seleccions espanyoles representen la negació, els límits i les prohibicions cap al meu país i les meves seleccions. Per tant, considero que animar Espanya, sentir-me’ls com a propis, seria com tirar-nos pedres a nosaltres mateixos. Significaria donar suport al meu, i nostre, enemic polític.

Deixem-nos de bons rotllus i tonteries. Si ets català i vols veure independent el teu poble, l’estat espanyol és l’enemic. I voler la victòria d’Espanya és, em sembla a mi, reforçar una mica més el lligam existent -les cadenes- entre Catalunya i Espanya.

Si expresses aquest desig personal -voler la derrota d’Espanya-, pots rebre respostes de tota mena: des d’insults i amenaces fins a intents, més o menys cordials, de fer-te recapacitar. En aquest últim cas, sovintegen les veus que intenten reconduir la teva opció personal recordant que a la selecció espanyola hi juguen molts catalans i jugadors del Barça.

No barregem naps amb cols. Quan juga el Barça, sé perfectament qui són els meus. Miro la tele i veig que uns van vestits del Barça i els altres no. Els meus són els del Barça. Però quan juga Espanya, jo no veig cap samarreta blaugrana fent gols, assistències o despejes. Aquests catalans o culés que em dieu vosaltres van vestits de vermell. Juguen amb Espanya. Són Espanya. I ja us he dit què en penso d’Espanya.

D’altra banda, la presència de catalans a la selección no mitiga la meva animadversió cap al conjunt espanyol. El contrari: la seva presència és un perill. Reforça el lligam que jo vull veure trencat: la integració amable de Catalunya dintre Espanya.

Per acabar, un últim comentari: que cadascú faci el que vulgui, però a mi, ho he de dir, em molesta profundament la gent -sobretot els mitjans de comunicació- que graduen el seu suport a la selecció espanyola depenent del rendiment d’aquesta. Quan la roja fa pena, perd i frega el ridícul, som-hi tots a riure i a fer llenya de l’arbre caigut. En canvi, quan la competició avança i els espanyols segueixen ben vius, la selección torna a ser la nostra selecció, la de tots.

Aquest divendres, El Periódico exemplificava perfectament aquest fet que estic denunciant: a la portada d’aquest diari, després del triomf contra Rússia, s’hi podia llegir “Aquesta Espanya sí”.

No. Això no s’hi val. Si ets espanyol o els espanyols són els teus, els has d’animar perdin o guanyin. I si no ets espanyol, no ho ets, collons. Guanyin, perdin i juguin com juguin.

Jo ja he dit la meva. Ara us toca a vosaltres. Avui i demà poden ser uns bons dies per tocar aquest tema. Almenys, pot servir de teràpia o refugi contra l’eufòria espanyola i els perills de la seva victòria. Si voleu, podem col·leccionar motius per desitjar la derrota d’Espanya.

Potser estaria bé anar una mica més enllà de l’insult sec i dur, però si no ho podeu evitar (si necessiteu expressar els vostres temors i la ràbia que sentiu), penseu que el mestre Joan Fuster us legitima. Ell va dir que “és de bona educació saber en quines ocasions cal ser mal educat“.

Sergi

Anuncis

47 comentaris to “Què hi posarem? La derrota d'Espanya, si us plau”

  1. Aquests dies estic poc diplomàtic; per tant, només em surt un PUTA ESPANYAAAA!! ben alt i fort, i que tothom ho escolti! Que tot està per fer i tot és possible! (dirigit als alemanys).

    Si guanyen els espanyolots demà, alguns que conec hauran de fer com sant Pere: negar-ho tes vegades, que ho són. I, aleshores, cantarà el gall i tant de bo se’n vagin a penjar al fanal més alt de la ciutat, i que els vilatans ens hi acarnissem i els insultem, apedreguem i vexem a “lo” talibà.

    Espanyols, go home!

  2. No cal que us digui què vull que els passi a tots aquests subnormals que corren per Berga amb la roja … Però també m’agradaria denunciar certes botigues d’esports que han aprofitat per omplir el seu aparador amb múltiples exemplars d’aquesta peça de roba infecte. Que cadascú es guanya la vida com pot? Potser sí, però això no vol dir que no sigui criticable.

    Pel que fa als jugadors catalans, no puc estar-ne orgullós, però els entenc perfectament. L’ambient espanyolitzador del futbol fa pràcticament impossible que qualsevol català militant arribi a l’elit mantenint la coherència.
    De fet, es tracta d’un fenomen molt més general. La causa catalana és tan dèbil i poc prestigiosa que ningú arriba mai a dalt de tot del seu ofici, esport o el que sigui si fa ostentació pública d’independentisme. Ningú? Perdó, per un moment m’havia oblidat del president Laporta. I precisament acabarà a l’escorxador abans d’hora, per haver-se significat en aquest sentit.

  3. Jo no ho sabria pas explicar tant bé com el Sergi per tant (amb el permís de l’autor) citaré aquesta entrada i en copiaré fragments per contestar a alguns coneguts i companys de feina quan em demanin perquè no m’agrada que guanyi la roja.

    En tinc els ous plens de tanta hipocresia!!

  4. Jo faria un paral·lelisme amb la síndrome d’ estocolm: http://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%ADndrome_d'Estocolm
    A part del que has dit, jo no vaig amb Espanya perquè no em dóna la gana. I sí, ja sé que em priven de la meva selecció i bla bla bla.
    Ni polític ni hòsties. Són l’ enemic. En tots els sentits.
    Què seria per una persona normal un lladre, un torturador, un colonitzador, un expoliador, i un calumniador?
    A mi que no em toquin els collons amb, també hi ha bona gent, segur que us portarieu bé, jo dins d’ una federació si m’ hi volguessin i em respectessin… Què collons!

  5. Torra, no m’has de demanar permís per res. Tot sigui per Catalunya. Ara bé, si la persona a qui vols convèncer del tema “selección” és una noia i és guapeta, també li pots dir que el tal Sergi és un noi guapot i molt ben parit. Tot sigui per Catalunya, també.

  6. Ostres Sergi, portava bona part del dia pensant que havia de desfugar-me i escriure una entrada amb tot l’odi i desig perquè demà perdin. Al llegir això ja m’he relaxat, just el que volia explicar jo. Espero que demà ho poguem celebrar, i sinó, dilluns sí que hauré de treure la mala llet d’aguantar els ‘garrulus’ espanyols.
    Que tinguem sort!

  7. L’esperit alemany ens ha fallat…..

    Torraxic, quan marxa la comitiva cap a la cova de Can Maurí??
    Jo aquestes rues de fracàs escolar barrejat amb prepotència i espanyolisme del mes ranci no les aguanto un dia més

    S’estavellessin amb el cotxe cony!

  8. Jo aquesta nit ja he dormit a Can Maurí però encara he sentit algun petardet! Érem molts camí de l’exili, hem plorat, ens hem abraçat i ens hem reconfortat oferint-nos les espatlles… Estic enfonsat companys!
    A última hora el campanar de Sant Franscesc tocava a morts.

  9. Ahir, el president Montilla va voler contestar a aquesta entrada, però no va tenir collons de fer-ho en el nostre bloc. Va utilitzar les pàgines de “La Vanguardia” per dir-hi la seva. A la secció d’esports, va signar una columna titulada “¿Por qué quiero que gane España?”.

    Per justificar la seva opció personal, i per “embaucar-nos”, va utilitzar alguns dels pseudoarguments que ja vaig dir que no em valen per res: que si a la “selección” hi juguen molts catalans, que si fan un futbol molt bonic, que si s’ho han merescut… Excuses. Si vols que guanyi Espanya és que ets espanyol. Ben mirat, però, no passa res. L’article no aporta cap novetat: el Montilla, i els sociates, són espanyols.

    M’agradaria enllaçar-vos l’article del Montilla, però els de “La Vanguardia” no em deixen. Si el voleu veure, haureu de consultar el diari d’ahir diumenge.

    Una altra estona, potser, intentaré deconstruir l’articlot aquest per precisar-ne els fragments o frases més lamentables (segons la meva modesta opinió).

  10. Sisplau: necessito sobredosis d’optimisme i antiespanyolisme. ¡¡No puc llegir els diaris, no puc escoltar la ràdio, no puc veure la tele i a la pàgina d’inici de l’internet, el Google, surt un espanyolot fent una xilena!!

    Que algú em salvi de la crosta espanyolistaaa!! Necessito un article metralletes del Sergi o un “puta Espanya!” a l’uníson de tots els que escrivim aquí!

    Torraxic: vull que em facis un raconet en el teu jaç de Can Maurí!!

  11. Sergi, tens tota la raó, fa molta ràbia fer servir el Google avui, però encara és molt pitjor obrir la web de yahoo. Una piloteta damunt d’un trosset d’herba acabada de tallar desplega dues banderes rojigualdas (Artículo 4. 1. CE: La bandera de España está formada por tres franjas horizontales, roja, amarilla y roja, siendo la amarilla de doble anchura que cada una de las rojas.) que disparen focs artificials.

    Durant una setmana o quinze dies no penso obrir el mail, de fet, contemplo la possibilitat de deixar caducar tal compte de correu-e!

  12. Avui a les 8, tothom amb els tripaus a Cal Parraquer que surt una altra expedició cap a Can Maurí. El nostre últim baluard. Resistirem fins que tot hagi passat. Porteu llangonisses de Cal Guitart i unes cartes per fer la botifarra.
    PD. Marcel, això et passa per tenir el Google com a pàgina d’inici i no aquest bloc.

  13. I per acabaro d’adobar, Xavi és escollit millor jugador de l’Eurocopa.

    Ara sí que ja em puc morir…de VERGONYA ALIENA!

  14. Nomes una pregunta, com voleu fer que Espanya “respecti” Catalunya si vosaltres no respecteu Espanya amb frases “puta espanya”.

    Al igual que a vosaltres us agrada dir “visca catalunya” i haurà gent que li agradarà dir “visca espanya” i dir el que diueu els pot putejar.

    si voleu ser respectats heu de respectar (encara que no us respectin)

  15. Marcel, potser aviat escriuré una altra entrada “metralletes”, però aquestes coses, suposo que m’entens, les he de dosificar: la meva creativitat o capacitat d’ordenació de les bestieses que diem de nit són limitades i, a més, tampoc vull immolar-me cada dos dies.

    No sé quan, però un dia d’aquest estiu -esperaré que tothom estigui ben lluny (a Ripoll, fins i tot)- “publicaré” una entrada centrada en el vell i nostrat costum d’anar de putes. Evidentment, em cobriré les espatlles dient que estem parlant d’un exercici, i una tradició, que es remunta a la nit dels temps i que, per tant, tampoc hauria d’escandalitzar tant a les ments benpensants.

  16. Ànims grangers, els paierus estem igual de cardats. Però s’ha de buscar el costat positiu (si és que n’hi ha cap), ara com que no es podrà mirar la tele duran 3 mesos és un bon moment per agafar un bon llibre. Salut i visca Catalunya lliure.
    P.D. Sergi: molt bo l’article.

  17. De vegades sento forta admiració per lo democratic del vostre discurs …. si no pensa com es deu de pensar es un traidor!!!

    Si no sent el que es deu pensar: Traidor

    Si no odia els espanyols: Traidor

    I jo em pregunto Quina historia aveu llegit?

    Quins son els vostres ideolegs?

    En haveu contrastat aixo?

    Bo, perdoneu les faltes ortográfiques d´un sevillà!

    Esteu fent una Yugoslavia….

    Espero que no us siga permes.

  18. Qui cony és l’anònim d’abans? Aquí l’autèntic anònim sóc jo. Prou usurpació d’identitats!

  19. Benvolgut paieru, ja ho saps: dos bars i dos blocs: una nació, una selecció (que ells ja tenen la seva).

  20. Yugoslavia? Això, això: la balcanització d’Espanya. Feia temps que no llegia aquest discurset paternalista per recordar-nos qui té el tancs. Tampoc cal, si amb el periodisme vomitiu ja en tenen prou per dirigir els seus exèrcit d’orangutans toca-clàxons. Es veu que el Vidal-Quadras i l’Obiols llegeixen i opinen en aquest bloc.

  21. El Pau Gasol va sumant punts perquè un dia em compri la seva samarreta… per cremar-la: http://politica.e-noticies.cat/em-molesta-que-diguin-que-soc-menys-catala-per-sentir-me-espanyol-20334.html

    Si sent català, la teva opció és sentir-te espanyol i fer-ne bandera, el mínim peatge que et toca pagar és rebre els nostres insults. I no et facis l’ofès: tu guanyes mundials i medalles jugant amb els teus amics i fas molts diners fent demostracions d’espanyolitat (i, de pas, contribueixes a reforçar Espanya i a desfer Catalunya) i, per contra, som els ciutadans “normals” els que hem de viure aquí, a la Catalunya “real”, on formar part o no d’Espanya no és un problema de sentiments ni d’orgull.

    Gasolet, has sentit a parlar mai de l’espoli fiscal? Et sona lo de la solidaritat obligatòria a la qual ens sotmet Espanya? Coneixes l’autogovern de fireta que tenim? Saps que l’Espanya forta, triomfant i orgullosa que se’n fot de Catalunya és la que es queda molts diners que aquí farien falta per millorar la qualitat dels nostres serveis públics?

    Doncs, abans de dir que et sents orgullós de fer feliç a tanta gent amb les victòries d’Espanya, pensa que amb “la roja” també estàs fent més fort i segur d’ell mateix a aquest estat que porta segles menyspreant Catalunya. I Catalunya no és un nom i una bandera, som milions de persones i la nostra terra. Tu tries qui són els teus.

  22. Quan els posen un micro a la boca, els esportistes i polítics espanyols (d’allà o d’aquí) acostumen a dir bastantes tonteries. Una de molt repetida és aquella que “no s’ha de barrejar política i esport”. Normalment, els que diuen això són espanyols (d’aquí o d’allà) que no volen ni sentir a parlar de les seleccions catalanes.

    Com diu aquell, fets i no paraules és el que compta. Aquest dilluns, a l’AVUI, una altra notícia que deixa clar què en fan de l’esport aquests que en reclamen la no politització: http://paper.avui.cat/article/esports/147216/martingala/daltura.html

    Resumint: Catalunya és la gran potència mundial en curses de muntanya. Fins ara, ha existit una selecció catalana. Segurament, aquesta selecció desapareixerà. Els espanyols han desmuntat l’antiga federació internacional, organitzen la nova i no hi deixen entrar a catalans ni a bascos. I com sempre -aquesta és la part més trista de la nostra història-, entre els botxins hi ha catalans que, sense cap escrúpol, treballen per Espanya, a favor del seu interès personal i contra Catalunya.

  23. Avui fa 25 anys del gol de Señor, aquell que sempre cantava l’Acebes del Polònia. Si voleu saber/recordar perquè als espanyols els emociona tant pensar en aquest gol: http://www.marca.com/futbol/2008/espana-malta/

  24. Catalunya guanya un Mundial de futbol. Sense el Javi i el Carlos, evidentment. Ells jugarien en l’equip perdedor: España.

    http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/catalunya_guanya_un_mundial_de_futbol_34595.php

  25. A la vila de Terrassa un grup dels que a col·legi feien bullying al Xavi no volien veure el partit de la importantíssima Copa Confederacions.

    http://www.avui.cat/cat/notices/2009/06/incontrolats_calen_foc_a_la_pantalla_que_tele_5_havia_muntat_al_raval_de_montserrat_63325.php

  26. Tot sigui per Catalunya!

  27. Espanya al carrer d’aquesta copa que s’han inventat a Sudàfrica. Han perdut a les semifinals contra la totapoderosa Estats Units per 0 a 2. Ja es veien coll avall la final contra Brasil.
    Tot i que no m’interessa gens aquest torneig de pacotilla i no l’he seguit gens, sempre es posa bé una derrota d’Espanya. No molt, però estic content.

  28. Jo n’estic molt, de content! Sempre és un motiu de celebrada. Tot lo dolent que els passi als espanyolots és un consol.
    Vull aprofitar per comentar un aspecte digne de sortir a l’entrada del “club dels futbolistes intel·ligents”.
    Resulta que la Copa aquesta es fa a Sud-àfrica, on ara és hivern. Tot dinant, he sentit que explicaven a tele5 que a l’hora del partit hi hauria -5ºC a l’estadi. Collons! Com les gasta el clima mediterrani sud-africà! No serà tant, he pensat.
    Mirant la segona part del partit, he vist que gairebé tots els jugadors anaven en màniga curta i sense estris com guants, gorros, escalfadors, etc. Doncs ara he mirat quina era la temperatura actual de Bloemfontein (poble on jugaven) i estaven entre 0 i 2ºC. No són -5, però és un fred considerable. I aquí hi ha la conya. Quan els equips espanyols juguen a Rússia, Polònia o Pamplona s’abriguen a tope i els periodistes embaucadors es passen la setmana discutint quins efectes tindrà la temperatura sobre els jugadors. I ara, vénen d’un xoc tèrmic acollonant (fa un parell de setmanes vivien els 35ºC de l’Espanya peninsular) i no cal ni tan sols posar-se la samarreta màniga llarga? Retrassats.

  29. Catalunya es i sera SEMPRE d’Espanya, aquesta terra ja era Hispania abans de que nosaltres el Catalans la trapitgessim i sometessim al Hispans.
    Visca Espanya!
    Visca el Rei!
    Visca la Guardia Civil!

  30. Suïssa, Xile, Hondures i Espanya. Això què és, el grup dels Retrassats? Tranquils, no ens esverem, que no haurem pas de patir gaire: encara que passi de grup, Espanya quedarà eliminada a vuitens del proper Mundial. Algú del grup de la mort (Brasil, Portugal, Costa d’Ivori i Corea del Nord) els eliminarà. Em sembla que veig el futur: Espanya quedarà primera de grup i s’enfrontarà contra el segon del grup G. Qui? El Touré i els seus no, perquè quedaran primers. I Brasil i Portugal tampoc, perquè faran la pena i no passaran ni de grup. El botxí dels espanyols serà Corea del Nord. Com ja va passar al Mundial del 66, quan van eliminar a Itàlia, els amics de Pyongyang faran saltar la sorpresa. Com s’ho faran? Res de receptes tradicionals: res de 4-4-2, ajudes defensives, tapar el Xavi, vigilar de prop el Villa i bla, bla, bla. El mètode 66 era el bo i el tornaran a fer servir: a la primera part treuran 11 homes molt valents a córrer, córrer i córrer i, al descans, faran… 10 o 11 canvis: uns quants atletes més de refresc, i algú que sàpiga fer un gol, i que comenci la celebrada. Ningú s’enterarà de res i ja tindrem la cosa solucionada. 8 anys més tard, Catalunya disputarà el seu primer Mundial. No haurem d’anar gaire lluny per animar als nostres: diuen que el Mundial 2018 potser el faran a Espanya-Portugal.

  31. Tranquils, no passa res. Més pena van fer ells. Molta en van fer: volien guanyar el seu Mundial (el del naranjitu) i van empatar contra la totpoderosa Hondures i van perdre contra l’encara més poderosa Irlanda del Nord. Sí, avui al marca.com parlen del Mundial 82. Diuen que va ser un gran mundial: havia de guanyar el Brasil dels Sócrates, Zico, Falcao o Junior, però els italians, amb Paolo Rossi de gran estrella i un senyor de 40 anys a la porteria (Dino Zoff), els van derrotar a Sarrià per 3 a 2. Un altre gran partit d’aquell Mundial fou la semifinal Alemanya-França: els francesos guanyaven 3 a 1 a la pròrroga i van acabar perdent per penals: http://www.marca.com/reportajes/2010/04/espana_1982/index.html

  32. Avui, al marca.com, top secret: informe detallat del tapat del Mundial. La selecció que es carregarà o a Brasil o a Portugal o a Espanya o a tots a la vegada. L’equip dels jugadors més desconeguts: ni el Maldini aquell deu saber com es diu el seu davanter centru. Sí, garlo de Corea del Nord: http://www.marca.com/2010/04/23/futbol/mundial_2010/agenda_mundial/1272012234.html

  33. Al marca.com avui parlen del Mundial d’Estats Units. No cal que ens n’expliquin gaire res. Ja el recordem: mentre se’ns cremava la terra, a la tele feien futbol. Va ser el mundial de Bulgària, del Brolin i la seva Suècia, del dopatge del Maradona, de l’Escobar, del Romario i el Bebeto i del cop de colze del Tassotti al Luis Enrique. També fou en aquells dies que el Bergkamp va decidir que ell i els avions havien acabat per sempre. Però per sobre de tot, fou el mundial d’un dels millors jugadors que recordo haver vist jugar: Roberto Baggio. Exagerant una mica, podríem dir que ell solet va conduir Itàlia fins a la final. Partidàs: 0 a 0. Penals. El Baggio la va fotre als núvols i l’azzurra va perdre: http://www.marca.com/reportajes/2010/05/estados_unidos_1994/2010/05/03/seccion_01/1272884360.html

  34. Que se vayan preparando. Corea del Nord ja ha triat els seus 23 homes: http://www.marca.com/2010/05/14/futbol/mundial_2010/1273827359.html

  35. Després de fer quatre sumes i restes -i fins i tot alguna arrel quadrada-, uns flipats que van de científics gosen afirmar que Espanya arribarà a la final del Mundial, però que la perdrà. El botxí de la Roja serà aquell senyor que no coneix la paraula derrota: el Capello. Tot encaixa: l’altre dia, el millor entrenador de la història del futbol va dir que si Anglaterra no guanya el Mundial, per ell serà un fracàs personal. Més informació d’aquesta porra disfressada de rigor i seriositat al diari de capçalera d’aquesta casa: http://www.marca.com/2010/05/18/ocio/apuestasdeportivas/1274195942.html

    Aquests del JP Morgan (els que han fet l’estudi) em sembla que són d’aquells tan putes que es pensen que la ‘x’ de 4+4+x = 11 és 3.

  36. Esperem que la història es repeteixi: el 1982, els espanyols també es pensaven que guanyarien el Mundial. Jugaven a casa i, allò que fan ells, es van anar muntant la seva pel·lícula: “vamos a ganar. Somos los favoritos. Que se vayan preparando. No hay ningún equipo mejor que nosotros”. Van fer molta pena: pocs amfitrions han quedat tan lluny de la final. El seu passeig triomfal cap al títol va començar, a València, contra Hondures, selecció que fins aleshores no havia participat en cap mundial. La cosa va anar així: http://www.marca.com/2010/06/21/futbol/mundial_2010/selecciones/honduras/1277102169.html

  37. Em sembla que ja no pot passar, però hauria sigut divertit: una moneda sàvia elimina Espanya. Haurem d’esperar que arribi la propera Eurocopa. O podem mirar enrere. Això ja va passar. A principis del 1954, la selecció espanyola va jugar una eliminatòria contra Turquia. Qui guanyava es classificava pel Mundial d’aquell any. A l’anada, el dia de Reis, Espanya va guanyar 4 a 1. Dos mesos després, els turcs van guanyar 1 a 0. Espanya classificada? No. Aleshores no comptava la diferència de gols. Si cada equip guanyava un partit, se n’havia de fer un altre de desempat. En aquest cas, el partit decisiu es va jugar a Roma. 2 a 2. Espanya volia un altre desempat, però els turcs van dir que no. Exigien que es complís la llei, i la llei parlava de sorteig. Així ho van fer: dos paperets i una mà innocent: la d’un nen/noi que passava per allà. Es deia Franco Gemma i tenia 14 anys. El nanu ho va fer de collons: la seva mà decidí que Espanya havia quedat eliminada. El seu nom esdevingué famós i molt odiat: per culpa d’il bambino Espanya no va poder anar al Mundial 54.

  38. Els “no-nacionalistes”de Ciutadans, ocupant-se dels problemes reals de les persones. Aquesta vegada van a veure els partits de la selecció espanyola a un bar de Gironella.
    http://www.periodicoliberal.com/2010/06/22/ciutadans-c’s-sigue-la-seleccion-para-apoyar-a-un-nino-increpado-por-llevar-una-camiseta-de-la-seleccion-espanola/

  39. És acollonant, Pax.
    I la merda de text que acompanya la foto va insistint en lo de “no nacionalistas”…
    I quin bar més representatiu de Gironella! Ni Moritz, ni Estrella, ni San Miguel. Tampoc Heineken, Budweiser o Kronenburg. Estrella Galicia, sembla que mamen.

  40. Les victòries de la Roja són una mala notícia per tots plegats.
    Davant de cada partit, em sembla captar que a Catalunya som una minoria de tarats que volem que perdin i que, si pot ser, prenguin mal. Una altra minoria la formarien els fans de la Roja, els del Vivaspaña, els petardus, la samarreta posada i la vuvuzela a tope.

    Entremig, hi ha una gran massa que tant pot mostrar-hi complicitat i celebrar els gols (excusant-se en que hi juguen els del Barça, que juguen bé, que són la selecció que els és més propera…) com enfotre-se’n del seu entorn i dels mateixos jugadors quan perden (com el dia de Suïssa). Aquest comportament dual em sembla bastant lamentable i demostra la consistència nacional d’una gran part del país.

    A mi les victòries d’Espanya no em semblen un fet banal. Els espanyolots saben prou bé que la consciència nacional es crea a partir d’èxits esportius, artístics, etc. Cada vegada que guanya Espanya i gràcies al suport de tots els mitjans, Espanya es fa més forta a Catalunya. Neixen espanyols a cada instant! No és una espanyolitat irreversible, està clar, però no resulta agradable veure com tant gent mostra amb orgull l’estanquera i es genera aquest ambient de normalitat entorn dels símbols espanyols. A partir d’aquí, és molt més fàcil que la selección (i Espanya) es faci hegemònica als patis de cole, a les empreses o a les botigues. En canvi, si perdessin, l’hegemonia seria fer sang de la derrota i dir que ja els està bé, per portar-se tan malament. Un ambient que seria més propici a la causa del país, està clar.

  41. La gent del Marca i de l’AS estan contents: el Ramallets diu que se sent molt català i molt espanyol a la vegada, que cada gol de la Roja el celebra amb eufòria i que si Espanya guanya el Mundial, plorarà d’emoció. Aquests són els bons catalans. La Catalunya que els agrada. Nosaltres no som així. Formem part de l’altra Catalunya. La dels “no son españoles, son hijos de puta”. Que vinguin un dia al bar i veuran el pa que s’hi dóna: xuta Schweinsteiger i… Si la cosa acaba en gol, ho celebrarem tant o més que el dia del despeje defectuós d’Stamford. Som així: l’enemic del nostre enemic és el nostre amic. I si és alemany, encara és més ben parit.

    Com que sóc respectuós amb la gent gran, no entraré en polèmiques amb el Ramallets. Només faré esment de com va tragar a la final dels pals quadrats (Copa d’Europa 1961) i recordaré que no és obligatori estimar els colors de l’estat que, des de fa tants anys, toca els collons al teu poble. En aquest sentit, la història ens ofereix exemples de tota mena. Ahir, per exemple, vaig llegir un cas que vull compartir: als anys cinquanta, Algèria formava part de França. El 1954, alguns patriotes algerians van fundar el Front d’Alliberament Nacional (FLN). Poc després, els francesos van trobar petroli a Algèria i van decidir que no pensaven renunciar al seu estimat territori algerià. La cosa es va anar complicant i va començar una guerra on van morir desenes de milers de persones.

    Mentre passava tot això, a la lliga francesa hi jugaven diferents jugadors algerians. Un d’ells era Abdelaziz Ben Tifour. Era molt bo: col·laborà decisivament en que el Niça guanyés les lligues del 51 i el 52, participà en el Mundial 54 defensant els colors de França i més endavant fitxà pel Mònaco. Un dia d’abril del 1958, no es presentà a l’entrenament. Altres jugadors algerians tampoc. Havien marxat secretament cap a Algèria. Un cop allà anunciaren, en plena guerra, que passaven a formar part de la selecció de futbol del Front d’Alliberament Nacional. Els mateixos dirigents algerians quedaren sorpresos: havien comentat aquesta possible iniciativa, però no hi creien gaire. Es pensaven que els jugadors no es voldrien mullar tant. S’equivocaren. La selecció anà jugant partits fins el 1962, quan Algèria s’independitzà de França.

    Aquesta historieta l’he llegit a “Història amb pilotes”, un molt bon llibre d’un historiador gironí futboleru que es diu Xavier Carmaniu.

  42. Us presento el Sergio, un noi que ha decidit complicar-se la vida: http://www.marca.com/2011/04/01/atletismo/1301651419.html

  43. Ahir va morir un dels nostres. Va néixer a Sarajevo i es deia Katalinski. Un gol seu va fer plorar Espanya. Era el febrer del 1974. A Frankfurt, en un camp neutral ple d’espanyols que havien marxat de la miserable Espanya franquista per anar a treballar a Alemanya, s’enfrontaren Iugoslàvia i Espanya. Qui guanyava tenia bitllet pel Mundial d’aquell estiu. Espanya ja havia quedat fora del Mundial anterior. El gol de Katalinski (1-0 i cap a casa) condemnà els espanyols a mirar-se per la tele les exhibicions de la Taronja Mecànica i de l’Alemanya del Beckenbauer i el Torpedo Müller.

  44. Sex.sí o Sex.no? Avui fa 3 anys, un dels aficionats més fidels al nostre bar va parlar clar: “trenca’t el genoll”. No va poder ser: el Cesc va acostar-se a la pilota sense patir cap accident, va enganyar al porter i amb aquell gol va trencar el malefici dels quarts de final: Espanya va eliminar a Itàlia als penals i va acabar guanyant l’Eurocopa.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s