Athanagia 2002. Street Fighter II

Avui em posaré violent i la cosa anirà d’òsties. El Street Fighter II és de l’any 1992 i no és el primer lloc de lluita que es va crear ni potser el millor, però indubtablement és el que va fer un salt qualitatiu més gran, va tenir més adeptes, va popularitzar-los i va contribuir a engrandir el debat sobre la violència als mitjans afegint-hi els videojocs. Curiosament va ser la segona part d’una saga en que la primera va passar sense pena ni glòria.

Com a mínim s’hi podia jugar en les màquines recreatives que valien 5 duros el crèdit i després també a la Super Nintendo. Molta gent se la va comprar exclusivament per aquest joc. Calia un comandament amb 6 botons a part del cursor per fer cops de puny i cosses fluixos i ràpids, mitjans, o forts i lents. Per fer atacs especials calien unes combinacions capaces de desllorigar algun canell encarcarat. Anar competint contra l’ordinador fins acabar-se el joc tenia força gràcia, i fins i tot eren còmics els combats de sumar extrapoints on el contrincant era un cotxe indefens i nosaltres ens limitaven (com un vàndal qualsevol) a rebentar-li tots els retrovisors, vidres, portes i motor. Però el punt més fort eren les batalles entre dos jugadors humans i els “piques” personals que es podien crear, especialment si els dos tenien més o menys el mateix nivell. Molt mal vist prémer la pausa a mitja guitza voladora per estudiar atacs especials al llibret d’instruccions.

Es podien triar 8 personatges, però amb un truc d’aquells que a l’època sabia fer tothom s’afegia la possibilitat d’escollir alguns dels 4 dolents del final.
– Ryu. Un karateka que feia kamehames.
– Ken. Un que portava uns espaguetis al cap i que va anar a la mateixa escola que el Ryu.
– Chun Li. La quota femenina del joc. Compte amb les seves múltiples coces.
– Guile. Un marine que utilitzava tècniques militars. A la pèssima pel·lícula l’interpreta el Jean-Claude Van Damme.
– Dhalsim. Un indi fakir que bufava foc i se li allargaven els braços i les cames.
– Honda. Un lluitador se sumo que repartia bufetades sense pietat.
– Zangief. Un participant de la versió soviètica del Pressing Catch.
– Blanka. Encreuament genètic entre l’increïble Hulk, el geperut de Notre Dame i una anguila elèctrica.
– Balrog. Un boxejador corrupte.
– Vega. Com a bon espanyol, el més trampós de tots. Lluitava amb màscara per protegir-se i duia un guà amb unes punxes metàl·liques ben esmolades. El seu ring era una gàbia i a fora s’hi ballaven sevillanes. Segons la wikipedia era català.
– Sagat. El dolent de “Indiana Jones i el temple maleït” va canviar d’identitat.
– Mister Bison. L’últim, el més dolent i difícil de derrotar. Un mosso d’esquadra amb poders psíquics. Interpretat per Raul Julia al film, el seu últim paper.
Cadascun tenia el seu propi escenari i banda sonora; tots estaven realment aconseguits. Per postres, la musica s’anava accelerant a mesura que s’esgotava el temps o s’apropava el KO dels combatents.
El joc tenia diversos finals diferents depenent de qui guanyés el combat final.

Round one! Fight!

Parce

Advertisements

7 comentaris to “Athanagia 2002. Street Fighter II”

  1. ¡¡L’Street Fighter, que gran!! Jo sempre agafava el Ryu o el Ken, eren els més versàtils. Els altres només acostumaven a despuntar en algun moviment o poder, i, en canvi, ells dos, deixebles directes del mestre Mutenroshi, tenien més recursos o bé estaven més equilibrats els seus poders. La Chun Li no l’agafava gaire… no sé… les xines, per cremar, només. A més, ara és com una barreja entre Ingrid Betancourt i Montse Nebrera. I del Guile recordo que feia una xilena amb un semidisc blau a l’aeroport militar de Torrejon de Ardoz.

    Recordo que hi havia una versió del joc que, en la Super Nintendo, es podien canviar els colors de vestit dels personatges i, a més, els trucs especials permetien fer una mena de puntades i cops de puny diversos de colors i canviar de lloc instantàniament (em sembla que això ho feia el Dhalsim, un paio amb nom de xarop). Ja aleshores, al Vega li tenia molta ràbia i sempre m’hi acarnissava quan ja jeia al terra mig mort.

    Ara: mai vaig tenir pebrots de fer-ho a l’Athana, no fos cas que tota aquella xusma de grandullons de BUP una mica pelonguis em fotessin de volta i mitja. Aleshores, dissimulava i em picava, dret, al Collin Mc Rae. Un altre joc del qual se n’ha de parlar, Parce.

  2. Gràcies, Pax. Fantàstica exposició.

    Espero que tot això ho hagis hagut de repassar als apunts, perquè si te’n recordaves d’aquests detalls, em fots por. Va ser un dels meus jocs de capçalera per Super Nintendo, acompanyant el grans Zelda o Mario Kart, que espero que tractaràs properament.

    Com sempre passa, el més fill de puta era l’espanyol (de català, res), que feia servir armes blanques. Pel que fa al sistema binari Ryu-Ken, eren els més utilitzats perquè hi havia una evident nexe amb el Goku de Bola de Drac.

  3. El millor els crits de guerra dels lluitadors!!
    Algú els podria transcriure?

    Yoga flame!!

  4. Ha-Do-Ken!

    Sho-Ryu-Ken!

  5. I les seqüeles de després? Quants Street Fighter II hi ha hagut?

    Teti

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s