El ciclisme embauca

el Chava JiménezFa uns anys, vaig rebre la temible trucada-enquesta: vostè, valori de l’1 al 10, com se sent d’espanyol? Quin és el seu grau d’identificació amb Espanya i l’espanyolitat? Vaig rumiar-m’ho un moment -com si la cosa es pugués mesurar- i vaig respondre un 2. En un instant, vaig decidir que, de l’1 al 10 (de gens a molt), d’espanyol en sóc un 2. És a dir, molt poquet.

En el meu entorn més proper, aquesta resposta en forma de 2 no va acabar d’agradar. Tothom em va dir que hauria d’haver dit 0 o 1. Per intentar justificar el meu dos, vaig fer ús d’un argument/raonament bastant precari: per no semblar un radical, sinó un català normal que no és ni vol ser espanyol, vaig rebutjar l’opció 0 i em vaig fer meu el 2.

Ben mirat, però, aquesta lleugera espanyolitat meva potser té una explicació i un culpable: el ciclisme.

Fa molts anys que em miro les bicicletes per la tele. Gairebé sempre ho he hagut de seguir per TVE o T5, on contínuament m’han dit que los nuestros són els espanyols. Delgado, Lejarreta, Cubino, Indurain, Escartín, Olano, Chente (sempre tan voluntarioso), Triki Beltrán, Mayo, Valverde, Samuel Sánchez, Contador, Zubeldia… Es veu que tots aquests són els meus.

Ho he de confessar: una mica sí que són els meus. Què? Com? El Sergi, que habitualment es fa passar per independentista i antiespanyol (contra l’Estat espanyol), ara ens diu que anima els ciclistes espanyols? Intentaré defensar-me.

Espero que no m’enxampeu mai animant el Contador, el Valverde o el Sastre estanquera en mà i parlant en castellà. Si fos així, la meva imatge podria quedar lleugerament danyada. Això no passarà, però tampoc em veureu insultant aquests mateixos ciclistes o rient-me de les seves possibles desgràcies esportives.

Quan gaudeixo del ciclisme televisat i veig que un espanyol pot guanyar, no veig en ell una altra garrotada contra Catalunya. No li veig la bandera espanyola, arrogant i desafiant, pintada al front. Veig un ciclista. Un esportista (dopat o no, m’és ben igual) que ataca, esprinta, aguanta o defalleix i que si guanya és perquè s’ho mereix.

Ullrich, Riis i ChavaSi dic que el ciclisme embauca no és perquè hagi constatat que la victòria dels espanyols, en aquest esport, no m’irrita. L’embaucació és més greu. En els últims anys, he celebrat les victòries de diferents ciclistes espanyols. Recordo, per exemple, una etapa del Giro on el Chechu Rubiera (asturià) va arribar als metres finals jugant-se la victòria contra no sé qui. Mirant-m’ho en directe, tenia claríssim qui era el meu: el Chechu. I va guanyar. Una petitíssima satisfacció i tele apagada.

Però és que la cosa encara és molt més greu. En el món ciclista, el meu gran ídol -el que em generava més decepcions quan fallava i el que més em feia disfrutar quan atacava i guanyava- ha estat el Chava Jiménez. Oju. Estem parlant del típic espanyol que et pots imaginar explicant acudits de/contra Catalunya o, fins i tot, cridant puta Catalunya -o que se jodan estos catalanes– en les grans ocasions. No sé si practicava aquest exercici, però no em sembla una possibilitat gaire inversemblant.

Tanmateix, el Chava era el meu ciclista. Quan ell competia, jo volia que guanyés ell. Em feien patir els seus fracassos i gaudia amb els seus atacs d’escalador. Em sembla que mai oblidaré l’etapa de l’Angliru que el Chava va guanyar a la “Vuelta” 1999. Era la primera vegada que es pujava en aquest port duríssim –aquí empieza el infierno, diuen unes lletres, escrites a la carretera, just on comença la part més dura de la pujada- i el rus Pàvel Tónkov semblava que guanyaria l’etapa. A falta d’un km, el Chava Jiménez va sorgir de la boira, va atrapar el rus i va guanyar. Espectacular.

Mayo i ArmstrongCom se sol dir, vaig saltar del sofà i em vaig col·locar a un pam de la tele. Volia estar segur que el ciclista que desafiava la boira i aquelles rampes superiors al 20% era el meu Chava.

Feta la confessió, toca mirar-nos les coses més fredament. Com pot ser que jo, un independentista, animi els mateixos ciclistes que els espanyols? Per què, en aquest camp, i no en el futbol, els espanyols sí que són els meus? Per intentar explicar-m’ho, se m’acudeixen tres motius. Un seria aquell tema que ja he comentat: el ciclista és un esportista que competeix sol. I no representa, directament, a Espanya. És ell, el seu esforç i l’equip que el paga.

Un segon motiu, també esmentat, seria el tema mitjans de comunicació. Com a aficionat el ciclisme, gairebé sempre, aquest esport m’ha arribat via mitjans espanyols (televisions, diaris i revistes). Contra el seu discurs i la seva capacitat d’influència -els nostres són els espanyols-, no he trobat res on recolzar-me: TV3 sempre ha passat força del ciclisme i, enllaçant amb el 3r motiu, aquests últims anys, Catalunya no ha generat gaire ciclistes de màxim nivell.

Diagnosticada l’embaucació, què hem de fer? Seguir animant els espanyols? Gaudir de l’espectacle des de la neutralitat nacional? Posar-se al costat de la carretera i anar aplaudint a tothom? Limitar-se a observar i dir que el guanyador ha sigut el millor? Continuar amb les simpaties cap a l’Euskaltel? Donar suport a qui més ataqui?

Samuel SánchezEsperant les vostres respostes, exposaré el meu petit somni que posaria fi a aquests dubtes: m’agradaria (molt) que es fes realitat un equip Barça de ciclisme que disputés el Tour, el Giro, la Vuelta i les grans clàssiques amb l’aspiració de guanyar.

Si aquest somni es concretés, l’afició pel ciclisme, a Catalunya, creixeria moltíssim i les nostres estones d’oci també canviarien: el Tour encara seria més intens, divertit i emocionant (l’expedició de cada juliol, als Pirineus o als Alps, vestits de blaugrana, seria innegociable); durant la Vuelta, els ciclistes Barça serien insultats (encara que fossin txecs) enmig dels paisatges desèrtics de la Meseta, i ens passaríem moltes més estones al bar.

Després del partit de futbol i l’anàlisi posterior, començaria la tertúlia ciclista: recordaríem etapes glorioses i caigudes doloroses, parlaríem del mercato (quins ciclistes fitxar i a quin preu), rajaríem dels fracassos de la nova secció Barça i, evidentment, no pararíem de fer porres.

Sergi

Anuncis

11 comentaris to “El ciclisme embauca”

  1. Doncs mira! No està malament això del Barça de ciclisme. Així presenciaríem una escena mai vista en l’esport de la bicicleta: els socis tribunerus culés xiulant i fent voleiar el mocador blanc protestant contra els corredors i contra tot.
    Crec que ja hi ha una experiència d’aquest tipus amb el Melcior Mauri per allà al mig. No sé com va acabar.

  2. Si voleu recordar, o veure per 1a vegada, el final -ja llegendari- d’aquella pujada a l’Angliru 1999, podeu mirar http://www.youtube.com/watch?v=1RsddUPq-nc&feature=related

    El moment culminant el trobareu als 4 minuts 25 segons: tot és boira i apareix un ciclista. Li deien Chava.

  3. La intenció del Barça era començar des de sota de tot amb equips juvenils i mica en mica, anar formant una “cantera” i anar pujant de nivell, fins arribar a l’elite professional i començar a competir en les grans curses amb els grans equips. Però, els possibles casos de dopatge que hi van haver i que hi haguessin pogut haver-hi van fer que el Laporta tirés enrere el projecte. Crec que un juvenil va donar positiu en un control, i això a gran escala podria perjudicar molt el nom del Barça. A més tampoc tenien l’acreditació que entrega la UCI per poder participar en les grans curses.

  4. El ciclisme segueix embaucant. Els espanyols ho guanyen tot. Com diu el Perico, “los otros se tendrán que dedicar a vender pipas”.

    El Contador va guanyar el Tour 2007 i el Giro 2008, el Sastre acaba de guanyar el Tour, el Valverde i el Freire van guanyant etapes i clàssiques i, avui, el Samuel Sánchez guanya la medalla d’or de la prova en ruta de ciclisme dels Jocs aquests que van inaugurar ahir.

    Ens ho estan posant molt difícil. Predicar antiespanyolisme contra tanta victòria és complicat. Correm el perill de semblar una colla de sonats.

    Però les coses són com són: els motius per cridar “puta espanya” (i marxar-ne) es multipliquen. Avui mateix, l’estat espanyol incomplirà no sé què del finançament que està inclòs en el súper nou estatut que ens van cridar a files per votar sí i que avui ja és paper mullat.

    Aquests espanyols (sobretot, polítics, alts funcionaris i periodistes) són collonuts: es passen el dia recordant-nos que hem de complir les normes que emanen de l’estat de dret i, en canvi, ells, si no els convé complir la legalitat, s’ho salten a la torera i endavant. Ja ho deien ja: govern amic, si guanya ZP guanya CAT…

  5. Tinc una idea (i està relacionada amb el rumor Armstrong Tour 09 i, també, amb els 3 últims paràgrafs d’aquesta entrada): el Barça s’ha de moure ràpid. Hem de fitxar el Lance Armstrong. Fet aquest pas, només necessitarem uns quants ciclistes més que li facin de gregaris.

    Amb aquest equip, capitanejat pel nostre gironí d’or, ens deixarien participar al Tour i a tot arreu. Seria un exitàs. Voldríem que s’acabés la Lliga perquè comencés el Tour i, així, poder animar el nostre equip per tot França i, també, a Barcelona (on acabarà una etapa del proper Tour).

    Si algú té el telèfon del Laporta, que el truqui: un equip Barça de ciclisme al Tour arrossegaria a les masses. I no és pas un projecte molt car: amb 6-10 milions d’eurus anuals pots tenir un equip punter. Un equip que tindria molt més ressò i seguiment popular -sent molt més barat- que totes les seccions del Barça juntes.

    Barça, Armstrong, Tour, Barcelona, Catalunya, Barça, adéu Espanya… Cercle virtuós.

  6. Aquest diumenge, no em vaig deixar embaucar. Em mirava el Mundial de ciclisme i sabia perfectament quins no eren els meus: els espanyols. El mallot els delatava. Hi deia “España”.

    Abans de començar la cursa -només 260 km-, els diaris esportius espanyols parlaven de “dream team” i discutien si els seus ciclistes guanyarien una o les tres medalles. Certament, semblava que tenien un gran equip -Freire, Valverde, Samuel Sánchez, Contador…-, però van fer el ridícul.

    El Contador no el vaig ni veure, el Samu tampoc gaire i el Freire i el Valverde van arribar a 5 minuts del guanyador. Només un català, el Joaquim Rodríguez, va defensar l’honor espanyol quedant sisè.

    Del desenvolupament d’aquesta cursa també se’n pot extreure una “moraleja”: caure bé a la gent pot ser un bon negoci.

    M’explico: quan faltaven pocs km pel final, el Quim formava part d’un grup amb una quinzena de ciclistes. Entre aquests, hi havia tres italians: Cunego, Rebellin i Ballan. Ara atacava un, ara l’altre. El Quimet intentava respondre a tot, però es va anar quedant sense forces.

    Finalment, quan faltava poc més d’un km, el Ballan va fer un atac espectacular. No el va seguir ningú, tampoc el “Purito” (sobrenom del Quim). Segurament no va respondre perquè ja no podia més, però havent fet, el català digué que va deixar escapar el Ballan perquè és l’italià (dels tres que hi havia al grup) que li resulta més simpàtic.

  7. El president Pujol ens confessa -en una entrevista a l’AS!- que en els Jocs Olímpics de Barcelona 92 també es va deixar embaucar: diu que va vibrar amb la victòria del Fermín Cacho als 1.500 metres i que li va saber molt greu la derrota de la selecció espanyola de waterpolo contra Itàlia: http://www.as.com/mas-deporte/articulo/deportes-vibre-oro-cacho-final/dasmas/20090410dasdaimas_1/Tes

  8. Més d’una vegada hem comentat que el ciclisme és l’esport on menys ens “afecta” que guanyi un espanyol. Quan el Contador ataca i guanya com l’altre dia a Verbier, què li vols dir? Que és una puta màquina (dopada o no, m’és igual) i ja està.

    “Lo que no me gusta” és l’actitud d’alguns periodistes. Ahir, pocs instants després que el basc Mikel Astarloza (fill de Pasaia, ciutat batasuna) guanyés l’etapa del dia del Tour, un periodista (català) de TVE s’acostà al ciclista per dir-li: “Otra gran jornada para el ciclismo español, no?”. L’Astarloza, que encara no podia ni parlar -prou feines tenia a no caure desplomat-, se’l va treure de sobre d’una forma prou elegant. Minuts després, i ja més descansat, va parlar més clar: “jo sóc basc. Igual que el meu equip”. Punt i final.

  9. Ja sóc gran, madur i calbu i tinc criteri propi. Ells diuen que “los nuestros” són els meus i jo dic que no. Ahir, mirant el Mundial de ciclisme, no em vaig deixar embaucar. Ni Valverde ni Samu ni Freire. Jo animava -sense gaires eufòries, mig endormiscat al sofà- als que atacaven i animaven la cursa. Primer vaig voler que guanyés el Cancellara (va esforçar-s’hi molt més que els cracs espanyols, que només esperaven que algú els portés de bracet fins a l’esprint final), però quan el Cadel Evans va atacar i es va anar veient que guanyaria, em vaig donar per satisfet. Els periodistes espanyols sempre se’n carden d’ell (per “segundon” i conservador) i ahir va ser ell el que els va ben cardar. A falta de pocs km, dels 9 ciclistes amb opcions a guanyar, 3 eren espanyols. Al final, els espanyols es van haver de quedar amb una trista medalla de bronze. I a sobre, catalana (el Quimet és de Parets).

  10. soc un fan de el ciclisme pero no bull que es desfaiga el ciclisme i que pasi de generacio en generacio

  11. Exhibició catalana a la Volta Catalunya. Xavier Tondo guanya l’etapa amb final a la Seu i Joaquim Rodríguez es col.loca líder. Gran notícia.
    http://www.elsesports.cat/noticia/587545/poliesportiu/Exhibicio-catalana-a-la-Volta-amb-victoria-detapa-de-Xavi-Tondo-i-liderat-per-a-Purito-Rodriguez

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s