Derrotat

Dimecres, dos quarts de 12 de la nit, Avià, pista central, l’àrbit decideix que ja n’hi ha prou: aquest any tampoc. Els Marmeis tornem a perdre’ns pel camí i caiem derrotats, a quarts de final, per 3 a 2.

Després d’uns últims instants de partit amb molts nervis -saber que el cabron de l’àrbit pot pitar en qualsevol moment i tu necessites un gol, només un, com sigui, si us plau, que algú el faci-, saludar els rivals, acostar-se a l’àrbitre per fer-li saber una tímida, i inútil, protesta i marxar, cap cot, cap als vestuaris.

Assentar-se i abaixar el cap. Quina putíssima merda, hem perdut. Quin gust més amarg (i mira que no em ve gens de nou) el de la derrota. Per uns moments -i, aleshores, no saps quan et durarà la crisi-, et sents completament desil·lusionat. No pots ser racional ni relativitzar. Derrota, eliminats, aquest any tampoc, no guanyarem mai, derrota, eliminats… Cercle tancat.

Potser podries cridar, buscar explicacions i inventar-te culpables, però no serviria de res. No hi ha culpables. O sí, però només som nosaltres. Nosaltres hem jugat i nosaltres hem perdut. I ja està. Però més que culpables, som uns derrotats.

En acabar el partit, és difícil passar pàgina. Després de la derrota -una més-, costa treure’s la roba, dutxar-se, tornar-se a vestir i sortir del vestuari per tornar a parlar, riure i mirar endavant. Aquesta seria la reacció normal, però la derrota paralitza. És una realitat molt emprenyedora.

En aquells moments, al vestuari, o fins i tot al camp mateix, no m’hagués costat gaire plorar. Segurament hauria estat una reacció exagerada, potser patètica, però gairebé em venia de gust. Plorar perquè no podia fer res més.

No ho he fet. No n’estic content ni descontent, ha anat així. Sí que estic satisfet, però, perquè no fa ni dues hores de la derrota i ja estic més bé. Perdre m’ha fet mal, però ràpidament surto del petit sotrac que, durant uns moments, semblava un pou d’impossible sortida.

Abans d’acabar aquesta petita crònica de l’evolució dels sentiments i sensacions provocats per una derrota, vull tocar 4 punts més:

1. Si perdre m’ha dolgut no és per una qüestió de sentir-se ferit per vés a saber quin orgull. Simplement, estic disgustat perquè sé que avui i demà es faran les semifinals i la final i nosaltres no hi serem. I jo volia ser-hi. Per res d’especial. Senzillament, perquè m’agrada jugar a futbol i, encara més, fer-ho amb els meus amics.

2. Ara que el xoc de la derrota ja va passant, estic satisfet perquè després de perdre, quan és fàcil començar a dir bestieses sense solta ni volta, ningú ha cridat ni ens hem dit res d’inoportú. Predominava el silenci de la tristesa.

3. Sóc i som molt burros. Jugar a futbol ens agrada molt. Es podria dir que som uns flipats: a cada partit som molts, arribem més d’hora que ningú, escalfem més i millor que els rivals, tenim moltes ganes de jugar i ho vivim tan intensament que quan les coses es posen serioses, deixem de gaudir plenament. Per què? Ens comencem a posar nerviosos. Entra en joc la pressió. Sembla mentida, però és cert.

No som jugadors del Barça ni professionals del futbol, però quan els partits són a cara o creu, la pilota crema i s’imposa el futbol especulatiu de voler minimitzar errors, que traduït vol dir no gosar provar gaire res. Coses fàcils i no complicar-se gaire la vida. Que siguin els altres els que solucionin el partit. És lamentable, però és així (almenys, a mi em passa). Ens agrada tant ser marmeis que, en els moments culminants, ens hi posem nerviosos i acabem trencant la joguina.

4. Nois, l’any que ve, a tornar-hi. El zic-zac-zuc, l’anem-hi!, el va, apretem! i el futbol marmei no poden morir per culpa d’una derrota. En aquests moments difícils, mirant endavant, estampo la meva signatura i renovo el meu contracte marmei per 3 anys, amb opció a 7 més.

Sergi

Advertisements

12 comentaris to “Derrotat”

  1. Aquest any per questions professionals primer i personals despres no hi he pogut ser, pero per mi els estius no son el mateix sense poder jugar amb els Marmeis.

    Encara que no guanyem mai, jo tambe renovo per l’any que ve. A veure si m’arreglo la meva vida per venir! he he.

    A l’igual que hi ha la “HP-way” de forma de treballar, o la de Google (que ara esta mes de moda) i ha la forma de jugar a futbol dels Marmeis. I per mi el zic-zac-zuc es inegocioable. Es una tonteria pero tot comenca per aqui, com a metafora es perfecta.

    L’unica cosa bona que en trec, es que he superat la sindrome Xavi. Ara estic molt mes tranquil. Si l’any que no hi era haguessim guanyat m’hagues recordat massa que quan el Barca va guanyar la Xampions el Xavi estava lesionat. uff… he he.

  2. Ah, i som un losers….

  3. Res de consols. O evolucioneu o moriu.
    El Zic zac zup dels collons us fa més mal que bé. El 50% de les vegades els equips són descompensats.
    Ara bé, si el ZZZ és innegociable, feu -ne dos; un entre els defenses o jugadors més defensius, i un entre els davanters o jugadors més ofensius.
    O això, o fitxeu un entrenador (ja sé que no entra en la vostra filosofia).
    Jo, com a seguidor marmei, també estic emprenyat.

  4. Jajaja… Així que la celebració més important de l’estiu a la Granja continuarà essent “l’assumpte Bus” i no tindrem escenetes amb copa… Jajaja.

  5. voldras dir jejeje

  6. Les derrotes i els fracassos en l’esport poden fer molt mal a cop calent. Però, amb el temps, es relativitza i ajuden a ser més fort.
    Com a aficionat Marmei, aposto perquè continueu fent el ZZZ. Ara perquè sou jovenets però quan sigueu més veteranus segur que guanyeu.

  7. La lògica fa pensar que els Marmeis no guanyaran MAI el torneig d’Avià, si considerem que els anys passen, els jugadors es van retirant del futbol setmanal i aniran apareixent panxes i fills.
    Bé, sí, queda una opció. Que la decadència del torneig s’acceleri encara més i els nous possibles equips dominadors no s’hi apuntin. De fet, això ja ha passat fot temps. Si no, mireu com s’han repetit els noms dels equips semifinalistes dels darrers 5 anys. Què passa? Que va haver-hi una generació d’or nascuda als voltants dels 80? Va, home, va!
    El torneig d’Avià és mort, o casi. Ells s’ho han buscat.

  8. Ha estat el torneig de les sorpreses. El campions són els del Bar El Xato de Gironella que van guanyar contra Comercial Peralba. El futbol es asín.

  9. El Rafi és un superheroi de “pacutilla” (per entendre alguna cosa, veure comentaris de “Barraques Berbatov”). Ahir, teníem la porta de la glòria mig oberta (jugar la final del I Torneig Ràpid d’Olvan) i el Rafi, que només havia de fer un golet de penal, va decidir declinar la invitació: esverat, va agafar la pilota i la va fotre a Prats de Lluçanès.

    A sobre, ens va confessar -sobrat ell- que tenia pensat clavar-la al pal contrari on havia fet gol el dia abans. Rafi, no es pot jugar d’aquesta manera amb els nostrus sentiments marmeis.

  10. Aquesta pel·lícula ja l’he vist: quarts de final del torneig d’Avià. Els Marmeis s’enfronten contra un bon equip. Partit molt igualat. Els Marmeis tenen tantes o més ocasions que el seu rival… però perden. Tornen a perdre. Aquest any tampoc. O aquest any també: a quarts, derrota per 3 a 2 i al carrer.

    Som un equip. Les derrotes són cosa de tots. Tothom hi ha de posar de la seva part. Jo vaig aportar el meu granet (o terròs) de sorra regalant un gol als rivals. La filla de puta de la pilota se’m va quedar enganxada a no sé on i quan vaig aconseguir treure-me-la de sobre va ser per servir mig gol fet als cabrons dels altres. Molt bé calbu de merda.

    L’any que ve, tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a perdre. Fins a la victòria… sempre!

  11. Els Marmeis no mereixem guanyar el torneig d’Avià, això és cert, i més aquest any que no estàvem en el nostre millor moment (mala forma física d’alguns, lesions…), però també és cert que la mala sort sovint se centra en nosaltres. Els aparellaments no ens van mai a favor i no tenim mai cap partit “plàcid”. A Avià ens ha passat cada any i a Olvan va ser escandalós! Ja sé que per quedar campió s’ha de guanyar els més bons però sovint ens toca jugar contra els “ossos” entre vuitens i quarts de final. Hi haurà algun equip que començarà a suar a les semifinals i llavors ja no hi tens res a perdre. Ja ets entre els 4 primers.

    Suposo que són excuses de mal perdedor i que algú es fotrà una fart de riure quan llegeixi el comentari però què hi farem. Ho he reflexionat fredament i ho penso així. Això no vol dir que ho deixi tot en mans de la mala sort, nosaltres també hi podem fer molt més i la responsabilitat dels mals resultats és TOTA nostra.

  12. Aquest any… també: la maledicció dels quarts de final. Després de la gran oportunitat perduda (la final del 2007), els Marmeis portem tres anys consecutius caient a quarts. Les coses no passen perquè sí: segurament el nostre nivell actual ja no dóna per gaire res més. Tot i això, no ens rendirem: l’any que ve, els Marmeis 3.0 tornarem al Mundial dels Països Berguedans.

    Per acabar, una confessió: no es poden tenir males idees. El Déu del futbol o l’altre t’acaben castigant. Abans de començar el partit contra els cabrons del Peralba, vaig proposar practicar la tàctica de la immolació: marxar expulsat i greument insultat de la pista després de lesionar les estrelles de l’equip rival. Finalment, qui no va acabar el partit vaig ser jo mateix: a prop del gol, algú em va fotre una coça bastant forta que em va fer caure com un sac. Penal claríssim… no xiulat, pota ranca i adéu torneig.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s