La mirada dels 30 anys

El Josep Pla, un bon amic d’aquest blog, vol tornar a treure el cap. Ell ja sap com va això de néixer, créixer, fer-se gran i morir i, xerrameca com és, no se’n sap estar d’explicar-nos les seves experiències i la seva manera de veure les coses de la vida.

Avui vol parlar-nos de les persones que ja tenen 30 anys. A veure què diu:

“La cara dels homes i les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació (…)

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia -de la il·lusió i la poesia dels disset anys.

De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable“.

Josep Pla va escriure aquest text l’any 1918, quan tenir 30 o trenti anys no tenia res a veure amb les diferents formes de viure els 30 anys que podem observar, actualment, al nostre voltant. Per tant, companys i amics que ja teniu 30 anys, ànim i endavant. No deixeu que la vostra mirada reflecteixi la tristesa, l’amargor i la manca d’il·lusions que Josep Pla deia veure, fa 90 anys, en la gent que es passejava, aleshores, carregats de misèries, amb trenta anys a l’esquena.

Sergi i Josep Pla

Anuncis

7 comentaris to “La mirada dels 30 anys”

  1. Kiku, si en els propers partidets del dissabte a la tarda el teu rendiment millora, les portes del Milan se t’obriran de bat a bat. Compleixes el requisit bàsic per poder fer de central, o lateral, a l’equip rossonero: ja tens 30 anys. http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idnoticia_PK=560736&idseccio_PK=849

  2. Sergi, no vaig escriure res en aquesta entrada per no delatar la meva edat. Tampoc sóc tant calvu per semblar trentanyer. O si.
    En quant a jugar al milan, el meu rendiment és immillorable (en el mal sentit).
    PD:Aquest dissabte sereu nou, no vinc a jugar.

  3. Avui, la dolça -o amarga, jo què collons sé- Bibiana ens parla de lo adolescents que podem ser tenint 30 anys: http://paper.avui.cat/article/serveisioci/146956/p.html

  4. Es confirmen les meves sospites: encara sóc un adolescent. Avui he llegit que un tal Sant Isidoru de Sevilla (va viure entre els segles VI i VII) classificava les edats de la vida de la següent manera: infància (de 0 a 7 anys); “puericia” (no sé què vol dir, de 7 a 14); adolescència (de 14 a 28); joventut (fins els 50); maduresa (de 50 a 70) i vellesa (dels 70 fins on es pugui).

    Visca! Encara em queden uns mesos d’adolescència i la pròxima estació és la joventut. Llàstima que ja sigui calbu…

  5. Entrevista a un professor universitari sobre l’amic d’aquest bloc Josep Pla… Per anar fent boca, us deixo amb el titular:

    “Pla no era franquista, no tant com els comunistes i la major part del catalanisme montserratí”

    http://www.directe.cat/entrevista/enric-vila

  6. L’altre dia, esmorzant al bar, vaig tenir per veïns a una mare i a la seva criatura d’un any i escaig. La mare volia tranquil·litat i la nena tenia ganes de gresca. Ja sol passar. El dolç infant anava d’aquí a allà i exigia que la mama li fes cas en tot moment. De tant en tant, la nena anava repetint “el nen, el nen”. Quin nen? Allà no hi havia cap nen. Sí, segons ella sí: em mirava, m’assenyalava i deia “el nen, el nen”. El nen calbu i barbut aviat 3.0 que ja fa uns quants anys que ha de suportar com li diuen avi, senyor, què voldrà? o Jason Garrulo.

  7. Gent del bar, se’ns ha girat feina. Hem de passar un test. Serà divertit. Només costa 500 eurus. Si ho fem, algú serà la víctima dels atacs de tots plegats (no passa mai, això). Estic garlant d’un anàlisi de sang -en parlaven l’altre dia a l’ARA- que controla com tenim els telòmers. No sé què són. Només sé que com més curts, pitjor: senyal que a part de ser calbus, el nostre procés d’envelliment també treballa per dins. Qui s’atreveix a deixar-se mesurar… el telòmer?

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s