El meu primer… llibre

Ja fa uns quants anys: curs 1997-1998, 1r de Batxillerat, IES Guillem de Berguedà, edifici de l’escola de Santa Eulàlia. Nosaltres, collita del 81, conillets d’índies del nou batxillerat que substituïa el 3r de BUP i el COU, vam començar aquella nova etapa de la nostra vida d’estudiants amb la il·lusió de… no ho sé. No me’n recordo. La memòria és traïdora i ara no em vull inventar res.

Em limitaré a comentar un fet que sí tinc ben guardat a la memòria: fins aleshores, en els primers setze anys de la meva vida, no es pot pas dir que fos un gran amant de la lectura. Sí que solia fullejar els diaris (sobretot el Mundo Deportivo) i m’agradaven les aventures de l’Astèrix i el Tintín i, també, alguns dels llibres de la col·lecció El Vaixell de Vapor, però no era gens habitual que, havent berenat o sopat, em tanqués a l’habitació per llegir. Tenia altres preferències. Això sí, com que era prou bon estudiant, si algun professor ens deia que havíem de llegir algun llibre en concret, jo li feia cas (per poder treure bona nota).

A 1r de Batxillerat, a l’assignatura d’Història del Món Contemporani, el professor (Josep Oller) ens va dir que en algun moment del curs hauríem de llegir Si això és un home, un llibre escrit per un tal Primo Levi. Quan ho va fer saber al conjunt de la classe, suposo que -com sol passar en aquests casos- els alumnes d’aquell primer 1r de BAT de l’insti de Berga vam deixar anar algun buf, quina mandra (o quina merda) més o menys sollorós, però aviat vam veure que la cosa tampoc era gaire dramàtica: el profe ens parlava d’un llibre que tot just arribava a les dues-centes pàgines i que es basava en el testimoni d’un supervivent d’Auschwitz.

De seguida que vaig començar a endinsar-me en Si això és un home, el llibre em va captivar. Ben aviat vaig deixar de veure’l com un deure a fer. Ràpidament es convertí en una història que em va atrapar i commoure. Una oportunitat per aprendre i fer-se preguntes i un estímul per voler saber més. Voler llegir més.

Fou així que Si això és un home esdevingué el meu primer llibre. El primer moment en el qual vaig començar a sospitar que més enllà del camp de futbol, dels bars i els espais compartits amb els meus també hi havia un altre món -llegir- on refugiar-se, aprendre i passar molt bones estones.

Dit això, ara no vull fer un intent de ressenya del llibre perquè ja fa molt temps que me’l vaig llegir. Si penso en ell, m’adono que he oblidat noms, detalls i dates, però, en canvi, constato que el sabor que em va deixar la seva lectura es manté: una experiència colpidora i magnífica que recomano sincerament.

Si voleu conèixer el testimoni (descripcions, memòria i reflexions) d’una persona que va veure morir molta gent a Auschwitz i que va aconseguir sortir-ne viu (per això mateix, pel fet de no haver-hi mort, ell mateix diu que, ben mirat, no seria un “autèntic” testimoni de l’Holocaust), no conec una forma més atractiva i enriquidora que llegir aquest llibre.

Un tresor, sorgit de l’infern, que comença així:

Els que viviu segurs / A les vostres cases escalfades / Els que trobeu en tornar al vespre / El sopar calent i cares amigues: / Considereu si això és un home, / Qui treballa en el fang / Qui no coneix la pau / Qui lluita per un tros de pa / Qui mor per un sí o per un no. / Considereu si això és una dona / Sense cabells i sense nom / Sense forces per recordar / Els ulls buits i el ventre fred / Com una granota a l’hivern / Penseu que això ha passat: / Us confio aquestes paraules. / Graveu-les al vostre cor / Quan sigueu a casa o aneu pel carrer, / Quan us fiqueu al llit o us lleveu; / Repetiu-les als vostres infants…

Sergi

Anuncis

One Comment to “El meu primer… llibre”

  1. Comparteixo íntegrament tot el text del Sergi! Vaig descobrir el llibre en idèntiques circumstàncies i em va passar tres quarts del mateix quan vaig començar-ne la lectura.
    Em costa recordar estrictament el fil del relat, els noms i les accions però tinc molt present el fons i les emocions viscudes al text. En alguns moments vaig plorar, i en moltíssims no vaig poder evitar la pell de gallina.
    “Si això és un home” l’he tingut a les mans en més d’una ocasió per rellegir-lo però mai m’hi he llençat… De moment el guardo en un raconet de la memòria com un tresor verge.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s