Ho pensa tothom, no ho diu ningú i ho escriu el Sostres

En els seus articles diaris a l’Avui, i al seu blog personal, el Sostres comenta temes de tota mena. Personalment m’agrada molt -em fa riure i em fa pensar “que bo que és escrivint”- quan parla del tema dones -en general o concretant- i precisa els estralls que provoca la bellesa femenina entre el personal masculí.

Una de les principals gràcies d’aquests articles sostrerians és que acostuma a descriure pensaments, dèries i obsessions que afecten a una gran majoria dels homes i que ben pocs s’atreveixen -o ens atrevim- a explicar i a defensar públicament, i molt menys encara si al voltant hi ha noies.

Si voleu passar una bona estoneta, us convido a llegir tres articles que ens mostren algunes de les idees -brillantment exposades- del Salvador Sostres respecte el complicat món de les relacions entre homes i dones.

El primer article es titula “Quasi una dona” i va sortir publicat a l’Avui el dia 20 d’abril de l’any 2006. Diu així: “Voldria deixar clar que encara que sigui delicte i es consideri una porcada tinc unes escalfors satàniques quan veig sortir dels instituts totes aquestes nenes de 16 o 17 anys ensenyant el tanga i el cul fins a la ratlla (…) Aquestes noietes tan fantàstiques segurament tenen d’altres interessos que un calb de 30 anys dislèxic i tartamut. Però si no tingués nòvia i alguna d’aquestes garses se m’hi posés bé no tinguin el menor dubte que aprofitaria l’ocasió sense estalviar-hi res i fent totes les marranades que em fossin autoritzades; que serien considerables, per les converses que sento que tenen (…)

Segurament alguns de vostès pensaran que sóc un sàtir i un porc, un llefiscós impresentable contra qui convindria dictar una ordre irrevocable de presó. Però per culpa del Zara i del pollastre (de la moda i la proteïna a baix preu) avui les noies a partir dels 16 ja estan com el pastís que ha fet l’àvia i que ha deixat al marbre perquè es refredi, però que tu ja hi poses el dit perquè no et pots estar de tastar-lo encara que et cremis (…) Les actuals lleis van contra la naturalesa humana i les noies vesteixen contra la nostra paciència i la nostra salut coronària”.

A continuació, un altre escrit on el Sostres ens comenta un problema, o un regal, que afecta a molts homes adults que treballen acompanyats de belles noies molt més joves que ells. L’article es titula “20 anys” i els lectors de l’Avui el vam poder gaudir el dia 8 d’agost del 2006.

Estàs casat amb una dona tan bella, tens 2 fills i els estimes tant (…) Treballes per defensar aquesta pàtria i saps prescindir dels teus vicis per fer passar al davant les necessitats del clan. Assisteixes a totes les reunions escolars. Ets així, ets això, i quan des del llit veus com es pentina la seva llarga cabellera bruna et sents orgullós de la família que has format. Ets així, ets això, i quan és diumenge i els nens et desperten cridant i només són les 8 sents com et mata el cansament acumulat, però el mal humor de seguida et passa i agraeixes que un dia més us hagi estat concedit amb salut i en pau. I ben segur tots aquests sentiments romanen, i ben segur que adores els teus fills i la teva dona, però aquesta noia de 20 anys que treballa a l’oficina avui et mira i demà et diu una paraula i l’endemà dues.

Aquesta noia de 20 anys i tu ja en tens posem 50, i un dia dineu com per casualitat i t’apartes de la línia pensant que podia ser la teva filla, i penses en la teva filla, i un altre dia torneu a dinar i aquesta vegada ja no és casualitat. I t’espanta i creus que és màgia, i creus que és superació de la teva edat, i creus que això és volar, i mentre li treus la roba a l’habitació d’un hotel o fins i tot al teu despatx quan ja no queda ningú i és molt tard, segueixes estant segur que la teva dona és tan bella, i que als teus fills els estimes tant, i això no és màgia, ni estàs volant, i és només que tens a les mans el tresor més preuat, carn fresca i tendra i emergent, 20 anys (…) i no hi ha culpa per molt que amb la teva dona us estimeu tant, i ets només instint, i espècie, i no hi ha res a fer, i les coses han funcionat sempre igual, i empenys, empenys, empenys; empenys fins al final”.

Per acabar, tornem al tema de les més jovenetes i ho fem per llegir “La perversió”, un escrit que el Sostres va penjar al seu bloc el dia 29 de març de l’any passat.

“No hi ha res més natural ni més bonic que el desig que ens causen els cossos adolescents. Hi ha poques coses al món que puguin comparar-se a l’esplendor d’un cos de noia jove, al prodigi del cos d’una noia jove. Les lleis que diguin el que vulguin, però tu fes el que puguis. Ser un home és que et moris de ganes de besar i de llepar i de profanar l’alt tresor d’aquests temples. La perversió és anar amb donotes passades de rosca, amb pits caiguts i oblidades corbes que fan pensar en el pas del temps i en la mort. La perversió és ser un follavelles (…) Les noies de 16 anys, les porcades, ser un home: som una nació! Visca! La perversió és que una de 50 et digui que t’estima mentre no tens més remei que follar-te-la i t’esforces per pensar en qualsevol altra cosa. En una de 16, per exemple, olor de pa calent, la carn que rebota, i el somriure que tenen aquestes noies, aquest somriure omnipotent que podria empassar-se d’un sol glop el món sencer i a tu també”.

Salvador Sostres i Sergi

42 comentaris to “Ho pensa tothom, no ho diu ningú i ho escriu el Sostres”

  1. Quanta raó! A mi, a l’estiu, cada vegada em costa més sortir de casa i no tornar-ne amb un mànec de tres pams. I la Font del Balç… home, allò ja és provocació! Hi ha vegades, fins i tot, que quan la més lletja remena els malucs, fins i tot em sembla que té alguna cosa…

    …i valeshores es gira i el món s’esfondra. Molt dur, molt dur!

    Pregunta capciosa: on s’amaguen totes aquestes noies que diu el Sergi i el Salvador a l’hivern? passejant per Berga a mig novembre, jo no les veig pas. Ho potser és que amb el fred, posen les llargues i no m’hi fixo…

  2. Per animar el diumenge, una mica de Sostres:

    “Hi ha una vella llegenda que diu que allà on hi tinguis l’olla miris de no ficar-hi la polla. És una vella llegenda, que ha tingut per tant la seva supervivència, però una supervivència que no té res a veure amb la seva vigència, ni amb la seva -poca- part de veritat.

    La Nicole Kidman ens pot tenir fascinats, la Nicole o el Robert de Niro o qui tu vulguis, però això és llunyana fascinació de pòster a l’habitació, de fotos per internet, d’anar a veure totes les seves pel•lícules. El que ens dóna morbo, allà on volem ficar-la és sempre a les noies que tenim més a la vora. El que ens excita és aquesta noia que cada dia ens trobem a la màquina del cafè o seu a la taula del costat i avui hi parles i demà li telefones perquè saps que és el seu aniversari i vas fent progressos i al final te la tires. I ens encanta, ens apassiona el joc i que ningú no ho sàpiga, el perill que algú ho sàpiga, la suau sensualitat del perill, l’excitació de la clandestinitat, un dia no poder aguantar-vos i fer-vos-ho al labavo.

    Ens agrada el morbo, la transgressió, el tomba i gira i l’embolica que fa fort. I quan més tomàquet, millor. I quan més gran seria l’escàndol si algú ho sabés, millor.

    On hi tenim l’olla hi fiquem la polla i tot el que convingui. Som així de bèsties, i encara que sabem que val més la discreció correm a explicar-ho als amics i de fet el clau no és acabat del tot fins que no has pogut explicar-lo. Som així de primaris, així de grollers, així de porcs.

    Pot ser que aquesta noia que treballa amb tu no estigui tan bona, però et posa com et mira cada matí i t’has matat a pallles imaginant-te com seria tirar-te-la damunt de la fotocopiadora o a la teva taula un dia que us quedessiu sols a l’oficina.

    I si està casada, millor. I si estàs casat, millor. Com més perill, millor, com més marro, més calents amunt i avall anem, sense pietat ni compassió. Som uns animalons”.

    Això va sortir publicat a “Elsingulardigital.cat” el dia 1 de febrer del 2007.

  3. Avui, el Sostres ens vol parlar de metralletes:

    “Joan Baptista Cendrós, fundador de l’Òmnium Cultural, era l’avi del David Madí (i Cendrós). Un dia al senyor Cendrós l’anà a veure un poeta, un dia durant el franquisme, vull dir, i li demanà subvenció per poder publicar el seu llibre de versos. El senyor Cendrós, que devia estar cansat, i amb raó, dels poetes que anaven a demanar-li diners per publicar llibres de versos, li va donar els cèntims requerits, però havent-ho fet li digué: “Aquí ho té, jove. Però digui als seus amics poetes que a partir d’ara no donaré ni un duro més per a llibres de versos. A partir d’ara només donaré diners a qui me’ls vingui a demanar per comprar metralletes”.

    El David devia estar amagat rere alguna portella i segur que va sentir la conversa. I aquesta ha estat la seva línia durant tota la seva vida política. Hi ha una certa genitalitat que manca a la política catalana, i per això cada vegada que algú alça la veu una mica, ni que només sigui per demanar un cafè, de seguida et diuen arrogant i prepoetent: I si et descuides, feixista.

    Ben segur que calen idees, i matisos de les idees. Però hi ha una certa genitalitat imprescindible en qualsevol política, sobretot si aspira a imposar un model de societat i una manera de conviure. Hi ha una certa decisió, un cert coratge, una certa força, un cert ímpetu que és imprescindible, i que en aquests temps mesells que corren és confon amb ser agressiu o desagradable.

    Hi ha una desmoralització nacional tan absoluta que qualsevol crit ens corprèn; i el catalanisme és un crit que avança entre perills. Hi ha un vigor que quan l’abandones comença la decadència. Quan un país renuncia al dret de defensar-se, al capdavall, renuncia al dret d’existir”.

  4. El Sostres se’ns fa gran. Algú dirà que madura. No ho sé. El fet és que fins fa poc, parlant de ties, escrivia articles tan divertits com els que podem veure en aquesta entrada. Avui, en canvi, ha escrit això:

    “La gent que diferencia sexe i amor i parla del sexe com si fos anar a un parc d’atraccions, a una pastisseria i atipar-se, o a una botiga de joguines amb tota classe d’artilugis; la gent que parla del sexe com si fos un divertiment i ja està, té una mancança brutal. Una ignorància vital o un gran ressentiment.

    Jo he parlat de sexe en aquests termes, i per a molts lectors van ser potser els meus articles millors. No havia conegut encara la dimensió total de la sexualitat. Que bé que entenc ara la primera encíclica del Papa Ratzinger! Quan diu que l’Església no està en contra del sexe sinó tot el contrari: que n’està tan a favor que recomana als seus fidels fer-lo amb amor, per amor i a través de l’amor per poder gaudir de l’experiència total i fondíssima de la sexualitat.

    He parlat del sexe en termes animals i era perquè no l’havia conegut en dimensions més altes. També quan et sents abandonat o no t’estima qui vols que t’estimi, sembla que el sexe brutal serveixi o pugui servir per desfogar-se. Però és només aparent, el consol, i a cada rebregada et vas buidant i buidant.

    Això d’una banda: la glorificació del sexe sense amor parteix sempre del ressentiment o de la ignorància. De l’altra crec que hi ha maneres de donar amor, amor conjugal, més interessants i molt més sofisticades.

    Vull dir que el sexe està bé, però aquesta mistificació que se’n fa la trobo una mica exagerada. Hi ha un tipus de gent molt primària. Últimament ho noto més que abans. Hi ha molt roc a la faixa, molta brutalitat. La delicadesa s’extingeix, i una certa idea de formalitat fa aigües pertot i s’interpreta que ser xavacà és ser proper a la gent. Un dia d’aquests cedirà el pas a una dama i em diran estirat. Hi ha vida més enllà de l’impuls: carícies, sorpreses, viatges i abrics de Prada”.

  5. Avui, bon article del Sostres contra un d’aquells personatges (el Miquel Roca) que tan bé representa aquella “societat civil” que es fa dir catalanista, assenyada i de solvència contrastada, però que no està disposada a fer res per alliberar Catalunya d’Espanya:

    “Roca té raó quan diu que la Constitució val més que no la toquin, perquè si els espanyols es posen d’acord sempre serà per fotre’ns. Bé, molt bé, Miquel, com sempre. Ara, un cop tu has interioritzat això, que els espanyols són ells i nosaltres som nosaltres; un cop tu has interioritzat que ens odien fins al punt de ser capaços de superar l’atàvic odi que es tenen entre esquerra i dreta només per unir-se contra Catalunya, aleshores tinc una pregunta i és una pregunta molt clara. Miquel: en nom de quin massoquisme, de quina por, de quin sentit del ridícul o de quin fals pragmatisme no ets independentista? Què te’n priva? Què et manté lligat a Espanya? No és possible voler seguir fent la viu-viu com fan els Roca i companyia. El país exigeix o hauria d’exigir alguna cosa més que aquest cinisme de saló de qui ja es creu de tornada de tot. Si el senyor Roca pensa realment el que diu sobre la reforma de la Constitució, és d’una gasiveria política inaudita i d’una misèria personal de rata que es comporti encara com aquell pobre il·luminat de l’operació reformista que creia en la refundació d’Espanya. Roca ha viscut molt bé de fer-se el savi, el distant i l’intel·ligent, però mai no s’ha mullat per Catalunya. Fins i tot els diners del previsible fracàs de l’operació reformista el van acabar pagant d’altres. Roca ha viscut molt bé de Convergència i de Catalunya, però el seu full de serveis a la nació és ben pobre, ben interessat, i ben poc generós. Aquesta mena d’autosuficiència llepaire, pur esperit La Vanguardia, pot ser que li serveixi per encaterinar provincians de baixa volada. Però és un escarni per a qualsevol ciutadà que estimi la seva llibertat personal i col·lectiva, un cert sentit de la dignitat, i una ètica basada en el compromís moral i no en el col·laboracionisme que para la mà a canvi de malmetre el que convingui”.

  6. El Sostres ens vol explicar què en pensa de la situació actual de Catalunya Ràdio, dels matins de la Neus Bonet i de la Catalunya que volen els sociates:

    “Els socialistes somiaven controlar TV3 i Catalunya Ràdio mentre eren a l’oposició, però quan van arribar al poder se’n van sentir incapaços, com de tantes coses, i van decidir destruir-les. No hi ha imaginari socialista. Mira la Catalunya de 2008 i recorda com érem. Veuràs que la destrucció ha estat l’única estratègia socialista.

    No és que em sorprengui, esclar. La idea socialista de Catalunya és Espanya. I això passa per provincianitzar Catalunya, és a dir, per destruir-la. Aquest és el final de trajecte de tot argumentar socialista.

    Volgueren controlar TV3 i Catalunya Ràdio, ben segur que van intentar-ho, però no se’n sortiren perquè una tele i una ràdio són bàsicament un imaginari i els socialistes no en tenen cap.

    Pel que fa a la destrucció, cal reconèixer que amb Neus Bonet han encertat l’eina, i és així que Catalunya Ràdio ja ha perdut 70.000 oients, i que tot sembla indicar que són els primers 70.000 a marxar, i que en marxaran molts d’altres.

    Alguns matins he fet l’esforç d’escoltar-la i més enllà de les consideracions polítiques, morals i estètiques, l’única cosa que pot dir-se d’aquest programa és que és dolent. Molt dolent, espantós, de qualitat ínfima, horrible. Hi ha bons programes socialistes. Iñaki Gabilondo presenta un bon informatiu socialista al canal Cuatro. Manel Borrell presenta un bon programa socialista a la SER. Etcètera.

    Però el que els socialistes pretenen amb Catalunya Ràdio no és fer una ràdio socialista sinó dolenta, penosa, inescoltable, per ensorrar-la, perquè desaparegui, sepultada. Els primers 70.000 oients ja han començat a desfilar. Quantes catàstrofes més, catalans, calen perquè ens adonem que s’estan carregant la nació sense pietat?”.

  7. Bloc del Sostres (on hi escriu la seva versió més “punki”) + Montilla =

    “Montilla es compara ara amb el president Macià i fent un càlcul ràpid decideixo estalviar-me dir el que en penso perquè són avorrits els judicis i molt ambigu el Codi Penal. De tota manera no cal que Montilla Aguilera vagi tan lluny. Té el president Pujol molt més a la vora. Què passa, que no gosa comparar-s’hi? Per què no gosa comparar-s’hi?

    El que Montilla fa amb la figura de Macià és de covards. No té valor per comparar-se amb Pujol, perquè sap que encara és viu i que podria tornar-s’hi. No s’atreveix a comparar-se amb Companys perquè no tindria ni el punt d’honor de deixar-se afusellar.

    Els socialistes han estat sempre uns covards, uns cínics i uns covards. Montilla és un cínic i un covard, un analfabet de vergonya aliena que s’ha passat la vida cobrant dels catalans i que ara que per primera vegada ha de fer alguna cosa per la pàtria va a fer-se les necessitats entre les faldilles del seu amo Zapatero, d’Espanya.

    Montilla que va haver de fugir d’Espanya perquè es fotia de gana, Montilla que l’hem mantingut tota la vida, Montilla que és qui és gràcies a la nostra caritat, fa ara tots els papers del miserable amb la comèdia d’anar a negociar amb el seu amo, amb la comèdia de fer veure que fa però no fent res en el fons, perquè ha estat fins i tot incapaç de no votar uns pressupostos deixant clar a qui obeeix i qui el mana. I ara es compara amb el president Macià perquè sap que no pot tornar-s’hi, i que els qui en nom de Macià haurien de parlar per revoltar-s’hi són els salta-taulells i els impresentables que l’han fet president.

    Hi ha una indignitat de fons que defineix el signe del nostre paisatge nacional, un conjunt d’indecències que el degraden. Que Montilla es compari amb Macià. Que els hereus de Macià hagin degradat la presidència de la Generalitat regalant-la a un perdedor. I a un espanyol. I a un que el seu país és l’altre. Ningú d’entre tots aquests sobreviurà al judici dels anys”.

  8. Respecte aquest espinosíssim tema (Israel, Gaza, els palestins, els jueus, etc.) no es pot pas dir que tothom pensi com el Sostres, però sí que ningú n’escriu amb tanta força i amb articles que generin tanta capacitat de seducció o repulsió com els seus.

    Si voleu veure què en pensa el Sostres dels jueus, l’estat d’Israel i els seus enemics:

    “Israel té dret a defensar-se”: http://paper.avui.cat/article/serveisioci/149803/israel/te/dret/defensarse.html

    “Només a Auschwitz”: http://paper.avui.cat/article/serveisioci/149895/nomes/auschwitz.html

  9. Serà aquest l’últim comentari de l’any? Buenu, més que un comentari, és una mica més de Sostres. Avui hi torna contra el Montilla, Espanya, el putu finançament, etc.

    “Com era d’esperar, i continuant la seva millor tradició, Espanya ha aprofitat aquesta última pantomima del finançament per no deixar de robar-nos. És el que sempre han fet els espanyols i és de fet tot el que saben fer: robar-nos, assaltar-nos, ocupar-nos, assassinar-nos. No és ni tan sols una opinió, llegeix Història. Bé, això és el que sempre ha fet Espanya i és l’única cosa que podíem esperar d’Espanya. Hola, espanyols.

    Però i els catalans? Dilluns Iceta feia el pallasso, que és també l’única cosa que el pobre home sap fer, i anunciava que estava tan confiat en Solbes i en aquesta estafa de proposta que ens ha fet.

    Ahir Montilla feia un discurs de Cap d’Any de vergonya aliena, apel·lant a l’excel·lència, ell que és un analfabet que no té ni el nivell C de català; apel·lant al treball, ell que és un funcionari que en sa vida ha fet res que no fos cobrar de la mamella pública; i apel·lant fins i tot a l’orgull, un que té la indignitat política i personal d’acceptar de ser president d’un país sense haver guanyat les eleccions.

    Va dir que la proposta espanyola era insuficient, però va fer el paper d’esclau perfecte, i en lloc de posar-se al davat de la defensa de Catalunya i dels interessos dels catalans, es va limitar a llegir com un nen retardat un discurs que semblava escrit per un altre retardat, i que ens tractava a tots els catalans de profundament subnormals.

    Espanya ens ocupa i ens saqueja però aquest no és el problema. O com a mínim no és el nostre problema. El nostre problema és el que nosaltres fem, la nostra resposta. I nosaltres no fem res i la nostra resposta és la d’un conserge. Ahir Espanya se’ns va tornar a pixar i nosaltres vam tornar a obrir la boca”.

  10. Avui, en el seu particular diagnòstic de les “veritables” causes de la CRISI, el Sostres torna a escriure un article molt moderat, mesurat i gens ofensiu:

    “La culpa de la farsa de la crisi és dels pobres influenciables i demagogs que han deixat de consumir per pura superstició i al final ells mateixos són els qui han generat el forat on ara estem ficats. Els pobres que quan els mitjans de comunicació van començar a parlar de la crisi –aquella sòrdida orquestració– s’ho van creure, i s’ho cregueren com se solen creuen les coses els pobres: amb tots els defectes i sense cap intel·ligència.

    Pot ser que alguns periodistes pensin que escriuen per a gent de classe mitja/alta. Però poques vegades és així. Hi ha una cosa molt més terrible que el teu article d’avui emboliqui el peix de demà: i és que l’article que escrius avui el llegirà la peixatera de demà, i en traurà conclusions i el comentarà a les altres peixateres i així l’espant s’anirà multiplicant.

    No hauria passat res si tots haguéssim continuat consumint exactament igual, i quan dic tots vull dir els pobres, sobretot, que són majoria. Si cal respectar la majoria i les estúpides decisions que acostuma a prendre, suposo que quan fan anar el carro pel pedregar també se’ls hi pot recriminar, no?

    Ei, pobres, ara sí que l’heu cagada. Com sempre, d’altra banda: fent possible el tripartit, votant massivament Zapatero, deixant de gastar, o aquestes delirants manifestacions en favor dels terroristes palestins. La culpa no és dels rics, com es vol fer creure. Els rics que tota la vida han pagat els metges dels pobres, les escoles dels pobres, tots els drets dels pobres.

    La culpa és dels pobres. Hola, pobre: tu ets el culpable. Sobretot quan penses, en lloc d’atendre la pauta. Tantes lliçons que els pobres volen donar. Tantes lliçons que en nom dels pobres es volen donar. Tanta farsa, tanta mentida, tant de patetisme estèril i cínic, que mai no ha dut enlloc ni ha servit de res. No sé què us fa creure que si no heu estat prou audaços ni per deixar de ser uns pobres, l’encertareu pensant coses molt més complicades”.

  11. De bon matí, al meu cafè amb llet hi poso poc sucre. M’estimo més una bona dosi de Sostres. Tres cullarades, si us plau: l’article de l’AVUI, el text diari que penja al seu bloc i, des de fa pocs dies, l’article que escriu a “El Matí Digital”.

    I de què parla el Sostres a “El Matí”? Tasteu-ho (ep, si voleu) vosaltres mateixos:

    Ahir, històries del Duran i Lleida: http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=50

    Avui els toca rebre a la trinitat Iceta, Ridao i Herrera: http://www.elmatidigital.cat/articles/noticia.php?id=54

  12. Ahir, a l’AVUI, una mostra més d’un fet indiscutible: el Sostres és el millor escriptor català del segle XXI: http://paper.avui.cat/article/serveisioci/161047/manifest/reaccionari.html

    Pots no estar gens d’acord amb el que diu i defensa, però ho escriu amb tanta gràcia, força i brillantor que et deixa (buenu, almenys a mi) captivat.

    Deixeu-me destacar alguns fragments de l’article d’ahir:

    “L’amor és el gran repte i l’alegria el primer deure. El sexe i la democràcia estan sobrevalorats. La natura és l’espai que l’home encara no ha domesticat i respectar-la vol dir civilitzar-la amb hotels i restaurants: la virilitat de la muntanya o l’ocell refilant a la branca són propaganda. La novel·la no du enlloc i de fet l’assaig tampoc”.

    “El liberalisme és pecat: nosaltres tenim raó i tots els altres estan equivocats. Hi ha un sol model i un sol camí i una sola veritat. Declarem sòrdida l’adolescència i llastimosa la joventut. No s’és home fins als 50, el permís de conducció no s’hauria de poder obtenir fins als 30 i treballar hauria de ser obligatori a partir dels 13”.

    “Que tutejar un mestre sigui delicte. Abolirem les subvencions perquè només quedi l’esforç. Escamots paramilitars contra els homes de màniga curta i bermudes”.

  13. Aquests últims dies, des del seu bloc, el Sostres ha anat repartint elogis als molt honorables:

    Parlant del Montilla, ha escrit:

    – “Té cognoms de línier: Montilla Aguilera”.
    – “sembla un mosso de magatzem consternat davant la complexitat de la nova maquinària que acaba d’arribar”.

    – “aquesta calamitat que fa dir-se Montilla i aquest silenci clamorós avergonyeixen la nació i marquen un nivell molt baix de talla política. Fa molta vergonya anar pel món havent d’explicar que el teu president es aquest incapaç tan colossal, inútil fins a extrems desconeguts (…) El pitjor que li podria passar a la nació és acostumar-se a un president així, a un política així, a un nivell així, a un anar-nos morint així, sense honor ni destí”.

    Respecte el catalanisme europeista i no independentista del president Pujol, les paraules del Sostres són:

    “Pujol va dir que el projecte d’Espanya s’ha esguerrat, com si hagués passat ara, quan en realitat tothom sap que Espanya ha estat sempre esguerrada i que la pedagogia i el peix i el cove i la governabilitat i totes aquestes tonteries ens han dut a aquest cul de sac i són conceptes que sempre han estat perniciosos, covards i mentida”.

    “No hi ha res de més caspós que un regionalista parlant d’Europa. L’independentisme ha superat el regionalisme benintencionat i l’europeisme és una trista relíquia i Amèrica posa en evidència tot el fracàs, tota la covardia i tota la incompetència d’una Europa inútil i poruga”.

    “Europa pot ser que servís fa temps, molt de temps. El mateix temps, aproximadament, que les idees del president Pujol també servien. Però ara la història ha passat pàgina (…) el regionalisme constructiu del president Pujol ha mort de vell, per molt que ell insisteixi amb la carraca que no és independentista”.

  14. Des que ens va dir que està malalt, no queda bé malparlar del Maragall. El Sostres, però, va a la seva. Té clar que no és pecat assenyalar i explicar tot el què no li agrada de la manera de ser i de fer de l’expresident. Ahir, en el seu blog, va escriure:

    “S’està gestant aquesta manifestació contra la retallada de l’Estatut. Maragall la convocà. Aquest Maragall que plora com a expresident el que no va saber defensar com a president ni de Catalunya ni del PSC. Tothom el veu com un avi venerable, però ell fou qui alimentà l’esperit de Ciutadans amb el seu cosmopolitisme anticatalanista i ell fou també qui ens deixà l’herència funesta de Montilla després de tants anys d’irresponsabilitat, frivolitat i alimentar la mala bèstia socialista. Comèdia de nen de casa bona incontinent, elevat a símbol per un país perdut i relativista. Recordem que el principal enemic d’aquest Estatut fou la Miquela, amb totes aquelles esmenes que el PSC hi presentà en contra després que fos aprovat el 30 de setembre. Maragall diu ara que hem de manifestar-nos i bé, ens manifestarem, però és molt poc seriós i bastant ridícul que un país confiï la seva estratègia a l’agitació del carrer com si fos una tribu; en lloc de traçar un full de ruta polític que és el que fan les nacions que importen”.

    L’Enric Vila, amic del Sostres, també ens parla del Maragall des del seu blog: http://enricvila.wordpress.com/2009/08/11/maragall-i-lestatut/

    “Veure Maragall mirant de guanyar-se amb quatre trucs emotius el públic que durant tants anys va menysprear, fa pena, com un amic que tornés afalagant-te molt temps després d’haver-te traït. L’expresident diu que si el TC toca l’Estatut organitzarà una manifestació. Diu que cridarà Serrat, la Marina Rossell i no sé quantes mòmies més dels seus temps daurats per treure la gent al carrer. Quina gent? No s’ha adonat que ja no és ningú ni representa res? No veu que al PSC cada dia es foten d’ell? (…) Maragall és el paradigma del polític català que, pel simple capritx del seu ego, s’ha dedicat a embolicar el país en causes perdudes (…) El que ha de fer Maragall és reconèixer que, políticament, s’ha passat la vida equivocant-se i analitzar per què els quinquis del Llobregat li han tret la trona a tot un senyor de Barcelona com ell”.

  15. Com sempre (i que duri), el Sostres aprofita l’actualitat per fotre una mica de merder. “Si això és una dona”. Aquest és el títol de l’article que avui ha penjat al seu blog. Si hagués conegut el nostre Alfons, potser l’hauria titulat “A mi no m’enganyes… Tu ets un tio!”. L’article diu així:

    “Ara volen saber si la veloç atleta Caster Semenya, que corre com si volés els 800 metres llisos, és realment una dona. La seva fesomia, diuen, és sospitosa. Em sembla bé que vagin caient les ambigüetats i les màscares, i ja que s’ha obert el meló d’aquest tipus de comprovacions jo també tinc una llista de fesomies sospitoses que d’una vegada per totes hauríem de resoldre. Una il·lustre col·lecció de casos molt més antics que el de l’atleta Semenya.

    (…) Els meus casos són velles conegudes de l’afició -o coneguts, potser- i el primer de tots és Margarita Rivière, que potser no corre els 800 llisos com si alguna cosa li pengés entre les cames, però fuma Ducados com un autèntic camioner. El segon cas és Eulàlia Vintró, comunista atroç, amb les seves camises de llenyataire i el seu prominent bigot. L’Anna Pagans és un cas que també m’alarma: saber si Girona té alcaldessa o continua tenint alcalde. I per acabar hi ha el cas més flagrant de tots, el cas de l’estalinista salvatge de la Lídia Falcón. Quina calamitat. “Échate, Lídia, que te vamos a mirar”. La Caster Semenya, pobreta, no fa mal a ningú i només corre, que és tot el que li van ensenyar a fer al seu poblat de negres. Però aquesta meva llista de temibles ambigüetats progressistes ens espantaven de petits quan apareixien fent proclames a la tele, i si una generació de nois no hem sortit tots homosexuals ha estat de miracle. Quin espant, quin trauma.. Que les sotmetin a tot quant anàlisi perquè per fi puguem saber de qui i de què estem parlant. Tribunal mèdic imparcial i que els resultats es facin públics en directe i en horari de màxima audiència (…) Si surt que són homes, que les tanquin 20 anys a la presó per maltractament psicològic”.

  16. Fa uns quants dies (el 20 de desembre de l’any 2006) el Sostres va escriure un article titulat “Pulsions i més pulsions”. Deia així:

    “Visc, vivim, tots els homes vivim aclaparats per una quantitat escandalosa de pensaments sexuals al dia. És una barbaritat. No és que pensem sempre en el mateix, no és que siguem uns sàtirs, uns porcs i uns bruts: és que ens sobrevenen com si fossin sagetes que algú ens despertés milions de pensaments que no ens deixen tranquils. Estimem la nostra nòvia, la nostra esposa, som fidels, joiosament fidels, orgullosament fidels, i tot i així ens sobrevé ara aquest pensament i ara l’altre, primer és un noia que passa i després pot ser que sigui un pensament sense cap connexió aparent amb ningú que vegis o recordis i simplement és això, una pulsió, i has d’agafar aire per tornar a respirar. He estat sempre fidel a les meves nòvies i no m’ha costat gens (…) Però tot i així els impulsos no m’han abandonat mai, el centenar d’impulsos que tot home té cada dia, de vegades un impuls salvatge i de vegades gairebé imperceptible. No ho dic amb orgull: follar em sembla vulgar. Sempre és el mateix, no aprens gran cosa, i et vas vessant pel món sense cap profit i sempre he pensat que cada orgasme és un article que podia haver escrit i que ja està gastat. Però per molt que pensis això, i d’altres coses probablement pitjors, sempre el sexe t’esclata dins i la bomba són centenars de milers d’impulsos, tensions i pensaments sexuals que et prenen i t’angoixen i et fereixen fins a deixar-te ben estès. El sexe no és una obsessió, és una dictadura (…) Visc, vivim aclaparats per una quantitat escandalosa de pensaments sexuals al dia, com si algú volgués que ens tornéssim bojos”.

  17. Demà dimecres serà un dia trist. Molt trist: el llir entre cards diu adéu. Els capullus que dirigeixen l’AVUI han decidit fer fora el Sostres; l’autor de la millor columna del periodisme català.

  18. Ja li està bé. En els darrers temps s’havia convertit en un imbècil.

  19. Senyor del tamboret, no estic d’acord amb vostè. En els seus articles, el Sostres parla de política, dones, restaurants, viatges, etc. I com tothom qui escriu o opina, encara que sigui en un blog bar, voldria que el món, o almenys el propi país, funcionés d’acord amb les idees o preferències que va deixant escrites. Malgrat això, i malgrat que en els seus articles n’ha dit de molt grosses (i de molt divertides), diria que el Sostres, escrivint, no pretén canviar gaire res. Ni el vot de la gent ni la seva visió del món. El principal objectiu del Sostres és un altre: entretenir el lector. A la seva manera, amb les seves armes, però entretenir el lector. Fer-li passar una bona estona. Si ens ho mirem així, el Sostres no té competència: és el millor. Jo també hi ha dies que me’l llegeixo molt per sobre, però força sovint, més sovint que en cap altre articulista, m’ho passo molt bé llegint el seu article. Per això, per mi, la desaparició de la seva columna és una mala notícia: no hi guanyo res i sí qui hi perdo algun minutet de bona lectura diària.

  20. Estic força d’acord amb el Sergi… Per mi també és una mala notícia! Tot i que algun dia he pensat: “Quin cabronàs, aquest el Sostres!!”

  21. El problema que té ficar-se sempre amb la gent és que al lector, tard o dora. li toca el rebre. I ha arribat un moment que s’ha emprenyat massa gent amb ell. És cert que des del bar ens mràvem el Sostres amb gràcia perquè es definia com a independentista i anti-sociata; però també li hem dit de tot quan s’ha ficat amb La Patum, per exemple.

    Les males llengües diuen que els articles del Sostres estaven escrits de matinada, quan tornava del Tirsa de fer un (o varis) gintònics. Però això no treu que com articulista gestionés molt bé l’espai, i digués amb poques paraules molt ben escollides allò que volia. I això era un atractiu molt fort pel lector.

    No sé quant de temps ha estat escrivint a l’Avui les seves píndoles d’opinió, però ja fa temps que el volien crucificar, mentre els diferets directors que tenia l’Avui el mantenien (no ens enganyem, el diari no passa per un bon moment i tot el que sigui un tio que faci vendre exemplars és bona cosa).

    Però la pregunta és, i ara a qui posaran?

  22. Un dels noms que sona és un tal Sergi que escriu en un bloc d’un bar.

  23. O bé el Josep Saña…

  24. Jo no li nego originalitat al principi, ni capacitat de generar ideologia. El paio té molts mèrits. Però darrerament s’ha degradat, s’ha tornat vulgar i repetitiu. El més patètic va ser quan van pillar els seus dos “mentors” i el paio comença a fer insinuacions a favor de la sociovergència, que va arribar a dir que Santa Coloma havia sortit de la misèria gràcies a l’alcalde del PSC! Això va ser absolutament rastrer.

    L’altra qüestió és que està molt bé fer la conyeta, però hi ha moments en que cal tenir dos dits de front. Ara, en ple tema dels referèndums i en plena ofensiva antilaporta, el burru del Sostres es dedica a fer articles “contra els xarnegos” i a repartir drets de vot pel món. Aquesta indisciplina en un exèrcit (a ell que tant li agrada el militarisme) seria pagada com a mínim amb l’amputació de la mà per tal que no pogués tornar a escriure.

    I a més, des que s’ha casat que s’ha tornat d’un fatxa-conservador totalment insuportable. Els perills que assetgen la família i altres collonades que a mi, personalment, em fan venir vomitera.

    Molt bé Sostres, ja hem rigut prou amb tu i ara ja ens avorries. Apa, maco, al carrer i que passi el següent. (quants cops l’has repetit aquesta doctrina als teus articles a l’Avui?)

  25. Jo lamento que el cardin fora, però ho entenc. O ho entenc, però ho lamento, com vulgueu. No crec que pugui resultar gaire sorprenent, ja que aquestes coses que escriu el Sostres i sobretot la manera d’escriure-les no les veus a cap mitjà, a no ser que qui ho escrigui en sigui l’amo. De totes maneres, suposo que el Sanchis l’hauria aguantat, tenint en compte que és (era) un dels principals reclams del diari.

    Pel que fa al debat sobre si es tracta d’una gran pèrdua o bé del Sant Martí d’un imbècil, per mi ni l’una ni l’altra. Gran pèrdua em sembla que no, que ho superarem, tenint en compte que avui en dia pots trobar molts més articles a la xarxa dels que puguis o vulguis llegir. Tampoc no crec que el Sostres s’hagi tornat d’una o altra manera darrerament. Ni molt menys encara que hagi comès alguna indisciplina, simplement perquè no té causa. Per entendre’ns, no crec que signifiquin res per ell ni el Barça (el futbol no li agrada i no hi entén), ni el país (ha descobert la paraula independència fa quatre dies però no se si l’entén), ni la religió (evidentment), ni els principis de la feina ben feta que tan pregona (algú es pot prendre seriosament les arengues al treball i al sacrifici de part d’un tio que no ha treballat mai?), etc.

    I tot i això, per mi el Sostres ha estat un articulista cabdal. S’ha de saber llegir i sobretot no prendre’l seriosament gairebé mai. Tenir en compte que en la majoria de coses que ens interessen és un ignorant. Xampanys beguts, hotels visitats i poemes llegits els que vulguis, però que no pretengui fer anàlisis seriosos sobre política, economia, societat o el que sigui, perquè no s’aguanta.

    Ara bé, té el do de narrar com ningú qualsevol cosa, encara que el contingut no tingui el més mínim interès o fins i tot pugui resultar repulsiu al lector. Això i la capacitat d’inventar articles que ens parlen als homes d’aquells temes eterns (de dones, d’amics, de sentiments…) el fan, per mi, imprescindible. I el trobaré a faltar.

    Per si no he aconseguit explicar-me i voleu saber què vull dir amb això de que explica les coses com ningú, vull proposar per enèsima vegada la lectura de dos articles, el de la princesa i el del marit feliç.

    http://paper.avui.cat/article/serveisioci/44725/afanyat/princesa.html
    http://paper.avui.cat/article/serveisioci/96232/anys.html

    … i empenys, empenys, empenys; empenys fins al final.

  26. El problema és que segurament l’han parit fora més pels articles que a nosaltres ens podien agradar i estar-hi d’acord que no pas pels escrits amb que discrepàvem enormement.

  27. Una de les pitjors herències del Sostres és tota la “pandilla” que se l’ha cregut i que va pregonant tota la seva lletania com si fos la Bíblia.

    El millor d’aquest final del Sostres és que ha de callar perquè li estan aplicant la medecina que ell havia receptat. L’amo de l’empresa pot fer el que vulgui, i no ha de donar explicacions a ningú si el vol fotre al carrer. Acomiadament lliure! I si no se sap reciclar, que deixi pas a gent nova, i si pot ser tia i que estigui bona molt millor!

    Hi ha gent també preocupada pel futur del diari Avui. A mi me la pela, que se sol dir al bar. Si demà el diari Avui desaparegués del quiosc ningú no ho notaria. Sí, sí, no ho notaria ningú. És un pamflet que ha tingut el mèrit d’entabanar a molta gent fent creure que era el diari de tots els nacionalistes primer, i de tots els independentistes més tard, quan no és ni el diari dels convergents. El Punt té un sentit, Vilaweb té un sentit, però l’Avui? Ja fa anys que l’ha deixat de tenir. El dia que facin una edició de La Vanguardia en català ja el podran tancar (que diria que aquesta és la intenció). Seguint l’argumentari del Sostres, quan un producte queda obsolet, el mercat és qui l’ha de fer desaparèixer.

  28. Em vénen a la memòria 2 dels seus articles:

    La setrillera

    Els meus estius fèrtils sempre han tingut nom de noia. Vaig cometre l’error d’estudiar periodisme a Bellaterra, una de les pèrdues de temps més terribles de la meva vida. Mai més no he tornat a trobar-me tants incapaços per metre quadrat, quin desastre. Però entre els exàmens finals i la sensació de no haver après res d’important hi vaig conèixer la Laura. Era de Terrassa i d’Iniciativa, però li encantava sopar a Via Veneto, com sol passar. Una de les primeres nits de ser nòvios es va quedar a dormir a casa, teníem 19 anys. Jo encara vivia amb ma mare i el seu segon marit. Tant la Laura com jo ens trobàvem en l’edat que els cossos tenen l’únic desig de gastar-se, i esclar, no vam parar de follar fins que va fer-se clar. Ara em fa gràcia recordar aquella pruïja, ara que ja n’he fet 30 i visc plenament instal·lat en la meva fase postsexual. I bé no està bé que ho digui jo, però la insistència fou tanta que se’ns van acabar els condons. I quan després de dormir una estona ens vam despertar, ja no teníem funda per l’estri d’estimar. De la manera més natural vaig baixar a les profunditats del seu amor, per menjar-me-les. Ella havia estat sortint un parell d’anys amb un macarra, un d’aquests que les noies sempre acaben estimant precisament perquè les maltracten. Mira si era així que el simple fet que li badés boca ho va trobar d’una generositat sensacional, i fou aleshores que es va girar i es va posar de quatre grapes per oferir-me el seu tresor més estret. Com que no hi cabíem, vaig anar a la cuina on ja hi havia la majordoma Montse, de Sabadell, i vaig agafar la setrillera sense que ella entengués res. Poc abans de l’hora de dinar la Laura va anar-se’n per estalviar-se les presentacions amb els pares. Vaig dutxar-me i vaig vestir-me, i vaig arribar a taula tan arran de l’hora de dinar que jo mateix vaig dur-hi la setrillera. La burgesia catalana és l’espai moral que va encledar aquesta setrillera, oli en un llum, principi i final, entre la meva primera experiència de sexe anal i el segon marit de ma mare amanint-se el rap.

    Els llums encesos (Article de l’AVUI)

    Ahir va haver-hi la cosa aquesta terrible de la protesta contra els llums encesos, una protesta que va consistir en apagar tot quant aparell elèctric entre les 19:55 i les 20 hores. No cal dir que aquesta protesta, com tantes altres, era pura propaganda ecopacifista: sense cap interès, sense cap valor i sense cap criteri. Com sempre. I naturalment, calia protestar contra la protesta. Esclar que no ho tenia gens fàcil: la primera idea fou comprar un Santa Claus d’aquests que ballen i duen música incorporada i encendre’l al bell mig de la redacció quan totes les llums fossin apagades. Però ja se sap que aquests, els ecovegetarians, són una secta, i enrere queda el cas de la banda Manson hi no volia acabar de la mateixa manera. I mira, passant per Còrsega després de dinar i copes -potser massa copes- vaig veure una curiosa botiga amb aires parisencs, molt elegant i ben posada, on hi venien i hi venen encara tota classe de VIBRADORs i d’altres productes per excitar les femelles. Vet aquí, vaig pensar, i em vaig comprar el VIBRADOR que més piles consumís i un que per descomptat es pogués endollar al corrent. I va ser així que mentre tot quant propagandista eunuc i enemic de la velocitat i de la grandesa, i va ser així que mentre tota quanta mala bèstia contrària als interessos de la humanitat i partidària de la destrucció d’occident apagava l’ordinador i el llum, jo en secret vaig posar-me el VIBRADOR a tota potència -quan t’hi acostumes no s’hi està tan malament- i vaig assegurar-me que el món lliure seguís encès encara que només fos ben endins meu. La primera conclusió és que no ens els acabaran, aquests comunistes. La segona és que ser reaccionari en la nostra era sol ser sinònim que t’acabin enculant d’una o d’una altra manera.

  29. Kiku, la pròxima vegada penges els enllaços (com fa tothom!) i ja està!!

    Ui, quin comentari més llarg que ha escrit el Kiku!! Tot això sap?

  30. Els he recitat de memòria.

  31. He obert el diari buscant el raconet del Sostres i… no hi era. Al seu lloc hi havia una crítica teatral. Ui, ara sí que anem bé!

    Enyorat, he rellegit un dels últims grans articles del Sostres a l’AVUI: http://paper.avui.cat/article/cultura/171833/emergeix/la/fulana.html

  32. Si algú vol saber què s’ ha de fer quan et foten fora de la feina que miri al blog del Sostres a ” L’ avui des de dins”: http://www.salvadorsostres.com/

  33. El Sostres ja no és a l’Avui, però des de la pàgina http://www.eldebat.cat continua fent amics. Aquesta vegada diu que el general Pinochet va retornar la democràcia a Xile.

    http://www.eldebat.cat/cat/notices/2010/01/sostres_ldquo_el_general_pinochet_va_retornar_la_democracia_a_xile_62361.php

  34. En la seva línia, el Salva ha fet un article sobre la tragèdia d’Haití. En fi… caldria veure què diu si li passa això a la seva família. Semhla de l’Ajuntament de Vic!

  35. Divendres, 15 de gener de 2010

    El món menstrua

    Això d’Haití és un drama però el món, de vegades, fa net. No podem viure tots tant de temps i només els millors i els que viuen en millors condicions perduren. El món menstrua, com així ha de ser. No me n’alegro, de la tragèdia d’Haití, però aquestes coses passen i equilibren el planeta. La major part dels que poden estar en desacord amb aquesta mena de comentaris són pobres morts de gana que sort en tenen que aquests que estan més morts de gana que ells, de tant en tant, un mal vent se’ls endú. Perquè si el món no menstrués i haguéssim de repartir la caritat entre tots els pobres del planeta, tard o d’hora tots aquests funcionaris, ganduls, i obrers que es prenen la baixa per causa de malalties imaginàries, s’haurien de posar a treballar i els comitès d’empresa quedarien abolits per raons d’extrema necessitat. Ara tothom fa el ploricó amb Haití, però els més solidaris, i els que més ploren, que solen ser els més inútils i els més desgraciats, tenen la immansa sort que de tant en tant una tragèdia com la present escombra una part de misèria mundial i els socialdemòcrates de casa nostra tornen a ser els pobrets oficials, mereixedors de tota quanta subvenció. Això d’Haití és una manera un poc aparatosa -però una manera, al capdavall- de fer net al planeta. Morir és tràgic però viure a Haití no pot dir-se que sigui gaire més agradable. Vull dir que els morts d’aquests dies tenen, com a mínim, el consol de no haver de continuar vivint a Haití. Si això hagués passat a Europa sí que hauria estat un autèntic drama. Haití qui sap on és, qui sap on para. Es pot ser tendre i ser dur. El món menstrua i tria el dia, el raig i el lloc oportú.

    • És compatible estar d’acord amb el Sostres (els Manel són insubstancials, jo també ho penso) i que t’agradin. De fet, no és un fenomen nou: ens passa el mateix, i des de sempre, amb les ties bones.

  36. Estic d’acord amb l’Aleix i, amb matisos, amb el Sostres. L’únic problema que hi veig és que si els que haguéssin tingut aquests èxit (personalment me la suen les llistes d’èxits espanyoles i els rànquings en general) fóssin els Obrint Pas, el Sostres diria que són uns punkis drogats dels barris més xungos de València; si fossin els Brams, en Salvador diria que són uns rojos borratxos i uns brètols; si fós el Feliu Ventura, diria que és un fals Raimon i un avorrit…
    Jo escolto Manel, Obrint Pas, La Troba Kung Fú i Grapat i amb tots vibro i canto com el què més!

  37. Per acabar-ho d’adobar, aquesta setmana el Salvador ha fet molts amics… és allò que diuen de “la ha liado parda”. Possible querella, denúncia de CCOO i carta oberta dels seus companys d’El Mundo demanant que el cardin fora. Et felicito, fill!

    http://www.20minutos.es/noticia/1013505/0/sostres/elmundo/blog/

  38. Les coses com siguin: molt sovint llegeixo en Sostres. De vegades penso que és grandíssim filldeputa i d’altres, que és un grandíssim filldeputa però que escriu articles de collons. Em té descol·locat.

    Sobre el famós article de LA PATUM de fa uns dos anys, aprox., malgrat la indignació que es va recollir en forma de comentaris al seu blog, jo, sincerament, m’estava descollonant. A mi em va fer riure, no em vaig sentir gens ofès. El tiu és així. I de vegades m’agrada. I de vegades, no.

  39. Ui, sí, poc guapo el nou anunci d’Estrella Damm, aquells estius al Bulli, les cales fresques, les noies lleugeretes de roba, la musiqueta cumbaià… Al Salvador també li ha agradat molt:

    “El lamentable anunci de Damm

    L’anunci de la cervesa Damm i El Bulli és una gran merda.

    Va sobre un noi que és acceptat com a cuiner del restaurant i que ho fa molt malament, però que a les estones lliures coneix una noia i se l’acaba fent. Després d’haver-la cagat en tot, un dia, mig desesperat, fa uns ous ferrats, el Ferran Adrià els tasta, els troba bons, i l’escena final són tots dos xerrant a la terrassa i aleshores surt escrita, i dita, la frase: “de vegades les coses normals poden ser extraordinàries”.

    L’anunci està dirigit per Isabel Coixet, una sinistra donota amargada amb idees completament contràries als interessos de la humanitat. Les seves pel·lícules, sempre depriments, sempre maldestres i fosques, exploren el costat més pútrid i desagradable de la vida.

    L’anunci és una gran merda primer perquè es basa en tot un conjunt de falsedats. La primera és que a El Bulli no accepten inútils com el desgraciat que fa de protagonista, i si per error n’accepten algun, quan se n’adonen el fan fora immediatament: només faltaria. El Bulli és el millor restaurant del món, no una guarderia.

    L’anunci conté també una altra falsedat grossíssima, que és aquest concepte de “temps lliure”. Quan treballes a El Bulli no hi ha temps lliure, i molt menys tot aquest temps lliure que l’anunci reflecteix. No costa gens documentar-se una mica abans de posar-se a filmar tonteries.

    I la darrera falsedat és moral, amb tot aquest discurs de merda que les coses normals poden ser extraordinàries. Dir aquesta tonteria, participar d’aquesta vulgar rendició intel·lectual, només demostra que no s’ha entès el miracle i la meravella que El Bulli proclama. Si la Isabel Coixet vol fer la demagògia de l’ou ferrat i de les coses normals, que se’n vagi a rodar un anunci al Racó de Can Fabes, on per cert tenen molt més temps lliure, especialment des de fa uns dies.

    Aquest anunci és molt lamentable. Es basa en mentides i difon una idea del Bulli pròpia de la gent que no hi ha anat mai o que en cas d’haver-hi anat no ha entès res de res, que deu ser la circumstància -pobreta- de la senyora Coixet.

    Les “coses normals” com a concepte només poden reclutar extraordinàries per aquelles persones que no tenen recorregut intel·lectual per tal de poder aspirar a més, que molt em temo que deu ser el cas de la senyora Coixet.

    És impresentable que el missatget d’un anunci sobre El Bulli sigui que és igual si ets un desastre treballant a la cuina del Ferran perquè a la vida el que importa és saber fer un parell d’ous ferrats.

    És el típic argument dels ressentits socials que no poden pagar-se El Bulli -i mira que ho fan bé de preu- i dels ressentits intel·lectuals que res no entenen més enllà de l’obvietat i que tot ho necessiten elemental i simple per poder-ho copsar.

    Ben absurd i ridícul l’anunci de Damm.”

    • jajajaja!!!! Amb dos pebrots!

      Hi ha dues parts que em semblen extraordinàries:

      -“Isabel Coixet, una sinistra donota amargada amb idees completament contràries als interessos de la humanitat. Les seves pel·lícules, sempre depriments, sempre maldestres i fosques, exploren el costat més pútrid i desagradable de la vida.”

      -“Si la Isabel Coixet vol fer la demagògia de l’ou ferrat i de les coses normals, que se’n vagi a rodar un anunci al Racó de Can Fabes, on per cert tenen molt més temps lliure, especialment des de fa uns dies”

      Brutal!

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: