Quan érem camells

No vull créixer, no vull fer-me gran / No sé si sabré tirar endavant / lluny d’aquesta màgia / costa imaginar-me / com seré jo mateix d’aquí a uns quants anys / d’aquí a uns quants anys…

Ja han passat uns quants anys i, pas a pas, ens anem fent grans. La millor demostració és que ja fa bastants estius que no ens volen a Camells. Vam començar a anar-hi que teníem 16 anys i la màgia es va acabar als 18, poques setmanes abans que esdevinguéssim jovenets universitaris.

Durant molt temps (no pas setmanes, sinó anys), em va acompanyar -i atormentar- la cançoneta del principi. Em commovia la sinceritat de la lletra. Jo tampoc volia créixer ni fer-me gran. No sabia si sabria tirar endavant. Em volia quedar, permanentment, en el món camell o, almenys, en l’ambient més similar a aquest que se m’acudia: tornar a l’institut, seguir vivint a Berga, no haver de baixar a Barcelona. I és que no li acabava de veure la gràcia a això d’haver d’abandonar el meu món de modesta felicitat.

Amb els Camells em va succeir una d’aquelles coses que ja solen passar: pocs dies abans d’anar-hi per primera vegada (agost de 1997), em feia una mica de mandra. Em feia cosa compartir espais i deu dies amb gent més gran que gairebé no coneixia (els de la collita del 80). Vam arribar a Canillo i la tonteria ja em va passar. Ràpidament, vaig voler que el calendari s’aturés i embogís: de Canillo a Girona i de Girona a Canillo, i anar fent. L’únic problema d’aquesta estrambòtica i dolça presó hauria estat la banda sonora: n’haguéssim acabat fins als collons de La Flaca i ese toro enamorado de la luna…

L’any següent (agost de 1998), ruta nova: Núria-Barcelona-Cubelles. Collonut. Bé, igual de collonut que si haguéssim anat a Altafulla, St. Climent Sescebes i Pardines. El lloc tant li fotia. L’important era la companyia, l’ambient camell, ser-hi nosaltres i tenir reservats deu dies per ser intensament feliç.

D’aquells Camells de fa deu anys podria evocar-ne molts records, però només n’esmentaré dos. Tampoc cal que ens posem massa nostàlgics, que no serveix per a res. Batalleta 1: recordo que quan érem a BCN, no tenia ni puta idea de com orientar-me. Ens deien que érem a Gràcia i jo no sabia si teníem el mar a 100 metres o a 5 km. I no tenia gens clar si les Rambles, Montjuïc, la plaça de Sant Jaume o el camp del Barça eren a tocar o molt lluny. Em limitava a seguir la manada i a no allunyar-me’n gaire.

Passem a la 2a batalleta: Judici del Serapi, Cubelles (“Pásate”). Per fer ambient, el Torra i el Llunga m’acusaren de ser el Serapi. Com a prova incriminatòria van presentar un paperot amb un dibuix, fet a l’estil de nen de 3 anys, on es veia un esquema d’individu amb el seu nom escrit a sobre el cap: Sergi. En aquest dibuix s’intentava reproduir com la meva persona entrava en una habitació per exercir de Serapi.

Per contrarestar aquella nefasta acusació, vaig argumentar davant el tribunal que jo no podia ser l’home a qui estaven buscant. La meva defensa se centrà en subratllar que el serapi d’aquell any s’havia mostrat una mica retrassat en les seves actuacions. Tant, que fins i tot algú havia arribat a formular la pregunta més ofensiva que pot rebre aquesta emblemàtica figura del món colònies a Borredà-Camells: “que no hi ha serapi aquest any?”. Des de la tribuna dels acusats vaig recordar que jo ja havia sigut serapi l’any anterior. Un serapi de qualitat: silenciós i eficaç. El terror de les maletes ben ordenades. Per tant, quedava clar que jo no podia ser el Serapi dels Camells 98.

Amb els 18 anys acabats de fer (agost de 1999), van arribar els meus tercers camells: Salardú-Bérriz (País Basc). Magnífic. Només un problema: els 10 dies van passar massa ràpid. I recordo que tornant cap a Berga, a punt d’arribar, vaig pensar que, malauradament, allò s’acabava. Sí que era veritat que ens tornaríem a veure pels carrers o al bar, però ja no seria el mateix. Tenia clar que el tradicional hora dels adéus del Passeig de la Pau seria el moment de dir fins mai més. I vaig plorar.

Ja he dit perquè: acomiadar-se d’un món gairebé perfecte no és motiu de joia. Mirat fredament, ja es veu que no és sensat pensar en una vida on, permanentment, estiguéssim de camells o, com a mínim, tinguéssim sempre 17 o 18 anys, però en aquells moments (estrenyent-nos les mans, ben fort), no estava en condicions per pensar amb el cap fred. Només veia que deixava de ser camell i aquella realitat m’aclaparava.

Des d’aleshores, cada estiu, quan arriba la segona quinzena d’agost, i algú em diu que se’n va a Camells, no puc evitar recordar aquells tres estius i sentir una mica d’enveja. No sé si és sana o no, només sé que és enveja: voler tenir allò que ja no puc tenir.

Sergi

Anuncis

28 comentaris to “Quan érem camells”

  1. Je confesse: jo era el “retrassat” del Serapi d’aquell estiu del 1998. Em vaig trencar el turmell i em va haver d’ajudar el J.Rafart; no el pitonissu, sinó l’altre. El Ferran ho sabia però no va dir res. Ben fet, era un gran camell, el Nandu. Tots els embaucadors del 1981 van provar de dur a terme una investigació a “lo” Watergate, però no se’n van sortir. El tema va ser conegut com “l’afer del mas Don Pedro”, a la bonica població del pallasso Charlie Rivel.

    Jo també trobo a faltar aquells instants, aquelles nenes que ja començaven a anar amb les llargues posades quan sortien de la piscina, aquell mític concurs de pet vedat a les fèmines… tot molt pedagògic i educatiu. N’hi ha que conec que s’ho van pendre tant a pit, i els va arribar a agradar tant i tant, que del seu lleure d’estiu van decidir fer-ne la seva tasca laboral: avui en dia ja són autèntics camells, però la ruta no la varien. Continuen fent La Mina-Berga-Salt.

    Recordo amb “carinyu” aquell País Basc amb aquelles germanes guipuzcoanes tant donotes, elles, amb aquells plats que atipaven un exèrcit i aquell “Gora San Fermín” i cagant llets cap a Estrafeta. I de tornada, passar per la Pilarica.
    I aquelles nenes de 17 anys… i aquells cossos… i aquells Pantera Rosa per matar el cuc… hòstia! Que el Sostres també venia a Camells??!!

    Quan ho recordo, tot plegat, encara no entenc com, amb tant sols deu anys, m’han marxat el Ramon i el Pep. Suposo que és allò que diuen, que sempre marxen abans als que encara no els toca.

  2. Aquest any són 100 camells descobrint el país, els altres i a sí mateixos.
    Un dia llunyà jo i tants més també vam pujar a l’autocar dels somnis. Quin gran invent!

  3. Aquest és el meu primer any com a ex-camell, i la veritat, no és gens fàcil. Veure com tota aquella gent, amb qui vaig compartir ruta el meu últim any ( i que hi he compartit moltes més coses durant el curs), van contan els dies que els queda per marxar és molt dur, i més encara, si saps que tu no hi aniràs, que per tu el conte enrere no te fi.

    Però no tot són experiències negatives, i apart dels bons records (que son tants), que el què vé despres de ser camell: ser MONITOR!!
    Aquest ja és el meu segon any com a tal, i la veritat és que ser monitor és genial! Poder fer sentir a la canalla, tot allò que un va sentir de petit… No té preu! (suposo que molts de vosaltres algun cop heu sentit el que jo intento expresar)

    I és d’aquesta manera que el meu conte enrere, ja te fi: poder torar a camells a fer disfrutar els adolescents (però per això, hauré de sortir jo d’aquesta etapa) com he disfrutat fins fa tan poc.

  4. llegir aixo des de terres escoceses fa posar la pell de gallina. potser aquesta sensacio de nostalgia es multiplica per mil si durant els dies de ruta ets lluny de casa…

    records i fins aviat

  5. Acabats d’aterrissar…

    el cap no pot parar de donar voltes. Ha sigut gran, molt gran. Camells. Uf! No vull crèixer, no vull fer-me gran…Els colors de l’arc es fonen tots ells…Gràcies per aquest text en aquest punyent moment.

  6. Segur que en algunes d’aquestes rutes, molts us hi trobareu identificats. Camells va estar un gran invent i continua donant molts bons resultats encara ara. L’any que ve ja anem pels 20 anys. Visca Camells! Gràcies pel teu escrit Sergi.
    1990- Núria/ Barcelona / Tarragona
    1991- Catalunya Nord / Costa Brava
    1992- Vall d’Aran / Tarragonés
    1993- Núria / Barcelona / Altafulla
    1994- Andorra / Costa Brava
    1995- Vall d’Aran / Tarragonés
    1996- Núria / Barcelona / Empúries
    1997- Andorra / Catalunya Nord / Girona
    1998- Núria / Barcelona / Cubelles
    1999- Vall d’Aran / País Basc (10è aniversari)
    2000- Andorra / Catalunya Nord / Girona
    2001- Núria / Barcelona / Pontons
    2002- Alta Ribagorça / Baix Empordà
    2003- Andorra / Baix Camp
    2004- Vall d’Aran / País Basc (15è aniversari)
    2005- Ripollés / Alt Empordà
    2006- Andorra / Girona
    2007- Núria / Barcelona / Rasquera
    2008- Garrotxa / Catalunya Nord / Alt Empordà
    … els Camells més que una paraula, son un sentiment…

  7. Ahir jo també vaig acabar la meva vida com a camell, hi hem sembla que no n’he estat realment conscient fins avui el mati quan me llevat, però no he pogut evitar somriure al pensar en que una petita frase que m’ha acompanyat durant tota la meva ultima ruta: “Els camells més que una paraula són uns sentiments” jo crec que ningú deixarà mai de ser un camell mentre recordi tot el que va viure…

  8. M’he despertat ara al matí..he mirat al meu voltant i m’he tornat a adormir. De cop, he pensat: no Maria, no pot ser. I si, no hi tenia ningú d’aquells 100 camells d’aquesta ruta 2008, estava sola.
    Després de l’espant, sobre la taula, he vist la foto d’aquests camells més veterants que ahir vem acabar la nostra última ruta, i no he pogut evitar que caiguéssin llàgrimes.
    Gràcies pel text en aquest moment..perquè et fa sentir orgullós d’haver entrat a formar part d’aquest petit gran món.
    Es despedeix una camella que ahir va fer el seu cim. i que sempre el recordarà.
    .vull seguir vivnt el somni d’aquell infant que va creixent però no es vol fer gran.

  9. la veritat es que encara no sóc concient que per mi també s’ha acabat aquesta etapa. ha sigut genial, i també m’enduc molt bons records. i com ha comentat el cols els camells més que una paraula són uns sentiments.

  10. 100 camells?! Això s’està massificant a lo béstia. Sumant-hi monitors, trobaveu algun alberg i prous autobusos on cabre-hi? I el merder per fer les parelletes de la revetlla ja ni en parlem…

  11. impressionant! :)

  12. Molt bé aquest escrit Sergi, per uns minuts m’he quedat encantat davant la pantalla de l’ordinador i la imaginació m’ha dut enrere en el temps. Acostuma a passar que les experiències que més recordes a la vida són aquelles que vius amb intensitat i és per això que suposo que la meva etapa a camells la recordo perfectament! És impresionant llegir els missatges de la gent que ha acabat aquest any la seva etapa a camells i veure com continuent tenint els mateixos sentiments que sentiem nosaltres ara fa 10 anys. Ja farà 10 anys que vam acabar la nostra etapa a camells i encara ara continuo pensant en la cançoneta “No vull créixer no vull fer-me gran… però ara més que mai!!

  13. Ja feia dies que havia llegit l’escrit del Sergi, i la veritat és que també tenia moltes ganes de posar-hi la meva opinió o els meus records de quan era Camell. Però quan pensava en què hi podia posar, el cap se m’omplia de records, de vivències, de moments espectaculars, de tips de riure… i de tant recordar anaven passant els minuts, i acabava per no escriure res.

    Jo he sigut dels privilegiats que he pogut fer Camells de “nen” i de monitor, i això no ha fet sinó multiplicar els meus records per dos. Encara ara, després d’uns quants dies pensant en les rutes que he fet, em vénen al cap més moments per no oblidar. I són tan o més bons i divertits que els que tenia ahir. Fins i tot vaig pensar en agafar paper i boli i apuntar-los, però de tantes coses que vaig arribar a virue em col·lapsava, i no donava a l’abast.

    Però en el fons, tant hi fa. Perquè hi ha una única ruta, però tantes experiències com Camells que hi participen. Demà pensaré amb més coses, com hi pensaran aquells que també han fet alguna ruta. I és que els Camells, com ja s’ha dit a bastament, tot i que mai no ens n’adonarem de la grandesa d’aquesta frase, els Camells són un sentiment. I els sentiments, mai no s’obliden, especialment si són bons.

  14. Enhorabona a tots els col.laboradors d’aquests blog !!

    Feia dies que volia visitar “La Granja” interactiva i avui tenia una estona lliure … m’havien dit que estava molt bé com a blog però no m’esperava tan nivell. Felicitats a tots !!

    Bé, “quan érem camells” …. sobren les paraules !!
    Algú recorda la super bronca del Xavi a l’alberg de Girona ?!….algú del blog hi era present ? …. (a mi em va acollonir, però ara ho recordo i em foto un fart de riure).

    Salutacions !!

    Millán, un còctel d’Amaretto Disaronno per favore !!

  15. És curiós perquè després de tantes declaracions d’inoblidabilitat de tot allò que passa a Camells, resulta que a la primera prova ja em quedo a l’estacada!
    Travé, jo era a l’alberg de Girona, vaig anar serè pràcticament durant tota l’estada a la ciutat i no me’n recordo de la bronca aquesta del Xavi. Què passa? Que va ser tan fort que el meu filtre ho va esborrar (no fos cas que contaminés la memòria) o bé no vaig tan bé com em pensava en camellologia?
    Ja és mala sort, una cosa que podria ser morbosa i no la puc detallar. A veure si algun dels altres allà presents (en som varis) pot posar una mica de llum a l’assumpte.

  16. Jo, de la bronca del Xavi, només recordo que estava a un raconet de la sala mirant de no treure gaire el cap.
    En podríem fer samarretes: JO ERA A LA BRONCA DEL XAVI A L’ALBERG E GIRONA (merescuda, tot sigui dit)

  17. Dedueixo o que no va ser una bronca tan forta, o que no em va afectar per manca de remordiments o que directament me’n vaig escaquejar perquè tampoc recordo res de cap bronca del Xavi a l’alberg de Girona.

  18. Jo recordo perfectament la bronca del Xavi, en aquell alberg de tonalitats blaves. La nit abans havéim sortit per Cadaqués o per allà.

    Es veu que havíem dit de quedar a una hora al centre del poble per tornar a Girona, però uns quants vam anar a petar en un bareto, concretament en una segona planta del bareto i…

    Total, que el Xavi-que-toca-molt-bé-la-guitarra es va posar fet una fúria i a l’autocrítica de l’endemà, a l’alberg, ens va parir un “rapapolvo” que aquelles parets encara en deuen ser testimonis. Tots amb el cap cot i anant a sopar pensant: “Joder, el Xavi, tampoc n’hi havia per tant!”.

    Ho recordo com si fos ahir.

  19. Collons Travé, el primer dia que fas un comentari i ja fots merder. Bé, bé. Segueix així. Volem batalletes i draps bruts.

  20. A falta de memòria dels fets, aporto memòria dels llocs. En aquella ruta no vam anar a fer res a Cadaqués (Alt Empordà), Jo diria que érem a Palamós (Baix Empordà).

  21. Jo tampoc vull créixer ni fer-me gran, que el què he viscut aquests dies no me’ls treuen ni me’ls treuran. encara em queden 10 dies de camell, espero saber-los aprofitar al màxim com tots vosaltres!
    no sóc pas tant gran.

    salut

  22. Jo ja ho recordo ja… pero avui pensava que si em deixessin apuntar a camells ja no podria.

    No estic decepcionat, i es veritat que allo era genial, pero ara ja em fet salat. I tampoc s’esta tant malament ara que tenim diners (pocs) i encara no tenim massa compromisos amb el banc.

    Entrant al temes mes sucosos: Jo tambe recordo una mitica farra a Palamos a un local de 2 pisos, que encara no entenc com va aguantar sense ensorrar-se. Allo era una festa amb totes les lletres!!

  23. Tambe es veritat que qualsevol que estes a Avia podria questionar el commentari anterior… pero no cal exagerar, un dia es un dia.

  24. Collons aquest el Xavi devia ser un ogru amb tres ulls i orelles afilades! Si s’acosta per aquí aquest bloc, truqueu els urbanus.
    En fi, fa gràcia comprovar com Camells ha marcat positivament la vida de tanta gent. Jo, un d’ells. I les que marcarà.

  25. Deixes de fer Camells i sembla que no els trobaràs a faltar. Fas una pila d’anys de monitor i et sembla que no ho trobaras a faltar.

    Pero un dia llegeixes un text sobre colònies i una esgarrifança i la pell de gallina t’envaeix. Fantastic, no ho has oblidat ni ho podrem oblidar mai.

    Segurament els Camells ens han marcat més del què som conscients.

    Gràcies a tots els que feu que aixo no pari.

  26. Pallars Sobirà i País Basc: avui ha començat una altra ruta de Camells, la vintena…

  27. I ja són 20 anys de ruta!! Molta sort camells!

    Quina enyorança…

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s