1.000 pàgines

Els dies que em dic avui em compraré un llibre m’envaeix una petita eufòria de curta durada: m’acosto a la llibreria i em vaig imaginant que trobaré un llibre preciós que em deixarà un regust magnífic. Molt sovint, però, la historieta no té un final tan dolç: o volto per la llibreria i en marxo només amb el diari o bé em quedo un llibre que abandono a mig fer o que acabo amb penes i treballs.

L’altre dia, em vaig deixar embaucar per les típiques afirmacions solemnes d’escriptors de prestigi que engalanen les tapes dels llibres perquè t’hi fixis, i em vaig comprar un totxu de més de 1.000 pàgines: Vida i destí, de Vassili Grossman.

Llegint les primeres pàgines, l’emoció s’apoderà de mi: Visca! Quin gran llibre! A veure si encara se’m farà curt… Contemplant aquesta possibilitat, ràpidament vaig pensar que no havia de tèmer res: si el llibre m’entusiasmava i se m’acabava ràpid, podia anar a la biblioteca i agafar algun altre llibrot de literatura russa que també supera la imponent frontera del miler de pàgines. En aquesta situació d’ofuscació, dos il·lustres visitants van trucar a les portes de la meva ment: Tolstoi, amb el seu Guerra i Pau, i el Crim i càstig de Dostoievski.

Dostoievski? Crim i càstig? Això em sona. Ja me’n recordo: 2n de Batxillerat, Literatura Universal (assignatura de lliure elecció). Érem molt pocs. Diria que menys de deu, potser 4 o 6. Alumnes que ens vam apuntar a aquesta assignatura per adquirir una mica de cultureta, per fer-nos els putes, per veure si s’hi apuntaven ties o perquè no hi havia res millor a triar.

Un cop començat el curs, cadascú amb les seves motivacions (o cap ni una), vaig pensar que no estaria malament aprofitar el temps. En aquest cas, per exemple, potser aprendre algunes cosetes de Shakespeare, Dickens, Flaubert, Joyce, T. Mann o algun altre gran nom (d’aquells que ja no llegeix ningú. Perquè és avorridot, diguem-ho clar) de la història de la literatura universal. No va poder ser.

Vam arrencar el curs a l’antiga Mesopotàmia i vam anar avançant fins a la remotíssima Xina de fa 1.000 o 2.000 anys. Espectacular. Enlloc de literatura anglesa, francesa o alemanya del segle XIX, Gilgamesh. De Segle d’Or espanyol, res. A canvi, poetes xinus.

Setmana a setmana, però, el curs va anar passant i a nosaltres, bàsicament, ens preocupava només un tema: l’examen o un possible succedani que ens servís per aprovar i, fins i tot, treure bona nota. Per sort, el professor (Joan Tuneu) va tenir pietat de nosaltres i va alliberar-nos de fer examen. No ens va obligar a ampollar-nos tot allò que avui (malauradament) ja he oblidat. Ens va dir que un treball de final de curs decidiria la nostra nota. Un treball centrat en llegir alguna obra remarcable de la literatura universal i elaborar-ne un resum-ressenya-comentari fet amb una mica d’interès, esforç, dedicació i gràcia.

Anaren passant els dies i no em decidia: quin collons de llibre podia escollir? Es tractava de buscar la fórmula perfecte (un llibre primet, entenedor i agradable de llegir), però tampoc m’esforçava gaire en trobar el què no estava buscant. Per enllestir el tema, vaig pensar en la possibilitat d’escollir Si això és un home, un llibre que ja havia llegit un any abans i que havíem treballat a classe. Finalment, vaig descartar aquesta opció perquè semblava lletjota i podia rebre la xiulada dels meus companys.

Quan ja faltaven molt pocs dies pel final de curs i començava a anar contrarellotge, un company i amic (el senyor de les barraques) em va mostrar el camí del mal. Em va explicar que hi havia una cosa que li deien l’internet i que en aquest territori inhòspit hi havia un regne anomenat el rincón del vago. Un espai ple d’apunts, exàmens i treballs ja fets. Per exemple, ressenyes i resums de llibres de prestigi.

No em va costar gaire decidir-me a fer el pas: a veure quin llibre em llegiré i en faré un treball collonut amb només una tarda? Remenant, remenant, vaig veure un treball sobre la novel·la Crim i Càstig, de Dostoievski, que semblava molt ben fet. Em vaig dir que ja havia trobat el què estava buscant. Pocs dies després, feina feta i entregada: Crim i càstig, treball de final de curs.

Explicada la batalleta, tornem a Stalingrad, 1942 (un dels escenaris per on es mou, de moment, el totxu que m’estic llegint). He de ser sincer. Aquella exagerada eufòria inicial -les 1.000 pàgines cauran ben aviat- s’ha trencat. Llegint, llegint, estic gaudint de fragments impactants, commovedors, molt bons, però collons, les pàgines s’han d’anar passant d’una en una. De moment, en porto cent i escaig. A veure com i quan s’acaba l’aventura.

Sent realista, he de tenir molt en compte que aquest cap de setmana comença la Lliga i que aviat arrencarà la Champions. Això són molts partits. Hores de no lectura. Ja ho sé, teniu raó: veure futbol no és obligatori. Però sóc jo que me’l vull mirar. Les coses són així. A vegades he intentat canviar-ho i canviar-me, però ho he deixat estar. Hi ha moments que de les diferents opcions d’oci que tinc, la que em ve més de gust és mirar futbol. La decisió és ràpida: aparco la batalla d’Stalingrad i participo, des de la primera línia de sofà, de l’intent d’ocupació de territori hostil i enemic (Santiago Bernabeu, Mestalla, Cornellà…).

Sergi

Advertisements

8 comentaris to “1.000 pàgines”

  1. Jo me’l vaig comprar fa dos mesos, el “Vida i destí”. Encara no l’he acabat, però és de “lo” milloret que ha aparegut a les llibreries des de fa força temps. Canela fina i molt recomanable, m’apunto a la crida del Sergi.

    En canvi, afirmar amb tanta lleugeresa que ” Shakespeare, Dickens, Flaubert, Joyce, T. Mann o algun altre gran nom” ja no els llegeix ningú… home… és entenible venint d’un home del qual les seves Santes Escriptures són la premsa esportiva “embaucadora”. Déu l’hagi perdonat.

  2. Espero que el delicte hagi prescrit o et retiraran el títol de batxillerat i tots els aconseguits a posteriori per dòping intel·lectual.

    Per cert: 0 visitants en aquest moment? Que potser soc un fantasma?

  3. Pax, per defensar-me una mica he de dir que no vaig entregar el treball tal i com el vaig trobar al “rincón”. Diria que el vaig traduir del castellà al català.

    Respecte a això del 0 visitants, no pateixis. No és culpa nostra. Em sembla que és d’ells.

    Marcel, estigues tranquil. Fa una estona, Déu m’ha fet saber (de forma enigmàtica) que estic perdonat i, de regal, m’ha donat 40 anys més d’indulgència: ha vist que necessito dosi diària i múltiple de premsa esportiva embaucadora per anar tirant. I no sóc un “home”. Sóc un noi. O un xicotet, com ho prefereixis.

  4. Jo vaig ser una de les ties que et vas trobar a Literatura Universal, em sap greu.
    Ara, amb el temps, puc dir que aquelles classes en família abans de dinar em van aportar dues coses que m’han marcat l’existència: saber que a Mesopotàmia feien servir l’escriptura cuneïforme i llegir-me La metamorfosi.
    Jo també vaig ser víctima del gran dilema: “Quin collons de llibre podia escollir?” En aquelles èpoques, la meva relació amb la informàtica era més aviat freda i les trobades amb ordinadors d’altri eren molt esporàdiques. No tenia ni idea de què era “El rincón del vago”… Per això devia ser a la biblioteca el dia abans d’entregar el treball, mesurant els lloms dels llibres, quan vaig trobar La metamorfosi, de Kafka, d’unes 80 pàgines. El treball, escrit a màquina, em va quedar força justet, però després de conèixer les misèries de Gregor Samsa vaig aprendre que hi havia coses pitjors que llevar-se un dia amb una mica de mal d’esquena.

  5. Lurdes, per qui m’has pres? Jo era dels que vaig triar Literatura Universal per fer-me el puta! El de les ties era el Marc. Si no, no s’explica que un tiu tant de números com ell s’atrevís a entrar en un racó tant de lletres com aquell. Marc, em sembla que deus una explicació al poble.

  6. Per al.lusions em toca!

    Es molt pitjor que aixo que dius sergi, hi vaig anar perque pensava que tants numeros i tanta poca lletra ho acabaria pagant algun dia… estava fatal i tenia inquetuds culturals…

    Tot i aixo, la assignatura era realment curiosa i molt diferent del que m’imaginava. Al final pero, va estar prou be.

    Aixo si!! jo el treball el vaig fer!! que loser….

  7. Les pitjors previsions s’estan fent realitat. Fa un mes, passava per la pàgina cent i escaig del “Vida i destí”. No he avançat gens. En canvi, tal com em temia, durant aquest mes no he tingut cap problema a endrapar-me, ben sencerets, tota mena de partits de futbol.

  8. Em sembla molt trist que en aquests comentaris no hi figuri el nom del professor de La Salle, quan encetàvem les beceroles de l’ESO, que més va fer perquè nanus de 14 i 15 anys llegissin literatura de la bona. M’estic referintal Rafel C.

    Em sembla que tu Marc anaves amb mi, l’Ariadna i el Sebas en aquella aula petita on vam desvirgar-nos, literàriament parlant, amb un “Madame Bovary”. I després va venir l’altre C., que compartien cognom, a mejar-nos el tarro amb Debussy, Toldrà i Narciso Yepes (músics, tots)

    ai… quins temps! És clar que la canalla puja com puja, si només els fem llegir Paulhos Coellhos, Marias de les Pau i “cutrades” d’aquesta mena…!

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s