Abans no passava

Quan, escoltant la ràdio, mirant la tele o llegint el diari, l’actualitat ens parla de violacions, assassinats, baralles o altres formes de violència, no és pas estrany sentir el comentari això abans no passava.

Actualment, els nostres carrers són, massa sovint, l’escenari on es cometen crims execrables -o gamberrades lamentables- que ens paralitzen, ens emprenyen i ens semblen incomprensibles, però també és veritat que l’anomenada violència gratuïta (definició no del tot afortunada) no va néixer abans-d’ahir.

Encara que siguin més difícils de recordar o trobar -fa dècades i segles no hi havia diaris gratuïts ni internet ni el 3/24-, el nostre passat també amaga coses d’aquestes que avui diem que abans no passaven.

Buscant, buscant, trobaríem que la Berga medieval o de fa cent anys no eren cap oasi de pau i tranquil·litat. Desmentint els tòpics, podem dir que els berguedans de fa segles no lligaven els gossos amb llonganisses i, en canvi, sí que coneixien l’ús de la violència.

Posem un exemple: any 1668, 15 de desembre, plaça de Sant Pere (la plaça Cremada), 11 de la nit. Un capellà del poble és assassinat a trets per una colla d’homes que fugen del lloc del crim i s’amaguen a l’església de Sant Joan.

Quan la notícia va arribar al Berguedà oest, i més enllà i tot -però, molt lentament-, el bisbe de Solsona va ordenar (vint dies després!) que totes les esglésies de Berga quedessin tancades fins a nova ordre. Amb aquesta decisió, els berguedans d’aleshores -que devien ser molt més devots i aficionats als cerimonials religiosos que no pas ara- es van veure obligats, durant un mes, a desplaçar-se fins a Sant Bartomeu, Pedret o Queralt per poder anar a missa o passar pel confessionari.

No fa tants anys, però uns quants sí (el 1927), van ser els veïns de l’Espunyola els que van quedar aterrits. La Comarca Bergadana -el berguedà actual de l’època-, ens explica què va passar:

“En el vehí poble de l’Espunyola tingué lloc el dia 18 d’agost un crim, quin móvil és considera passional, i que fondament ha commogut als pacífics veïns del poble i encontorns. Segons informes, habitaban la casa coneguda per ‘Cal Guineu’ els coneguts pagesos Anton Boix i sa esposa Bonaventura Fígols, de 28 anys. El matí del dimarts surtí el marit per al treball i al retornar a sa casa a les 9 del vespre i trucar inutilment sens que ningú contestés trová morta a la seva esposa d’una greu ferida al coll i en mig d’un basal de sanc. Recauen les sospites del fet criminal sobre un subjecte d’uns 32 anys, jornaler, sens domicili, que feia alguns dies rondava per aquells voltants”.

Avui, no tota la violència que ens indigna fa referència a assassinats. Quan veiem en directe, o ens expliquen, que alguns gamberrus han fet o destrossat tal cosa, també estem temptats de dir que això abans no passava.

Podem discutir si com ara, mai, però dècades enrere també hi havia berguedans incívics que es mereixien una mica de xarop d’estopa. Dos exemples:

El 14 de setembre de l’any 1905, a les vuit del vespre, al passeig de la Indústria es va poder presenciar el següent espectacle: “hi va haver al Vall renyinas entre dos casi-homes, que després de dirse les més groixudes paraulas se enviaren un seguit de còdols que obligaren á retirarse d’allí als pochs passejants que hi havia”.

Uns anys més tard, el 1932, un altre quinzenari (Acció Popular) denunciava el comportament d’alguns joves berguedans del moment: “una colla de xicots de 16 a 20 anys que molts dies van al Parc de 10 a 12 de la nit fent malbé plantes i flors. Convindria que fossin degudament castigats els incultes que tal cosa fecin”.

La història del Berguedà criminal, delinqüent, violent o gamberru, però, va més enllà dels crims de sang i els comportaments incívics. Alguns berguedans també han practicat l’anomenat terrorisme. És a dir, utilitzar la violència per atemptar contra el teu enemic polític o de classe social.

Entre els anys 1883 i 1890 -un període de gran conflictivitat social a les colònies tèxtils del Baix Berguedà-, per exemple, els amos de Cal Pons, Cal Metre i Cal Rosal van conèixer de prop el perill dels explosius col·locats per fer mal o acollonir.

Uns quants anys després, el 1905, fou el director de la fàbrica de Carburus el que va ser víctima d’un atemptat. El Cim d’Estela ens explica com va anar: “mentres estava prenent la fresca, ‘l Sr. Director de la fàbrica de Carburos, en el jardí de son xalet, rebé una perdigonada al clatell. El criminal s’escapá amparat per las tenebras”.

Si busquéssim més en els documents que ens parlen del passat de la nostra terreta berguedana, segur que trobaríem molts altres assassinats, crims i expressions d’incivisme. Acabaríem veient que els nostres carrers i paisatges amaguen molts rastres de violència.

Sergi

Advertisements

17 comentaris to “Abans no passava”

  1. Jo en recordo un de més modern. Sant Llorenç, Agost 2003. Després d’ una sèrie d’ insults de rigor abans d’ anar a dormir, la cosa es va començar a esverar.
    Les ganes de tocar els collons van anar a recaure a un noi que ja dormia i que té molt mal despertar. Tant dolent era el seu despertar, que el primer que va fer va ser agafar un tascó de llenya (forma punxegudament esgarrifosa), i llançar-lo a tota velocitat contra l’ insultador i torracollons (ho tenia merescut per Gordu). Sort que no el va tocar.
    En aquell moment la intensitat de la disbauxa va començar a extingir-se. Vem entendre que l’ escut negociador del dia abans ja no servia.

  2. Un casi-home és un hermafrodita?

  3. Nooo parce!
    Diria que un hermafrodita és més que un home

  4. Plaça de Sant Joan (any de la maria castanya):
    Dos vells del casal d´avis surten al carrer i de cop veuren la baralla, un pregunta:Que passa??
    nada una rinya..
    una rinya??
    sii una disputa!
    ahhh entoces no era tan ninya….

  5. Una altra història d’aquestes que abans no passaven. No és tan bona com la del Nis, però hi ha més sang:

    Un dia de tardor de l’any 1850, 2/4 de 8 del vespre, un berguedà que es deia Joaquim Claris i era notari baixava per aquelles escales que hi ha entre la Plaça Viladomat i el Vall de Baix (on, per Patum, tothom hi va a pixar) i el van apunyalar. Segons sembla, mai es va aclarir qui, i per què, va cometre aquell assassinat.

  6. Una història dedicada a tots els grangers, però amb especial afecte cap al Torraxic, que estic segur que li agradarà! Va per tu, Torra!

    “Un dia, ton avi es va trobar l’escanyolit. Estaven enfrontats. Un dia, l’escanyolit va esperar el teu avi rere les bardisses. Se les tenien jugades per una disputa de terres. Així, quan ton avi va passar amb la tartana pel camí ral de Cardona, l’escanyolit va sortir de darrere les mates i, en un hàbil moviment, li va arrencar un tros de nas amb la boca. Ton avi, que era molt bregat i amb força mala llet quan li tocaven els collons, el va avisar que aquella li pagaria.”

    “El teu avi, sense tornar-s’hi, li va dir: ‘Amb el que m’ho has fet, t’anirà a terra’. L’escanyolit va marxar cames ajudeu-me i va desaparèixer durant un temps. Van passar dos anys, i encara no es tenien notícies de l’agressor de ton avi. Un dia de juny, però, en plena canícula, ton avi estva segant el blat quan, de luny, va veure dues siluetes que s’acostaven. I sabeu qui era una de les dues persones?”

    David Güell: “L’escanyolit!!”

    “No! … l’escanyolit!!”

    Lopes: “David, vols dir que no li falten piles al Sonotone?”

    ” Doncs ton avi, quan va veure l’escanyolit, el va agafar pel coll, el va tirar de morros a terra i amb un xartell li va fotre cops a la boca fins que li va fer saltar totes les dents. L’escanyolit, que ja no el recordava, li va dir, en papissot, per què li havia fet allò. Ton avi li va recordar l’escena de quan li va arrencar un tros de nas i li va recordar la frase: ‘Amb el que m’ho has fet, t’anirà a terra’. I, des d’aleshores, tan amics que es van fer”.

    FI

  7. per cert:

    l’avi es deia Tonet (però els fans de la sèria ja ho sabíeu, suposo…)

  8. Gràcies Marcel!! Llàgrima viva! Per cert l’altre dia em van posar una multa a la zona blava, sabeu qui va ser?

    Tots- L’escanyolit??

    No!! Perquè ja no hi treballa!!

  9. Això de que abans no passava, si no és una mentida, almenys és una mitja veritat. I no fa falta anar a èpoques remotes. Des de 1952 fins els 80’s es va publicar a Espanya, amb gran éxit, El Caso, que només es dedicava a explicar el que aleshores se’n deien “sucesos” i que no tenien resó en la prensa estandard. Aquest setmanari (em sembla que era setmanal malgrat la seva presentació similar a la d’un diari) va arribar a ser líder de difussió en alfuns moments. I s’hi pot trobar el mateix repertori d’animalades que ara ens treuen els diaris tradicionals. De fet, es va deixar de publicar perquè la prensa diaria es va començar a interessar per aquests “sucesos”.

  10. A vegades, ens inventem paraules, o importem mots forasters, per identificar algun mal o realitat que ja fa molt temps que existeix. Un exemple seria el “bullying”.

    Quan nosaltres anàvem a cole, la parauleta encara no es feia servir, però l’assetjament escolar -picar, marginar, espantar, tocar els collons, etc. a un company de classe- sí que existia. Tots podríem recordar alumnes de la nostra classe que van ser víctima de “bullying”. Fins i tot, alguns hauríem d’assumir que, en alguns moments, no ens vam comportar bé. Per tant, això del “bullying” abans també passava. La cosa ve de lluny. Potser des que existeixen les escoles.

    Fa més de cent anys (el 1905), per exemple, el quinzenari berguedà “El Cim d’Estela” informava de la següent notícia: “días enrera foren engarjolats tres ó quatre baylets, per haver maltractat á altres noys, mentres se dirigían á sas masías, al sortir de l’escola. Ja es hora de que comensi l’escarment de gent menuda, tant gran en dolentería”.

  11. Sergi, Ja saben a Radio Berga que les efemèrides que els passes són reaprofitades del Bloc?

  12. Sergi, ja ho saben el l’A.R i el X.P. que els estàs fotent la feina?

  13. Marcel, campi qui pugui. A mi també m’han pres la feina. El meu lloc de treball l’ocupen individus com l’Abidal, el Xavi o el Sergio B.

    Piki, respecte les efemèrides, sóc com el Ronaldinho a can Barça: llibertat de moviments.

  14. Fa cent anys, ja hi havia kikus que, a les nits de descontrol, cantaven les seves cançons preferides pels carrers de Berga. Eren els “cantaires nocturns de carrer”. Com que encara no existien La Polla Records ni el Franck Sinatra, feien merder d’una altra manera:

    “armats d’una guitarra casi sempre desafinada, y d’un acordeó, que té de tot menos d’acort, passen ells entre dotse y dues de la matinada pels carrers més céntrichs, suposém que volent cantar, pro en realitat engegant tota la forsa dels seus destrempats pulmons y movent un xibarri estentori y inaguantable qu’ alsaprema els nervis del més catxassut vehí”.

    Si necessiteu comprovar que no m’invento el fragment citat, el trobareu en un número, de l’any 1906, del quinzenari “El Cim d’Estela”.

  15. Potser vivim sota una bossa de petroli i no ho sabem! Potser tant doblegar l’esquena, per a res: potser ja som rics i encara no ho sabem! Potser finalment li podrem comprar la bomba nuclear a Israel i anar a negociar amb Espanya, tal com deia el Sostres!

    http://economia.e-noticies.cat/busquen-petroli-al-bergueda-i-el-bages-23168.html

  16. Les notícies més tràgiques no són cosa, només, del nostre present. Abans també hi havia accidents desgraciats i la premsa en parlava. Avui fa 109 anys, per exemple, dues noies de Gironella moriren ofegades al riu Llobregat. Una va caure a l’aigua i, seguidament, l’altra s’hi tirà per intentar salvar la seva amiga. Instants després, “las infelissas dormían lo somni de la mort”.

    Si voleu llegir la notícia d’aquest tràgic accident que sortí publicada, l’agost del 1900, al quinzenari “Lo Pi de las Tres Brancas”, http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=08-16

  17. Abans també passava: dies d’hivern que semblen de primavera. El 22 de gener de l’any 1828, “el sol apretaba tanto y el ambiente se caldeó de tal modo que los operarios andaban en mangas de camisa, no solo en la Villa, sino hasta en Peguera, lugar sumamente frío”.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s