Carn i lletres

Un dia vaig llegir que el Freud (pare de la psicoanàlisi i tiet del Kiku) va dir: “després de 30 anys d’estudi, encara hi ha una cosa que no sé: què vol una dona?”.

Aquesta és la gran feblesa de nombrosos “savis” i, particularment, molts homes de lletres: tot ho volen/poden entendre, desxifrar i explicar, però no saben com conquerir el cor -o el cos- d’una bella noia a qui desitgen fervorosament.

Aquesta és la seva desgràcia. Una mancança que els pot fer embogir. Constatar que el talent literari i/o el poder de la raó no són omnipotents. Amb tot aquest arsenal no n’hi ha prou.

Ser un ajuntalletres no és sinònim de tenir una vida amorosa plena d’èxits, aventures i alegria. El contrari. El món literari està ple de dissortats.

Un d’ells seria el Nietzsche, un dels més grans filòsofs de la història. Respecte les dones, el filòsof alemany destacà per haver deixat escrites afirmacions i sentències que, actualment, la gran majoria de dones considerarien desagradables, ofensives i inacceptables.

El cert, però, és que ell mateix va patir el fort trasbals que pot generar, en els homes, la bellesa d’aquestes criatures que, amb la ploma, ell maltractava.

El gran amor de Nietzsche va ser una noia que es deia Lou Andreas-Salomé. A mesura que es van anar coneixent, ell es va enamorar d’ella, però la Lou no li va seguir el joc. Només va quedar encisada per l’obra del filòsof. Ella li va deixar ben clar: de vostè (abans ho feien així. Es parlaven de vostè, encara que l’objectiu final fos el llit), el què m’agrada són els fruits de les seves reflexions, no vostè”.

Dostoievski, novel·lista rus, també va patir el verí que desprenen les belles jovenetes. Quan ja tenia més de 40 anys, es va encapritxar d’una noieta de 18 i, no podent-la tenir, va decidir escriure-la. Es veu que la va fer aparèixer en una novel·la seva. No em feu dir quina.

Els estralls del desamor, però, poden desencadenar desenllaços més dramàtics que poemes, novel·les o reflexions sorgides d’un desengany. L’escriptor italià Cesare Pavese, per exemple, se suïcidà, tenint només 41 anys, després de patir diverses frustracions amoroses. Les seves últimes paraules escrites foren: “tot això fa fàstic. Prou paraules. Un gest. No escriuré més”.

Les difícils relacions entre carn i lletres, però, també han generat situacions curioses, gairebé paradoxals. Per exemple, aquest estiu es va morir la Consuelo, una de les diferents parelles-amants que va tenir el Josep Pla.

Es veu que s’entenien molt bé, sobretot al llit. Fora del catre, però, formaven part de dos móns ben diferents: ell vinga escriure i ella ni tan sols sabia llegir.

La doble conclusió de tot plegat seria, primer, que Ausiàs March tenia raó (“la carn vol carn”, va escriure) i, segon, que l’acudit que, a continuació, intentaré explicar no va pas desencaminat. Diu així:

Tenim un noi/home d’uns 30/35 anys en una entrevista de feina i, mentre l’entrevistador fa un cop d’ull al currículum de l’aspirant, van comentant…

– Dius que domines perfectament l’anglès.

Sí, és que vaig viure uns anys a Birmingham.

– Molt bé. I també ens comentes que l’alemany el portes molt bé.

Sí, és veritat. És que la meva mare va néixer a Alemanya.

– I, a més, també tens un bon nivell de francès i italià.

És que tinc la sort de tenir parents a diferents països d’Europa.

– Molt bé, molt bé, perfecte. Just el què estàvem buscant. Quedes contractat. Ja pots començar dilluns. Felicitats.

Gràcies, moltes gràcies.

– Per cert, només un dubte: dominant tantes llengües, tu en què penses?

Jo? En follar, com tothom.

Sergi

Anuncis

2 comentaris to “Carn i lletres”

  1. L'”Ordinari d’Urgell”, del 1536, és un ritual estudiat per Francesc Xavier Parés i publicat l’any 2002 per la Societat Cultural Urgel·litana. Com administrar la penitència i la classificació dels pecats i els encarregats d’absoldre’ls és un dels capítols d’aquest estudi d’un ritual que durant segles va ser vigent a tota la diòcesi d’Urgell.

    Mentre que l’avarícia, la ira, l’enveja, la peresa o la golafreria són pecats sense subclassificacions, la luxúria és molt més complexa i en té un mínim de sis: fornicació, adulteri, rapte, sacrilegi, incest i “contra naturam”.

    O sigui que alerta!

  2. La relació de Pavese amb les dones dóna per tot un estudi. Des que, al 1936 va tornar de l’exili i va saber que la seva estimada s’havia casat, el Pavese va quedar ben trastocat.
    “L’amor pur i desinteressat d’una dona no es ven a menys de mil lires al mes” (febrer del 1938). Aquesta és suau. N’hi ha més aquí: http://www.ucm.es/info/especulo/numero3/cpavese.htm
    La història va acabar fatal al 1950.
    El 9 de setembre es va celebrar el centenari del seu naixement.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s