Vicky Cristina Barcelona

Oju, no ens confonguéssim. No sóc l’Àngel. Em diuen Sergi.

Avui, i que no serveixi de precedent, parlaré de cinema. Més ben dit, ahir a la nit vaig anar al cine i vull comentar-vos l’excursió. Som-hi.

Ahir dilluns, al cinema Cataluñ/nya de Berga ens van deixar veure la tan esperada Vicky Cristina Barcelona. Com que no tenia res millor a fer, hi vaig anar. I què, com va anar? Bé, és prou distreta.

Aquí acaba la meva crítica de la pel·lícula. No la vull valorar de cap més manera. No estic acostumat a puntuar pelis ni a decidir perquè m’ha agradat o no el film que acabo de veure. Com deia aquell, no provem coses que no sabem fer.

Dit això, però, no poso punt i final a la història. No sóc ni vull ser crític de cinema, però l’hora i mitja que em vaig passar assentat a la butaca em va permetre veure i sentir algunes cosetes que vull deixar apuntades.

1. El combat de ties bones que podem presenciar al llarg de la pel·lícula no té un guanyador clar. T’apareix l’Scarlet i sembla que el duel ja quedi sentenciat al primer round, però aleshores irromp la Pe -amb aquell parell de setrilleres- i la cosa ja no es veu tan clara. I per si no n’hi havia prou, encara queda la sorpresa de la nit: l’amiga de l’Scarlet, que no sé com es diu.

2. Lligant amb aquesta presència asfixiant de belleses femenines (i masculines em sembla que també), se m’acudeix una pregunta: el Woody no era el director americà diferent? No era aquell que fugia de la superficialitat i es mantenia fidel als guions profunds i intel·ligents? Sí, sí, tot el què vulgueu, però si a la pel·lícula hi apareguessin metralletes (només hi surt una miserable pistoleta), el gènere de la mateixa seria claríssim: tetes i metralletes.

3. Qui digui que Barcelona no és la millor ciutat del món és un miserable. Què més voleu? Si et refies de la pel·lícula, a la capital catalana tothom viu en torres espectaculars amb jardins i terrasses immenses i, a més, com si fos el paradís, pots sortir de casa amb bicicleta perquè et toqui l’aire i, a tocar, trobar-hi uns paisatges més verds i frescals que els d’Escòcia.

4. Aquest el Woody Allen és molt bo. No sé com s’ho ha fet, però ha tingut temps -a última hora. Quan el rodatge ja s’havia acabat- d’incorporar una claríssima referència a l’entrada La contrasenya del nostre bloc. M’explico: en aquest escrit ens qüestionàvem si la pregunta minimalista Vols follar? pot ser eficaç per sortir de cacera.

El director americà, com fan els grans mestres -sempre pensant en incloure referències i homenatges subtils a d’altres pel·lícules o expressions artístiques-, afronta la nostra qüestió en boca del Bardem. Aquest, segur d’ell mateix, s’acosta a una taula on hi seuen dues súper ties que no coneix, i els fa una proposta irrebutjable: hola maques, què us sembla si agafem una avioneta cap a Oviedo i, un cop allà, juguem al “Caballo loco”?

Suposo que si ets guapo com el Bardem, i et dediques a pintar quadres d’aquests que no s’entén res perquè no hi ha res a entendre, tot deu ser més senzill. Tanmateix, prenc apunts de la idea. Un dia d’aquests, quan vegi una rossa i una morena juntes, ultrabones i desconegudes, també els presentaré la meva oferta: què nenes, anem cap a la Figuerassa?

5. La pel·lícula m’ha generat dos dubtes:

1) Woody, aquest Màster en Identitat Catalana que estudia la morena quants crèdits té? A quina universitat el fan? Es pot fer a distància? Els professors són sociates?

I 2) El pare del Bardem -una cara coneguda pels bons tragaires de sèries de TV3- viu en una casa preciosa a Astúries. Segons el fill, el seu pare es dedica a escriure poemes que no publica. Interessant: poc m’ho pensava pas que això de la poesia inèdita donés per tant. Potser que ho provi.

Per últim, he de confessar que a mesura que la pel·lícula va anar avançant, me’n vaig anar desconnectant. No és que el ritme -o el què sé jo- de la peli baixés. Al contrari, els diàlegs entorn del sentit de la vida, com aprofitar-la i com encarar-la (sempre a l’aventura o perseguint un refugi segur) em van semblar molt atractius, però, durant la segona meitat del film, un problema més immediat, concret i emprenyador em va començar a afectar: m’estava pixant.

De sobte, jo que només volia passar l’estona, vaig haver d’enfrontar-me a tres dimensions fonamentals de la nostra vida: la vessant espiritual o reflexiva (a propòsit d’una creació artística, pensar en tu mateix); la tirania del cos (la carrosseria sempre mana. Quan ella falla, falla tot) i els límits que ens imposa (i ens autoimposem) el fet de viure en societat (tenia ganes d’aixecar-me a pixar, o pixar-me a sobre, però vaig acabar optant per no fer el numeret).

Afectat per la intensitat d’aquests últims minuts contrarellotge, la valoració final que puc fer de l’excursió d’ahir al cine és una mica desoladora. Quan el combat de les tres belleses va deixar pas a la meva prosaica lluita entre els tres elements esmentats (la ment que vol volar, el cos que volia pixar i el no voler fer la pena), la veritable realitat se’m féu visible. Quan les coses es posen difícils, la creativitat i les collonades artístiques i reflexives desapareixen ràpid de l’escena. Concretant: els últims minuts de la pel·lícula me’ls vaig passar desitjant que la cosa acabés ja. Volia anar al lavabo i no volia fer el ridícul. La resta ja era molt secundari.

Sergi

Advertisements

5 comentaris to “Vicky Cristina Barcelona”

  1. “Caballo loco” ??!!! ha ha ha!!!!

  2. Sergi, es veu que aquest màster en identitat catalana serveix per donar classes o dirigir un museu, potser et convaliden alguna cosa…I pel mateix preu et donen una guitarra espanyola + un curs del CCC per aprendre a tocar com el Paco de Lucía!

    En fi, suposo que tot plegat acaba depenent del moment en que t’enganxa però he de reconèixer que feia dies que no veia una pel·lícula que m’agradés tant, tant!

  3. Em sembla que aneu una mica errats pel que fa a la pel·lícula. La meva interpretació és que el petit novaiorquès ha fet un homenatge a Vic i a una gran dama de la societat osonenca.

    Potser no ho heu llegit bé, però el film es diu “Vic i Cristina Barcelona”, en què es narra un dia qualsevol a la ciutat dels sants i de la boira i de com la Cristina, de la nissaga dels Barcelona, de gran senyoriu català, coneix un artista plàstic a la facu i hi estableix relacions d’intercanvi de fluïds.

    Per una vegada que Allen no se centra en la gran urbs, sinó en les ciutats de comarques, i sempre se li ha de buscara que si la Rambla, la Sagrada Família… provincians!

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s