Una mare s'acomiada del seu fill

A finals d’agost, vaig dir-vos que havia començat a llegir un llibrot de 1.000 pàgines: Vida i destí, de Vassili Grossman. La lectura avança lentament: només passo per la pàgina 200. Les meves previsions més optimistes em diuen que acabaré el llibre per Nadal. Ja es veurà.

De moment, vull compartir amb vosaltres -amics, coneguts, saludats i visitants fidels i esporàdics de la nostra casa gran- la part de l’obra que més m’ha commogut: la carta d’una mare -tancada en un gueto jueu d’una ciutat ucraïnesa- al seu fill (enquadrat a l’exèrcit soviètic). La mare sap que els nazis la mataran i vol escriure unes últimes paraules al seu fill estimat.

La carta és molt llarga. Us la faig arribar escurçada. Diu així:

“Vítia, estic segura que aquesta carta t’arribarà, malgrat que jo sigui darrere la línia del front i darrere el filat del gueto jueu. Jo no rebré la teva resposta, perquè ja no seré en aquest món. Vull que sàpigues com han estat els meus últims dies; amb aquest pensament em serà més fàcil abandonar la vida.

(…) Els alemanys van irrompre a la ciutat el 7 de juliol (…) vaig veure un tanc i hi va haver algú que va cridar: ‘Els alemanys són aquí!’

(…) Aquell mateix matí em van fer recordar el que havia oblidat durant l’època soviètica: que era jueva. Els alemanys passaven amb camions i cridaven: ‘Juden kaputt!’. I els veïns també m’ho van recordar, més tard. La dona del vigilant, que era sota la meva finestra, li deia a una veïna: ‘Per fi, gràcies a Déu, ens desfarem de tots aquests jueus’. Què l’havia fet parlar així?

(…) Hi ha moltes persones que m’han deixat glaçada. I no només gent ignorant, amargada, analfabeta. Vet aquí, per exemple, un mestre jubilat, de setanta-cinc anys, que sempre em donava notícies teves i volia que et donés records. Deia de tu: ‘És el nostre orgull’. I aquests dies maleïts, en trobar-se amb mi pel carrer, no em saludava i em va girar el cap i tot. Després vaig saber que en una reunió a la Kommandantur havia declarat: ‘L’aire s’ha purificat. Per fi ha deixat de fer pudor d’all. Per què? Per què ho va fer, això? Aquestes paraules l’embruten.

(…) Poc després van anunciar la creació d’un gueto jueu; cadascú tenia dret a emportar-se quinze quilos d’objectes personals. Van enganxar un petits cartells grocs a les parets de les cases: ‘ S’ordena que tots els jueus es traslladin a la Ciutat Vella, abans del 15 de juliol de 1941 a les sis de la tarda’. Pena de mort per als qui no obeïssin.

(…) Vítenka, aquí he vist molta gent dolenta, persones cobdicioses, deshonestes, capaces de les traïcions més pèrfides (…) Però també vull parlar-te d’una altra cosa. Jo no m’he sentit mai jueva; vaig créixer envoltada d’amigues russes (…) Una vegada, Vítenka, quan tenia catorze anys, la família va decidir marxar a Amèrica del Sud. Li vaig dir al pare: ‘No marxaré mai de Rússia, abans m’estimo més ofegar-me’. I no me’n vaig anar pas.

I ara, aquests dies terribles, el meu cor s’omple de tendresa maternal pel poble jueu. No havia conegut mai abans aquest amor. Em recorda l’amor que sento per tu, fill meu del meu cor.

(…) Els rumors es multipliquen per desenes (…) Així, en cap indret no hi ha més esperança que al gueto. El món és ple d’esdeveniments, i tots aquests esdeveniments només tenen un sentit i una causa: la salvació dels jueus. Quina riquesa d’esperança! I la font de l’esperança és només una: l’instint de viure que, sense cap mena de lògica, es resisteix al pensament esgarrifós que tots morirem sense deixar rastre. Miro al meu voltant i me’n faig creus: és possible que tots nosaltres siguem condemnats a mort, que estiguem a punt de ser executats?

(…) El que ara t’explicaré, però, no és cap rumor. Avui els alemanys s’han endut vuitanta joves per treballar, segons diuen per collir patates. N’hi ha que se n’alegren: en podran portar algunes per a la família. Però jo ja he entès de quina mena de patates es tractava.

(…) Saps prou bé, fill, que sempre t’he ensenyat a dir-me la veritat: un fill sempre ha de dir la veritat a la seva mare. Però també la mare l’ha de dir al seu fill. No et pensis, Vítenka, que la teva mare sigui una dona forta. Sóc feble (…) Ara, de nit, Vítia, s’empara de mi un terror que em glaça el cor. M’espera la mort.

(…) Hem sabut per un amic pagès que passava a prop del filat del gueto que els jueus que es van endur a collir patates caven fosses profundes a quatre quilòmetres de la ciutat, a prop de l’aeròdrom, a la carretera de Romanovka. Vítia, recorda aquest nom: aquí és on trobaràs la fossa comuna on hi haurà enterrada la teva mare.

(…) Aquesta nit he vist clarament que aquest món sorollós, d’homes barbuts, atrafegats, d’àvies rondinaires que fan pastissets de mel i colls d’oca farcits, el món dels costums nupcials, dels proverbis i de les celebracions del sàbat desapareixerà sota terra per sempre, i un cop acabada la guerra la vida prosseguirà, però nosaltres ja no hi serem, ens extingirem igual que es van extingir els asteques.

(…) Vítenka, ara acabo la meva carta i la duré al límit del gueto, on la donaré al meu amic. No m’és fàcil interrompre-la, aquesta és la meva última conversa amb tu. Quan hagi entregat la carta m’hauré apartat de tu definitivament, no sabràs mai com han estat les meves últimes hores.

(…) Recorda que, en els moments d’alegria i tristesa, l’amor de la teva mare sempre serà amb tu; ningú té el poder de matar-lo. Vítenka, aquesta és l’última línia de l’última carta de la teva mare. Viu, viu, viu per sempre…”.

Sergi i Vassili Grossman

Advertisements

3 comentaris to “Una mare s'acomiada del seu fill”

  1. Estan molt bé aquests exercicis de mecanografia. Segur que ara ja escrius 8000 paraules per minut i sense errors.
    Si vols deprimir al personal, parla de l’Espanyol.

  2. 958 paraules. Uiiii! Tu Sergi i el Vassili us heu quedat molt a prop de les 1000. Els serveis d’estadística hauran de consultar la base de dades però segurament aquesta és l’entrada més llarga de la història del bloc de La Granja. I sense cap imatge. Felicitats. Podeu passar a recollir el premi a la barra.

  3. “Barcelona, juny del 1958. Estimat fill, avui hem anat junts al cementiri on reposa el teu germà. T’hi he portat per primera vegada. És a Sant Gervasi, nínxol 613. En aquest temps aquells contorns són molt bonics, i el cementiri, tot ple de flors, petit i ben cuidat, fa goig de mirar. Goig! És que se’n pot sentir, de goig, anant al cementiri on hi reposa un fill? Doncs sí.

    Aquells dos mesos, de la seva mort a la teva vida, que terribles foren, quin buit més desesperant!
    Quina pena el no ser mare després d’haver-ne estat tres anys. Tu me’n vas tornar a fer: gràcies.

    A vegades estava jugant amb les seves coses i suspenia el joc per venir a fer-me un petó i a preguntar-me: «M’estimes molt, oi mama?». Tu encara no m’ho preguntes així, però quan arribo de treballar em fas molts petons i abraçades que em fan molt de bé i exclames: «Ai, mare!». També m’agrada que besis el seu retrat i te’l miris amb afecte, al germanet. L’altre dia em vas fer venir les llàgrimes als ulls al dir-me —amb el retrat als dits— que volies que vingués amb tu, el germanet. Ja ho veus, ell t’esperava i tu el trobes a faltar. Que cruel és la vida a vegades”.

    Si voleu saber d’on surten aquestes paraules, http://quiosc.elpunt.cat/Quiosc.php?do=mostrarPDF&pagina_id=548354

    Si en voleu més, http://quiosc.elpunt.cat/Quiosc.php?do=mostrarPDF&pagina_id=548355

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s