Roger Mas o la força tel.lúrica

Algú va dir que, abans de morir, hem d’haver fet, com a mínim, tres coses a la vida per marxar feliç, que són tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. Jo hi afegiria: i haver gaudit de la música d’en Roger Mas. No descobriré qui és, a aquestes altures, perquè ja fa temps que s’afaita i que crítica i públic s’han rendit als seus peus. En Roger, com a músic i com a persona, ha demostrat que és una exquisidesa francament connatural als dies que corren, un personatge (en el bon sentit del terme) com n’hi ha pocs i que val la pena conèixer i endinsar-se en el seu univers tan ple de boscos, follets, estels còsmics i d’aquella sensibilitat que fa grans i diferents els artistes.

I això no ho fa pas des de la poltrona dels que ja tenen la llum pagada des de fa anys i que no arrisquen en cada juguesca musical que treuen al mercat; al contrari: ell, com si fos el nostre Dylan particular, arrisca en cada nova creació i intenta buscar nous matisos temàtics, ja sigui en l’àmbit lletrístic com en el musical. I ho fa sabent que se la pot jugar fort, però també, encara que la modèstia el pugui, sabent que allò que fa, ho fa bé. Perquè no n’hi ha prou de confiar-ho tot a l’atzar i a les muses i totes aquelles mandangues que ens venen els més putes del negoci per fer veure que el que fan és diferent.

No, ell ho fa des del cor, sí. Però amb el cor no n’hi ha prou. Només amb els sentiments, no es va enlloc. Ho fa des de la sapiència, des de la feina ben feta, des de la constància, des del coneixement i des de la raó, des d’un compromís, segons el meu parer, ja no amb ell mateix, sinó amb la resta de músics que l’acompanyen i amb un públic que ja fa temps que té a la butxaca. Del fet de pensar amb el cap i escriure amb el cor. I és llavors quan ateny el cel, quan la rutina és només una quimera i cada nova passa i cada nou pensament és tractat amb el màxim detallisme, fins al punt de practicar aquella labor tan d’orfebre, de polir detalls, de passar el ribot per una aresta i aixecar una torre en una altra. Aquesta austeritat i bonhomia de què parlo també queda pal·lès en l’agraïment que sempre ha tingut cap al seu oncle, que el va encaminar cap als inescrutables viaranys de la solfa, i de Luis Paniagua, músic multiinstrumentista i tot un mestre i referent. Tot plegat, però, perdria part de l’encant i de la mística (domèstica, és clar) si no anés acompanyat d’un bon assortit de músics que l’emparen i que ajuden a crear tot aquest petit miracle quan interactuen tots alhora, entre els quals vull destacar, per afecte sincer i amistat buscada, el sempre atent i lúcid fidel escuder i gran pianista que és Xavi Guitó (el punt d’equilibri just entre Guido d’Arezzo i Thelonius Monk), a la vegada que gran actor i millor persona; al capdavall, ell sí que és l’autèntica essència del Maj7.

I així ens trobem que el Roger és… ¿com ho diria…? És el calaix del pa torrat: l’últim reducte que ens queda quan ja estem sobreabundats de tedi i vulgaritat, de desànim i mediocritat, de fàstic i avorriment. És aquella llum de les pel·lícules infantils que apareix quan un noi obre un cofre que amaga quelcom de sorprenent en el seu interior. Quan obres el seu calaix, sempre hi queda alguna engruna a què pots acudir quan el cuquet del coneixement comença a trucar a les portes de l’estómac. Els que són practicants de la religió judeocristiana farien el símil dient que és el cos de Crist, que quan es beneeix, deixa de ser llevat i farina per convertir-se en el símbol de la cristiandat. Beneïm-lo i posem-nos de genolls per engolir tota la seva presència i que sentim com ens omple de vitalitat maragalliana. El seu espai sidral és un somni oníric de record zenital. Amén.

I si el busqueu, sempre el podreu trobar per alguna margera de Busa, engarristant-se, tal com diria l’Àrias, “en un racó de món, com de budell, de la memòria, on sempre hi fa mal temps, amb neus perpètues i llànties de rovell sota teulats on campen els hiverns per set cels plens de llunes de cristall on ratxen violents tots tretzevents prenyats de trons que esberlen el cubell”. Si de veritat voleu ser millor persones i viure en pau amb vosaltres i amb els altres, deixeu-vos emportar pel seu món. Cal ser agraït amb la gent que ho és amb nosaltres; vosaltres encara no ho sabeu, però ell ho és amb nosaltres. Així, doncs, compreu-li els discos, escolteu-lo, gaudiu-lo, imiteu-lo, féu el que vulgueu. En temps de crisi, apostar per Roger Mas és una bona inversió.

Marcel

Anuncis

2 comentaris to “Roger Mas o la força tel.lúrica”

  1. Sou parents? Sou amics? Vas a comissió?
    A mi també m’agrada el Mas. Ja havia aparegut en aquest bloc temps enrere:
    http://lagranjaberga.wordpress.com/2007/08/03/ni-una-sola-paraula-roger-mas/

  2. La pista 11 del CD està molt bé, eh! Em sona…no sé de què!

    Més que tel·lúric el Mas és supraempíric, no? Cert és que a mi també m’agrada per passar una estona tranquil·la, si n’haguèssim d’analitzar les lletres ja se’ns complicaria la plàcida tarda.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s