Torna, torna Carrilet

Fa cent anys, al Berguedà teníem tren. Ara no. Coses del progrés.

El 1885, el tren arribà a Puig-reig. El 1887 a Cal Rosal. Pocs anys més tard, el ferrocarril entrava a l’Alt Berguedà: el 1903, fins a les mines de Fígols. Un any després, Guardiola de Berguedà ja disposava d’estació pròpia.

L’expansió ferroviària, però, no s’aturà a Guardiola: el 1914, la Pobla de Lillet va rebre l’arribada del primer tren de la seva història i el 1923 s’inaugurà el tram de ferrocarril que enllaçava La Pobla amb la fàbrica del Clot del Moro.

En aquest ambient de creixement ferroviari, i abans que arribés la crisi econòmica posterior al crac del 29 (tan citat i esmentat últimament), la premsa berguedana parlava de seguir expandint les vies berguedanes.

El 1927, per exemple, La Comarca Bergadana es feia ressò d’un rumor que feia referència a una possible nova línia ferroviària: Súria-Cardona-Solsona-Berga.

L’any següent, el 1928, els rumors ferroviaris enfocaren un altre projecte: la possible construcció d’un funicular entre Berga i el santuari de Queralt. En aquells moments s’estava construint el funicular de Núria i els berguedans no volien ser menys que els amics de Ribes de Freser i Queralbs.

Fa 80 anys, la mare de déu de Núria i la Verge de Queralt competien per la medalla de plata de les marededéus catalanes. A la Moreneta de Montserrat no se li podia discutir la seva posició de privilegi.

Uns quants anys més tard, en ple Franquisme, semblava que el Berguedà veuria néixer un projecte encara més ambiciós (i estrambòtic) que el funicular de Queralt: el mes d’octubre de l’any 1950, el setmanari Berga publicà que el Ministerio de Obras Públicas havia aprovat la construcció d’un funicular (aeri) que havia d’unir Berga i els Rasos de Peguera, passant per Queralt i Corbera.

Segons aquest setmanari, la societat Transportes y Urbanizaciones Pirenaicas S.A. va rebre la concessió de l’execució i gestió d’aquest funicular per a un període de 99 anys. Potser un dia d’aquests saltarà la sorpresa i el faran. Tenen temps fins el 2049.

Tornant al passat, hem de dir que, a partir dels anys 60, l’eufòria ferroviària va decaure. Les vies i els trens començaren a fer marxa enrere: el 1963 quedà clausurada la línia de ferrocarril que unia Guardiola i La Pobla; l’any 1972 deixà de funcionar el tram ferroviari Guardiola-Cal Rosal i el 30 de juny del 1973 el carrilet va desaparèixer de la vida quotidiana berguedana.

Aquell dia féu el seu últim viatge el tren que comunicava Cal Rosal i Sallent, passant per Gironella, Puig-reig i diferents colònies del Baix Berguedà.

Vista la ràpida decadència i desaparició del tren berguedà, potser algú es preguntarà per què? Per què el Berguedà es va quedar, un mal dia, sense tren? Hem de buscar culpables?

No conec el tema a fons, però per entendre aquest trist final -i la nostra lamentable realitat: som una comarca sense tren– em sembla que hem de tenir en compte tres motius bàsics: la construcció del pantà de la Baells (el tren passava pel fons de les actuals aigües); l’estat de decadència i envelliment que mostrava el carrilet en els seus últims anys i, per últim, la sensació -ben present i real en els anys 60 i 70- que el futur passava per les carreteres, els cotxes i les motos.

Més de trenta anys després de quedar-nos sense tren, la memòria i el futur de la comarca s’uneixen al voltant d’una pregunta: el 30 de juny de 1973 vam dir fins mai més o no és descartable que algun dia el Berguedà torni a recuperar -mai millor dit- el tren del progrés?

De moment, sembla molt complicat. Preguntats per aquesta qüestió, polítics i càrrecs diversos de la Generalitat o l’estat espanyol acostumen a prémer la mateixa tecla de resposta: no és viable. Diuen que seria massa car: tant la construcció de la nova línia ferroviària com el manteniment del servei diari.

Protesto. Quan parlen de no viabilitat acostumen a comptar que els usuaris de l’hipotètic tren serien, només, els mateixos que ara paguem més de 5 eurus per anar de Berga a Manresa amb bus (tardant una hora i quart) i no sé quants (12, 13 o 15) per desplaçar-se de Berga a Barcelona.

Jo no us puc dir quanta gent utilitzaria un tren que unís Berga, Manresa i Barcelona, però no seria pas poca. Si la cosa funcionés bé (horaris diversos, comoditat i rapidesa), moltíssims berguedans i berguedanes abandonarien el cotxe i es mourien Llobregat amunt i avall amb tren.

No m’agrada ser tremendista, però això –tenir tren– sí que seria un canvi revolucionari per a la nostra comarca: molts berguedans i berguedanes veurien millorada la seva qualitat de vida; ja no seria necessari viure a Barcelona per poder estudiar a la universitat; potser molta gent (d’arrels berguedanes o no) optarien per venir a viure a la nostra terra i seguir treballant a prop de Barcelona, etc.

En definitiva, que això de la viabilitat o no del nou carrilet berguedà és com allò de l’ou i la gallina: què fou primer? En aquest cas, potser es tracta de fer primer el tren i la viabilitat ja anirà venint.

Sergi

Anuncis

15 Responses to “Torna, torna Carrilet”

  1. Diu molt de la nostra capacitat intimidatòria el fet que presumptes capitals de comarca com Berga no tinguin accés al tren i que cap responsable polític no vegi perillar la seva vida per aquest motiu.
    Per si algú es consola així, els manresans són profundament més patètics que nosaltres: ja deuen ser prop de 100.000 habitants al pla de Bages i el tren que va a Barcelona no pot trigar menys de 1h i 20 minuts. Per fer 50 km!
    En condicions de transport normal, Manresa seria un suburbi de Barcelona i Berga un bonic barri residencial.

  2. Sergi, company… tot el què escrius és molt interessant (de veritat) però fots unes parrafades que et quedes a gust! Jo, com que sóc fan, sempre m’ho llegeixo tot però costa… Què esperes per fer un llibre?

  3. Si parléssim de futbol, es titularia “torna, torna, carriler”, oi?

  4. I si parléssim de literatura castellana seria “Torna, torna, Camilet”

  5. Torra, gràcies pels ànims, però res de llibrots. Jo només volia ser jugador del Barça, tenir una esposa ben formosa i ser un home honrat al servei de la pàtria, però he anat veient que les coses són complicades. Per no caure en el pou, i per passar l’estona, escampo els meus fracassos, i alguna alegria, a la xarxa aquesta que en diuen internet. És un bon lloc. No cal malgastar paper.

    D’altra banda, i seguint amb aquest to emotiu, he de dir-te que em fa molt content saber que els meus escrits, a vegades, poden resultar agradables de llegir. Així, el pròxim dia que pensi “què collons estic parint escrivint a aquestes hores? Això no serveix per a res”, recordaré les teves paraules i seguiré escrivint.

    A canvi, només demano que, en cas de dubte, us decidiu a fer un comentari (o una entrada) més. Com més participació, millor. Entre tots ho farem tot. Aquesta és la gràcia del bloc: no hem de llegir les dèries d’una sola persona. Som molts. Records, experiències, coneixements, idees, propostes i tonteries de tots plegats.

  6. Antes de nacer, yá viajé en el carrilet(con mi madre). Lo recuerdo con mucho cariño.
    Lástima que no lo recuperen para hacer un turismo de recreo maravilloso por su encanto tan especial.

  7. Avui fa 122 anys, el tren arribava a Cal Rosal: http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=04-09

    Des que el carrilet deixà de funcionar, l’any 1973, molts berguedans han tingut un somni. Jo també: després d’uns quants mesos sense baixar a la capital, passar el dia a Barcelona amb la família i tornar cap a casa (al Berguedà, evidentment), assentats còmodament al tren, llegint una mica.

    Mentre l’Aleix, que ja té 8 anys, repassa a “El 9 Esportiu” les alineacions del partit més destacat del cap de setmana (Sant Andreu-Barça) i la petita no para d’emprenyar a la seva mare, jo ric una estona amb l’article que ha fet el Sostres comentant l’actualitat de la política internacional: es veu que aquell que li deien ZP -el gran embaucador- vol muntar un partit propi per presentar-se, una altra vegada, a les eleccions espanyoles… Ostres, ja som a Cal Rosal. Dos minuts i serem a casa. Això del tren és collonut. Va nens, que ja arribem, “no se mus deixeu res” (fi del somni).

  8. Avui fa 37 anys, l’Alt Berguedà deia adéu, fins mai més, al carrilet: http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=05-02

  9. Des del 30 de juny de l’any 1973, som una comarca sense tren: http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=06-30

  10. La gent de comarques o del cinturó metropolità que “pot patir” diàriament la Renfe protesten amb tota la raó del món, però els berguedans i pseudoberguedans no sabem ni què ens parlen, estem fora del mapa. Què més voldríem que pujar al tren a Berga, ni que fos per criticar lo lent que va i lo car que és! Per part meva, no demano gran cosa: em conformo amb un TGV directe Barcelona – Berga amb descompte per socis del Barça laportistes.

  11. Coneixeu algú que treballi a “Transportes y Urbanizaciones Pirenaicas S.A.”? Teniu el seu número de telèfon? És que m’agradaria comentar-los un tema: avui fa 59 anys, el setmanari falangista “Berga” explicava als seus lectors (no sé si eren gaires) que el Ministerio de Obras Públicas (franquistes) acabava d’aprovar un “proyecto de funicular aéreo de Berga a Rasos de Peguera por los Santuarios de Queralt y Corbera”. Segons el setmanari, l’empresa aquesta va rebre la concessió d’execució i gestió del funicular per un període de 99 anys. Els “Pirenaicas” aquests haurien de començar a anar per feina: els queden 40 anys de termini per construir aquest súper funicular que no sé si volem.

  12. No hus desanimeu que els ferrocatas,,ya arriven a Sallent.

  13. Abans que arribés això de la crisi, ja ens deien que la idea de recuperar el Carrilet és un somni que mai es farà realitat: els berguedans som massa pocs i tot plegat resultaria massa car. A l’AVUI d’aquest diumenge hi havia un interessant reportatge que explica amb xifres i lletres que posats a parlar de projectes insostenibles, potser que ens mirem lo de l’AVE. Sí que és molt ràpid i còmode (o això diuen. Jo no hi he anat mai), però els números no surten per enlloc: http://paper.avui.cat/article/societat/191683/la/inversio/lave/sera/ruinosa/lestat.html

    Del reportatge em va agradar especialment aquest fragment: “Fa uns mesos el secretari de Transports nord-americà, Ray LaHood, va visitar Espanya per veure in situ els fantàstics trens que hi ha a la península. El polític nord-americà es va mostrar encantat fins que li van ensenyar la factura. Un dels que van ser presents en aquell viatge explica el que LaHood li va dir a Blanco: ‘Vostès són rics, nosaltres això no ens ho podem permetre’ “.

Trackbacks

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s