No serem res

Aquests últims dies, el bloc ha sigut monotemàtic: futbol i més futbol. Per mi cap problema, però com que diuen que s’ha de ser crític, obert, reflexiu, plural, polièdric i bla, bla, bla, aparcarem -un momentet- l’esport rei.

Si us cansa el futbol, podem parlar d’altres coses. A veure… Ja ho sé: què us sembla si toquem el tema de la mort?

Us heu aixecat mai del llit, aterrits, després de descobrir, al bell mig de la foscor de la vostra habitació -sols, molt sols-, que un dia deixareu de ser? Jo sí. No és una experiència gaire agradable.

Per deslliurar-se d’aquests mals pensaments, hi ha diferents possibilitats. Les he provat totes. Una d’elles és dir-se ja hi pensaré més endavant, quan sigui gran, fer mitja volta i començar a deixar babeta a l’altra punta del coixí.

A vegades, però, quan la sotragada nocturna és forta, no n’hi ha prou amb voler ajornar, per més endavant, el repte d’assumir la nostra mortalitat. Quedes bloquejat i trigues estona a adormir-te. Per aconseguir-ho, i encara impactat pel descobriment de l’evidència, pots començar a enfrontar-te amb l’art d’aprendre a acceptar la teva (i nostra) finitud.

Si dediques una part de la nit a exercitar aquesta pràctica, segurament aniràs navegant fins a una conclusió típica i tòpica (però important). Si contra la mort no hi ha res a fer, potser es tracta d’aprofitar al màxim la (presumiblement) única vida que ens serà concedida.

Arribats en aquest punt, és quan toca plantejar-se (cadascú lo seu) com fer-ho per gaudir d’una vida plena i feliç. Habitualment, en aquest debat acostumen a entrar en joc altres conceptes i dilemes ben poc originals: carpe diem o vida tranquil·la i assenyada? Fer les coses pensant en el futur o no anar gaire més enllà del dia a dia? Es pot trobar un cert equilibri que sigui sinònim de felicitat? És possible estar convençut -sincerament- que la vida que portes és l’opció correcte? És bo replantejar-se contínuament què podries fer (o no fer) per viure millor?

Quan, per fi, la nit del lloro es transforma en un (més benvingut que mai) dilluns rutinari, els neguits i els dilemes de la negra nit anterior acostumen a mitigar-se, però també sabem que, tard o d’hora, els mals pensaments tornaran.

Per afrontar-los amb més seguretat, fa anys que intento rearmar-me llegint i escoltant entrevistes, reflexions i idees, sobre la mort, de gent molt diversa. Des d’escriptors de renom fins a persones anònimes que les han passat molt putes.

Normalment, quan t’endinses en el testimoni d’algú que ho ha passat molt malament (o que ha tingut una vida i mort molt tristes), et sents un imbècil i et dius que no tens dret a passar males nits patint per un no problema concret, real i immediat. Tanmateix, l’impacte de les desgràcies dels altres també acaba passant i, de tant en tant, tornen a mi les meves preocupacions més egoistes. De moment, no hi puc fer més.

Si la por a la mort, o l’excés de lletra, no us han fet rebutjar ja la lectura d’aquesta entrada, afegeixo tres peces literàries que ens parlen de la mort, però també de la vida. Són textos tan vius que sembla mentida que els seus autors ja siguin morts.

Per començar, un poema de Jaime Gil de Biedma. Es titula No volveré a ser joven:

“Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde / -como todos los jóvenes, yo vine / a llevarme la vida por delante. / Dejar huella quería / y marcharme entre aplausos / -envejecer, morir, eran tan sólo / las dimensiones del teatro. / Pero ha pasado el tiempo / y la verdad desagradable asoma: / envejecer, morir, / es el único argumento de la obra”.

A continuació, el nostre Josep Pla, i el seu quadern gris, ens parlen d’un fet molt estès: pensar que la mort és una desgràcia que afecta, només, els altres.

“És incomptable el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures -en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta- de restar sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L’home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que ha de morir, sinó que -si per atzar hi pensa- ho troba inconcebible.

(…) En virtut d’aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l’home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta (…) Gairebé tots els errors que he vist cometre a amics meus han tingut per origen la creença que havien de viure sempre.

(…) L’espectacle del món ens porta, a cada moment, a constatar la nostra pròpia destrucció. Però no hi creiem. No és que la naturalesa s’amagui als nostres ulls; són els nostres ulls que es tanquen davant de la naturalesa”.

I per acabar, un cant a aprofitar els anys de vida que ens puguin quedar. És un poema que es titula El remordimiento. Fou escrit per Jorge Luis Borges.

“He cometido el peor de los pecados / Que un hombre puede cometer. No he sido / Feliz. Que los glaciares del olvido / Me arrastren y me pierdan, despiadados. / Mis padres me engendraron para el juego / Arriesgado y hermoso de la vida, / Para la tierra, el agua, el aire, el fuego. / Los defraudé. No fui feliz. Cumplida / No fue su joven voluntad. Mi mente / Se aplicó las simétricas porfías / Del arte, que entreteje naderías / Me legaron valor. No fui valiente. / No me abandona. Siempre está a mi lado / La sombra de haber sido un desdichado”.

Sergi

Anuncis

6 comentaris to “No serem res”

  1. Home de poca fe.

  2. A mi també m’ha passat el que explica el Sergi en aquesta entrada. Però aleshores penso que la mort forma part de la vida, i que si tenim por la mort, en certa manera tenim por de la vida, és a dir, tenim por de viure.

    Cada dia que passa em fa menys por la mort. De fet, no em preocupa perquè tots plegats acabarem passant pel tub, o sigui, que us bombin! Seriosament, el que em fa por no és la mort en si mateixa, sinó no poder-hi arribar en condicions. En les condicions de fruir de l’instant de canvi sublim que deu suposar entrar en un altre cosmos! Al capdavall, potser quan la veiem a venir de prop, pensarem: “Hosti, que guapo, si ho arribo a saber, la palmo abans!”

    I, això sí, no vull pas patir, quan em toqui l’hora. Si algun d’aquests que llegeix el bloc esdevé metge a Sant bernabé i em veu sofrir, sisplau, ja us deixo el meu permís i benedicció, afageu una 9mm Parabellum de cal Sistach i em cardeu un tret a l’occipital. Gràcies.

  3. Potser ens hauríem de drogar una miqueta més, tots plegats…

  4. Subratllat amb uncolordemort el Quim Sala en el seu habitual article d’opinió del Berguedà actual deixa anar una frase d’Epicur(T) que diu això: Quan tu hi ets, la mort no és present, i quan la mort ja està present, tu ja estàs fora així que si això es veritat, no cal que ens hi amoinem més, no?

  5. D’històries i desgràcies commovedores que ens parlen de malalties i morts dramàtiques i “injustes” en podem trobar a tot arreu, fins i tot llegint l’Sport: http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=561236

  6. No, no serem res però abans de fer petar l’última traca, si volem podem deixar penjat a l’internet les nostres darreres voluntats. Sí, sí! Internet “post-mortem!

    http://www.avui.cat/cat/notices/2009/06/internet_post_mortem_61558.php

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s