Avorrit, avorrit, avorrit

Quan érem estudiants, tots teníem una assignatura que ens queia especialment malament. La cosa tenia un nom, uns continguts a treballar i un professor o professora que havíem de suportar, explicant-nos allò, dues o tres hores a la setmana.

Els motius d’enemistat podien ser diversos: mala relació amb el/la profe, un llibre avorridíssim marcant el ritme o les penes que ens feia passar l’assignatura per tal d’aconseguir-la aprovar.

Si he de triar la pitjor assignatura de la meva vida, dic Formació Laboral i Estada a l’Empresa.

Uns quants companys d’aquest bloc vam viure aquesta experiència quan fèiem 1r de Batxillerat. El més trist del cas és que no era una assignatura obligatòria. Era una més entre d’altres opcions a escollir.

Molts vam caure en el parany. A molts pares (i fins i tot a nosaltres, embaucats per mestres i figures paternes i maternes) els sonava bé això de formació laboral i estada a l’empresa. Semblava una assignatura útil i interessant. Però no.

Jo ja no recordo res del què vam aprendre-hi. Només conservo la sensació d’avorriment i la foto mental del gest de desaprovació que se’m pintava a la cara quan repassava l’horari del dia i veia que, després del pati, teníem Formació Laboral.

Fent una mica de memòria, però, puc reconstruir alguna de les batalletes que van generar aquells mesos d’acostament al dret laboral i a no sé què més. Sobretot, recordo una aula molt massificada (devíem ser més de trenta) on no hi havia espais lliures. Res de passadissos. Pupitres i trinxeres per tot arreu. Un camp de batalla que alguns van aprofitar per perfeccionar el seu domini d’un dels passatemps més famosos de la història de l’educació contemporània: jugar a hundir la flota.

Ben mirat, potser m’ha quedat un sabor especialment amarg d’aquesta assignatura perquè la feina no es va acabar el juny. Va continuar durant el mes de juliol. Després de la teoria, la pràctica: estada a l’empresa.

Amb el company Torra, ens va tocar passar tres setmanes en una empresa del polígon (en berguedà normatiu es pronuncia palíganu). Al matí hi anàvem amb bici i, bonament com podíem, passàvem monòtones hores fent feines avorrides i repetitives que només ens servien per poder aprovar l’assignatura. No ens pagaven.

El millor moment d’aquells matins d’estada a l’empresa era l’hora de l’esmorzar. Alguns dies ni menjàvem, però quan arribava el moment del descans, ens refugiàvem a la sala de la màquina de cafès i ens llegíem detingudament el Mundo Deportivo.

Quan es van acabar els dies d’estada a l’empresa, vam haver de redactar una memòria explicant i valorant l’experiència. Es tractava de descriure les tasques que ens havien encarregat, què havíem après, quina valoració personal en fèiem de tot plegat i bla, bla, bla.

En el moment de començar a escriure la memòria, l’impuls inicial fou optar per una visió molt sintètica: dir que havia sigut una puta merda. Al final, però, vaig acabar endolcint el text per poder aprovar sense complicacions.

Potser no vaig voler emmerdar-me presentant aquesta memòria trencadora perquè aprovar l’assignatura ja m’havia costat prou: un trimestre el vaig suspendre i una de les proves finals de l’assignatura (l’entrevista de feina) també.

Lo de l’entrevista també va ser divertit. Amb la professora davant, havíem de simular una entrevista de feina. Nosaltres érem els que buscàvem i ella ens entrevistava. La majoria dels alumnes ens ho vam prendre molt poc seriosament, i ella va quedar descansada: suspensus per tothom. A mi em sembla que em va fotre un dos. El meu pecat va ser que no vaig trucar a la porta abans d’entrar al despatx.

Per tot plegat, aquesta va ser la pitjor assignatura dels meus dos anys de Batxillerat. Intentant mirar més enrere (ESO i EGB), no sé dir cap altra assignatura que superi Formació Laboral.

Si n’he de triar una altra, estic temptat d’assenyalar Plàstica. De petit, pintar (amb rotuladors i plastidecors, evidentment) m’agradava molt, però van anar passant els anys i la meva tècnica pictòrica va quedar clavada. Fins i tot podríem parlar d’una evident regressió.

Fa poc vaig veure uns dibuixos meus de 4t d’ESO i són espantosos. Tan dolents que, un trimestre, també vaig suspendre aquesta assignatura. Un resultat que em va ferir i em va parar el cap: quan la mestra m’ho va comunicar, li vaig dir que ja se’n podia anar anant a la merda. Sort que en acabar aquell curs, ja no vaig haver de fer Plàstica mai més.

Sergi

Anuncis

9 comentaris to “Avorrit, avorrit, avorrit”

  1. Uf, Sergi!! A Formació Laboral vam muntar partides històriques d’un particular Hundir la flota (em sembla que encara guardo les plantilles entre els apunts de l’assignatura).
    – Un molt alt d’Olvan (no diré noms) va suspendre l’entrevista per sacsejar-li la mà massa fort a la professora.
    – Jo a la memòria si que recordo fotre-hi alguna bestiesa, que va passar desapercebuda…
    – La plàstica també se’m donava molt bé, recordo una Venus de Milo, un gerro amb fruita i un cartell de Patum especialment lluits!!

  2. Uf, les pitjors assignatures sempre han sigut les d’empollar per la força inutilitats i la pitjor part se l’emporten les literatures, siguin de l’idioma que siguin. Llegir llibres pot estar bé i ser distret, però perquè m’haig d’apendre la vida del tio que fa 300 anys que el va escriure? Per saber coses de persones del passat molt més interessants són les que remenaven les cireres, violaven i saquejaven.

    El premi, però, se l’emporta la biologia de 1r de batxillerat. En el batxillerat general de ciències existia una mena de literatura on es canviava Ausiàs March i Calderón de la Barca per biosfera, mitocondris i triptòfan. Tot explicat per una veu aguda que llegia el llibre de text i et martellejava el cervell a 2 quarts de 9 del matí o just abans de dinar. Això em va motivar a “si jo no em puc adaptar al pla d’estudis, adapto el pla d’estudis a mi”. Jo i dos alumnes més vam demanar que a 2n de batxillerat ens deixessin fer dibuix tècnic (que es feia al batxillerat tècnologic) enlloc de biologia, perquè havíem estat reflexionant que ens aniria molt bé perquè probablement triaríem estudiar arquitectura. Els altres dos van complir.

    D’optatives i crèdits variables, em quedo amb “La vuelta a España”. Assignatura amb tuf de neofranquisme plenament constitucional on enlloc de fer ciclisme, apreníem gastronomia de Múrcia i danses típiques de La Rioja. Vaig arribar a l’època d’exàmens amb el braç dret trencat i enguixat; tots els profes de La Salle em van fer controls orals per demostrar els meus coneixements excepte qui impartia aquesta patriòtica matèria, que em va obligar a escriure amb la mà esquerra. El resultat va ser un notable en un examen escrit en lletres majúscules i esguerrades. I el premi honorífic al surrealisme va pel crèdit variable “FIFA 98” on vam apendre els secrets del… badminton!

  3. Osti PAX, ja gairebé havia oblidat el crèdit variable de la “Vuelta a España”. Allò sí que era una assignatura embaucadora! El discurs era evident: “España es plural y diversa, pero en esencia es una. Viva España”. L’única gràcia del crèdit -almenys quan el vaig fer jo- és que el fèiem junts els de 3r i 4t d’ESO. En resum, que estava ple de ties.

    D’aquells crèdits de La Salle en vull recordar (de moment) dos més: un que no vaig fer, però que em feia gràcia el títol (Derivades? Parlem-ne) i un altre de Química que vaig haver de fer obligatòriament (no ens deixaven agafar, només, els d’esports i Història). En aquest segon no m’enterava de la pel·lícula. Potser va ser fent aquell crèdit que vaig decidir que no volia saber res més de les ciències.

    TORRA, un dia has de portar al bar el teu gran cartell de Patum fet amb boli. Postmodernitat total. També podem fer una exposició amb les nostres Venus de Milo. Havíem de dibuixar la puresa i vam acabar pintant la cara de l’Anticrist amb cos de bòdriu lleugerament inspirat en el cànon clàssic.

  4. Ja m’agradaria portar-lo, però va acabar estripat davant dels meus morros, per part de la insensible mestra, 3 segons després d’entregar-lo. Llàstima!

  5. Jo l’assignatura mes avorrida que recordo va ser “biologia i geologia” una optativa d’aquestes de Batxillerat.

    S’ha de dir al seu favor que gran part de la culpa la tenia jo. Ja feia biologia, tambe feia una optativa que es deia geologia, i llavors feia aquesta altra de bio/geo tot junt… A mi no se m’havia acudit fins que el professor de geologia em fa fer notar que segurament no era una decisio gaire intel.ligent….

    La part bona es que estudiaves dues assignatures i n’aprovaves 3… que tampoc esta tant malament!!

    Per contrarestar, el mes divertit que recordo haver fet a l’intitut (dins l’institut, no confondre amb l’epoca d’institut) eren els partidets amb el borrador entre classe i classe!! Poc guapu!

  6. Jo recordo amb especial afecte aquella de “La vuelta a España”. Trobava que era útil saber qui era l’enemic, què menjava i què ballava per tal de disposar de més informació i saber-ne els punts flacs. A més, recordo aquells crèdits força surrealistes dels dos Carreras, el R. i el J. Música debuzziniana, literatura del segle XIX… molt instructiu i formatiu per anar pel món.

    A més, les partides de borrador eren triomfants. Recordo com, en algun crèdit, un que estava poc bé de Cal Rosal (el cognom comença per F) va fer sortir la professora de classe plorant. La infortunada era profe de Naturals, era baixeta i prima. No diré noms.

  7. “Es misión esencial del Estado, mediante una disciplina rigorosa de la educación, conseguir un espíritu nacional fuerte y unido e instalar en el alma de las futuras generaciones la alegría y el orgullo de la Patria”. Començava el curs 1942-1943 i el setmanari falangista “Berga” exposava què en pensava l’Espanya franquista de l’educació escolar.

    En el mateix número d’aquest setmanari -el berguedà actual del moment-, avui fa 67 anys, als lectors se’ls recordava quin tipus de mesures tenia preparades “el estado” contra els que gosaven dir que l’Espanya de Franco no era el millor dels mons possibles: “A todo aquel que insinue siquiera que puede haber otra cosa que Franco, contadle las costillas, rompédselas por tres partes”.

  8. Avui he tingut el poder. Els nervis, la frisança, voler sortir ja, tornar a mirar el rellotge una altra vegada… Tot depenia de mi. Tenia una gran responsabilitat. M’han dit: a les 11 en punt, fes sonar el timbre. Sí, el timbre que marca l’horari de l’escola. Eren les 10:57 i m’he dit “què, fas sonar el timbre ara i els regales 3 minuts de pati? No, que es fotin. Ahir van deixar el pati brut i les males accions s’han de penalitzar. Que n’aprenguin”. Decidit això, he anat a pixar, m’he rentat les mans i la poma d’esmorzar i, havent fet, ara sí, he apretat el botó alliberador.

  9. Hòstia Sergi si que tens poder! Jo em pensava que el botó màgic només el dominaven els professors que aprofiten l’hora del pati per corregir, no per jugar a futbol o parlar de política xD

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s