Cròniques de la Tercera Regional

Fa temps, quan encara no teníem el bloc, i jo jugava a 3a Regional, vaig fer arribar una proposta a dos diaris diferents (El 9 Esportiu de Catalunya i l’Avui). Els deia que podia ser interessant dedicar una columna de les seves pàgines esportives a oferir un text futboleru que anés més enllà de les cròniques tradicionals -que no sé si es llegeix ningú- dels partits de futbol.

Una columna centrada no en explicar l’últim partit del Barça ni tampoc en fer-se el puta teoritzant com juguen, tàcticament, el FCB i els seus rivals.

La meva idea era poder dedicar un espai setmanal a mostrar una cara del futbol en la qual, arreu de Catalunya, participa molta gent, però que surt poc reflectida als mitjans de comunicació: el futbol dels camps de regional.

Sense enrotllar-me gaire més, i anant al gra, els vaig adjuntar alguns exemples del tipus de cròniques que m’oferia a fer. Els de l’Avui no em van contestar. Els del 9 sí. El director em va enviar un mail dient-me que els textos, i la idea, li havien semblat interessants i que baixés un dia, a la redacció del diari, a veure’l.

Vaig baixar-hi. Després de donar unes quantes voltes -i que les princeses del Raval m’haguessin intentat fer creure que era el tiu més guapo de Barcelona (que sóc de Berga, collons!)-, vaig trobar el lloc on havia d’anar. Em va rebre el director i vam estar xerrant una estoneta (no gaire). Resumint, em va dir que la meva proposta li semblava bé, però que ho havíem de deixar per més endavant. Potser encara no som prou endavant. Només fa dos anys d’aquella cita.

Per si us fa gràcia llegir-ho, adjunto una de les cròniques que vaig preparar i enviar als diaris esmentats. La vaig titular Sorra, pedres i una pilota. Havia de ser el primer article d’una secció o columna que ja m’havia pres la molèstia (o la ingènua gosadia) de batejar: Mastegant sorra. Deia així:

Després del gran espectacle (el 0-3 del Barça al Bernabéu, 19/11/2005), l’endemà retorno a la tercera, a la tercera regional. Els dos pols oposats del món del futbol: de la glòria al camp de sorra. L’antagonisme, tanmateix, podria ser encara més grotesc: jo podria ser un veterà de trenta i tants, amb bona panxa, que gaudís passant les tardes de diumenge caçant cames jovenetes formant part d’un equip d’arreplegats que, a sobre, s’insultessin entre ells de forma barroera i ostensible.

Amb l’argot futbolístic, jo podria ser un “gordu” jugant amb una banda. Existeixen. No s’han extingit. De moment, però, el meu cas encara no és tan greu. Tinc 24 anys, no em sobren gaires quilets i si m’he desdit de la meva retirada futbolística (ha durat cinc mesos) ha estat per passar a formar part del millor dels pitjors equips del futbol català: set partits, set victòries.

El meu debut amb l’Olvan es presentava molt interessant. No perquè jugués jo, sinó pel rival: l’Artés, 1r contra segon. Comença el partit i m’assec a la banqueta. Normal, els companys ho han guanyat tot i jo sóc un nouvingut. M’hauré de guanyar el lloc.

El matx avança i ningú no marca. La pilota crema, hi ha nervis, és un partit ple d’imprecisions. La gent potser no ho entén ni ho vol entendre, però els que juguem a tercera –malgrat no cobrar res ni saber-ne gaire- també ens posem nerviosos, també ens venç la pressió. També ens muntem pel·lícules, somiem, diem tòpics i parlem dies abans i dies després del partit del diumenge.

L’àrbitre xiula el final dels noranta minuts i el marcador no s’ha mogut. No s’ha mogut perquè no hi ha marcador, però és que tampoc s’ha vist cap gol. Els equips més humils també podem aconseguir que el futbol sembli estúpid: 0-0. Arribo jo i ja no guanyem. Ho dic en veu alta, al vestidor, perquè ningú m’ho retregui d’amagat. Autocrítica preventiva.

Sergi

Anuncis

4 comentaris to “Cròniques de la Tercera Regional”

  1. 0 a 0 però van haver de suar-ho! A Artés, 1 a 2 i cap a Segona Territorial!!
    Endavant Olvan!

    Llàstima que, de moment, no hagi prosperat la teva idea. No saben el què s’han perdut!

  2. “Hay que echarle más huevos”, “vete a tomar por culo”, “vamos, vamos”… Els futbolistes milionaris i els futbolerus de la 3a Regional tenen una cosa en comú: el vocabulari.

    Si voleu llegir la bonica conversa que van mantenir l’altre dia el Guti Haz Pim Pam i el Pellegrini a Alcorcón, http://esports.e-noticies.cat/guti-a-pellegrini-ves-a-prendre-pel-cul-34232.html

    Si preferiu la versió del Marca (escrita a la portada del diari), http://www.marca.com/multimedia/primeras/09/10/1029.html

    Si voleu escoltar els sons de Tercera Regional, podeu anar a Casserres, Navàs, Torroella de Baix o Vilada o també podeu anar a animar el Berga B.

  3. Avui fa 10 anys d’aquella final de la Uefa on el Liverpool va guanyar 5 a 4 a l’Alavés (amb autogol del Delfí Geli al minut 118). Ahir va ser l’Olvan el que va perdre 5 a 4. L’escenari del crim fou el Municipal Josep Guardiola de Santpedor. Als deu minuts ja ens n’havien fotut dos. Pasturant per allà la banda vaig sentir com algun aficionat local, pensant-se que ens en cardarien 7 o 8, ens anava dient “això no és Olvan, eh?”. Vaig entendre el significat del conceto a la primera: allà al Patatal deixeu escapar pocs punts perquè no es pot jugar a res, però en un camp d’herba artificial sou molt flaquets. Potser sí, però a falta de deu minuts anàvem 4 a 4 (amb dues barraques de Margigol). Llàstima que l’àrbit decidís regalar la victòria d’aquest solters contra casats (els dos equips vam fer gala d’un sistema defensiu molt ben treballat) als blaugrana i que el Bunyu renunciés a engrandir la seva llegenda fallant, a l’últim minut, un gol bastant fet.

  4. Fa poc més d’un any, durant uns quants dies no es va parlar de res més: REMUNTADA. Després de fer la pena al camp de l’Inter -amb el Touré al banquillu-, tots plegats -embaucadors, embaucats i nosaltres, els normals- vam voler creure que la remuntada era possible. Vam abusar tant de la parauleta que els italians se la van fer seva: els hi va agradar la cantarella del mot. Aquests dies, el Berlusconi l’ha fet servir en públic per engrescar als seus. Li ha anat tan bé com a nosaltres: ell ha perdut Milà. Nosaltres ens vam quedar sense la final del Bernabéu. Tot plegat deu ser culpa de la llegenda (negra) del Bunyu. Sí, sí, del Manel Muntada Bunyu. Fou ell el primer que va saber veure la musicalitat i la força que amaga aquesta paraula: en no sé quin partit de Tercera Regional, l’Olvan perdia 0 a 1. Buscant un revulsiu, el Tià va apostar per la carta Bunyu. Poca estona després el George Best de l’Olvan ja estava garlant dels seus tres gols: “la tia del Regió 7 no s’ho atrapava. Barraca, barraca i barraca. Sort en va tenir que li vaig posar fàcil el titular: Re Muntada”.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s