Inferns

Un dia, vaig llegir que l’Albert Sánchez Piñol -un dels grans noms de la literatura catalana actual- deia alguna cosa similar a l’infern és allà on l’humor esdevé impossible. Hi estic d’acord.

D’inferns n’hi ha molts -des del patiment solitari del qui veu morir (massa aviat) a una persona molt estimada fins a qualsevol dels capítols d’horror col·lectiu que formen part de la història de la humanitat-, però tots tenen una cosa en comú: a l’infern no hi ha humor possible. Les rialles, i les ganes de dir les bestieses de sempre, queden congelades.

Últimament, he llegit dos llibres que m’han fet viatjar a dos inferns col·lectius -que amaguen molts drames individuals- on es van cometre crims horribles. Un es titula Un guàrdia civil a la selva. L’altre, Vecinos.

El primer, escrit per Gustau Nerín, ens situa a la colònia de la Guinea Continental Espanyola, cap als anys vint del segle XX. El segon infern -explicat per un tal Jan T. Gross- s’esdevingué en un petit poblet de Polònia, l’estiu de l’any 1941.

A l’infern africà, els protagonistes foren el tinent Julián Ayala Larrazábal i els membres de l’ètnia fang, que hagueren de malviure, i morir, sota les ordres i les mil barbaritats imposades per aquest representant del domini colonial espanyol a les selves de Guinea, en un territori dit el Muni.

L’any 1914, poc abans que el tinent Ayala s’embarqués cap a l’Àfrica, els fang eren considerats “els darrers africans lliures”. El seu territori era una immensa selva -gran com gairebé mitja Catalunya- on només vivien unes 100.000 persones. Els espanyols no s’atrevien a entrar-hi: eren molt pocs i la selva molt espessa.

Vint anys més tard, els pocs fang que encara quedaven vius tenien clar qui era el principal culpable de la seva desgràcia: en deien abé, que significa “home dolent”. Es referien al tinent Ayala, “l’oficial colonial més dur en el període més brutal de la colonització”, segons l’autor.

Al llarg del llibre, s’expliquen moltíssims crims i atrocitats que foren responsabilitat de l’home dolent. Per no allargar-me massa, només n’esmentaré dues:

– Es veu que el tinent Ayala, de nit, no volia sentir cap soroll. Però no vivia sol. Dormia en un campament on també hi havia cabanes dels fang. Una nit, fart de sentir plors de criatures -devien tenir gana-, va ordenar a un dels seus homes que deixés una fulla de plataner sobre la teulada de cadascuna de les cabanes ploraneres. L’endemà, de bon matí, va llençar els sis nadons culpables a les flames. Moriren cremats.

– Un dia, en un petit poblat fang, cinc homes van tallar a cops de destral el pal on onejava la bandera espanyola. Quan la guàrdia colonial va detenir els presumptes autors de l’ofensa a la pàtria, aquests foren obligats a cavar un gran forat al mateix lloc on hi havia hagut el pal de la bandera. Allà mateix van ser executats i enterrats. Els seus caps, però, foren tallats per poder-los mostrar a Ayala. S’havia de deixar clar que la feina estava feta.

L’altre infern que volia comentar esdevingué real una mica més tard, l’any 1941, i més al nord, a la civilitzada Europa. Concretament, en un poblet de Polònia que es diu Jedwabne. En aquest indret, que podem imaginar envoltat d’un bell paisatge de camps i boscos centreuropeus, un dia d’estiu, la meitat dels habitants del poble foren cruelment assassinats pels seus veïns.

A finals de juny de 1941 -quan aquest poble passà de mans soviètiques a nazis-, a Jedwabne hi vivien uns 1.600 jueus. A finals d’estiu, només en quedaven set de vius (una veïna del poble els salvà fent de casa seva el refugi d’ells).

Van ser els homes de la Gestapo els que, en arribar el poble, liquidaren els jueus? No. A Jedwabne, els nazis no van matar cap jueu. Els assassins van ser els veïns del poble; polonesos, gent normal: paletes, pagesos, l’alcalde, jornalers del camp, el carter, etc.

Amb el martell, a cops de roc, buidant els ulls dels jueus, tallant-los la llengua, cremant-los (encara vius) en un gran paller… De diverses maneres, totes horribles, uns polonesos normals van decidir, espontàniament, voluntàriament, assassinar els seus veïns jueus.

Per què? Com s’explica aquest desig de mort i sang que ens pot semblar incomprensible?

L’odi o animadversió cap al jueu, les persecucions antijueves, els pogrom o l’antisemitisme en general no van néixer amb el nazisme. Des de segles enrere, a diferents punts d’Europa -a Polònia també-, ja hi havia hagut esclats de violència contra els jueus i una hostilitat permanent que en certs moments s’aguditzava.

Per tant, això que els jueus no agradessin a la gent normal ja venia de molt lluny, però de què se’ls acusava? De tot. Des de ser els assassins de Jesucrist fins a ser els responsables de totes les epidèmies. En cas de dubte -i més encara en temps difícils-, eren culpables. Sempre s’havia dit i pensat així.

L’autor del llibre subratlla, però, que fent referència a la tradicional hostilitat polonesa cap als jueus potser no n’hi ha prou per entendre les barbaritats de Jedwabne. Segons ell, també hauríem de tenir en compte un altre motiu més concret: si els jueus desapareixien, les seves cases, terres i propietats podien ser repartides entre la gent del poble.

A nosaltres ens pot resultar difícil d’entendre o assumir que un mal pensament tan egoista pugui conduir a cometre tantes atrocitats, però si a aquest element hi afegim l’odi popular al jueu, el context de guerra o l’entrada dels nazis al poble, potser sí que va anar així. El cas és que quan les tropes alemanyes entraren al poble, de seguida es van sentir crits d’ A degollar jueus! i preguntes del tipus Està permès matar jueus? , adreçades a les noves autoritats.

En aquest llibre hi apareixen diferents testimonis i episodis que expliquen, detalladament, com foren assassinats els jueus del poble, però, segurament, la història concreta que més bé ajuda a entendre la “desintegració moral” (concepte de l’autor) que féu possible aquell infern és una que, al contrari de totes les altres, acaba bé:

A Jedwabne hi havia una dona polonesa que, horroritzada amb la persecució que estaven patint els seus veïns jueus, va decidir acollir unes criatures jueves a casa seva. Els veïns polonesos ho van saber i van exigir-li que entregués els nens a la Gestapo o que els matés ella mateixa. Estava molt espantada i alterada: no volia que els nens morissin, però si els seguia amagant, la seva pròpia vida també corria perill.

Finalment, va decidir col·locar els nens en un carretó, sota una manta, i dir a tothom que se’ls emportava a fora del poble per ofegar-los. Es va deixar veure per tot el poble passejant amb el carretó, però no els va matar. A la nit, els tornà a amagar a casa seva. Mentrestant, els seus veïns polonesos ja podien dormir tranquils: es pensaven que ja no quedaven nens jueus vius al poble.

Sergi

Anuncis

8 comentaris to “Inferns”

  1. Uf Sergi! No pots escriure alguna cosa més alegre?

    Sobre el nazisme, aquest dissabte a les 22’30h al teatre Municipal de Berga representen “K.L.Reich” dirigida per Frederic Roda (el director que els últims dos anys ha dirigi els Pastorets de Berga). Després hi ha col·loqui amb els actors hi director.

    Diria que del tot recomenable!

  2. Ahir, a l’AVUI, l’Alfred Bosch ens parlava d’un altre infern ben poc conegut: http://paper.avui.cat/article/ultima/146191/franco/sodomita.html

  3. “L’infern són els altres”, va dir Sartre…

    Gran frase, juntament amb la més mítica del Ramon de les Olives, al “Cor de la ciutat”, aquella sèria en què ja han fet més capítols que “Veïns”, i que diu: “A la merda! A la merda tu, a la merda jo, a la merda la Pilar, la Desi i el fill de puta del Santi!”

  4. Un altre infern nazi és l’explicat pel manresà Amat Piniella a “K.L.Reich”. Dissabte passat va arribar a Berga en format teatre:
    http://aixiitot.blogspot.com/2008/11/klreich.html

  5. Acabo de veure la pel·lícula “Salvador”. Acollonant. Un autèntic infern, el que va viure.

  6. En sabeu gaire res del Congo? Jo no. Doncs es veu que, des de fa deu anys, estan en guerra. Un infern on han mort 3 o 3’5 milions de persones. L’Albert Sánchez Piñol us ho explicarà més bé: http://multimedia.avui.cat/pdf/08/1122/081122sup_a004.pdf

  7. Un altre infern: Txetxènia. Si voleu llegir una entrevista on un soldat rus explica les seves horroroses experiències viscudes a Txetxènia: http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2008/11/28/pagina-80/75680583/pdf.html

  8. No sóc gaire d’anar al teatre, però m’agradaria veure “La nostra classe”. L’obra parla d’allò que va passar a Jedwabne (Polònia) el juliol de 1941: el poble va quedar net de jueus. Els assassins no foren els nazis. http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/433369-una-llico-dhistoria-falsejada.html

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s