Sant Ambrós 1995

Aquesta història comença, em sembla, al pati de La Salle. Concretament, al banc que queda més a prop de l’escala per on pujàvem i bàixavem entrant i sortint de classe.

Situem-nos: primers dies de desembre de l’any 1995, hora del pati, uns quants xavals de 14 anys que ens crèiem molt crescuts, molt llestos i molt ben parits començàvem a planificar una gran farra. Ja érem grans i tocava pensar en nenes, beure i fum. L’únic problema és que els nostres pares no ho veien de la mateixa manera. Nosaltres volíem creure que la nit ja era nostra, però ells deien que no.

Ens era igual. Més tard o més d’hora, hi hauria farra. Vam posar una data: el 7 de desembre. Era un dia de festa, no teníem cole. Ens vam dir que la faríem grossa. Tan grossa que la festa havia de tenir nom propi. I així va ser: en vam dir Sant Ambrós. Què, un sant per designar un dia d’intoxicació massiva? Sí. A l’agenda del cole posava que el dia assenyalat era Sant Ambrós i nosaltres ens vam limitar a fer cas d’aquella agenda carregada de sants i aforismes més o menys carrinclons.

Fixat el dia, tocava posar-hi hora. Si no ho recordo malament, vam quedar havent dinat, cap a les 4 de la tarda. Estava tot preparat: un pis per nosaltres, molta gent convidada, beure a dojo, una mica de cànem i el tauler. Sí, un tauler on practicar un joc molt evolucionat: tirar el dau i anar avançant. Buenu, més que avançar, es tractava de mamar. El dau deia un 3? A beure cervesa. Ostres, quina sort, he tret un 4! Xupitu de vodka per l’afortunat. I si treies un 6, whisky de destrucció massiva.

Mamant, mamant, van anar passant les hores. Aviat vam deixar estar el joc. La gent va començar a beure descontroladament, sense respectar cap norma. També fèiem molt soroll i merder. Era una gran festa, collons! Ho havíem d’aprofitar.

A partir d’aquí, ja m’és molt difícil reconstruir la història. Forço la meva memòria i em veig, encara abans de fer-se fosc, saltant a sobre un llit. Què guapu. La següent imatge ja és molt diferent: no em trobo gens bé, necessito que em toqui l’aire. Em sembla que sortiré al balcó. Hi ha una mena de butaca. M’hi assec. Els ulls se’m tanquen.

Quan els torno a obrir, sento una veu que crida: el Sergi ha vomitat! El Sergi ha vomitat! Tenia raó, m’havia ratxagat a sobre. Em trobava fatal. No havia experimentat mai sensacions semblants.

Del balcó al lavabo. No sé com. I no pas sol. Estic al lavabo acompanyat d’altres amics. Diuen que em volen dutxar. Per què? Algú ha dit que, en aquests casos (van repetint el Sergi està fatal), és una bona teràpia de xoc.

No controlo el meu cos i estic a mercè dels meus amics. Em despullen i em fiquen a la banyera. Obren l’aixeta, comença a rajar aigua. Què cabrons, és freda. D’això sí que me’n recordo. Amb un fil de veu molt esquerdat, els dic calenta, calenta. No tinc clar si m’ho van concedir.

En aquells moments no estava en condicions d’exigir res. M’havia de limitar a intentar recuperar la consciència i a respectar algunes normes bàsiques. Per exemple, un amic em va deixar ben clar que pobre de mi que, despulladet com estava, se m’acudís trempar. Evidentment, anava tan tou que no hi havia cap perill que s’aixequés res.

Anàvem contrarellotge: era tard, el pis estava fet una merda i havíem d’endreçar i desallotjar ja. Si ens encantàvem, corríem el perill que la mare del fill que va tolerar que convertíssim casa seva en una bodega ens enxampés de ple. Sobretot a mi, amb aquella pena que feia.

Tothom anava molt mamat, però davant la gravetat la situació, la majoria va reaccionar aportant moviments útils. Finalment, vam aconseguir marxar del pis -el devíem deixar fet un fàstic- abans que arribés la mestressa de la casa.

Però la història no acaba aquí. Si tothom hagués marxat cap a casa seva –adéu, vagi bé, ens veiem demà– pel seu compte, jo no hagués arribat mai a casa meva. No estava en condicions d’anar sol enlloc. Uns quants amics -els hi estaré sempre agraït- també ho van veure així i em van acompanyar a passejar per veure si m’anava passant la garlanda. Quedava clar que, en aquell estat, no em podia presentar a casa.

Recordo que vam fer una aturada a les Dominiques. Allà els deia que ja em trobava bé, però no era cert. No m’aguantava dret. I seguia ratxagant. Alguns amics es van espantar: allò que em sortia de la boca era de color negre-vermellós. És sang!, va dir algú. No, era Martini.

Finalment, després de molt voltar, dos amics em van deixar a la porta de casa. Per agrair-los les atencions, els vaig dir que els volia pagar cinc duros o 75 pessetes. No sé si ho vaig fer.

Un cop a casa, no vaig poder dissimular. Era impossible. No podia dissimular no estar patint una experiència que, fins aleshores, no havia tingut mai. A més, el meu aspecte general em delatava: suposo que feia molt mala cara i, a més, de la meva indumentària destacava el detallet que portava uns texans on no cabia. No eren els meus.

D’on véns Sergi? Què has fet? Què t’ha passat? No me’n recordo què vaig respondre. Suposo que no devia ser gaire convincent. Tan ràpidament com vaig poder, vaig anar cap a l’habitació. Allà, em vaig posar el pijama. Llàstima que me’l posés al revés.

A continuació, cap a taula. De primer plat, sopa. Collonut. Una cullarada, dues cullarades i… nova ratxagada. A dins del plat. D’aquell dia ja no recordo res més.

Dóno fe, pels segles dels segles, que la cosa va anar més o menys així. Ara us toca a vosaltres, companys i amics, si voleu, aportar el vostre testimoni sobre allò que passà el dia de Sant Ambrós de l’any 1995.

Sergi

Advertisements

19 comentaris to “Sant Ambrós 1995”

  1. Òstia quina emoció! Ara ens en cardem, però aquell dia (i els següents) les vam passar més putes que Caïm!! Una de les excuses pels de casa (boníssima) va ser que estàvem al rocòdrom de la piscina i el Sergi va caure en una bassal.

    Recordo que dies després un bon deixeble va escriure l’Ambrosòlia, una mena de Bíblia on explicava pas a pas i frase a frase el calvari del Sergi i els seus deixebles. Era brutal!! Encara en recordo bastantes frases:
    “Casa meva era casa de seny i vosaltres l’heu convertit en una bodega!”
    “L’apòstol mira als seus deixebles i els digué: Doneu-me una pinta! – Llavors tornà a vomitar.”
    “Mireu ja estic bé, ja puc seguir aquesta linia del terra!! deia l’apòstol mentre marxava fent esses pel pati de les Dominiques”

    També són molt emotius tots els actes que vam fer durant els anys següents per celebrar Sant Ambrós. Al matí viacrucis (reseguint el camí des del temple a casa el Sergi) amb lectura dels passatges de l’Ambrosòlia; a la tarda partidet solters contra casats; i a la nit sopar i festa. Cada any sortia algun nou apòstol!!

    I paro perquè m’emociono!

  2. Volem llegir l’Ambrosòlia.

    Després d’explicar aquest mal trangul pel Sergi ja només fa falta això i aquest post serà molt llegit.

  3. Un parell d’himnes creats fa alguns anys:

    GOIGS A ST. AMBRÓS (música del St. Fermín)

    A St. Ambrós preguem
    per ser el nostre patró
    que el 7 de desembre
    ens doni la benedicció.

    HIMNE DE ST. AMBRÓS (música de l’estivi guonder)

    Buidem el mam,
    fem baixar el beure,
    pillem un tou que acabem ben cecs i haguem de treure.

    St. Ambrós volem seguir,
    després de tant patir.
    Seguim-lo, el regne del profeta ja és aquí.

    (evriboditunau)

    Buidem el mam,
    fem baixar el beure…

  4. Osti Torra, d’això de la pinta ja no me’n recordava. Com que fa tant temps que se m’ha convertit en un instrument inútil… Doncs això. Que el tema pinta en general el tinc bastant oblidat.

    Com bé dius, els dies després també van ser difícils. Sabíem que, un dia d’aquells, les nostres mares es reunirien per berenar i que, entre pasteta i pasteta, acabaria sortint el tema de la setmana: “què collons van fer els atontats dels nostres fills aquella tarda?”. Si no ho recordo malament, el dia que s’havien de trobar va néixer la meva germana. Amb aquell canvi d’escenari, el cas Sant Ambrós va quedar pendent de judici.

    Quan, setmanes després, vaig ser cridat a declarar, vaig agafar la meva germaneta, me la vaig posar als braços, vaig fer cara de bon nen i vaig assumir que aquella tarda no havia actuat amb seny i responsabilitat: vaig confessar que aquelles tres o quatre cerveses no se’m van posar bé. És que no es pot beure tant, home!

    Amb el judici vist per sentència, vaig escoltar el veredicte del jurat patern amb molta tranquil·litat. No esperava una condemna dura. I així fou. Va ser una sentència justa: ull per ull, dent per dent. Per cada cervesa, un cap de setmana sense sortir.

  5. Encara vas tenir sort Sergi, qualsevol sentència minimament equivalent t’hauria deixat a casa un parell d’anys!!

    Jo recordo la cara de felicitat que posaven les monjes de les dominiques quan els hi explicàvem que estàvem fent una colla d’actes, com anar a visitar la font de les Domis, perque celebravem St Ambròs.

    -No mu puc creure- deien, Oi tant que no germana, i sort que no sabien de la missa la meitat. jajaja.
    Els següents St Ambrosos en locals nostres, a Wembley o a les Trinxeres, no mereixen tampoc caure en l’oblit. Quines garlandes i quins farts de riure, els recordarem sempre.

    I per la gent que so mira desde fora o que té fills d’aquesta edat, en plena adolescència, que no pateixin ni un moment per ells, està demostradìssim:
    Que creixen igual!!!

    Visca St Ambròs!!

  6. Per acabar de recrear l’ambient d’aquells dies de desembre de 1995, també hauríem de fer referència a la banda sonora del moment. Si no ho recordo malament, a aquella època ens agradaven molt grups com Metallica, Iron Maiden, Offspring o Green Day. Enteníem poc què deien. Per fer-ne un tast: http://www.youtube.com/watch?v=2kIZeVoRBuU

    D’altra banda, també vull deixar dit que, almenys en un aspecte, aleshores estàvem molt atontats: em refereixo a l’hora del pati. Érem tan burrus que ja ens crèiem grans per aprofitar aquella mitja horeta per fer partidillu. A canvi, ens passàvem l’estona del pati fent el “xuluputes” allà als bancs.

  7. El Sergi, influenciat pel seu principal ideòleg, fa 13 anys que té 14 anys. Quina sort que teniu de recordar tants detalls després d’aquesta santíssima òstia.

  8. El meu germanet fa coses estranyes, Pax. Però si tornes a insinuar que té el burru del Serrat com a ideòleg, tindràs un accident.

    Aquest relat pot semblar atroç. De fet, ho és. Hauria d’aterroritzar tot aquell amb fills o voluntat de tenir-ne. Però qui no dugui a la motxilla el seu propi Sant Ambrós és que no ha estat adolescent. Una llàstima per ell.

    I és que això de mamar en excés envoltat d’amics té una mena de comportament dual que fa que l’endemà no te’n recordis de gairebé res però que dècades després en sàpigues de memòria tots els detalls. Això és màgia i no els Reis d’Orient!

  9. Fa 14 anys… tenia 14 anys. Mitja vida mamant. Ara -com són les coses- faig de professor a la mateixa escola on vam planificar la gran farra. Una de les meves alumnes és la meva germaneta. Va néixer sis dies després de tot allò que va passar aquell sant Ambrós de 1995. Per tant, molt aviat tindrà 14 anys. “No hase falta desir nada más”.

  10. Els deixebles de sant Ambrós tenim un problema: som molt del Barça -jo més que tu!-, però aquest dimecres hem d’anar amb l’Inter. El jefe ens hi obliga. Sant Ambrós és el patró de Milà i és molt de l’Inter. Tant, que a l’època del Mussolini (des de finals dels anys vint fins al 1945), l’Inter no es deia Inter. Era la Società Sportiva Ambrosiana. Al Duce Mussolini no li agradava això d’Internazionale (la paraula feia massa tuf de comunisme, segons ell) i va obligar al club a buscar-se un bon nom.

  11. Sergi, efemèride. Avui fa 15 anys, no? Alguna celebració especial?

  12. Felicitats a tots els feligresos de Sant Ambrós!!

    Visca Sant Ambrós!!!

  13. L’unic que em ve al cap es 15>14. Mare de Deu!!!

    • Marc, els teus números diabòlics em deixen sense paraules. Això del 15>14 hauria d’haver sigut el logo de la samarreta sant Ambrós 2010 que no hem fet ni farem. De fet, ni tan sols hem celebrat l’efemèride amb el tradicional programa d’actes (processó, partidet i sopar). Definitivament, ens fem grans.

  14. I de nou… Bon Sant Ambrós a tothom!!!

    I per molts anys!!!! Visca Sant Ambrós!!

  15. Moltes felicitats a tots els deixebles!
    Visca St Ambrós!!

  16. Visca!!! Aquest any per Nadal necessitare una mica de catequesis. M’he estovat estant tant lluny…

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s