Necessitem un Obama. El nostre.
Aquest diagnòstic/desig/afirmació l’he sentit i llegit diverses vegades aquestes últimes setmanes.
Enlluernats amb les quantitats incomptables d’il·lusió i expectació que últimament ha generat (aquí i als EUA) el nou president americà, diferents catalans aficionats a la política -gent aferrada al noble desig de poder viure en un país pròsper i lliure-, resignats i entristits amb el panorama polític que tenim a casa nostra, han implorat al vent que d’algun racó de les terres catalanes emergeixi un líder polític català tan engrescador com l’Obama.
La meva sospita és que els catalans ja tenim el nostre Obama. I ja fa uns quants anys que ens fa de president. Es diu Laporta, Joan Laporta i Estruch.
Entre el president Laporta i l’Obama hi veig, com a mínim, quatre similituds (una mica rebuscades, potser):
1. Fa unes setmanes, quan els diaris van dedicar, dia rere dia, tantes pàgines a parlar de l’Obama i del president sortint, algun articulista va destacar que passant de Bush a Obama, el poble americà havia anat d’un extrem a l’altre. A can Barça va passar una cosa similar: molts socis votants de Gaspart acabaren donat al seu vot a l’opció Laporta.
2. L’Obama i el Laporta no haurien d’haver guanyat. En el cas americà, mesos enrere, Obama era un més dels diferents candidats a representar el Partit Demòcrata a les eleccions presidencials i era un més dels que, en principi, havia d’acabar estavellant-se contra el gran favorit. Millor dit, la favorita: la Hillary Clinton. El canvi sensat.
A casa nostra, tres quarts del mateix. Si ens situem en el mes de maig del 2003, el Laporta només era un candidat a presidir el Barça. Un candidat que va caure bé a molta gent que el descobrí aleshores, però que, en principi, tenia molt poques opcions d’acabar sent president del Barça. A falta de poques setmanes d’aquelles eleccions del 2003 (se celebraren el dia 15 de juny), el gran favorit era el Lluís Bassat, el representant del canvi tranquil.
3. No fa pas gaire temps, es veia difícil que un negre pogués ser mai president dels EUA. A casa nostra, allò que semblava allunyar el Laporta de la llotja del camp del Barça era el seu catalanisme “excessiu” i massa abrandat. Que n’aprenguin, que diria el president: a Washington un negre i al Camp Nou un separatista.
4. Si l’Obama ha generat il·lusions i expectació, el Laporta i la seva junta, en aquells dies de primavera-estiu del 2003, no es quedaren pas curts. Veníem d’una temporada molt negra (vam quedar sisens a la Lliga) i els socis i aficionats volien tornar-se a engrescar amb el Barça. I es van trobar amb una junta plena de gent jove i preparada que els parlava (en català) de cercle virtuós, i molta gent es va deixar embriagar per aquell ambient d’estranya eufòria.
Quatre similituds… i una diferència: l’Obama ha desvetllat la il·lusió de molts, però tot just comença. Ja ho veurem què en queda de tot plegat d’aquí a dos anys. En canvi, el Laporta ja fa cinc anys i mig que presideix el Barça i, malgrat tots els malgrats (les dues últimes temporades decepcionants, els embaucadors, mals anys al Palau, el tema del Sandruscu i els sorianistes, etc.), si li haguéssim de posar nota, hauria de ser bona. Com a mínim, un notable.
A algú potser li semblarà exagerat o desafortunat establir qualsevol tipus de comparació o paral·lelisme entre tot un president dels EUA i un simple president d’un club esportiu, però em sembla que tots sabem prou bé que el Barça és molt més que un equip de futbol. Com diu el tòpic (potser ja una mica gastat, si més no de tant sentir-lo), som més que un club.
I sobretot ho és pels catalans que voldríem que Catalunya fos alguna cosa més que una comunitat autònoma. Si el Barça ens fa “perdre” tantes estones i ens genera tantes alegries i decepcions potser és perquè veiem en el Barça la Catalunya que voldríem.
Anant pel món, el Barça no és cap subapartat. Som el/del Barça. I ens coneixen i ens reconeixen arreu. I els millors jugadors del món volen jugar amb el Barça. I diuen que el nostre camp és la 2a meravella del món en l’àmbit dels edificis/equipaments esportius. I som un dels deu (o dels 3) equips de futbol més “importants” del món. I més i més i més. I molt més.
A falta de país propi, som del Barça. De la República del Futbol Club Barcelona.
Sergi