L’altre dia, tot dinant, aixeco el cap per mirar la tele i topo amb una preciositat que no esperava veure. Estaven fent el Tvist i la presentadora no era la de sempre (la Mari Pau Huguet, al bar coneguda com a Mari Clau Polvet). Allà, entremig dels fideus, se’m va aparèixer una noia rossa i riallera. Es diu Elisabet Carnicé. En descobrir-la, el meu primer pensament fou: “collons, quina euga!”.
Embriagat de tanta bellesa, precipitadament vaig dir-me: potser és la tia més bona de la història de TV3.
O potser no. No hauríem de menysprear noies/dones com la Ruth Jiménez, la Júlia de Poblenou, la Màbel del Club, la Beth, l’Eva Cargol, la Bibiana Ballbé, l’australiana de Ventdelplà o la gran senyora de la història de la tele catalana: la Montse Guallar, especialment esplèndida en aquell capítol de la Memòria dels Cargols on era “la rossellona”.
Garlar de les ties bones de la història de TV3… És veritat. Teniu raó. Això no serveix per a res. De fet, com tantes altres coses que fem cada dia. Per tant, no tingueu vergonya: confesseu les vostres dèries. Compartim obsessions i frustracions.
Sergi