Ripeti partita

Si hagués d’explicar els meus anys universitaris mostrant algun objecte, un d’ells hauria de ser la PlayStation.

No recordo com va arribar al nostre pis d’estudiants, però sí sé que la pobreta va haver de treballar moltíssimes hores. Moltes mans utilitzaren els seus mandus i diferents jocs ens alegraren aquelles tardes i nits barcelonines.

Un bon dia, algú va inserir dins la nostra Play un nou joc de futbol. Les referències eren boníssimes: jugueu-hi, jugueu-hi, és molt guapu. Molt millor que el FIFA. Pots comptar, escèptic, vaig pensar. Però si els gràfics són una merda, vaig dir. Tu prova’l i ja em diràs el què, va ser la resposta.

Aquell sagal tenia raó: la nova diversió es deia ISS Pro Evolution. Aquella nova manera de jugar a futbol i els lemes de la presentació del joc -allò de “Believe in your dreams” o “We are a football tribe”- s’apoderaren de nosaltres. El joc era tan viciós que transformà el nostre dia a dia. Necessitaves jugar-hi.

Aquella comparació amb el FIFA era certa: amb l’ISS, s’havia acabat driblar i driblar fins a finalitzar les jugades amb repetitius gols per l’escaire. Amb la nova joguina, prou feina tenies a controlar la pilota i a trobar la manera -tocant amb delicadesa el botó pertinent- de saber xutar en un punt intermig entre fotre la pilota a la segona graderia o no arribar ni a porta.

L’atracció que ens va provocar l’ISS Pro Evolution no va durar quatre dies. S’allargà mesos i mesos, un curs darrere l’altre. Partits i més partits. Mai no en teníem prou. Van ser moltes tardes entrant en aquella dinàmica tan difícil de trencar: érem dos, tres o cinc amics i anàvem jugant. Qui guanyava no perdia el mandu. A veure qui era el guapo que l’aconseguia vèncer. I quan perdíem, baixàvem al Paul a buscar berenar o obríem la nevera per ofegar les derrotes -i és que el cabron de l’Àngel, amb la seva Ucraïna dels Rebrov, Xevtxenku i altres jugadors desconeguts que li rendien molt, sempre ens guanyava- amb glopets de Xibeca.

La Play, però, no només funcionava a les tardes. També feia horari nocturn. Moltes nits, abans d’anar al catre, no ens bevíem la lleteta. Féiem la partideta d’abans d’anar a dormir. Era una situació molt perillosa. Ens dèiem avui sí, dos partidets i al llit, però la cosa solia allargar-se força més. Quan ja portàvem tres partits de deu minuts, podien passar dues coses: que el guanyador digués què, fem l’últim? o que el derrotat es limités a dir ripeti partita.

D’aquelles nits on els ripeti partita s’anaven multiplicant en recordo especialment una: era dilluns i no vam plegar fins a les 5 de la nit/matí. Mentre jugàvem, la cosa ens semblava completament normal. Jugar era molt divertit, i ja està. Quan vam ser capaços d’adonar-nos de l’hora que era, vam dir: la mare que ens va parir. Comencem bé la setmana.

Vist així, potser estàvem una mica malalts. Si hi afegeixo una altra imatge mental d’aquells anys, les sospites augmenten: durant unes quantes setmanes, al costat de la tele hi vam tenir un ordinador. A la nit, mentre els companys de menjador jugaven a la Play, jo les hi fotia amb el PC Futbol.

Estàvem tan obsessionats i atrapats que, molt sovint, perdíem el nord. Què vull dir? Parlo de les veïnes de dalt. A no sé quin pis del nostre edifici hi vivien unes noies. També eren estudiants. A vegades ens baixaven a veure. Em sembla que venien a demanar oli, sal o cervesa. No ho sé. Aquest és el problema. Eren quatre o cinc noies de 20-25 anys (per tant, estadísticament, alguna havia d’estar bona) i no els hi fotíem cas. Entraven al pis i com a molt dèiem Ei, hola, què tal? Com va? Anar fent, doncs vinga, vagi bé. Teníem coses més importants a fer.

Per exemple, organitzar i disputar fantàstics campionats d’ISS. Cada any en féiem algun. Eren grans dies. Érem vuit, deu, dotze o quinze participants que, havent dinat, no paràvem de jugar i mamar fins que, unes quantes hores després, s’acabava la festa.

Mentre jo muntava el quadru i ho apuntava tot (resultats, golejadors, targetes, classificació provisional, etc.), els altres jugaven, bevien, s’increpaven, insultaven a l’àrbit o es fotien a cridar de forma completament incívica. Les veïnes que hem comentat, per exemple, sabien perfectament quan teníem torneig: sentien pujar un xivarri molt especial.

Un dia ens van comentar que, del nostre pis, una nit sortiren crits al vent del tipus Holanda Holanda, Santa Santa o fill de puta, fill de puta. Aquests dos últims van ser obra de la mateixa persona: aquell dia el nanu comandava la selecció de Paraguai i un dels seus jugadors era el Roque Santa Cruz. Era un partit molt important i van xiular-li un penal a favor. El Santa fou l’encarregat de xutar-lo i… va fallar. Queda clar qui era el fill de puta.

Per acabar, un últim comentari: en aquells dies de torneig, era molt lamentable (i divertit) veure com -tot i jugar amb una cònsola i fer-ho entre amics- la pressió ens angoixava. Teníem por de perdre i la pilota cremava. Estàvem tan nerviosos -no volíem quedar eliminats- que, bloquejats, no se’ns acudia res més que pitjar una i altra vegada el botó de despeje. Quan féiem partits amistosos tocàvem i tocàvem i jugàvem amb un 4-3-3. El dia del torneig, el cagòmetru s’apoderava de nosaltres i les alegries futbolístiques es deixaven per una altra estona. Ho teníem claríssim: un defensa més, mitjos ben llenyataires i a veure si aprofitem algun córner per fer gol.

Sergi

Anuncis

11 comentaris to “Ripeti partita”

  1. Sergi!!!!!! estic emocionat!!! estic a dos metres d’aquesta play, me l’he mirat dins la bossa i m’ha caigut la baba….

    Ara fa un parell de mesos me la vaig endur a la feina (el dissabte que es munta el family day) i esta aqui amb mi.

    Tot i la seva edat, encara va fer les delicies dels mes petits (i dels que no ho som tant). Em va agradar molt quan vaig veure que encara funcionava perfectament… els ultims anys s’hi havia acumulat molta pols a sobre, pero no va fallar.

    Aixo si, l’unic joc que no funcionava era l’ispro (ara els joves en diuen nomes “pro”, pero al corsega 408 sempre sera l’ispro), el CD estava fet caldo, masses hores…

    Jo sempre jugava amb Croacia (amb Suker d’estrella) pero la meva actuacio mes destacada van ser unes semifinals. Estic d’acord que les seleccions mes odiades eren l’Ucraina de l’Angel (ho del schevchenko era massa fort) i per mi la Portugal del Macia.

    Amb el temps unes de les coses que recordo amb mes “carinyu” es totes les frases amb italia del joc (que no es podia posar mai en castella per principis). Recordo a la mitja part mirar les estadistiques, sempre pendent del nombre de “tiris”.

    flipeu:

  2. Un dia vaig sentir un home presumint davant dels altres homes de que els seus fills (en edat universitària) eren els putus amos jugant a la play. En concreto, a l’ispro. D’una banda, m’agradaria veure si plantarien cara a alguns dels nostres millors homes. De l’altra, i més important, aquest home no s’adonava que tenir un gran nivell a la play és incompatible amb una vida estudiantil endreçada i efectiva. I anar pagant matrícules i lamentant suspensos…

  3. Ostres, totalment identificat. Vaig començar a 1r de carrera amb el PRO 3 i fins a la versió actual a la que encara hi juguem al pis però en menys quantitat d’hores. Primer ho féiem a l’ordinador i després a la play2. Aquest joc marcarà la vida de molts futbulerus!
    Tinc 2 anècdotes bones sobre el PRO:
    – Un dia sortíem de la residència, on vaig viure 2 anys, amb el meu company d’habitació i de PRO, i 2 noies se’ns van adreçar a nosaltres dient-nos: oi que vosaltres sou els que esteu jugant i cridant cada dia fins a les tantes? vem quedar de pedra, érem coneguts com els ‘jugadors de pro de la resi’. Una passada.

    – Aquesta ja és al pis. Una tarda quan ja s’apropava l’estiu vam decidir muntar la tv i la play al balcó. Vem jugar de 6 de la tarda fins allà les 2 de la nit. Només recordo entrar al pis un o dos cops per anar al lavabo. A més, vem crear afició, recordo com un home d’avançada edat i suposo que amb poca feina es va passar un pilot d’hores mirant com jugàvem des del balcó veí.

  4. Jo sóc més de desptaxos i de fitxatges de la portera del Núñez: PC Futbol per sempre!!

  5. Lleïr, entenc el comportament del vostre veí observador: l’ISS era tan ben parit que no només t’ho passaves bé jugant-hi. Mirar com els altres s’enfrontaven també era ben divertit. Jo mateix, tantes hores vaig perdre (o guanyar) jugant a aquest joc com observant partits de la Play des del sofà.

    A les èpoques més dures de “ripeti partita”, de partits de futbol de veritat, a Barcelona, en miràvem ben pocs. Només els del Barça. Quan jugava el Madrid, i els cabrons s’avançaven en el marcador, de seguida algú tenia la gran idea: “què, enxufem la Play?”. La resposta era unànime: “sí, sí, fot-li”.

  6. Veig que encara que passin els anys els costums no canvien!!
    Ara ho fem mes modernitzats:
    El Pro 2008, amb la play2, 4 mandos conectats, i partits 2 contra 2.
    No tens el control de quan jugues amb un equip tu sol, però hi ha la pressió de que has de compenetrar-te amb el company, i jugant 4 encara es fa molt més ambient. I els “piques” són molt més forts!
    El que nosaltres no tenim són veïnes que ens vinguin a demanar sal.
    Si es donés el cas, dubto que al nostre pis “perdessim el nord” com feieu vosaltres…que corren temps de crisi!
    Però em queda un consol: la mà de partits i tornejos del Pro que em queden per endevant!
    El què té ser un mamalló de 19 anyets…jejeje

  7. Ahir, tot passejant, em va assaltar una altra de les expressions en italià d’aquell gloriós ISS de fa uns quants anys: “fantastico uno due”. Quan, després de pitjar no sé quines tecles, dos dels teus jugadors feien una bonica paret que trencava la defensa rival, el comentarista del joc, amb una eufòria mesurada, deia aquestes paraules (em sembla).

  8. Ho recordo perfectament, si que les deia si. Aquesta expressió era una de les més repetides quan jugava la meva gran Ucraïna! Quines parets més maques que feien el meu trident atacant: Rebrov, Skachenko i Shevchenko.

  9. Em sembla que he madurat: fa uns quants dies que tinc la Play2 a casa (per mi és com si acabés de sortir al mercat) i el Pro Evolution encara no m’ha destrossat els horaris: no vaig a dormir a les 5 després de fer 23 ripeti partita, no insulto (gaire) a l’àrbit de la Play, no vaig cridant “fill de puta, fill de puta” per casa tot acusant el culpable de la derrota i no dic que estic malalt per així no haver d’anar a treballar i poder passar tot el dia aprenent a fer bicicletes, ruletes i altres “mariconades” que costen tant de fer.

  10. Mentre tot el bar era un clam -Zlatan, desapareix de les nostres vides-, des d’una altra barra (el iaiu Arsène és un gran entrenador), el Teo Entra per la banda muràpido (curiós cognom) pensava “collons, algú ha agafat el mandu de la Play i dirigeix el Barça. Són unes putes màquines”. Ho he llegit a l’Sport.

  11. Com que no sóc modern, no tinc twitter, però des que ens hem traslladat aquí, veig passar els comentaris de la gent que twitteja. Ara n’he vist tres que m’han fet gràcia: “com pot estar tan bona l’Aina Clotet?”, “al twitter no es lliga una puta merda” i un tercer que venia a dir “no falla: nou Pro Evolution i els meus dits que en paguen les conseqüències”.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s