Abans de ser transformada en una autovia (l’actual C16), la principal carretera del Baix Berguedà (la C1411) ens mostrava, des de Navàs fins a Cal Rosal, una a tocar de l’altre, gairebé totes les colònies tèxtils que singularitzen el paisatge de la nostra terra baixa. Avui, passant per l’autovia, a més de 100 km/h, de colònia no en veus cap. Però hi són.
Cal Rosal, la Plana, l’Ametlla de Casserres (o colònia Monegal), Cal Metre, Cal Bassacs, Viladomiu Vell, Viladomiu Nou, el Guixaró, Cal Prat, Cal Cases, Cal Pons, Cal Marçal, Cal Vidal, Cal Riera i l’Ametlla de Merola.
Totes aquestes colònies es començaren a construir a la segona meitat del segle XIX. Aprofitant l’aigua del riu Llobregat com a font d’energia (cada colònia amb la seva resclosa i canal particulars), es posaren en marxa aquestes quinze fàbriques on, a cadascuna d’elles, treballaven centenars de persones.
A tocar de l’espai industrial, l’amo feia construir habitatges i un conjunt de serveis i equipaments (escola, botigues, església, teatre…) pels treballadors. Pas a pas, doncs, les colònies anaren creixent com una mena de pobles on gairebé tothom treballava a la fàbrica i on tot era propietat de l’amo.
I qui eren aquests amos que es decidiren, fa més de cent anys, a impulsar les colònies? En el cas del Berguedà, en general, eren empresaris que coneixien aquesta terra -en molts casos hi tenien lligams familiars- i que, després de guanyar diners en altres negocis previs, invertiren els seus guanys, i la seva experiència com a fabricants tèxtils, en convertir els marges del Llobregat en el món de les colònies.
Per què gastar-se els diners (els necessaris per comprar terrenys amplis, fer edificar una fàbrica, habitatges i altres equipaments, comprar maquinària, etc.) en construir una colònia? Per guanyar encara més diners. Diferents empresaris pensaren que impulsar i fer funcionar una colònia podia ser un bon negoci i, durant dècades, certament així fou.
D’acord, posem que tens bastants diners, que som a l’any 1864, que els teus pares van néixer a Puig-reig i que et consideres un empresari assenyat, eficient i amb empenta. I que tens ganes de provar-ho, què collons: tu també vols muntar la teva pròpia colònia. On ubicar-la?
Alguns empresaris del segle XIX pensaren que el Baix Berguedà era una bona opció. Per què? Hi havia diferents motius. Per exemple: 1) Aquí, els terrenys eren molt més barats i amplis que no pas a Barcelona i rodalia; 2) Poder aprofitar l’aigua del riu Llobregat com a font d’energia; 3) Al Berguedà hi havia molta mà d’obra disponible (les guerres carlines feren molt mal i moltíssima gent malvivia al camp) i, a més, els industrials del moment pensaren que, a la Catalunya profunda, en aquesta mena de món tancat que podien ser les colònies (en algunes d’elles s’hi construïren muralles per delimitar-ne el perímetre i, així, aïllar la “comunitat” de la resta del món) podrien gaudir d’obrers més dòcils que els de ciutat.
Els berguedans i berguedanes que vivien a les colònies entorn del 1880 es limitaven a treballar, obeir i callar? Segons sembla, no. Farts de treballar -cada dia- 12, 13 o vés a saber quantes hores, cobrant molt poc, i en una fàbrica plena de perills i de soroll eixordador, alguns obrers -cada dia més- optaren per mobilitzar-se i protestar: volien veure millorada la seva situació laboral.
A la dècada dels 80 del segle XIX, a les colònies, la conflictivitat social anà en augment. Tant, que alguns propietaris, fins i tot, patiren atemptats. Aquesta creixent tensió arribà al seu punt culminant l’any 1890, quan, durant mesos, la quotidianitat de les colònies es va veure trencada per constants vagues i respostes dels propietaris en forma de locauts; és a dir, tancaments de la fàbrica, per iniciativa de l’amo, per pressionar els obrers: es tractava de deixar-los ben clar que si li tocaven gaire els collons, ell parava màquines i ells, els obrers, es quedaven sense res.
Per tal d’evitar que es tornés a repetir un altre 1890, i per no haver de tornar a utilitzar l’arma del locaut, els amos de les colònies tendiren a emprar una doble resposta contra tanta conflictivitat. La primera fou de ràpida aplicació: expulsió, de les seves respectives colònies, dels obrers més “perillosos”. Es tractava d’escarmentar el conjunt de la colònia fent fora els treballadors més indisciplinats. Deixar clar que qui es passés de la ratlla, perdria feina i casa. I a buscar-se la vida.
Més a llarg termini, els fets de 1890 tingueren una altra conseqüència: el naixement de l’anomenat “paternalisme”. Els amos van anar veient que si afluixaven una mica -si no feien treballar tantes hores i oferien més serveis i comoditats als treballadors-, la conflictivitat, a les seves colònies, també es reduïa. I aquest era un objectiu prioritari: que la fàbrica produís, dia a dia, any a any, sense trasbalsos.
Per deixar ben entès als treballadors que si ells es portaven bé, l’amo els sabria correspondre, els propietaris de les colònies podien comptar amb el mestre de l’escola i l’Església.
Cada colònia tenia la seva església, el seu capellà i, molt sovint, les seves monges. Capellà, mestre i monges es cuidaven de deixar clar que l’amo havia de ser vist com un pare. Un pare protector i bondadós -però que també podia ser dur si feia falta- que proporcionava tot allò necessari per viure als seus treballadors: feina, casa, el plat a taula i, fins i tot, espais on gaudir dels moments d’oci.
Per a més informació dels orígens de les colònies tèxtils del Baix Berguedà, i de la seva evolució fins l’esclat de la Guerra Civil, podeu clicar aquí.
Des de finals del segle XIX, i fins l’arribada de la crisi del tèxtil i la decadència del model social i laboral de les colònies industrials (anys 70-80 del segle XX), milers de persones van fer de les colònies tèxtils del Baix Berguedà el seu món. Un paisatge industrial i humà que ha generat històries i debats de tota mena: el “paternalisme” i el control social, viure a la colònia durant el franquisme (rastres d’antifranquisme?), treballar a la fàbrica, el paper de la religió, els moments de lleure, l’escola o els habitatges i els serveis de les colònies.
Si us fa mandra llegir tant, però voleu saber més coses del món de les colònies, també podeu visitar el Museu de la Colònia Vidal, la Torre de l’Amo de Viladomiu Nou o la Ruta Cultural de l’Ametlla de Merola. O, simplement, acostar-vos a Viladomiu Vell, Cal Marçal, Cal Riera o l’Ametlla de Merola i deixar volar la imaginació o els records. Una altra opció es anar a veure els de l’altre riu (el Ter) i visitar les seves colònies.
Sergi
