El món de les colònies

fàbrica de Cal VidalAbans de ser transformada en una autovia (l’actual C16), la principal carretera del Baix Berguedà (la C1411) ens mostrava, des de Navàs fins a Cal Rosal, una a tocar de l’altre, gairebé totes les colònies tèxtils que singularitzen el paisatge de la nostra terra baixa. Avui, passant per l’autovia, a més de 100 km/h, de colònia no en veus cap. Però hi són.

Cal Rosal, la Plana, l’Ametlla de Casserres (o colònia Monegal), Cal Metre, Cal Bassacs, Viladomiu Vell, Viladomiu Nou, el Guixaró, Cal Prat, Cal Cases, Cal Pons, Cal Marçal, Cal Vidal, Cal Riera i l’Ametlla de Merola.

Totes aquestes colònies es començaren a construir a la segona meitat del segle XIX. Aprofitant l’aigua del riu Llobregat com a font d’energia (cada colònia amb la seva resclosa i canal particulars), es posaren en marxa aquestes quinze fàbriques on, a cadascuna d’elles, treballaven centenars de persones.

A tocar de l’espai industrial, l’amo feia construir habitatges i un conjunt de serveis i equipaments (escola, botigues, església, teatre…) pels treballadors. Pas a pas, doncs, les colònies anaren creixent com una mena de pobles on gairebé tothom treballava a la fàbrica i on tot era propietat de l’amo.

I qui eren aquests amos que es decidiren, fa més de cent anys, a impulsar les colònies? En el cas del Berguedà, en general, eren empresaris que coneixien aquesta terra -en molts casos hi tenien lligams familiars- i que, després de guanyar diners en altres negocis previs,  invertiren els seus guanys, i la seva experiència com a fabricants tèxtils, en convertir els marges del Llobregat en el món de les colònies.

Per què gastar-se els diners (els necessaris per comprar terrenys amplis, fer edificar una fàbrica, habitatges i altres equipaments, comprar maquinària, etc.) en construir una colònia? Per guanyar encara més diners. Diferents empresaris pensaren que impulsar i fer funcionar una colònia podia ser un bon negoci i, durant dècades, certament així fou.

El GuixaróD’acord, posem que tens bastants diners, que som a l’any 1864, que els teus pares van néixer a Puig-reig i  que et consideres un empresari assenyat, eficient i amb empenta. I que tens ganes de provar-ho, què collons: tu també vols muntar la teva pròpia colònia. On ubicar-la?

Alguns empresaris del segle XIX pensaren que el Baix Berguedà era una bona opció. Per què? Hi havia diferents motius. Per exemple: 1) Aquí, els terrenys eren molt més barats i amplis que no pas a Barcelona i rodalia; 2) Poder aprofitar l’aigua del riu Llobregat com a font d’energia; 3) Al Berguedà hi havia molta mà d’obra disponible (les guerres carlines feren molt mal i moltíssima gent malvivia al camp) i, a més, els industrials del moment pensaren que, a la Catalunya profunda, en aquesta mena de món tancat que podien ser les colònies (en algunes d’elles s’hi construïren muralles per delimitar-ne el perímetre i, així, aïllar la “comunitat” de la resta del món) podrien gaudir d’obrers més dòcils que els de ciutat.

Els berguedans i berguedanes que vivien a les colònies entorn del 1880 es limitaven a treballar, obeir i callar? Segons sembla, no. Farts de treballar -cada dia- 12, 13 o vés a saber quantes hores, cobrant molt poc, i en una fàbrica plena de perills i de soroll eixordador, alguns obrers -cada dia més- optaren per mobilitzar-se i protestar: volien veure millorada la seva situació laboral.

Cal MarçalA la dècada dels 80 del segle XIX, a les colònies, la conflictivitat social anà en augment. Tant, que alguns propietaris, fins i tot, patiren atemptats. Aquesta creixent tensió arribà al seu punt culminant l’any 1890, quan, durant mesos, la quotidianitat de les colònies es va veure trencada per constants vagues i respostes dels propietaris en forma de locauts; és a dir, tancaments de la fàbrica, per iniciativa de l’amo, per pressionar els obrers: es tractava de deixar-los ben clar que si li tocaven gaire els collons, ell parava màquines i ells, els obrers, es quedaven sense res.

Per tal d’evitar que es tornés a repetir un altre 1890, i per no haver de tornar a utilitzar l’arma del locaut, els amos de les colònies tendiren a emprar una doble resposta contra tanta conflictivitat. La primera fou de ràpida aplicació: expulsió, de les seves respectives colònies, dels obrers més “perillosos”. Es tractava d’escarmentar el conjunt de la colònia fent fora els treballadors més indisciplinats. Deixar clar que qui es passés de la ratlla, perdria feina i casa. I a buscar-se la vida.

Més a llarg termini, els fets de 1890 tingueren una altra conseqüència: el naixement de l’anomenat “paternalisme”. Els amos van anar veient que si afluixaven una mica -si no feien treballar tantes hores i oferien més serveis i comoditats als treballadors-, la conflictivitat, a les seves colònies, també es reduïa. I aquest era un objectiu prioritari: que la fàbrica produís, dia a dia, any a any, sense trasbalsos.

fàbrica Cal VidalPer deixar ben entès als treballadors que si ells es portaven bé, l’amo els sabria correspondre, els propietaris de les colònies podien comptar amb el mestre de l’escola i l’Església.

Cada colònia tenia la seva església, el seu capellà i, molt sovint, les seves monges. Capellà, mestre i monges es cuidaven de deixar clar que l’amo havia de ser vist com un pare. Un pare protector i bondadós -però que també podia ser dur si feia falta- que proporcionava tot allò necessari per viure als seus treballadors: feina, casa, el plat a taula i, fins i tot, espais on gaudir dels moments d’oci.

Per a més informació dels orígens de les colònies tèxtils del Baix Berguedà, i de la seva evolució fins l’esclat de la Guerra Civil, podeu clicar aquí.

Des de finals del segle XIX, i fins l’arribada de la crisi del tèxtil i la decadència del model social i laboral de les colònies industrials (anys 70-80 del segle XX), milers de persones van fer de les colònies tèxtils del Baix Berguedà el seu món. Un paisatge industrial i humà que ha generat històries i debats de tota mena: el “paternalisme” i el control social, viure a la colònia durant el franquisme (rastres d’antifranquisme?), treballar a la fàbrica, el paper de la religió, els moments de lleure, l’escola o els habitatges i els serveis de les colònies.

Si us fa mandra llegir tant, però voleu saber més coses del món de les colònies, també podeu visitar el Museu de la Colònia Vidal, la Torre de l’Amo de Viladomiu Nou o la Ruta Cultural de l’Ametlla de Merola. O, simplement, acostar-vos a Viladomiu Vell, Cal Marçal, Cal Riera o l’Ametlla de Merola i deixar volar la imaginació o els records. Una altra opció es anar a veure els de l’altre riu (el Ter) i visitar les seves colònies.

Sergi

Anuncis

25 comentaris to “El món de les colònies”

  1. Colònia Monegal o popularment més coneguda com a Colònia Ah!, alerta!

  2. Grrrrrràcies Marcel pel comentari!!!

  3. Quan arriba l’hora dels insults i les provocacions, el company Piki acostuma a llançar diferents armes verbals contra mi. Dues d’elles són molt similars: una és enviar-me a fer efemèrides (“va, vés a fer efemèrides i no em toquis més els collons”) i l’altra és dir-me que sóc un pesat: que només sé escriure efemèrides de les colònies.

    Piki, no em faràs callar. Avui també. Ho he tornat a fer: el 9 de març de l’any 1868, http://www.radioberga.cat/arxiu_noticies/efemeride.xsp?data=03-09

  4. Sergi, si creus que amb aquest comentari entraré al joc de “rajar” perquè escriguis sobre les cases de putes de les colònies, no ho penso fer!

  5. Piki, que jo sàpiga, el “paternalisme” dels amos de les colònies mai va arribar als extrems d’oferir com a servei i equipament de la pròpia colònia una casa de putes pels treballadors de la fàbrica. Per tenir contents (o, si més no, tranquils i quiets) als obrers, els amos feren construir escoles, bars, teatres o camps de futbol a les colònies, però cases de putes (repeteixo, que jo sàpiga) no. Fer aquest pas (a part de trencar la pau social de la colònia: com haurien reaccionat les dones?) hauria significat acostar-se perillosament als terrenys de la justícia social que vaig plantejar un dia: http://lagranjaberga.wordpress.com/2008/04/26/justicia-social/

    Dit això, fa cent, vuitanta o cinquanta anys, i com a tot arreu, a les colònies també devia haver-hi putes, putots, puterus, gent que es feia molt el puta i altres que eren uns putes. I fins i tot potser també hi havia algun fill de puta.

  6. Una altra efemèride dedicada al Piki. Avui toca parlar de l’església de Cal Pons (“la catedral de l’Alt Llobregat”) i del paper que exercien, dècades enrere, els capellans (l’ull vigilant de l’amo) i l’Església en la vida quotidiana de les colònies: http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=03-26

    Algun d’aquests capellans de les colònies devia estar d’acord, suposo, amb aquella gran frase: “de bon matí, per anar-se despertant, no hi ha res millor que una missa ben carregada”.

  7. De la Xina a Cal Vidal. Ahir, mentre esmorzava al mític bar Juventus de Cal Vidal (i em mirava Bola de Drac GT, en castellà!, a la tele del bar), van començar a entrar xinus i més xinus. Tot ple de xinus. Què collons hi feien tants xinus en aquell bar de colònia?

    Venien a visitar el Museu de la Colònia Vidal. Ja m’havien avisat: “Sergi, prepara’t, que demà hauràs de fer la visita, en castellà, a uns xinesos”.

    Va ser molt interessant. Eren nois i noies xinesos que estan estudiant a Tarragona, a la Universitat Rovira i Virgili. El seu objectiu és aprofitar la seva estada d’un any a Catalunya per aprendre castellà i, de pas, conèixer un país ben diferent.

    Ahir, van venir fins a Cal Vidal per conèixer el món de les colònies del Baix Berguedà, un bon lloc per veure de prop un capítol de la història de la industrialització catalana i europea: les colònies industrials.

    Durant la visita, amb el meu castellà lamentable, vaig intentar explicar-los què era una colònia industrial, com era la vida quotidiana a les colònies i bla, bla, bla, però també vaig aprofitar l’ocasió per fer-los moltes preguntes de la Xina. La resposta que més em va sobtar és que, en mandarí (la llengua oficial de l’estat), Xina no es pronuncia “Xina”. No sé com es pronuncia, però és una paraula que no s’assembla gens a “Xina”.

    D’altra banda, també vaig poder comprovar que, aquí i a la Xina, els nois adolescents són tots uns passotes, uns gamberrus i uns dropus. Durant la visita, els nois passaven de tot. Les noies, en canvi, m’escoltaven (o almenys ho dissimulaven bé).

  8. Quin remei, pobres xineses! És normal, Sergi: de xinos calbus i que juguin a futbol, no n’hi ha gaires…

  9. Piki, t’he tornat a preparar el teu plat preferit: efemèrides de les colònies. A finals del segle XIX, ETA no existia. Els que feien explotar bombes eren els anarquistes. La família Rosal, propietaris de Cal Rosal, no sentia gaire estima pels anarquistes. Volien que els seus obrers es limitessin a treballar, obeir i a comportar-se “com Déu mana”. Per aconseguir-ho, i per salvar Cal Rosal del virus anarquista, tenien un pla: “pan y hojas de catecismo”. Més informació a http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=06-19

  10. Voleu que us atabali amb més històries de les colònies?
    Resposta del poble (capitanejat pel tinent Piki): No! Sergi pesat!
    Resposta del Sergi: foteu-vos. Som-hi:

    Avui fa 80 anys, l’amo de Viladomiu Vell va comprar la colònia de Cal Marçal a l’amo de Cal Pons. No sé si em seguiu. Més informació a http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=06-22

    Poca conya amb els Viladomiu! Aquell mateix any 1929, l’amo de Viladomiu Nou va comprar una altra colònia: la del Guixaró. Per tant, la família Viladomiu va passar a controlar 4 colònies tèxtils: Viladomiu Vell i Nou, Cal Marçal i el Guixaró. I això volia dir dirigir quatre fàbriques on, a cadascuna d’elles, hi treballaven centenars de persones.

  11. Molt bé Sergi…

    Això és com el Risk! si domines totes les colònies guanyes 4 telers extres a cada ronda!

  12. L’altre dia, el company Pax em recriminava que, quan faig efemèrides de les colònies, sempre parlo de Viladomiu Nou. Ell, per qüestions familiars, té més tirada per l’Ametlla de Merola.

    Pax, aquesta efemèride és per tu: http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=06-26

    L’any 1910, l’amo de l’Ametlla de Merola considerava que la setmana laboral de 66 hores era un escàndol. La trobava massa reduïda. Ell volia que els seus obrers (algun d’ells era avantpassat del Parce?) treballessin 69’5 hores setmanals.

  13. Puig-reig és el municipi de Catalunya que agrupa més colònies industrials dins del seu terme. L’any 1890, treballadors d’aquest poble feien arribar les següents paraules al governador civil: “Los obreros de esta localidad (…) que por motivo de haber cerrado los patronos las fábricas (…) se encuentran sin trabajo (…) acudimos a usted en pública manifestación en demanda de un trozo de pan, para acallar el hambre de nuestros inocentes familias. El hambre! que horrible palabra; y más horrible situación (…) al oír la voz de las inocentes críaturas que llorando a lágrima viva nos piden pan, y no poderselo dar por carecer de él”.

    Més informació a http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=07-02

  14. No totes les colònies industrials de la comarca foren construïdes al Baix Berguedà. També n’hi havia de Cal Rosal en amunt: a la zona minera de Sant Corneli-Fígols i una altra més propera a Berga: la fàbrica de Carburs, popularment coneguda com a “Carburus” (a qui no li han parlat mai de tal persona que “treballava a Carburus”?).

    La fàbrica de Carburs està situada entre Cal Rosal i Pedret, a tocar del riu. És discutible si hem de considerar-la colònia industrial. Els seus treballadors no gaudien (em sembla) dels diferents serveis i equipaments que podien haver-hi a les grans colònies del Baix Berguedà. Sí que tenien, però, habitatge i escola: al Potis, a tocar de la vella 1411, entre Cal Rosal i Berga, en aquell bloc d’habitatges que fa uns quants anys van rehabilitar com a apartaments de segona residència. Per tant, al contrari que a l’Ametlla de Merola, Cal Riera o Cal Pons, els obrers de Carburus havien de caminar bastant per anar de la fàbrica a casa seva.

    Avui fa 104 anys, algú -no sé si era un treballador de Carburus o no- va decidir espantar una mica al director de la fàbrica: http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=08-06

    Dies després, com si els Països Berguedans fossin l’ “Oeste”, els propietaris de la fàbrica oferien 500 pessetes a qui pugués ajudar a trobar el culpable de l’atemptat. Wanted. Se busca. Qui ha sigut, collons!

  15. El senyor de les Porres tenia raó: aquesta temporada 2009-2010, el Sergi seguirà atabalant amb efemèrides berguedanes i històries de les colònies. O pitjor encara: amb efemèrides de les colònies, el plat preferit del “No me llames Rikardo llámame Ritxi”.

    Avui toca parlar de Cal Rosal: http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=09-15

  16. (amb la musiqueta del ball de la civada) El món de les colònies jo us el cantaré / El món de les colònies jo us el cantaré…

    Quan érem petits, també es parlava de crisi. La crisi del tèxtil. A finals dels setanta i durant la dècada dels vuitanta, anaren tancant portes la majoria de les fàbriques de les colònies del Baix Berguedà. Avui fa 27 anys, per exemple, els veïns de Viladomiu Nou van rebre una trista notícia: http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=09-28

  17. No l’he llegit Xavi. No m’interessa el món de les colònies.

  18. Va, que ja fa massa dies que no garlo del món de les colònies. Ara fa 126 anys, eren dies de misèria a les fàbriques i colònies del Baix Berguedà: el Llobregat baixava molt sec i no podia donar gaire empenta a les turbines. Un setmanari del moment, el “Crónica de Berga”, ho explicava així: “Continúa siendo escasa la corriente del Llobregat para dar movimiento á las muchas fábricas que á sus orillas están levantadas. En algun establecimiento donde no se previnieron con una máquina de vapor -el poble en deia “la burra”- para auxiliar del agua han tenido que reducirse considerablemente las horas de trabajo, con notable perjuício de los dueños y de los trabajadores”.

  19. Avui fa 201anys va néixer el fundador de les colònies tèxtils de Viladomiu Vell i Viladomiu Nou. Efectivament, aquest senyor es deia Viladomiu: Tomàs Viladomiu i Bertran. Si voleu saber alguna cosa més de la seva vida, i perquè es decidí a construir la seva colònia industrial lluny del seu poble natal (Sallent), http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=01-30

  20. El senyor Viladomiu va comprar les terres on féu construir la fàbrica i la colònia de Viladomiu Vell l’any 1868. Pocs anys després, la fàbrica ja funcionava. Ben aviat va veure que això de tenir una colònia tèxtil era un molt bon negoci i es decidí a ampliar la fàbrica. Com que a la plana de Sant Marc (on fou construïda la colònia de Viladomiu Vell) ja no hi cabia res més, va decidir construir un nou local industrial una mica més lluny, on ara hi ha la fàbrica de Viladomiu Nou. Per tant, V9 era, al principi, una “simple” ampliació de la colònia de la plana de Sant Marc. Si us interessa saber com i quan Viladomiu Nou esdevingué una colònia “independent”, http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=02-13

  21. Aquest dilluns, els de “Sota terra” van passar per Cal Marçal i Sant Corneli. Amb l’excusa -una mica agafada pels pèls, en aquest cas- de seguir excavant país endins, van garlar del món de les colònies: de quan el Carrilet unia les dues grans fonts de vida -i també de treball i patiment- de la història recent de la comarca: les fàbriques i colònies tèxtils del Baix Berguedà i les mines de la Suïssa Catalana.
    Si voleu veure-ho: http://www.tv3.cat/videos/3037751/Colonies-industrials-la-vida-a-la-llera-del-riu

    El Piki sempre em pregunta si hi havia cases de putes a les colònies industrials. Jo li responc que em sembla que no -no sé com ho haurien vist el capellà i les monges de la colònia, i més encara en aquells dies de misèria nacionalcatolicista-, però que s’hauria d’estudiar. És una de les moltes tesis doctorals que tinc pendents.

    A tocar de la neu de Sant Corneli, va acabar sortint el gran tema: la Rosa Serra, la persona que més bé coneix la història de les colònies dels Països Berguedans, va explicar que una de les principals diferències entre les colònies mineres i tèxtils era la tolerància envers el vici: a les colònies mineres hi havia molts més homes que dones. I com que tothom era conscient que la vida a la mina era molt i molt dura, les autoritats acceptaven que, en el seu temps lliure, els treballadors es distreguessin baixant a l’infern, on es jugava a cartes, es bevia força i on hi voltaven senyoretes disposades a acceptar els diners guanyats picant i picant pedra.

  22. El programa Sota terra de TV3, sobre les colònies:

  23. Quan les fàbriques del món de les colònies funcionaven a ple rendiment, algun d’aquests peculiars pobles tenia un bon equip de bàsquet: el Viladomiu o l’Ametlla de Merola van arribar a jugar a categories de molt nivell. El seu secret era la pista. Pels visitants, anar a jugar a les colònies era com baixar a l’infern. A Viladomiu Nou, els partits es feien diumenge el migdia, després de la missa. La gent de la colònia sortia de l’església i, amb el capellà inclòs, s’acostaven a la pista -res de pavellons; bàsquet amb pedres, sorra i a l’aire lliure- per animar als seus, intimidar els altres i insultar l’àrbit. A l’Ametlla les coses funcionaven més o menys igual: si el partit es complicava, utilitzaven el comodí de la llegenda: cridaven “àrbit, que et tirarem al canal!” per avisar-lo i recordar-li allò que ja havia sentit comentar: que, un dia de fa no sé quants anys, l’emprenyat públic de l’Ametlla de Merola decidí castigar el cabron de l’àrbit tirant-lo al canal de la colònia.

    Quan la gent de l’Ametlla es va anar cansant del bàsquet, van començar a il·lusionar-se amb el futbol sala. Tant que, els últims vint anys, el millor equip de futbol sala de la comarca ha sigut l’Ametlla de Merola. Malauradament, aquesta història s’ha acabat: l’equip de l’Ametlla ha desaparegut. Si voleu saber-ne més coses, http://www.regio7.cat/esports/2010/08/09/futbol-sala-perd-lametlla/97772.html

  24. Recordo uns quants partits de futbol sala a l’Ametlla quan jugaven a la seva pròpia pista enlloc del pavelló de Puig-Reig per exigències federatives. Un ambient infernal. Un dia, l’àrbit fill de puta l’estava liant a la primera part i tenint coneixement del seu col·lega que va acabar al rec va obrar un brillant pla de fugida. En sortir del vestidor per començar la segona part va esprintar fins al seu vehicle i amb uns trompos i derrapades dignes de James Bond va aconseguir escapar-se de l’Ametlla de Merola, protegiu-la Sant Mateu. De tot això jo en gaudia en una arriscada posició enfilat a la reixa amb la meva primera feina de cap de setmana d’encarregat de marcador. Explotació infantil i sense cobrar ni una trista piruleta. La meva memòria històrica no arriba a saber si hi havia més d’un àrbitre com en l’actualitat i va deixar tirat el seu company emmig de les ires i les riallades dels aficionats locals.

    Respecte al bàsquet, els meus avantpassats m’explicaven les estratègies i tàctiques avançades al seu temps que donava l’entrenador als jugadors durant els temps morts. “Vinga nois. A fer tantos eh? A fer tantos!”. Ni els Harlem Globbetrotters

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s