La bèstia negra del Súria

Olvan-Súria 2009Vaig entrar al terreny de joc disposat a confirmar que sóc la bèstia negra del Súria.

Què collons dius, Sergi?. M’explico:

La temporada 2007-2008 la vam començar jugant, a casa, contra el Súria. El partit anava avançant -amanit amb despejes, desencerts i atrocitats de tota mena- i no marcava ningú. A falta de vint minuts, vam xutar una falta, va haver-hi un rebot i vaig fer un d’aquells gols tan vulgars. Una barraca que, això sí, ens donava tres punts i em convertia, automàticament, en pitxitxi de l’Olvan. L’alegria, però, no em va durar gaire. Pocs minuts més tard, l’Aleix Canudas em va espatllar la tarda: va fer un gol més maco que el meu i va destrossar el titular que ja tenia preparat el sagal de l’Sport: “Sergi dá los tres puntos al Olvan”.

Si em mereixo el títol de botxí del Súria, però, no és per aquella merda de gol. Han passat més coses entre el Súria i jo.

A la temporada anterior, en el partit de la 2a volta que vam jugar a Súria, quan faltava poca estona pel final, perdíem 1 a 0. Jo jugava de central i, fent gala d’una indisciplina total, me’n vaig anar a l’atac: em vaig col·locar a la posició del callejón de l’11, vaig demanar la pilota i em va arribar. Amb la joguina als peus, vaig enfrentar un jugador rival i el molt burro em va fer penal.

El qualifico de “molt burro” perquè aquell noi no va saber veure que era pràcticament impossible (si no em feia penal) que d’aquella jugada en pogués néixer un gol. Darrere seu encara quedaven defenses per driblar i mai he aconseguit -amb la velocitat supersònica i l’habilitat i coordinació que em caracteritzen- superar més de dos o tres jugadors seguits tenint jo la pilota més o menys controlada.

La gràcia d’aquell penal (que, incomprensiblement, no em van deixar xutar) és que fou l’espurna de la nostra remuntada. Al final del partit, 1 a 2 i tres positius més.

Però això no és tot. Al Súria encara li he pres més punts. L’últim any que vaig formar part del Berga B ens va tocar jugar a Súria el diumenge de Carnestoltes. L’espectacle va ser dantesc (els mamats no eren els espectadors, érem els que jugàvem), però vam guanyar 0 a 1. Endevineu qui va fer el gol? Una altra barraqueta molt difícil d’executar: no hi havia porter i vaig xutar la pilota estant a dos metres de la línia de gol. Fallar allò hauria sigut gravíssim.

El més destacable d’aquell partit, però, no fou el meu gol ni les males cares que fèiem tots plegats. Van ser les hòsties que ens van fotre a la part final del matx. Veient que no ens podien guanyar per lo civil, alguns jugadors del Súria van optar per intentar-ho a lo criminal. Van adonar-se que l’àrbitre els hi deixava passar tot i els últims minuts esdevingueren infernals: com volaven els colzes! Quins gapus que ens tiraven! El típic partit on dius “plego, no en vull saber res més d’aquest futbol de camps de sorra, pilotes amunt i garrotades per tot arreu“.

També és veritat, però, que no em puc presentar només com a víctima. Aquella mateixa temporada, en el partit jugat a Berga, el trinxeraire vaig ser jo: potser vaig cometre l’entrada més esgarrifosa que hagi fet mai. Vermella directa. Ja en vaig parlar un dia. Sóc un pesat.

El problema que té el Súria amb mi és que, en els cinc últims partits que m’hi he enfrontat, han hagut de lluitar contra un Sergi molt més actiu i decisiu (dos gols, un penal provocat i una vermella directa) que l’habitual. En la meva trista carrera futbolística he participat en molts partits on de protagonista no n’he sigut gens: ni gols ni jugades destacades ni gaire res. Moltes actuacions insípides. Anar perseguint la piloteta, mirar de sobreviure i anar fent.

Sóc el típic futbolista que et pot prometre entre 0 i 1 gol per temporada. Per poder-ne comptar més, hauria de començar a sumar-hi els casigols o els gols dels entrenaments. O fer memòria de quan encara era juvenil… i ja es veia clar que no arribaria mai enlloc.

Com deia al principi, i ja per anar acabant, aquest diumenge passat vaig intentar reafirmar-me en el meu títol (no reconegut) de bèstia negra del Súria, però no va poder ser: no vaig ni provar el porter. Les exigències del guió m’obligaren a limitar el meu paper a defensar la meva zona, fotre bons despejes i, fins i tot, saltar de cap; cosa que no m’agrada gaire i que procuro evitar si no és estrictament necessari.

Aquesta vegada jo no vaig ser el botxí del Súria, però sí que es va confirmar que aquest equip del Bages té una bèstia negra. Es diu Olvan. Dues temporades compartint categoria, 4 partits disputats i 4 victòries del nostru equip.

Per evitar una nova derrota, els jugadors del Súria utilitzaren tota mena d’armes (fotre tants o més despejes que nosaltres; intentar intimidar-nos amenaçant amb que ens clavarien un punyal o que ens rajarien de dalt a baix; a mi em van dir “23, eres muy malo”…), però tornaren a perdre (1 a 0). El Municipal Manel Muntada és un camp molt difícil pels rivals. Per treure’n algun punt s’ha de mastegar molta sorra.

Sergi

Anuncis

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s