Dilluns a les 8

Portar els nens a escola, encallat a la Diagonal, retencions a l’AP no sé què, el despertador ja fa estona que sona, anar a esmorzar al bar per trobar-hi premsa fresca del dia, obrir els ulls i haver d’assumir que és dilluns, continuar dormint, arribar a la feina puntual o uns minuts tard… Hi ha moltes maneres de viure els dilluns el matí. Cadascú se sap lo seu.

A mi, les 8 dels dilluns que més m’agraden són les del vespre, quan m’assec el sofà, menjo unes patatetes, refaig (una setmana més) la meva relació amb els quintus (o la Moritz) i engego la tele: comença Fiebre Maldini, un dels pocs programes -juntament amb Crackòvia, Polònia i els partits del Barça- que procuro no perdre’m mai.

“Fiebre Maldini” és un programa per a futbolerus… molt futbolerus. El nom li ve del presentador i conductor de la cosa: el Maldini del plus, aquell malalt menut, calbu i nerviós que ho sap tot del món del futbol i que cada dia es deu mirar 10 partits.

El programa consta de tres parts: a la primera (la que més m’agrada) es fa una repassada a l’actualitat de les principals lligues europees, es comenten gols “impossibles” i ens mostren reportatges centrats en algun futbolista, equip o història futbolística (d’arreu del món) que ja va quedant enrere i que és agradable revisitar, escoltar, mirar o descobrir.

Després dels primers consells publicitaris, arriba el torn dels “locos entrañables”, un moment de tertúlia entre diferents especialistes que competeixen per veure qui té més coneixements i memòria futbolística. És el moment del programa on s’arriba a uns nivells més extrems: es comenten partits de la lliga de Colòmbia, es fa referència a l’equipàs que té el Libertad de Paraguai, es repassa com va anar la semifinal de la Cup del 76, es discuteix si el Peñarol té més bon equip o no que el Nacional de Montevideo, el Maldini diu que quan pugui es mirarà (en diferit, sabent el resultat) aquell partit de l’Spartak de Moscou que encara no ha pogut veure, etc.

La tercera part, que intento no mirar-me per no quedar sonat com ells, recorda una mica El dia después. És el moment de repassar la jornada del cap de setmana a 1a i 2a des d’una òptica plus: amb reportatges del tipus “lo que el ojo no ve” i amb més històries futbolístiques d’aquelles que cap més cadena espanyola sap buscar o presentar de forma tan atractiva.

Si intento no perdre’m mai aquest programa, però, és per poder veure reportatges com el que van fer el passat dilluns 9 de març. El protagonista era Archie Gemmill, un jugador escocès que es veu que és molt famós i que, fins llavors, m’era completament desconegut. Ell és l’autor d’un gol llegendari:  contra Holanda, en el Mundial 78, celebrat a Argentina.

En aquella època Escòcia tenia un molt bon equip i començà el Mundial amb l’ambició d’arribar molt lluny. Tanmateix, els resultats no els van acompanyar i, en l’últim partit de la primera fase, s’hagueren d’enfrontar contra Holanda sabent que, per classificar-se, havien de guanyar per 3 gols o més de diferència.

A falta de poc més de vint minuts, amb Escòcia guanyant 2 a 1, Gemmill agafa la pilota, entra a l’àrea després de desfer-se d’alguns rivals i marca el seu segon gol d’aquell partit. Un golàs que, però, no serví per a classificar el seu equip. Només el féu famós.

Aquest gol, per exemple, inspirà la lletra d’una cançó d’un grup escocès (“M’agraden el sexe, les drogues i els frankfurts, però res és comparable al gol d’Archie Gemmill“) o forma part d’una de les seqüències de la pel·lícula “Trainspotting”. Mai un gol tan inútil ha donat per tant.

Si voleu saber més coses del Gemmill, podeu veure el reportatge aquí.

Repassant la trajectòria futbolística d’aquest senyor, el reportatge també fa referència a un altre pàjaru de cuidadu: el Brian Clough, exentrenador de futbol (morí l’any 2004) que, al vídeo, ens apareix com un míster que anima i instrueix els seus jugadors, mentre fan un partidet d’entrenament, dient-los “sou una colla de desgraciats!”.

Poca conya, però, amb els seus mètodes. L’any 1972 va fer campió de la lliga anglesa al poderosíssim Derby County, i uns quants anys després esdevingué l’entrenador llegendari del Nottingham Forest: el 1977 féu ascendí aquest equip a 1a. A la temporada següent (1977-1978) el Forest fou campió de lliga! I a la següent campió d’Europa! Un any més tard (el 1980) el Nottingham tornà a guanyar la Copa d’Europa. Espectacular: el Forest només té una lliga anglesa i, en canvi, té les mateixes copes d’Europa que el Barça. Actualment juguen a la segona divisió del futbol anglès.

A part d’aquest palmarès tan magnífic, el Clough també va deixar dites algunes paraules i sentències futboleres brillants. Per justificar la seva “filosofia” futbolística de jugar la pilota per terra i tocant i tocant (en contra del futbol aeri típicament anglès), deia: “Si Déu hagués volgut que el futbol es jugués als núvols, no hauria col·locat herba al terra”.

Clough era un home que tenia un molt bon concepte de si mateix. Se sentia segur de les seves opinions i decisions. Un dia li van preguntar què solia contestar a les persones que l’advertien d’algun error comès, i va respondre: “Ho parlem i, al cap d’una estona, acabem coincidint en que jo tenia la raó“. Aquest convenciment en les seves possibilitats i en el seu costum de no prendre decisions equivocades també el portaren a dir: “Ja ho sé que Roma no es va fer en un dia, però és que no me’n vaig cuidar jo”.

Si voleu més informació del Brian Clough i el Nottingham Forest, podeu clicar aquí.

Per acabar, un esment a un moment en el qual les trajectòries de Clough i Gemmill coincidiren -i xocaren- i que mostra clarament una de les realitats permanents del món del futbol: l’egoisme dels jugadors.

L’any 1979, Gemmill era jugador del Forest i el Clough era el seu entrenador. L’escocès era titular indiscutible. A l’anada de les semifinals de la Copa d’Europa, el jugador es lesionà. Pocs dies després, l’entrenador li digué que si li podia demostrar que estava recuperat de la lesió, formaria part de l’onze titular de la gran final.

A Munic, abans de disputar la final contra els suecs del Malmö (una final inimaginable actualment), el Clough va dir als seus jugadors quin seria l’onze inicial. El Gemmill es pensava que seria titular, però no. En sentir que li tocava seure a la barra, fent-se l’ofès, i davant dels companys, va adreçar-se a l’entrenador dient: deu ser una de les teves bromes de merda, suposo?.

No era cap broma. El Gemmill no va jugar de titular. Per això, aquell partit, un dels dies més bonics i emocionants de la història del Forest, no porta bons records -encara avui- a l’escocès. Trenta anys més tard, continua dient que la nit de Munic, per a ell, no fou d’alegria. Parla de tortura. Ens pot semblar molt exagerat, però ell ho va viure així: era el dia de fer realitat el seu somni i el condemnaren al banc dels humiliats.

Sergi

Anuncis

12 comentaris to “Dilluns a les 8”

  1. Molt bèstia, això de l’entrenador, no? La veritat és que sempre és curiós llegir històries com aquestes… Gestes pràcticament impossibles, títols inimaginables, jugadors que es creuen imprescindibles i quan els deixes a la banqueta s’enfaden com una mona…

  2. Vaia malalts! Molt pitjors que els especímens que es poden trobar a la barra de la Granja.
    Efectivament, crec que també era dilluns a les 8 que feien el mític “El día después” amb el Robinson. Un programa que es va emetre del 1990 al 2005. 15 anys! Durant els 90 procurava no perdre-me’l mai. En aquells temps era dels pocs programes interessants que es podien veure pel Plus sense codificar.

  3. Els del Plus són uns cabrons: ja no fan el “Fiebre Maldini” el dilluns a les 8 del vespre. El fan a les 10, i pel Plus Futbol. En resum, que ara no ho veig mai. Sort en tinc de l’AS. Avui expliquen que, ahir, els de la colla del Maldini van mostrar una entrevista feta a un dels homes més odiats pels espanyols: l’Al-Ghandour, aquell àrbit egipci que va aconseguir que Corea del Sud eliminés a Espanya als quarts de final del Mundial 2002.

    El tiu és un catxondu. Diu que el seu arbitratge en aquell partit fou perfecte: http://www.as.com/futbol/articulo/al-ghandour-arbitraje-espana-corea-2002-fue/dasftb/20091102dasdasftb_52/Tes

  4. “Per tres punts, fotria un tret a la meva àvia” o “No, no, no sóc el fill de Déu. Vosaltres us referiu al meu fill”. Qui ho ha dit això? El Sostres? No, el Brian Clough.

    I qui collons és aquest tiu? Ja en vam parlar: un entrenador de futbol capaç de guanyar la lliga anglesa… amb el Derby County i el Nottingham Forest! I de guanyar dues copes d’Europa, i només una lliga (l’única de la història del club), amb aquest segon equip.

    Abans de ser entrenador, el Brian era jugador. De futbol. Un bon jugador. Tenia gol, molt gol: 251 barraques en 274 partits. Que n’aprengui el Messi! Un mal dia, es va trinxar el genoll i va haver de plegar. Com se sol dir, una vida de pel·lícula. I la té: “The damned united”. http://www.youtube.com/watch?v=PYn7SVnk8WI&feature

    Curiosament, la peli no ens explica els miracles del Clough. El contrari. Parla del seu pitjor fracàs: els 44 dies que passaren des que fitxà pel Leeds fins que el van fer fora. Aquell mateix dia, el Clough s’acomiadà dient “avui és un dia molt trist… pel Leeds United”.

  5. Archie Gemmill, titular indiscutible del millor Nottingham Forest de la història, va viure la primera Copa d’Europa guanyada per aquest club anglès des de la barra. Quan en parla, diu que aquella nit -un dels dies més feliços de la vida dels aficionats del Forest- fou un malson. Ell volia ser campió d’Europa al camp -suant, saltant, perseguint, caçant i creant-, i no enfonsat a la banqueta.

    Avui, mirant el Fiebre Maldini, el David Ginola ens ha explicat una experiència similar. Ell, un dels millors jugadors francesos dels anys 90, no fou convocat pel Mundial de França 98, guanyat pels amfitrions. L’any següent, jugant al Tottenham, el designaren millor futbolista de la Premier 1999. Com diu ell mateix, “si era el millor jugador de la Premier, no podia haver format part de la llista de 22 homes de la selecció francesa?”. Molt sincerament, en el reportatge diu que la victòria de la seva França en el Mundial del 1998 no fou cap alegria per a ell. Si no hi sóc jo, que es fotin. Una reacció molt pròpia dels futbolistes. També fou la del “Siempre” Raúl quan Espanya va guanyar l’Eurocopa sense ell?

  6. “Si vols una barra de pa, on vas? Al forn, suposo. Si vols costelles de xai, deus anar a la carnisseria. Llavors, per què continues anant a aquesta merda de clubs de mariques?”.

    Després de guanyar dues copes d’Europa consecutives (1979 i 1980), el Nottingham Forest va reforçar-se fitxant, per un milió de lliures, un jove i molt prometedor tanc negre de metre noranta i noranta kg de pes. Es deia Justin Fashanu i en aquell moment esdevingué el negre més car de la lliga anglesa. L’entrenador del Forest, el genial i llegendari Brian Clough, confiava molt en ell. Tanmateix, la història de Fashanu amb el Forest i el mateix Clough acabà fatal. Els rumors l’acusaven. La gent repetia allò que publicava la premsa sensacionalista: el Fashanu és gai. El seu entrenador, tot tacte, delicadesa, sensibilitat, obertura de mires i comprensió, va voler solucionar el tema abraçant el jugador amb la pregunta del principi. Aquesta, però, no fou l’única humiliació o situació desagradable que hagué de patir el Fashanu per “culpa” de la seva homosexualitat: els companys li feien vores, els rivals l’insultaven i als camps on jugava havia de sentir com el públic cridava “marica, marica!” cada cop que tocava la pilota o s’hi acostava una mica. El seu rendiment com a futbolista acusà tot allò i, pas a pas, la seva carrera anà decaient. L’any 1990 declarà públicament la seva homosexualitat. Uns quants anys després, el 1998, se suïcidà.

    Aquesta història la vaig llegir el dilluns a El 9 Esportiu. M’agrada que els diaris esportius vagin més enllà de la repetitiva actualitat o de l’opinió dels especialistes del garlar que hi entenen tant com qualsevol de nosaltres.

  7. Si algú encara no ha vist The Damned United ja pot espavilar. Indispensable si us agrada el futbol i el cine. Una de les millors (o la millor) pel.lícules sobre futbol.
    Quin pàjaru el Brian Clough! El Mourinho al seu costat és un merda-seca.
    http://www.filmaffinity.com/es/film717268.html

  8. Els del 9 Esportiu quasi es passen amb el Mundial: els reportatges i entrevistes que publiquen són bastant o molt interessants -si ets futboleru futboleru-, però necessites una bona estona per llegir-ho tot. Avui entrevisten al Viv Anderson, el primer negre que defensà la samarreta de la selecció anglesa en partit oficial. Mentre m’ho mirava molt per sobre, he llegit “Brian Clough”. “Ep, atura’t, que la cosa es posa interessant”, he pensat. I sí, les històries del Brian no avorreixen mai:

    Pregunta al Viv Anderson: Quan vostè jugava era víctima del racisme als camps anglesos?
    Resposta: «En molts. Era l’època en què et tiraven plàtans des de la graderia, perquè deien que érem micos. No era fàcil. Un dia, a Carlisle, no deixaven de tirar-me fruita mentre escalfava a la banda, pel que vaig tornar a la banqueta. El meu tècnic, Brian Clough, em va insultar perquè havia deixat d’escalfar. ‘Em tiren fruita, mister’, li vaig dir. I ell em va mirar i em va cridar: ‘Doncs mou el cul i porta’m dues peres i un plàtan!’”.

  9. Està poc bé el Maldini calbu del plus. Fa estona que es frega les mans pensant en el menú d’avui: “Feliz sábado futbolero!! Imperdibles hoy Arsenal-Blackpool, Wigan-Chelsea, Hamburgo-Schalke, Inter-Roma Supercopa y Barça-Sevilla. También imperdible Racing-San Lorenzo. Apetece tb Rennes-Saint Etienne y Besiktas-Buyuksehir. Y ojito al Velez-Argentinos”.

  10. Sobre Maldini hi ha una anècdota. Li van demanar al plus, deu fer uns deu anys o així; que fes un anàlisi sobre un equip europeu bastant desconegut pel gran públic (crec que el Rosenborg). El motiu: el Madrid hi jugava un partit de Txàmpions.

    Total, que com que l’expert en futbol no en tenia ni puta idea, se’n va anar al PC Fútbol d’aquell any i va fer l’anàlisi en funció a les valoraicons que sortien allà.

    El més ridícul del cas és que els càmeres el van gravar mentre tenia el PC Fúbol a la darrera, obert; i on es veia perfectament que opinava en funció del que posava allà.

  11. Molinakis, em sembla recordar que el Maldini tenia força a veure amb el PC Fútbol. Aquí hi hauria una via per eximir-lo d’aquest “pecat”. Si tu programes el joc amb informació fiable, allò és una base de dades útil per fer-la servir després en aquesta mena d’informes. Innocent o culpable?

  12. Accepto que potser ell va fer la base de dades. Però vaja… va quedar molt cutre!! Per cert, encara es fabrica, això del PC Fubtol?

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s