Volia ser classicòman

Abans, llegir el “Mundo Deportivo” no era tan fàcil com ara. A principis dels 90, no teníem internet, jo no freqüentava els bars per repassar la premsa, no anava a la biblioteca a llegir diaris esportius (ni a llegir-hi res) i els meus pares no em deixaven comprar “el Mundu”. Només me’l deixaven assaborir els grans dies: quan el Barça havia guanyat algun títol, quan “regalaven” l’especial del Tour que estava a punt de començar o quan es confirmava, un any més, que l’Indurain havia tornat a guanyar la “Grande Boucle”.

Com que fullejar el Mundu era tan complicat, i jo desitjava llegir-me’l -sempre he sigut més “mundista” que “sportista”-, havia de buscar solucions imaginatives. Una opció era aprofitar els dissabtes que ens desplaçàvem amb autocar per anar a jugar a Manresa, Súria o Cardona per comprar, d’amagat, el preuat tresor.

L’altra era més rebuscada. Quan fèiem 3r i 4t d’ESO, un cop a la setmana, anàvem al gimnàs que hi havia al carrer del Roser (el de la Fundació Toni Llorens) per fer… collonades (“plinton”, anelles i no sé què més). No m’agradava gaire aquella hora d’educació esportiva. Podent fer un partidet de futbol o bàsquet, haver de fer allò, en aquell espai tancat, em semblava una pèrdua de temps.

El millor moment de l’hora que anàvem al gimnàs era l’estoneta lliure que ens deixaven abans d’anar a dinar. Jo l’aprofitava per llegir el “Mundu”. Anava al despatx, agafava el diari i me’l llegia. Deu minuts de lectura intensa.

Em mirava les notícies Barça, repassava la resta i em dirigia ràpidament, abans de marxar a casa, cap a les pàgines on podia haver-hi informacions relacionades amb el món del ciclisme.

En aquells temps, perseguia tot allò que els diaris o la tele em poguessin dir de les competicions professionals de ciclisme perquè ho “necessitava”. Aleshores, la Unió Ciclista Internacional feia un rànquing similar a la classificació ATP del món del tennis per deixar clar -amb números a la mà- qui era el millor ciclista del moment.

Aquell rànquing no m’agradava. El trobava “injust”: l’Indurain no parava de guanyar tours i els de l’UCI deien que, segons la seva classificació, el Jalabert, el Zülle, el Rominger o fins i tot algun classicòman eren millors que el “Miguelón”.

Vaig decidir dir prou. A partir d’ara, el rànquing el faré jo. I així va ser: amb les classificacions finals de les competicions -com la volta a Suïssa, la Setmana Catalana o el Giro de Llombardia- que podia anar recopilant de les meves lectures furtives de la premsa esportiva, vaig anar muntant la meva classificació uci. Les principals diferències entre la meva i la d’ells -a banda de que en la meva no es comptabilitzaven moltes competicions que no sabia ni que existissin- eren dues: jo donava més valor a les grans voltes i no feia el rànquing, només, segons els resultats de l’últim any.

El dia que llegia alguna informació que podia afectar el meu rànquing memoritzava, fins a poder-ho escriure a casa, la classificació final d’aquella competició i, de tant en tant (un cop al mes, potser) actualitzava la meva llista uci.

En algun racó de casa -aleshores encara no tenia habitació pròpia-, i amb cara d’estar molt concentrat, anava sumant punts al ciclista que havia guanyat o obtingut alguna classificació de mèrit aquells últims dies i passava a net (a mà, amb màquina d’escriure o a l’ordinador) la nova llista. Veient-me tan enfeinat, els meus pares em deien: “Què fas, Sergi?”. “Res, coses meves”. La mateixa resposta que feia servir quan, mentre preparava xapes de futbolistes o jugava al PC Futbol, també em preguntaven què havia estat fent aquelles hores en què havia estat tan quiet.

En algun moment de la meva adolescència, als meus pares potser els preocupà el fet que em passés tantes hores amb les “meves coses”, però suposo que s’ho devien mirar com un mal menor: “buenu, podria ser pitjor, almenys no es droga“.

Però parlàvem de la meva “uci”. A la primavera tenia molta feina: arribaven les clàssiques (Milà-Sanremo, Tour de Flandes, París-Roubaix, Lieja-Bastogne-Lieja, Fletxa Valona, Amstel Gold Race…) i havia d’estar “al loro”: tocava llegir, fos com fos, premsa esportiva -repeteixo: internet no existia- i memoritzar classificacions per poder ser just en el meu rànquing.

Fou aleshores, perseguint classificacions i mirant clàssiques per la tele, que vaig desitjar ser classicòman. Veient la gentada que hi havia als murs de Flandes o en els trams més llegendaris de l’infern del nord (la París-Roubaix), i l’alegria absoluta que mostraven els rostres dels guanyadors en fer realitat el seu somni (guanyar una d’aquestes grans clàssiques de més de 250 km de recorregut), jo també volia ser com ells. Ser un classicòman com els Museeuw, Tafi, Bartoli o Ballerini o com d’altres (Bettini, Cancellara, Valverde, Boonen, Di Luca…) que ja són del segle XXI.

Uns quants estius, vam entrenar-nos pels carrers de Berga somiant en alçar braços victoriosos al velòdrom de Roubaix, però no vam arribar gaire més enllà del Parany.

Sergi

Anuncis

17 comentaris to “Volia ser classicòman”

  1. De les classificacions dels diaris embaucadors no se’n pot fer cas. L’Indurain era el millor perquè guanyava Tours i punto.
    En futbol, el Sevilla també era el millor club del món en alguna classificació d’aquestes mentre les lligues i les copes d’europes les guanyaven els altres.

  2. Amb els temps, alguns d’ells van passar de ser classicòmans a heroïnòmans.

  3. L’han tornat a “trincar”: EPO e tai tai e? No. Una altra vegada cocaïna. Després de guanyar la seva tercera París-Roubaix, el Tom Boonen va anar al bar a celebrar-ho i… http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idnoticia_PK=610892&idseccio_PK=1268

  4. Marco Pantani, el Chava Jiménez i Frank ‘VDB’ Vandenbroucke. Jo volia ser com ells i tots tres ja són morts. No han pogut ni tastar la crisi dels 40.

    Si voleu repassar la trajectòria d’un dels millors classicòmans dels últims anys (el VDB), al Marca expliquen això: http://www.marca.com/2009/10/13/ciclismo/1255386479.html

  5. Jo diria que el vandemeuques aquest s’ ho va passar millor a última hora.
    http://www.marca.com/2009/10/13/ciclismo/1255447374.html

  6. Jo volia ser… el Philippe Gilbert. En una setmana ha guanyat 4 clàssiques! (París-Tours, Copa Sabatini, Giro del Piemont i Giro de Llombardia): http://www.marca.com/2009/10/17/ciclismo/1255792958.html

  7. Avui ha mort un dels millors classicomans dels anys 90: Franco Ballerini. Ell no encarava la temporada pensant en el Tour o el Giro. El seu objectiu era un altre: l’Infern del Nord; és a dir, la París-Roubaix. La va guanyar dos cops.
    Al marca.com resumeixen la seva vida així: http://www.marca.com/2010/02/07/ciclismo/1265546668.html

  8. L’altre dia, el nostre Joan/Juan Antoni/o Flecha va guanyar la Omloop Het Nieuwsblad (quina musicalitat té la llengua dels flamencs!): la primera clàssica de la temporada. Aquesta victòria li dóna ànims per intentar aconseguir fer realitat, aquest any sí, el somni de tot classicòman: guanyar el Tour de Flandes o la París-Roubaix, les grans clàssiques de fang, “adoquins”, molts km i petites pujades infernals on només ataquen els més valents (o els més ben dopats): http://www.marca.com/2010/03/03/ciclismo/1267615438.html

  9. Som de la mateixa collita i ell ja ha guanyat una medalla d’or ens uns jocs olímpics, tres mundials, té algun “maillot jaune” a casa i, sobretot, ha viscut el gran plaer de poder imposar-se a la Milà-Sanremo, a la París-Roubaix i al Tour de Flandes, tres de les clàssiques més prestigioses del calendari ciclista. Diuen que l’exhibició que va fer ahir als murs de Flandes va ser antològica. Si algun dia guanya la Lièja-Bastogne-Lièja i el Giro de Llombardia podrà dir que té al sarrò els cinc grans monuments: les grans clàssiques. Ell és el Fabian Cancellara i és una puta màquina.

  10. El canvi de ritme del Cancellara. Quina màquina. L’ambient és impressionant. Hi hem d’anar.

  11. Després de Flandes, l’infern del nord: la París-Roubaix. El primer i l’últim compartiran sensacions: acabaran fets una merda. I els mil dolors els duraran dies. Al marca.com expliquen perquè: http://www.marca.com/2010/04/10/ciclismo/1270908896.html

  12. La Lieja-Bastogne-Lieja… des del sofà. Ahir, havent dinat, vaig gaudir dels últims km d’aquest monument: l’última gran clàssica de primavera. Espectacle. Hi eren gairebé tots. I buscant la victòria: Contador, los hermanos Schleck, Gilbert (un classicòman de collons), Cadel Evans, Valverde i… Vinokourov. Ningú va poder vèncer als seus pernilots exdopats (?) de 36 anys. Apagada la tele, vaig anar a buscar la meva súper bici. Potser no va ser una bona idea. A prop de Pedret, aprofitant una bona rampeta, i volent imitar al Vino, vaig decidir atacar: canvi de ritme explosiu. No em podia seguir ningú. No hi havia ningú. La festa no va durar gaire: crec! Cama trencada? Ous esberlats? No. Siniestru total: cadena trencada i el canvi tampoc fa bona cara. La meva bici i Pedret no s’entenen: l’any passat, pinxassu el dia de les rosses de Sant Jordi i ahir això. Buenu, més es va perdre al camp de l’Inter.

  13. Sergi, si de tant en tant la rentessis, li posessis una mica d’oli, li fessis una revisioneta… això no passaria! Que ho portes tot de qualsevol manera, cony!

  14. Volia ser classicòman i… ha anat com ha anat: m’agrada pedalar, però les clàssiques de més de 30 km em cansen bastant. A més, em sembla que la meva súper Gary Fisher no aguantaria ni mitja París-Roubaix. L’altre dia, pujant a la Mina, ja em va fotre un sustu: dret sobre la bici, al més pur estil Andy Schleck -la nit abans, jo també havia sortit a fer unes cerveses-, donava corda al trastu. De sobte, vaig tenir un petit problema amb el canvi: el Contador no se’m va escapar, però vaig sortir disparat endavant. Penal. Mentre besava el terra -terra catalana. Països Berguedans-, la bici em va caure a sobre. Sort que no va passar cap cotxe.

    El Joaquim Rodríguez sí que és un bon classicòman. I també tenia un somni: fer un bon Tour. Com que els espavilats del Banesto no el veien prou bo per enviar-lo al Tour, ha hagut de fitxar per un equip rus per poder perseguir le maillot jaune. Molt bé Banesto: vau deixar escapar el millor ciclista del món. Ho diu l’UCI, aquella classificació que feia jo, al menjador de casa, quan no era calbu: http://www.marca.com/2010/09/20/ciclismo/1284998996.html

  15. El desembre de 1944, la Wehrmacht inicià l’ofensiva de les Ardenes. Fou l’últim gran contraatac nazi abans de la derrota final. Aquests dies, els millors classicòmans del món són als boscos de les Ardenes, entre França, Bèlgica i Luxemburg. És la setmana de les Ardenes: Amstel Gold Race, Fletxa Valona i Lieja-Bastogne-Lieja. El Quimet Rodríguez va quedar segon a l’Amstel i a la Fletxa. Si vol guanyar la Lieja, haurà d’aprendre a deixar enrere el Philippe Gilbert: el belga l’ha cardat els dos cops i alguns s’atreveixen a dir que és tan o més bo que la màquina Fabian Cancellara.

  16. El 24 d’abril de l’any 1984, la Vuelta va arribar als Rasos. L’endemà, el Mundu deia que el nostre port especial és un “infierno” i que Berga amaga uns murus més traïdors que els del Tour de Flandes. Ahir, 24 d’abril del 2011, Pasqua de ressaca, el Philippe Gilbert va culminar la seva setmana perfecte: el trio de les Ardenes (Amstel, Fletxa i Lieja) al sarró. I amb espectacle: com el Contador, però amb bo. Contra ell, els germans Schleck semblaven uns mindundis.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s