que l’anglès és molt difícil i el castellà ens fa espanyols.
Si aquest argumentari tan desenvolupat i tan ben articulat no us sembla suficient per defensar la nostra llengua a tot arreu i a totes hores, també podeu recordar (a qui faci falta) que obviant el català no es pot entendre la història del nostre país ni conèixer aquest tros de món.
Si no sabeu com explicar-ho, podeu fer ús d’unes paraules que un dia va escriure el Narcís Comadira, escriptor gironí:
“La llengua catalana és la que ha nascut aquí i s’ha configurat en un país que s’ha anat configurant amb ella, és la que ha batejat rius i muntanyes, cims i cales, pobles i ciutats. És la que viva -malgrat que malalta- persisteix en el país que l’ha fet néixer”.
Ja fa moltíssims anys que es parla català. També fa molt temps que existeixen enemics de la nostra llengua. Per tot plegat, la nostra història (la dels Països Catalans, el Principat i la de les terres berguedanes) està plena de conflictes entre defensors i agressors de la llengua catalana. Abans que l’Espanya franquista perpetrés el seu intent de genocidi cultural i lingüístic contra nosaltres (els catalans), el català ja havia rebut per totes bandes. Posem un exemple local: mirem la Berga de fa uns cent anys.
El 1900, la gran majoria de les 5.700 persones que vivien a la capital berguedana tenien el català com a única llengua pròpia. Alguns, o molts (no ho sé), amb prou feines devien saber parlar en castellà. Tanmateix, l’alcalde del moment (un tal Ramon Díaz) defensava (segons consta en l’acta municipal del 23 d’abril de 1900) que els noms i les plaques dels carrers de la ciutat havien d’estar escrites en castellà.
Aquest alcalde defensava que tots els actes de l’Ajuntament de Berga havien de fer-se amb l’ “idioma oficial” de l’estat espanyol i afegia que pretendre “substituir unas placas o rótulos de calles que llevan el nombre en español por otras en catalán” havia de ser entès com “un atentado contra el idioma oficial que el Ayuntamiento debe usar en todos sus actos”. L’esmentat personatge considerava, a més, que catalanitzar els noms i les plaques dels carrers de Berga podia “dar aliento a elementos perturbadores de la Nación”, fet que ell no pensava facilitar.
Sis anys després, el desembre de 1906, els berguedans defensors del català celebraven una petita victòria: els serenos de Berga havien canviat de llengua. El quinzenari El Cim d’Estela ho explicava així: “Gràcies á les ordres donades per l’alcalde accidental Sr. Mas, els nostres serenos cantan d’are en endevant les hores en català”.
A continuació, la mateixa publicació aprofitava per reclamar que els bans emesos per l’alcaldia, i les plaques dels carrers de la ciutat, també adoptessin el català com a llengua pròpia: “ja era hora de desterrar d’entre nosaltres motllos rutinaris y enacrónichs; pro quant se fará ‘l mateix ab els bans de l’alcaldía y ab els retols dels carrers?”.
Per entendre l’estimació que sentien aquells berguedans dels volts de l’any 1900 per la seva llengua, i per veure també la importància que tenia la llengua pròpia en la seva idea de nació, podeu llegir “La llengua nacional”, l’article de portada que sortí publicat, el 15 de febrer de l’any 1899, al quinzenari Lo Pi de las Tres Brancas:
“Entre’ls diferents atributs naturals de tota nacionalitat cap es tan visible, cap distingeix més uns homes dels altres (…) que la manera de parlar (…) Que vagi un català a qualsevol poble de Castella, d’Andalusia, d’Extremadura, de Galicia y d’Euskaria, y si sols parla nostra llengua, la gent d’aquellas terras li diran que es estranger.
(…) mentres la historia, lo caracter, els usos, las costums, la tradició (de les nacions) son elements distintius que no son descoberts més que pe’ls homes observadors y estudiosos, la llengua es un signe tan evident, que la rahó natural nos inclina a calificar d’estranger a tota persona quina manera de parlar no entenguem. Per això s’ha dit que la llengua era l’ànima de les nacions.
(…) Catalunya, qu’es, ha estat y será sempre una nació, malgrat a tots los despotismes y centralisacions, té la sort de tenir una llengua propia y caracteristica que com a bons catalans hem de conservar y perfeccionar cadascú ab la mida de sas forsas“.
Per acabar, l’autor de l’article vinculava el futur de la nació catalana a la salut de la llengua pròpia: “Mentres tinguem llengua tenim dret a la llibertat. Per això ‘l centralisme sempre l’ha befada y perseguida, l’ha treta de tots los establiments oficials y l’ha arreconada a nostras llars. Però de la llar comensa a sortirne: aspira a reconquerir lo lloch que li pertoca. ¡Ay de Madrid! lo día que la llengua catalana obtingui la victoria. Serà’l gran dia de la Patria. Lo día de la llibertat de la Nació catalana“.
Sergi
Som macus 
