Quan era petit

Una educació francesa, de Joan-Daniel BezsonoffNo. Avui no toca parlar dels anys vuitanta, d’aquells tours que fèiem abans ni de la Berga de la nostra infància. Tampoc és el moment de tornar a recordar el nostre camp de sorra ni els vells somnis que ja no es faran realitat.

“Les butaques, cobertes de vellut vermell, cruixien quan les tancaves. Aquest petament, tan específic, formava part del so de les pel·lícules i l’enyori com un vals perdut.

Si un espectador arribava quan la pel·lícula tot just havia començat, l’acomodadora el guiava amb una llanterna de butxaca abans de vendre-li un paquet de caramels Kréma Régalade. La gent que no estima el cinema i els caramels no estima la vida…”

Avui ens vols garlar del cinema Cataluñ/nya del nostre carrer Major, Sergi? No. Aquestes paraules les ha escrit el Joan-Daniel Bezsonoff, un català una mica diferent de la majoria de gent que volta per aquest bloc: ell va ser petit entre els anys seixanta i setanta, és fill de militar i va créixer, aprendre i jugar en francès. Ell és un català de la Catalunya Nord.

Quan era petit, em pensava que els espanyols parlaven català com nosaltres i els espanyols del fonso d’Espanya castellà. Pronunciàvem castillà com diem girmà, girmana, castillet, pitit, etc. A Nils, el meu poble, quasi tothom parlava català i, llevat de mon oncle, ma mare i Antonio Marín, un murcià, ningú no sabia castellà”.

“Quan era petit, em sentia francès i català, català i francès com tots els mainatges de la meua generació nascuts al Rosselló de pares catalans”.

Fins als anys 1970, el català era la llengua del país. La llengua de l’amor, de la mort, de la política, dels jocs, de les penes i de les alegries. La llengua que parlaven a casa, a les botigues, pels carrers, a l’autobús, amb els desconeguts”.

Els anys passen. Els catalans es moren. Arriben gent del nord de França, d’Àfrica, de Rússia. Com els senegalesos i els russos podrien aprendre una llengua vergonyosa que es parla només entre amics i parents? Els darrers catalans llegeixen L’Indépendant cada dia, segueixen els partits de la USAP i desapareixen, un per un, com els sons i les paraules de la nostra llengua“.

Aquests fragments formen part d’ Una educació francesa, un llibre primet i molt agradable de llegir on el Joan-Daniel Bezsonoff ens explica, a través de capítols molt curts, com era (o com recorda) la seva vida quan era petit.

De xic, ja fos en català o francès, l’autor i protagonista del llibre -com nosaltres, tot i que en un entorn diferent i uns quants anys abans- jugava, anava a escola i a missa, descobria, aprenia i feia moltes i moltes coses que, llegides, ens fan pensar en la nostra infància.

Quan era petit, les minyones no m’interessaven (…) Quan ens creuàvem amb elles, les insultàvem. Elles tenien jocs incomprensibles, sense suc. No els interessava ni el futbol, ni les cascarines, ni els soldats de plom, ni els westerns. Encara senti Il est amoureux! Il est amoureux quan un company s’apropava massa a una pallaga”.

Als deu anys em vaig enamorar d’una pallaga de la meua edat. Es deia Anita Sautenberg. Ja apassionat per la història, coneixia el complot contra Hitler el 1944. Em va afalagar que l’Anita fos quasi l’homònima del comte von Stauffenberg (sí, sí, el Tom Cruise d’Operació Valkiria). Mon cunyat era insuportable i, naturalment, li vaig fer una cara nova. Aquella idea no va afavorir els meus amors amb sa germana. L’estimava en la immediatesa del dia, sense pensar en l’endemà. No tenia res a proposar-li. Ni vivíem a la mateixa ciutat. La nit del retorn en l’autocar (…) tothom va cantar El cant dels adéus i Sous les ponts de Paris.

Era la primera vegada que em sentia trist a causa d’una minyona. Malgrat tot, vaig aconseguir passar-hi la nit. Vaig poder dormir al mateix compartiment que ella (…) la calefacció estava espatllada. Cada hivern, quan entri en un cotxe massa escalfat, pensi en ella. Quan vam arribar a París, es va perdre en la multitud amb els seus pares. No l’he tornat a veure mai més…”.

“Durant anys, panys i cadaules, vaig creure que n’hi havia prou amb una bonica lletra d’amor per seduir una dona. Encara no sabia que les lletres d’amor no serveixen de res. Deixem córrer el toronjo… El relat de la meua educació sentimental s’allargassaria i desvetllaria records massa dolorosos”.

Una de les moltes diferències entre haver sigut petit a la França de finals dels seixanta i haver crescut a la Berga dels vuitanta és que la “nostra” guerra no és la seva: “quan els catalans del nord parlem de la guerra, ens referim a la segona guerra mundial i no a la guerra civil espanyola”.

Una altra guerra molt recordada a França és la “Gran Guerra”, la Primera Guerra Mundial. I si la recorden tant és perquè França va jugar-hi un paper més “honorable” que no en la segona: “El 7 de maig celebràvem la caiguda del Tercer Reich (…) L’11 de novembre era un dia més trist. Ploràvem per tots els morts de la primera guerra mundial

Quan era petit, l’autor d’aquest llibre tenia millors coses a fer que no escoltar batalletes de la guerra (fos la que fos): “Jo respectava els vells que havien fet la guerra del 14 i explicaven llurs proeses hores i hores, però me’n defugia. El vell Julià, assegut al portal de casa seua, era temible. Cada cop que me veia passar pel carrer, me volia parlar de la batalla de Verdun”.

Quan era petit -ara parlo jo-, no volia fer-me gran per no haver d’anar a la mili. Sortosament, ens hem anat fent grans i no hi hem hagut d’anar. El Joan-Daniel sí. I  ens ho explica:

“A la fi de l’estiu del 1986, vaig rebre una convocatòria de l’armada amb un bitllet de tren. Em demanaven de presentar-me l’1 d’octubre del 1986 al quarter (…) El 1984, havia passat a la caserna de Tarascó per determinar si era apte a la incorporació en les forces armades”.

Després d’un “examen mèdic que va consistir en una orinada dins d’un bocal i una palpació de testicles, el metge em va declarar apte a la vida militar. L’estiu del 1986, abans de la meua incorporació, havia llegit una pintada en una paret de Blanes: Noi, fes la mili a Terra Lliure!. Per raons pràctiques, vaig optar pel servei a l’exèrcit francès”.

MonopolyOn les nostres infàncies i la del Joan-Daniel més s’apropen és parlant dels jocs: ell també jugava al Monopoly, al Risk i a les dames. Potser algú de vosaltres recorda haver viscut la mateixa sensació que l’autor: després de guanyar per primera vegada al tiet jugant a dames, “vaig saber que m’havia fet gran”.

Un altre tema que ens aproxima és el futbol. Pel que es pot veure en el conjunt del llibre, l’autor no sembla ser tan futboleru com nosaltres, però igualment ens ha escrit dos fragments on podem veure-hi reflectits dues maneres de viure el futbol que en aquest bloc ja hem comentat tantes i tantes vegades: el futbol dels bons (el que mirem per la tele) i els nostres partidets.

“Com molts francesos de la meua generació, vaig odiar els alemanys el 8 de juliol del 1982 després de la semifinal de futbol perduda a Sevilla (parla del Mundial 82, el del Naranjitu) … Fou un partit dramàtic amb l’agressió del porter Schumacher que va enviar Battiston, inconscient, a l’espital. Mai en ma vida ni amb les millors pel·lícules de Hitchcock he conegut un tal suspens. Deu minuts abans de la fi, els francesos guanyaven per tres a un… “. Aquella pròrroga acabà en empat a 3 i la RFA s’imposà als penals.

Tango España 82Com molts de nosaltres, el Beszonoff també recorda haver marcat un gran gol, el gol de la seva vida: “Cap a Sant Joan, moltes escoles de França organitzaven un torneig de futbol que durava tres dies. Jo aplicava al futbol les regles del rugbi i no deixava cap davanter massa a prop de la porteria… No he oblidat el gol que vaig marcar. Un gol digne de Michel Platini que ens entusiasmava. Una de les grans alegries de la meua vida”.

Per acabar, unes paraules on l’autor explica com han evolucionat els seus sentiments cap a França des que era menut fins ara:

Quan era petit, estimava bojament França. Volia ser militar de carrera com mon pare (…) M’havia constituït com un decàleg del perfecte petit francès. Quan em guanyaria la vida, només circularia amb cotxes francesos -Renault, Peugeot, Simca o Citroën-, viatjaria amb Air France o UTA i miraria l’hora amb rellotge Lipp de Besançon.

A la llarga, la meua passió per la llengua dels meus avis -que mai no parlaré tan bé com el francès-, aquest català que estimava tant em va obrir les portes d’un castell secret. França, i sobretot la república, sempre ha lluitat per eliminar la nació catalana. De la mano con España…

Em va costar molt comprendre que no era un francès de l’extrem sud sinó un català del pol nord… De tant en tant, si uns amics parlen malament de França, em fereix sentimentalment tot i que tenen raó… Ara només sóc un francès administratiu. Vinc d’un país que encara no existeix, un estat fantasma. Ciutadà ectoplasmàtic, vinc d’una Catalunya boirosa i llunyana que un dia serà lliure…

La meua descoberta de la catalanitat ha estat una llarga iniciació. Els francesos actuals m’han ajudat molt a desamorar-me de França. Han enlletgit tant aquest país encantador que ja no és meu”.

Si voleu seguir llegint històries d’un petit francès que, creixent, s’ha anat fent català, ja ho sabeu: Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff.

Sergi

Advertisements

2 comentaris to “Quan era petit”

  1. Vols dir que n’hi ha alguna que no hagis explicat?

  2. Quan érem petits, les coses es decidien a hòsties, a crits o més civilitzadament; és a dir, a pedra, paper, tisora. Han anat passant els anys, algunes coses han canviat i d’altres no: quan toca decidir alguna cosa important -per exemple qui ha de fer de porter-, i fa una mica de mandra començar a hostiar-se, el “papelestijera” (en diem així o de moltes altres maneres) continua sent la millor opció.

    Si considereu que sou unes putes màquines practicant aquest noble joc, avui heu d’anar a Toronto. Per què? http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3655228

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s