Oju!

voltor comúCuidao!, que dirien els espanyols.

Ja no es pot ni anar a Queralt. No ens podem sentir segurs ni a recer de la Verge, a la nostra muntanya santa.

L’altre dia, fent aquella ruta tan original -pujar per la drecera, passar per davant el santuari, fer la volteta i baixar per la baga-, em vaig acollonir. Em van acollonir.

Allà al mirador de Garreta, on diu “81 graons”, mentre gaudia de la vista del palíganu (altrament dit puligan. En berguedà normatiu mai direm  “polígon”), em van venir a saludar uns quants voltors.

Al principi, la cosa feia gràcia. Ostres, avui els veig molt de prop. Què guapu! Ui sí, guapíssim. Em tenien encerclat. N’hi havia per tot arreu.

Queralt i Sant Pere de MadronaVeient la seva mirada assassina, el seu vol ja no em semblava tan majestuós ni fascinant com de costum. El vaig començar a entendre com una amenaça.

Jo mateix m’intentava dir que no havia de témer res, que els voltors no ataquen persones… però, collons, els tenia massa a prop. Si decidien llençar-se contra mi per fer del meu cos el seu berenar, no hi tenia res a fer. No volia passar els meus últims minuts veient-me devorat per una colla de voltors assassins.

Espantat, vaig marxar. Vaig començar a córrer buscant refugi a la falda de la Verge. Mentre corria, em repetia que aquella por que m’havia envaït era irracional i ingènua, però també tenia clar que no volia passar a la història per ser el primer berguedà que mor assassinat per les ferides provocades per les urpes i els becs dels voltors.

voltor comúFinalment, no va passar res, però continuaré estant alerta. Cada dia se’ns acosten més. El mateix dia que em volien matar en vaig veure un a tocar del llac del Serret (actualment, al 100% de la seva capacitat). Fa una estona, sobrevolaven la ciutat dient-me sabem on vius.

Queda clar, per tant, que ni óssos ni llops ni cérvols amb banyes. Deixant de banda els gossots, la bèstia més perillosa de la fauna berguedana és el voltor.

Sergi

Anuncis

22 comentaris to “Oju!”

  1. Aquest matí voltant pels Mercadals i el camí de Can Maurí he tingut una sensació semblant a la del Sergi, he de dir, però que només m’ha durat uns segons.

    4 o 5 voltors han sobrevolat la zona a una alçada suficent per fer-los una bona foto. Jo duia la Sança als braços i l’esperit protector m’ha posat en alerta. De seguida m’he apropat a un grup de vaques amb vedells pensant que segurament ells eren un àpat més suculent.

    Abans de què sortissin les notícies dels atacs de voltors a animals vius MAI hagués tingut un pensament semblant al d’avui!!! M’he sentit estúpid!

    Puta alarma social!! Aviat desconfiarem dels esquirols i els eriçons…

  2. Són més llestos del què sembla, no us en refieu. Avui mateix, a les 5 de la tarda n’hi havia uns quants sobrevolant Berga a mitja alçada. Em rondaven, esperant el moment. Direu que a part de mi podien estar vetllant altres milers de berguedans. Baix cap concepte! Aquesta mena d’animalots saben bé qui és la presa fàcil. Amb lo perjudicat que estava jo avui després de tant Barça i de la resurrecció (transitòria) de la General com a sala de festes, no hauria pogut defensar-me ni d’un pardal coix.

    I Torraxic, et veig molt confiat amb els esquirols… No caigan en la trampa! Em consta que són perillosíssims i la seva especialitat són les mossegades als ous.

  3. El comentari de l’Aleix em fa pensar en un bonic títol per un conte de por: “el pardal coix i l’esquirol torracollons”.

  4. Mira, Sergi, perquè en algun moment del text esmentes Queralt, que, si no, hauria pensat que es tractava de la General…

  5. Això us passa per anar al bosc! Ja us dic jo que tanta muntanya no pot ser bo.

  6. Abans que es parlés de voltors assassins, a mi aquests ocellots ja em fotien respecte, fins i tot por. Potser és per culpa d’un trauma d’infància: quan era petit (devia tenir 5-6 anys), en algun racó perdut d’Andalusia, el meu pare va aturar el cotxe en un punt on hi havia molt merder: estava tot ple de voltors saltant i menjant. L’espectacle feia por. No sé si me’n recordo o, simplement, recordo les moltes vegades que el meu pare ha tret a passejar aquesta batalleta.

    No fa tants anys, caminant per alguna muntanyota del Pirineu aragonès, vam veure que uns quants voltors ens vigilaven. Ens volien atacar? Per si de cas, vam agafar la Maria, que era molt petita, per evitar temptacions als voltors.

    Per acabar, una última historieta familiar amb presència de voltors. Un dia, caminant per un congost molt estret del País Basc francès, vam veure que unes quantes persones miraven i assenyalaven un punt concret. Hi havia un voltor. Un voltor que havia caigut en un pou sense sortida. El congost era tan estret que no tenia espai per enlairar-se, posar-se a volar i fotre el camp d’allà. El meu pare, fent gala d’un comportament lamentable, va començar a tirar pedres al voltor. El meu germà i jo dubtàvem entre si riure, posar-nos les mans al cap o marxar d’allà avergonyits del nostre propi pare. Mentrestant, la gent que s’ho mirava feia tota la cara d’estar pensant: “ja se sap, aquests espanyols són uns bàrbars”.

    Quan es va cansar d’apedragar al pobre animaló, el meu pare va intentar justificar-se dient que només volia ajudar al voltor: fer-li veure que o s’espavilava a volar o rebria un cop de roc al cap.

  7. No ho volia fer, però em crec obligat a intervenir per restablir l’honor del meu pare i del voltor.
    El del primer, el pare, perquè aquí s’estan exagerant els fets. I encara que fos veritat, l’honor del pare s’ha de preservar sempre. I no és espanyol.
    El del segon, el voltor. Qui s’ha cregut que és el Sergi aquest per decidir quan un voltor és retardat i quan no? T’ho va dir ell que no podia enlairar-se des del fons del congost? A mi em sembla que més aviat es tractava d’un voltor superdotat. Sabia com cap altre que el fons d’un congost és un lloc on cada dos per tres hi cauen cabrotes a morir-s’hi i, per tant, es tracta d’un emplaçament perfecte per practicar el carronyisme. Que n’aprenguin, devia dir.

  8. L’altre dia, voltors. Ahir, serps. Potser sí que hauré de fer cas al senyor del tamboret: més bar i menys bosc.

    Ahir, pujant a Queralt, tres serpotes em van voler acollonir. Una mica sí que ho van aconseguir. En veure la primera, vaig fotre un bot i vaig dir “collons!”. La segona no em va espantar: era xica i la vaig veure venir de lluny. La tercera ja em va fer emprenyar: li volia fotre puntada de peu per escarmentar les que poguessin anar venint. No ho vaig fer.

    I quin tipus de serps eren? No ho sé, no hi entenc. Al contrari del que acostuma a fer molta gent, no diré que totes eren escurçons. Molt sovint, em sembla, la gent utilitza el mot escurçó com a sinònim de serp. No és això, companys. Si la serp és verda, no pot ser un escurçó.

  9. Collons Sergi!! Ets el tiu que trobes més fauna pels nostres entorns (voltors, eriçons, serps, ties en boles…). Jo sóc un assidu a Queralt (pels diferents camins) i mai he trobat cap serpota i tu en un dia… tres! Acaparador!
    Alguna sarganta i algun esquirolet i para de comptar!!

    Vols dir que no t’ho inventes?

  10. Jo només i he vist Grapals garrigues i Camalais panxa enlaire… a Queralt!

  11. Jo diria que el Sergi s’ho inventa, si tot el dia és al Bar, i el Mundu el llegeix a casa no puja pas a la baga per fer-ho. Nuse nuse moltes serps jajaja

  12. Oju també amb els llimacs. Aquests dies n’està ple. No em cauen gaire bé els llimacs. Són un perill. Per no xafar-los, sovint he de desviar la meva trajectòria de caminant posant en greu perill la meva integritat física. A més, generen confusió: quan veig una cosa “marron” al mig del camí no sé si és un llimac o una cagarada de gos. I és que cada dia estem pitjor: el camí de la drecera de Queralt està ple d’aquestes mines fastigoses. Això tampoc s’hauria de poder permitir: http://lagranjaberga.wordpress.com/2009/03/02/no-se-li-pot-permitir-no/

    Per culpa de la creixent presència de “llimacs”, he hagut d’adoptar un nou costum: quan torno a casa venint de Queralt, abans d’entrar, em miro com porto els pneumàtics. La merda fora de casa.

  13. Sergi, quan vas a fer passejadetes pèr la natura, què en deuen pensar tots quests animals de tu?

  14. Insisteixo: oju amb els voltors. L’altre dia, pujant a Queralt, i mentre escoltava la música dels assaigs de la Patum infantil que, cada capvespre, des de fa bastants dies, s’enfila muntanya amunt (algun turista despistat es deu pensar que la Patum dura un mes), vaig veure com un voltor passava molt a prop d’una persona que no caminava per la drecera. Baixava amb paracaigudes.
    Si t’ataca un voltor mentre vas amb paracaigudes, no ets macu ni fas gràcia. Passes a ser un ferm candidat a guanyar el premi Darwin: http://lagranjaberga.wordpress.com/2009/05/05/premis-darwin/

    I oju també amb les vaques. El mateix dia, baixant del Portet cap a la Font Calenta, vaig coincidir amb una vaca en un punt on el camí és molt estret. Un lloc on no hi passen, de costat, una vaca i un sergi. Com que ella hi era primera que jo, vaig decidir esperar que la vacona marxés. No m’agrada passar a tocar de les vaques. Tinc por que em fotin una coça o un cop de cap.

    El problema és que la vaca semblava tenir molta gana (no es movia i no parava de menjar) i a mi se’m feia tard: començava a fosquejar i encara em quedava un bon tros abans d’arribar a casa. Li vaig començar a explicar això mateix. Va passar de mi. Seguidament, vaig agafar un bon tronc per indicar-li que anés passant. Tampoc. A continuació vaig començar a fer ús d’algun “macagumdéu”. També va resultar poc útil. Finalment, quan ella va voler (ja s’ho havia fotut tot), va decidir marxar i deixar-me el camí lliure perqué anés a sopar.

  15. Sergi: els parapentistes i els voltors, lluny de ser enemics, són grans col·laboradors. Bé, els parepentistes “aprofiten” el vol dels voltors per saber on hi ha les corrents tèrmiques ascendents (vitals per a ells per enlairar-se).
    Els voltors mai ataquen animals vius i menys altres “animals” alats!!

    Això si, oju amb les vaques que tenen vedells!!

  16. Aquest dilluns passat, tocava anar a caminar: últim entrenament abans de Patum. I és que no et pots presentar al Passacarrers de dimecres de qualsevol manera. S’ha d’estar en forma. Són moltes hores de desgast.

    Com deia, dilluns a Queralt. No en tenia gaires ganes, però tocava. Per canviar de ruta, no vaig pujar ni per la drecera ni per la baga. Vaig anar enllaçant caminets cap a la font de l’Alou. Les primeres maduixes de bosc de la temporada em van alegrar el camí.

    Ja a Queralt, no vaig anar a fer la volteta habitual. Per les Maries s’acostava tempesta. Núvols negres, llamps i aquella boira de quan la cosa descarrega fort.

    Intentant escapar-me de la tempesta, vaig baixar per la drecera tan ràpid com vaig poder. Més ràpid que mai. Però la tempesta també s’acostava a tota hòstia. Passant per davant de la primera capella que ens trobem pujant, vaig pensar en l’opció de quedar-m’hi per refugiar-me dels llamps. No ho vaig fer. Vaig decidir seguir corrent. Van ser uns minuts de molt patiment. Plovia molt, podia caure en qualsevol moment i, sobretot, m’horroritzava la possibilitat que un llamp no em deixés arribar a casa. En algun moment vaig arribar a pensar: “Buenu, si et cau un llamp a sobre, almenys no patiràs. Quedaràs fulminat”.

    Quan estava a punt d’arribar a Fumanya, i cridar victòria, vaig quedar glaçat. Un llamp va caure molt a prop d’on era. D’un salt, vaig entrar a la capella de Sant Marc buscant refugi. Vaig passar-hi uns minuts. Quan ja feia estona que no queia cap llamp, vaig seguir baixant fins que va tornar a caure un altre llamp acollonidor. Em vaig refugiar a Cal Nen. La mestressa de la casa em va acollir. Gràcies. Finalment, ben blanc, vaig arribar a casa. En resum: Oju amb els llamps!, ja ho deia el meu germà.

  17. Oju peligru! Els voltors han tornat. Sobrevolen amb aire amenaçador els cingles de Queralt, intimidant a tothom qui passa per allà.
    Després dels gossots, els voltors són els animals més perillosos pels caminadors.

  18. A mi els voltors em fan respecte. Fins i tot una mica de por. En canvi, n’hi ha d’altres que volen descansar en pau sabent que uns quants voltors convertiran les seves despulles en un bon dinar. Com diu la veu popular, “hi ha gent per tot”: http://www.as.com/mas-deporte/articulo/messner-quiere-le-coman-buitres/dasmas/20090917dasdasmas_2/Tes

  19. Si teniu previst passar uns dies al Canadà, oju! L’altre dia, dos coiots (aquí no en tenim d’aquests animalots) van matar a una noia de 19 anys que passejava pel bosc. Els especialistes no entenen què va passar: diuen que el país està ple de coiots i que mai ataquen als humans. Més informació del tema a http://www.3cat24.cat/noticia/415520/ociicultura/La-cantant-Taylor-Mitchell-mor-atacada-per-coiots

  20. Queralt, una muntanya santa, amable, agradable i més i més i més i mil elogis més, però plena de perills: voltors, serps, llamps i… posem-hi una mica de suspens.

    Avui, mentre les campanes avisaven que la missa de 12 era a punt de començar, i jo passava pel tros de caminet que uneix la capella de Sant Joan amb les escales de fusta que et van portant cap al camí de l’Aigua, he sentit un sorollot. Tot i que sóc un cagat -sempre que sento un soroll al bosc m’acollono una mica; encara que al final el responsable del sorollet sempre resulti ser un pardal encara més acollonit que jo-, al principi no he fet gaire cas d’allò que es movia entre boixos. Al cap d’un moment sí: el soroll persistia i anava quedant clar que allà, molt a prop meu, no hi havia cap ocellet. Havia de ser una cosa molt més grossa. No era un ós. Tampoc era un llop. Era un senglar. En veure’l, evidentment, he dit “collons!”. Pocs segons després ho he tornat a dir: des de molt a prop d’on era jo, però de l’altra banda del camí, ha sortit un altre soroll: roncs d’un altre senglar. D’un senglar esverat que se m’acostava. Prou! No penso deixar que aquest malparit m’atropelli. En sentir aquells roncs, m’he fotut a córrer direcció al santuari buscant la protecció de la Verge. Quan m’he sentit en zona més segura, he girat el cap i he vist que el senglar assassí travessava el camí. El cabron no m’ha pogut atrapar, però m’ha deixat espantat -sóc un cagat, insisteixo- durant una bona estoneta.

  21. Si visquéssim a la Gàl·lia no ocupada del 50 a. C., aquestes coses no ens passarien. Llavors serien els senglars els que cardarien el camp, espantats!

  22. Últimament, al cel de Queralt hi veig menys voltors. Ja sé per què: amb això de la crisi, han hagut de buscar-se la vida molt lluny d’aquí. Diu que ara treballen per la zona de… Israel i Àrabia Saudita.
    http://www.naciodigital.cat/noticia/21680/detingut/voltor/arabia/saudita/acusat/espionatge/israelia

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s